Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 28 de desembre de 2010

24 de desembre.

24 de desembre de 1914. Ja fa dos anys que varem conèixer la nostra família minera. A les sis del matí res fa preveure que avui és un dia especial, que avui és un dia de celebració. Els miners surten igual que cada dia de les seves cases i junts emprenen el camí inexorable fins a la boca mina. A l’interior hi estaran les dotze hores de rigor fins que, a les sis de la tarda el so de la sirena els alliberi un dia més. És un so tan estimat pels miners i tan temut pels familiars. És un so de canvi o de final de torn però també és un so de patiment i d’angoixa si pel què sigui sona a una hora que no toca. En aquells moments els familiars surten de casa direcció a la mina amb el cor encongit i amb la incertesa de no saber que ha passat, si ha estat algun accident i si algun dels seus familiars o amics estan immersos en ell.

Avui a la mina la rutina no és diferent, l’Enric que ja fa molts anys que hi treballa ensenya a un noi jove com s’ha d’apuntalar un front d’explotació. Mentrestant els seus dos fills, el Joan i l’Eusebi conjuntament amb uns companys van resseguint una veta de carbó que ja fa uns dies que els hi dona feina. Entre picada i picada els joves miners aprofiten per parlar de temes quotidians, però sobretot parlen de l’assemblea que van tenir dues nits endarrere, on havien de decidir els nous representants locals.

L’assemblea era de la CNT (Confederació Nacional de Treballadors), una unió confederal de sindicats d’ideologia  anarcosindicalista. Aquesta assemblea tenia molta rellevància ja que fins aquest any 1914 la CNT havia estat il·legalitzada per la convocatòria l’any de la seva fundació (1910) d’una vaga general. Pràcticament tots els miners joves estaven afiliats al sindicat i cada miner que entrava de nou a la mina si afiliava. Cada cop el miners tenien més clar que les condicions laborals i les negociacions es guanyen amb la força i amb la unitat. En canvi els miners més grans i envellits a causa de les dures condicions laborals i ambientals, sembla que això de les reivindicacions ja els queda lluny. Molts d’ells sembla que ja estiguin rendits al seu destí, el seu camí ja esta traçat i si no moren per un accident, ho acabaran fent en un llit acusats de pneumoconiosi.   

A casa, la mare i la Carme preparen el què a de ser el sopar de Nadal. És una nit especial a casa dels Caballol. Aquesta nit el Joan, el fill gran portarà a sopar a la Maria Rosa, la seva promesa. Per sopar prepararan patates al caliu, cuinades al foc lent de la cuina econòmica de carbó, acompanyades amb una mica de vianda que encara els hi queda de la darrera matança del porc que van celebrar amb companyia d’uns quants veïns, i de postres la Rocio, els ha portat uns “alfajores”, unes pastes típiques de les terres del sud. Mare i filla pensen que no és un sopar molt elegant i estan segures que a casa dels amos la nit serà de tiberi i d’ostentació, però elles no es queixen, estan contentes de poder celebrar un altre Nadal amb la família al complet i sobretot estan orgulloses de formar part de la classe treballadora que amb la suor del seu esforç omplen el plat de menjar, d’orgull i satisfacció.

divendres, 17 de desembre de 2010

Les dones.

La mare després d’acomiadar-se dels miners, prepara l’esmorzar per la Carme, la seva filla de vuit anys. La Maria, l’altre seva filla de dotze ja fa una bona estona que amb companyia d’unes amigues a empres el camí que les porta fins al colònia tèxtil Carme. Una colònia construïda al costat de Sant Salvador de la Vedella a principis de s.XX. A la fàbrica tèxtil la Maria passarà el que li resta d’infantesa, fins al dia que trobi un marit que la tregui de la fàbrica. El senyor José Enrique Olano no volia que les dones dels miners treballessin. Un cop casades, aquestes passaven a dependre única i exclusivament dels seus marits. S’encarregaven de les feines de la casa així com dels animals i de la separació manual del carbó i de la brossa.

La mare i la seva filla petita un cop han enllestit les feines de llar, agafen el cubell ple de camises i de pantalons bruts i recorren els camins freds de la colònia fins arribar al costat de l’església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià. Allà el senyor Olano havia pres la decisió de construir un safareig públic ara fa un any, perquè les dones poguessin rentar la roba sense la necessitat d’haver d’anar al torrent.

Mare i filla preparen la fusta de rentar i el sabó casolà que la nit abans a la cuina de casa havien preparat amb sosa càustica, greix i cendra. La Carme, aprofita per jugar amb la fina capa de gel que cobreix les aigües més tranquil·les de l’espai. Poc a poc al costat de les nostres dones es van situant altres companyes, com la Consol, la Pepeta i la Rocio. Aquesta darrera amb prou feines entenia el català i és que només feia uns mesos que el tren l’havia deixat a l’estació de Fígols les Mines amb el seu marit José. Els dos procedien de Alpujarra de la Sierra un petit poble de l’andalusià més profunda. La manca de treball i de menjar els havia empès a marxar de la seva terra a la recerca d’un futur millor per ells i els seus fills, que esperaven que arribessin ben aviat.

Al safareig malgrat el fred intens d’aquells dies i les aigües gèlides, les dones parlen i riuen. És un dels millors moments del dia, és el moment en el que s’evadeixen de la realitat que les envolta. Per un moment tot es torna banal, tot es torna alegre. Per uns moments aquelles dones no pateixen pels perills de la mina ni perquè l’hort no doni els aliments desitjats.

En el moment però que la Maria extreu de l’aigua la darrera camisa del seu marit, la realitat l’envaeix. Encara queden moltes coses per fer abans que els  homes tornin de la mina i no es pot permetre el luxe de perdre més temps amb xerrameques. La feina s’ha de fer i encara en queda molta. 



divendres, 10 de desembre de 2010

Vida quotidiana

Són les sis del matí. Comença el dia d’un miner, comença un nou dia de treball. A fora fa fred, molt fred. Estem a mig gener i a Sant Corneli esta sent un hivern molt dur. El miner es vesteix ràpid, amb pantalons de pana foscos, una camisa i una boina per cobrir-se el cap. Els seus dos fills grans el Joan i l’Eusebi es vesteixen com el seu pare, ells també són miners. De fet no tenien gaires més camins que recórrer.

La dona a la cuina prepara una carmanyola per el seu home i els seus fills. És en aquell moment que cada matí li corre un calfred per tot el cos. Sempre en el seu interior es pregunta si serà el darrer menjar que els prepararà. La incertesa del treball a la mina sempre esta present i l’accident de fa uns dies on dos nois joves van perdre la vida no ajuden gaire a aixecar el ànims de la Maria. Però la dona no mostra por, la por està prohibida a casa de l’Enric el nostre miner. La por no ajuda afrontar dotze hores de jornal.

Un cop tot enllestit el pare i els dos fills s’acomiaden fredament de la mare i surten de casa seguint un camí ple de fang glaçat, que el sol tènue de gener encara no ha tingut temps de fondre. És el mateix camí que cada dia sense excepció els porta fins a les portes de la mina Sant Josep, una petita obertura fosca que els transporta a la seva realitat quotidiana, són miners i s’han de guanyar la vida!

Al entrar es troben amb companys que ja són com germans i junts recorren els sis cents metres que els separen del seu front d’explotació. Al arribar, la mula, el pic i la puntona els esperen, estan davant de dotze hores de treball dur. Però ells no es queixen, són miners i estan orgullosos de ser-ho al igual que els seus pares i avis ho van ser.