Museu de les Mines de Cercs

divendres, 25 de febrer de 2011

El llarg viatge de l'absurd

 “Toda revolución se evapora y deja atrás sólo el limo de una nueva burocracia”. Franz Kafka


Era la nit del diumenge 24 de gener quan el Joan Caballol juntament amb companys de Fígols i de la conca del Llobregat i del Cardener baixaven dels camions que els havien transportat fins a Barcelona. Allà van ser portats directament a la presó Model, una presó que per aquella època estava envellida i obsoleta. Entre el revoltats hi havia contrastos importants. Per una banda, hi havia un grup el qual en destacava Joan Farriols, convençuts que la F.A.I no els deixaria a l’estacada i que convocarien una vaga general permanent fins que el govern proclamés una amnistia general per tots els imputats en els fets revolucionaris, i per l’altre, els que veien que el seu futur es complicava i que no tenien gens clar què seria d’ells.

En Joan, en un racó de la cel·la seia a terra, abatut i cansat. No es podia treure els seus fills del cap i en especial aquella mirada del petit Enric que encara no tenia prou edat com per entendre perquè el seu pare havia marxat amb uns homes estranys camí avall.

Els dies anaven passant, i les nits es barrejaven amb el dia fins al punt que s’arribava a perdre la noció del temps. La cel·la cada cop estava més bruta i la sensació d’ofec augmentava cada minut que els revoltats estaven allà dins. Un matí però, arribà la notícia: tots ells, sense excepció seran portats al “Buenos Aires”, un vaixell ancorat al port de Barcelona. En aquell moment les visions més pessimistes parlen de deportació. “Ens volen deportar!” criden alguns. Altres però, creuen que els sindicats no ho permetran i la vaga general inundarà els carrers de Barcelona, i si més no els diputats d’esquerres no aprovarien mai una mesura tant estricte com l’expulsió del país. 

Al arribar al port, en Joan es troba de sobte amb un transatlàntic en el qual hi destaca una gran xemeneia a la part central. El vaixell dona sensació d’inseguretat, esta envellit i ja fa masses anys que recorre la mar. Els presos són pujats per una passarel·la de fusta que espetega amb cada passa que fan els homes. Un cop a l’interior s’adonen que les condicions no seran pas millor que les de la Model, la única comoditat de la que disposaran és la de uns matalassos de llana a compartir, estesos al terra del petits habitacles. A mesura que recorren els passadissos s’adonen que no són els únics presos del vaixell. El govern de la República havia aprofitat la revolta de l’alt Llobregat per fer una purga dels sindicats anarquistes a les ciutats i detenir els personatges que ells consideraven més perillosos pel bon esdevenir de la república. Així es troben empresonats també els germans Ascaso i Buenaventura Durruti.

10 de febrer de 1932. El matí es lleva fred i humit, una boirina fina cobreix el port de Barcelona, la tristor envaeix la seva rutina. El vaixell arrenca els motors, el que semblava impossible s’ha complert, ni els sindicats, ni els diputats d’esquerres han impedit que els revolucionaris siguin deportats. El congrés dels Diputats havia aprovat per 162 vots a favor i 16 en contra que els detinguts fossin expulsats del país. D’aquesta manera s’aplicava estrictament “la Ley de la defensa de la República”.

En Joan mira per un dels ulls de bou del vaixell com uns quants companys dels sindicats s’agrupen al port amb banderes vermelles i negres i criden fort a la vaga general. Els més optimistes encara confien que el govern es retractarà i els farà baixar al port de València. Alguns estan convençuts de nou que els sindicats no ho permetran. En Joan en canvi, ho veu diferent. La ciutat cada vegada es fa més petita fins a desaparèixer per complet darrera de la boirina. L’horitzó s’obre ara als seus passos, alguns parlen de Bata, altres de Villa Cisneros, però molts pensen, on es Villa Cisneros? i què lluny deu quedar això de Sant Corneli i de les seves famílies.

El curt somni de la revolució a tocat a la fi, però la gran marxa cap a la llibertat no ha fet res més que començar.


Foto 1: La model de Barcelona.
Foto 2: Vaixell Buenos Aires.
Foto 3: Villa Cisneros.

Si voleu saber més:  
 


   

divendres, 18 de febrer de 2011

El curt somni de la revolució!

“La vida de una flor es tan breve como esos cinco dias de anarquía en Cardona, Berga, Fígols, Súria y Sallent” (Federica Montseny).

Matinada del diumenge 24 de gener de 1932. El pare capcot, seu a la cuina sense articular cap paraula. Està abatut, trist i cansat. Aquesta nit ell no ha dormit. Darrera seu la seva dona i els seus fills, el Jaume que ja té setze anys, la Rosa i el petit Enric, de tant sols quatre, se’l miren amb cara de preocupació. Aquesta matinada freda de gener totes les esperances dipositades, tots els somnis d’igualtat, de justícia, s’han desfet, com es desfà el glaç amb els primers rajos de sol.

Tot plegat va començar uns dies abans a l’empresa tèxtil Carme, on les dones i filles de miners es negaven a treballar per demanar millors condicions laborals i salarials. Les dones demanaven solidaritat obrera als miners que el 19 de gener de 1932 proclamaran consignes a favor de la vaga general revolucionaria. Així comença un dels moviments socials més extraordinaris a la conca minera de Fígols. Els miners prenen el poder, s’organitzen i alcen la bandera vermella i negre de la CNT. Durant cinc dies els amos de les seves vides seran ells mateixos, col·lectivitzaran l’economat i tothom podrà consumir segons les seves necessitats. Això sí, tots els miners implicats en la revolta tenen molt clar que cal mantenir la producció de carbó perquè una revolució sense diners difícilment triomfaria! Ràpidament la revolta s’expandeix per tota la conca del Llobregat, arribant a Berga, Cardona, Súria i Sallent.

Són dies de canvis profunds a les vides dels miners que cansats de promeses que no arriben i amb el desencís que els provoca la naixent República i a la qual consideren de caire burges i allunyada de les necessitats de la classe obrera, decideixen tots sols fer la revolució, la seva revolució! Una revolució que no serà secundada ni tant sols pels dirigents de la CNT a Barcelona. Malgrat tot, les ganes de millorar i de viure en una societat més justa, els porta a la implantació del “Comunisme llibertari”.

El Jaume, que tot just fa uns dos anys que treballa de pintor emblanquinant amb calç les cases i pisos de les colònies, resta dret a la cuina, temorós per les represàlies cap aquells miners que havien gosat plantar cara a l’Estat. Igual que la resta de la família té por de que li passarà al seu pare.

El president de la República, Maunel Azaña, reacciona ràpidament i amb el compliment de la “Ley de defensa de la República” decideix enviar l’exèrcit a la conca del Llobregat per sufocar la revolta. Al cap davant de l’exèrcit es troba el general Batet, que conduirà les tropes riu amunt. El dia 22, ja havien arribat a Manresa, Cardona i Súria. El dia 23 ja són a Berga. I finalment el diumenge 24 arriben a Sant Corneli. S’ha de dir que malgrat el caire de la revolta, l’exèrcit no es troba cap oposició i que les accions dels miners revoltats van ser majoritàriament pacífiques, només algunes explosions a Berga, de poca importància i la voladura del polvorí a Sant Corneli van tenir un petit caire violent.

El petit Enric no entén perquè aquells homes estranys ràpidament van ocupant la colònia i van emportant-se miners cap a l’edifici del cine – teatre, on seran empresonats em primera instància. Els militars van casa per casa fent preguntes i detenint a qualsevol persona sospitosa de participar en la revolta. Al matí següent els miners entre els quals troben el Joan Caballol i el Miguel Prieto (dirigent de la CNT a la conca minera de Fígols), són emmanillats en fila de dos i escortats fins arribar al costat de la Torre de l’amo on seran carregats en camions.

La família Caballol veu com el Joan poc a poc va marxant al costat d’altres companys per uns camins plens de fang i de gel que el sol del matí encara no ha tingut temps de fondre. La incertesa i la buidor omple el cor de totes les persones que resten immòbils a la colònia de Sant Corneli veient com els seus pares, marits i fills marxen camí d’un demà incert.


Foto1: Detenció de Miquel Bueno Gil.
Foto2 i 3: Miners detinguts baixant de Sant Corneli acompanyats de la Guàrdia Civil.

divendres, 11 de febrer de 2011

El pa nostre de cada dia

Nous comprenons fou aujourd'hui le fanatisme religieux, sombre et cruel. C'est une maladie qui est acquis que la variole » (Diccionari filosòfic, 1764, article «Fanatisme»). Voltaire.


 14 d’octubre de 1923. Avui la vida a casa dels Caballol comença més tard que de costum, avui és diumenge! El diumenge és el dia de descans, el dia de repòs, però sobretot és el dia destinat als exercicis espirituals imposats per l’amo i per l’església.
El matí es desperta suau, som a la tardor però les temperatures encara són molt agradables, sembla com si el bon temps no volgués abandonar aquelles terres ermes de tant furgar terra endins.
La mare ajuda a vestir el petit Jaume, avui li toca la camisa blanca, els pantalons curts de mudar i aquelles sabates que no li agraden gens i que sempre es queixa del mal que li fan. El pare a la cuina, encén una cigarreta mentre pensatiu, reflexiona amb les poques notícies que arriben a la colònia sobre el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera.

El dijous 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera s’alça contra el govern amb el suport de la majoria de les unitats militars i amb el beneplàcit de la burgesia catalana, dels grans terratinents i fins i tot del rei Alfons XIII que no posa masses dificultats perquè Primo de Rivera sigui proclamat president del govern espanyol. Els motius son: l’afebliment dels partits tradicionals, la crisis d’Annual , el ràpid creixement de sindicats i partits de caire obrer, així com el triomf de la Revolució Russa. Els primers dies de la dictadura, van ser espectacularment durs, i es van promulgar lleis com la dissolució de les Corts, la prohibició de qualsevol llengua que no fos el castellà, la prohibició de les bandera catalana i basca, la dissolució de les Diputacions Provincials i la intervenció de la Mancomunitat de Catalunya.

El Jaume camina agafat de la mà del pare. És una mà gran, ferma, una mà aspre de tant treballar amb el pic a la mina i amb l’aixada al camp que la família tenia darrera del Serrat dels Bous. Era molt freqüent que les famílies mineres disposessin d’un petit tros de terra per poder complementar la seva pobre alimentació. Normalment l’hort és portat per la dona i els fills, i l’home les estones que no està resseguint les vetes del preuat mineral. Però avui no es treballa, ni a la mina ni al tros, avui només es pot dedicar el dia al Senyor. Els Caballol pugen cap a l’església per les escales que passen pel costat del Molí, són unes escales estretes i força dretes, però aquests dies de tardor les fulles que les cobreixen els hi donen unes tonalitats de colors càlids, que fan que sembli una catifa que les cobreix per portar-los fins davant de l’església.

L’església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià és una construcció de pedra rectangular situada al cap damunt de la colònia Sant Corneli. A l’interior, destaca una sola nau, malgrat que les petites obertures laterals en forma de capelletes li donen una certa forma de planta de creu llatina. L’altar principal està orientat a llevant i encapçalat per un gran Santcrist.
Pare i fill arriben a les portes del temple, allà es retroben amb la mare que havia anat a buscar a l’avia i a la resta de germans del Joan. Les dones de la família vesteixen amb tonalitats fosques i amb un vel que els hi cobreix els cabells. Al entrar a dins de l’església al petit Jaume sempre li corre un calfred per la columna, totes aquelles figures estranyes li fan por i les històries que el capellà sempre explica de martiris no ajuden gaire a que les seves sensacions canviïn.
“el Señor esté con todos vosotros (...)” amb aquestes paraules el mossèn dona inici a l’eucaristia. El petit Jaume aliè a totes les vicissituds polítiques del moment resta sobtat per la llengua emprada pel mossèn, però en veure que ningú del seu entorn diu res, continua escoltant la litúrgia i pensant a veure si el pare un cop acabi la cerimònia li comprarà una gasosa.


Foto: Miguel Primo de Rivera y Orbaneja
Enllaços:
Miguel Primo de Rivera

divendres, 4 de febrer de 2011

L'escola

“Probad de persuadir al pobre cuando sepa leer, al pobre a quien se les arenga cada día por medio de la prensa en las villas y ciudades; probad de persuadirle a este cuando posea las mismas luces que nosotros, que debe someterse a todas las privaciones; mientras que otro hombre, su vecino, sin trabajar, mil veces tenga lo superfluo. Vuestros esfuerzos serán inútiles; no pidáis a la multitud virtudes sobrenaturales.”
(Jeroni Bibiloni i Llaneres, Cristianos – Socialistas 1848).

2 de setembre de 1922. El Joan com cada dia prepara els atuells per anar cap a la mina. La foscor de la nit encara embolcalla suaument els carrers humits de la colònia i només el miolar d’un gat trenca el silenci i la tranquil·litat. Res fa preveure que avui no és un dia com qualsevol altre a casa de la Maria Rosa i el Joan. Avui és el primer dia que el Jaume, que ja té cinc anys, anirà a l’escola. Les ganes i la il·lusió de començar una nova aventura es barregen amb el neguit i la por de com serà tot plegat. El petit Jaume corre per la casa situada al carrer “Porvenir”. És un pis petit, tot just disposa d’una cuina menjador on pràcticament fa vida tota la família, i dues habitacions on poder dormir. A l’exterior, a uns dos metres de l’habitatge es troba la latrina.
               
L’any 1901,el senyor Olano va fer construir dues escoles en compliment del Reial Decret que obligava a les empreses de més de 150 treballadors a construir i mantenir una escola elemental. Aquestes, van ser construïdes a la colònia Sant Josep i a Sant Corneli. Aquesta última es va situar a la plaça Sant Romà, molt a prop de l’obertura de la mina, que porta el mateix nom. La proximitat de l’escola amb la mina permetia als nens veure com constantment i sense repòs el carbó sortia de l’interior. Era una visió quotidiana a les colònies mineres, però que l’escola estigués tant a prop no era gratuït, sinó que era la visió del seu futur. Són nens fills de miners, i el seu camí va traçat al carbó que diàriament surt del cor de la terra.

L’escola estava situada a la planta baixa de l’edifici multifuncional i compartia espai amb els menjadors comunitaris per als miners, amb la cuina i amb l’escorxador. A la segona planta des de l’any 1918 i per iniciativa del senyor Olano s’hi va instal·lar la comunitat de monges de la Sagrada Família. I és que l’educació, en aquells moments anava del tot lligada amb la vida religiosa. A l’amo l’interessava que els nens i miners es vinculessin amb un sentiment profundament religiós i espiritual, i que el control moral regis a les seves vides. Era una manera de combatre les ideologies obreristes que afloraven entre el proletariat de la colònia, provocat per les dures condicions laborals i pels corrents provinents d’Europa.

El Jaume entra a la que serà la seva classe durant uns quants anys. És una sala gran i rectangular i el que més destaca són les fileres de pupitres de fusta per a dues persones encapçalats per una gran pissarra de color verdós. Ràpidament van arribant els altres nens. Les nenes van a una altre classe, i per no compartir no compartiran ni l’hora del pati. Amb aquets nous companys, com per exemple el Ramonet de “Cal Miqueló”, el Jaume compartirà la seva infantesa i quan siguin encara uns nens, compliran amb el seu destí i es convertiran amb companys de feina a la mina.
Arriba l’hora de fer silenci, el pare Miquel entra a la classe, els nens es posen drets per rebre’l, la classe comença.

Foto:  Inauguració de l'escola de la colònia Sant Corneli 
Cançó de la pel·lícula "Les Choristes"