Museu de les Mines de Cercs

divendres, 25 de març de 2011

Riu de vida, riu de mort!

"Me di cuenta de la falsedad y de la hipocresía de los que se proclamaban neutrales y de la estupidez, si no pura majadería, de directores y lectores que pedían a los corresponsales que escribiesen objetiva a imparcialmente".
(Herbert Matthews, corresponsal y periodista de The New York Times en plena Guerra Civil.)



25 d’agost de 1938. Sant Corneli es desperta amb un sol radiant que banya les muntanyes, els arbres i les teulades, conformant una postal idíl·lica. Per uns moments els seus habitants s’evadeixen de la realitat que estan vivint i obliden que els seus fills i els seus homes estan lluitant en una guerra que cada cop és més propera a les seves cases.

La Margarida seu abatuda en un racó de la cuina, té els ulls vermells de tant plorar, fa tres dies van arribar les últimes cartes des del front amb la llista de baixes. El seu germà Miquel havia caigut en mans dels nacionals, que sense judici l’havien afusellat amb altres companys al costat d’una carretera molt a prop de Vinaròs. El seu cos descansarà així per sempre més, al costat d’amics en un voral d’una carretera mig asfaltada que porta a l’oblit.
El fet de la mort del seu germà, li omple el cor de dolor, però el fet de no saber res del seu Jaume l’enfonsa en la més absoluta desesperació. Ja fa dos mesos que no té cap notícia d’ell cosa que fa que la pobre noia estigui tot el dia pensant si li ha passat quelcom o si ha caigut en un front.

El Jaume rau mig estirat entre canyissos i esbarzers. Ja fa uns quants dies que va creuar el riu Ebre per Amposta sota el comandament de Juan Modesto. L’objectiu estava molt clar, llaçar una contraofensiva que obligues al bàndol nacional retirar-se i així tornar a unir el territori republicà que havia estat partit en dos quan el 15 d’abril els colpistes arribaven a la Mediterrània, a la zona de Vinaròs. En un primer moment va semblar que la ofensiva sorgia efecte i que la victòria era possible però passats els primers dies, l’eufòria inicial deixava pas a una visió més real que poc a poc s’anava convertint en desesperació.

La denominada batalla de l’Ebre començava la matinada del 25 de juliol de 1938 amb el creuament del riu per diversos punts, per part de 100.000 homes del bàndol republicà sota la direcció de diferents comandats com Juan Modesto, Etelvino Vega, Enrique Lister, etc. L’objectiu era agafar per sorpresa les tropes nacionals que a l’espera, s’apostaven a la riba dreta del riu. Amb aquest atac sorpresa confiaven apoderar-se de Gandesa, dificultant així la reacció dels colpistes i alliberar la pressió a la que estaven sotmesos els exèrcits republicans de llevant que defensaven amb el que podien València. Un altre objectiu, el de Juan Negrín (president de la República del 1937 al 39) era fer veure a les potències europees que la guerra encara no estava perduda, o com a mínim allargar-la fins a l’esclat d’una guerra mundial que es creia imminent.
La il·lusió inicial poc a poc es va anar difuminant. Els nacionals van aguantar els primers atacs, i avançar uns metres es va convertir en un esforç inhumà, on el nombre de baixes augmentava cada segon. Poc a poc la batalla de l’Ebre es va convertir en una batalla lenta i dura, els exèrcits atacaven frontalment i les baixes cada cop més elevades no feien res més que corroborar que guanyaria qui aguantes més.
Les esperances republicanes poc a poc van anar desapareixen i malgrat saber que havien perdut, els dirigents van decidir aguantar per demostrar al món que la república resistiria fins al final. La retirada dels brigadistes internacionals i els pactes de Múnic entre els francesos i Hitler, acabaren per corroborar la derrota republicana. Franco per la seva part estava exultant, no només tornava a contar amb l’ajuda de militars alemanys sinó que veia com les democràcies europees abandonaven la república a la seva sort. La batalla va finalitzar el 15 de novembre amb un gran nombre de morts, però sobretot va finalitzar amb la moral desfeta.

16 de novembre de 1938. El Jaume en companyia del seu amic de tota la vida el Ramonet, seuen en un camí mig glaçat a prop de Flix. Tot just fa dos dies que van tornar a creuar el riu en sentit invers, es donava per acabada la batalla de l’Ebre. En el seu batalló les baixes han estat nombroses i gran part dels homes que els acompanyen estan mal ferits. Amb els primers rajos de sol del matí es descobreixen nous companys morts que no han superat la nit. La moral és baixa, molt baixa. La guerra cada cop es veu més perduda i en molts moments del dia el Jaume pensa en abandonar, pensa en tornar a Sant Corneli al costat de la seva Margarida i de la seva família. És en aquell moment que pren consciència de tot el que ha perdut a la guerra i sobretot de tot el que encara pot perdre. Fa molts mesos que no sap res del seu pare i el seu batalló, ha saber on està lluitant i sobretot si encara és viu. El Jaume recorda aquells vespres quan era petit al costat de la cuina de carbó de casa, i les històries que el seu pare li explicava, però sobretot recorda que el pare sempre li parlava de justícia, d’igualtat i que un dia el proletariat aconseguiria tot el que li pertocava.

Un crit torna al Jaume al món real, és hora d’aixecar-se, és hora de tornar a caminar per arribar a un nou front, a una nova trinxera, de moment les batalles les han anat perdent però oficialment la guerra no! I qui sap, l’esperança mai s’ha de perdre com li deia sempre la seva mare. Així que amb el sarró a l’esquena i el fusell a la mà, el Jaume marxa al costat d’una columna d’homes disposat a lluitar fins que una bala l’aturi per sempre més. Però avui no és el dia, avui no toca morir, avui toca seguir lluitant, ja no per una república, o per un govern, avui toca seguir lluitant per la pròpia vida i per la vida de totes les persones a les quals estima.


Foto 1 i 2: Soldats republicans creuant el riu Ebre.
Foto 3: Franco a la batalla de l'Ebre.

Música: Ay Carmela








divendres, 18 de març de 2011

Entre bales i fang

Fue en España en el valle del Jarama /lugar que nunca podré olvidar / pues allí cayeron camaradas / jóvenes que fueron a luchar. / Nuestro batallón era el Lincoln / luchando por defender Madrid / con el pueblo hermanados peleamos / los de la Quince Brigada allí. / Lejos ya de ese valle de lágrimas / su recuerdo nadie borrará / Y así antes de despedirnos / recordemos quién murió allá. (cançó Jarama Valley composada per Brigadistes internacionals)


9 de gener de 1937. A la colònia ja fa setmanes que les coses no són normals, o com a mínim no són com sempre. Molts dels joves van abandonar aquelles terres del prepirineu català per anar a lluitar a unes fronteres de moment llunyanes, contra un enemic proper.

La Margarida, s’aixeca ràpid del matalàs de llana del pis del carrer de la Font. Sense dir res, surt de casa corrent direcció a la petita oficina de Correus instal·lada al carrer Santa Bàrbara. Cada dia més d’hora o més tard hi acaba passant, per veure si arriben notícies del front, per veure si el seu Jaume l’hi ha escrit alguna carta. Només dos dies abans de l’esclat de la guerra civil, el Jaume s’havia omplert de valor i havia creuat la plaça del cafè, on algunes tardes caloroses d’estiu es feia ball, per demanar-li si volia compartir unes cançons amb ell. Aquella tarda el temps semblava que s’havia aturat per sempre, i aquell petó a les escales de casa de la Margarida amb gust a vermut i gasosa recobriria per sempre els seus llavis. Només van ser dos dies, però quins dos dies pensava ella. Dos dies abans de que el Jaume en companyia de molts amics marxessin de la colònia per anar a defensar el que les urnes havien escollit.

La senyora Ramona, una dona baixeta, grassa i amb unes galtes vermelles, és l’encarregada de la petita oficina, i malauradament és l’encarregada d’anunciar les noves del front, els esdeveniments i les lamentables baixes. La Margarida sempre que traspassa aquella porta de fusta corcada, el cor se li encongeix, i la por i el neguit s’apoderen d’ella, en qualsevol moment pot rebre una mala notícia. En aquest cas però les notícies són bones, el Jaume ha escrit, cosa que vol dir que com a mínim està viu i encara pensa en ella. La jove surt de l’oficina corrent i sense temps d’arribar a casa s’atura al safareig, que encara té part de les aigües glaçades. El fred és intens però les ganes de llegir la carta són més grans que no pas la sensació de fred.

“Estimada Margarida, sembla que faci una eternitat que vaig marxar de sant Corneli i del teu costat. Aquí les coses estan força bé, com a mínim tot el bé que poden anar. Estem en un campament improvisat envoltats de trinxeres i de pedres. Les ordres són clares, hem de defensar amb el que sigui necessari el front de Jarama, no podem permetre que l’enemic talli les comunicacions amb Madrid, si ho aconsegueixen la capital estaria sola i perduda. Ja fa uns dies que la pluja i la neu ens acompanyen. Fa un fred que pela i el fang s’ha apoderat de totes les trinxeres obligant-nos a estar durant hores sobre un terra humit i inestable. De moment estem a l’espera de que els esdeveniments es precipitin, les informacions que rebem són confuses, ens informen de combats ferotges però nosaltres de moment ens mantenim a l’espera sense veure res de res. No sé què és pitjor, lluitar o romandre a l’espera de fer-ho. És una situació angoixant, estem davant d’una batalla de magnituds inconcebibles i el fet de no poder evitar-la fa que la por ens acompanyi en tot moment. Sort en  tenim dels companys que han vingut de l’estranger. En el nostre batalló se n’hi han afegit tres, el Luigi Masaro, un noi molt alt que ve de la Toscana i que tot el dia parla dels feixistes, tot el dia ens explica coses del Mussolini i de com la victòria a la nostra guerra despertarà al poble italià. El John Taylor de Liverpool i del partit comunista, que amb prou feines diu alguna paraula en castellà i el Robert Collins, un escocès extremadament educat que tot el dia dona les gràcies per tot. Ells tres només són un petit exemple dels centenars que van arribant agrupats en brigades internacionals. Crec que ells no són conscients del gran favor que ens estan fent i que mai els hi podrem donar prou les gràcies. En el nostre batalló també tenim dues dones, la Carmen de Terol i la Rosa de Juneda però que ja feia anys que vivia a Barcelona treballant de serventa i que un cop va esclatar la guerra els seus senyors que eren de França havien fet les maletes i l’havien deixat sola a la casa del carrer Borrell. Aquí tots som iguals, sembla que l’organització socialista aquí es compleix, tothom treballa, tothom lluita , tothom fa de tot.
No se si has rebut les dues últimes cartes i si has contestat, com a mínim jo no he rebut res, i de fet tampoc se si rebràs aquesta que estic escrivint però si la reps m’agradaria que hem recordis com jo ho faig i que si m’estimes com hem vas dir no oblidis mai aquell primer petó i que espero que no sigui l’últim. En alguns moments del dia la buidor s’apodera de mi i penso que perquè ens a tocat viure aquests temps, que perquè el destí em porta lluny de tu, però després penso que la causa bé s’ho val i que s’hi mai tinc l’oportunitat de tenir un fill amb tu m’agradaria que pogués créixer en un món més just i que, només amb la victòria ho podrem aconseguir.

Margarida fes teva la frase que nosaltres no deixem de repetir “No passaran” i pensa que malgrat tot el dolor, aviat estarem junts i que cap feixista em podrà allunyar de tu!

Sempre teu
Jaume.”

La Margarida aixeca el cap del paper que les llàgrimes han  mullat i que fan que s’escorri la tinta paper avall. En aquell moment un calfred li recorre tot el cos, el fred s’apodera del seu cos. Ha arribat el moment de tornar cap a casa i de fer les feines que li pertoquen, evidentment s’ha de treballar, però el seu cap ja no està a la colònia, el seu cap està en una trinxera llunyana plena de fang i on les bales enemigues travessen el vent intentant trobar la carn d’algun jove.   



Foto 1: Front de Jarama menbres del Bon, el 6 de febrer.
Foto 2: Batalla de Jarama.


Enllaços: Batalla de Jarama 

divendres, 11 de març de 2011

El llarg camí de la guerra!

"Existen sólo dos caminos, victoria para la clase trabajadora, libertat , o victoria para los fascistas lo cual significa tiranía. Ambos combatientes saben lo que le espera al perdedor. Nosotros estamos listos para dar fin al fascismo de una vez por todas, incluso a pesar del gobierno Republicano." (Buenaventura Durruti)

21 de juliol de 1936. El sol encara no despunta per sobre les muntanyes quan el Jaume i el seu amic Ramonet emprenen el camí que els ha de conduir a l’estació de tren Fígols las minas”. Amb la foscor, el camí sembla diferent, les ombres dels arbres dibuixen siluetes estranyes que semblen prevenir de mals auguris. Només fa tres dies que la notícia s’expandia com la pólvora per tota la conca minera. “S’ha produït un cop d’estat que ha fracassat, però la guerra civil és imminent”. Molts joves de la zona, aquella mateixa tarda del 18 de juliol havien pres la decisió d’anar a defensar la república amb el que fos necessari i amb el temps que fes falta.

El cop d’Estat havia estat ideat acuradament pels generals José Sanjurjo i Emilio de Mola i secundat per Francisco Franco. El 17 de juliol els tres comandants es reunien al departament cartogràfic de Melilla per traçar l’ocupació de diferents edificis i per informar als diferents membres de “la Falange” de la resta d’Espanya. Els insurrectes van ser descoberts i els esdeveniments es van precipitar. El 18 de juliol el cop d’Estat s’estenia per tota la península però només triomfaria a les zones on majoritàriament es votaven les dretes. En canvi la república va aconseguir sufocar el cop d’Estat en la majoria d’indrets, inclosos les grans ciutats industrials, en gran mesura gràcies a la participació de les milícies socialistes, comunistes i anarquistes acabades de crear i d’armar. En un primer moment molta gent pensava que l’alçament no perduraria i que la normalitat tornaria a regir a les seves vides, però les visions més optimistes poc a poc es van anar esvaint. Els insurrectes poc a poc es van fer més forts, al cap de poc dies ocupaven l’important port del Ferrol i aconseguien travessar l’estret de Gibraltar en diferents partides. A més, els governs totalitaris d’Europa veien a Espanya com la primera oportunitat per provar les seves forces en front dels sistemes socialistes i van decidir enviar aviació de combat al conflicte.
Els dos joves acompanyats per altres coneguts de la conca minera marxen camí de Barcelona en un tren de vapor lent i envellit. El trajecte és llarg i la sensació de buidor omple el pit del Jaume. Va camí de Barcelona, va camí d’una guerra on espera retrobar-se amb el seu pare, el Joan, que a tornat de l’exili Africà per enrolar-se en les milícies republicanes. Moltes de les persones detingudes arran dels fets de Fígols del 1932, han passat molts anys a la presó de Bata i de Villa Cisneros i malgrat van ser presos per la república, ara estan disposats a defensar-la per evitar que les dretes tornin al poder.
El tren arribà finalment a la plaça Espanya ja ben entrada la tarda. Barcelona està en estat d’excitació, pels carrers de la ciutat encara es poden distingir perfectament les restes de les primeres barricades construïdes per frenar les primeres insurreccions dels partidaris nacionalistes. Els dos joves caminen lentament per aquells carrers plens de gent amb mocadors vermells i cares d’exaltació. Moltes d’aquelles persones que corren pels carrerons són membres de la CNT i de la FAI i estan convençuts que a part de guanyar la guerra, ha arribat el moment de fer la revolució! Les terres i les propietats deixaran de pertànyer als de sempre i seran col·lectivitzades . Poc a poc la foscor va embolcallant la ciutat, però les llums cada cop es van fent més extenses. En diferents carrers i places les fogueres de la revolució comencen a cremar retrats, pintures i figures religioses.
Finalment el Jaume i el Ramonet arriben al convent de Sant Agustí, al carrer Comerç. El convent era un edifici que es va començar a construir l’any 1349 i que va pertànyer a l’ordre dels Agustins. Amb l’esclat de la guerra civil, l’edifici havia estat saquejat i ocupat per les faccions revolucionàries. Allà els dos joves faran nit al costat de molts altres companys de circumstàncies. S’esperaran uns dies fins que marxin camí del front en alguna de les milícies que formaven part del “Comité Central de Milicias Antifascistas de Cataluña”, una entitat creada pel President Companys per aglutinar els esforços contra el bàndol nacional.
El matí del 24 de juliol de 1936, els dos joves acompanyats de 2.500 milicians més, entre els quals trobem el pare del Jaume, el Joan i altres companys de Fígols, partiran de Barcelona enrolats en la “Columna Durruti” camí del front d’Aragó. L’objectiu principal és alliberar Saragossa i poc a poc avançar cap a Madrid. El matí és suau, les temperatures encara es mantenen fresques de la nit. A les voreres la gent els acomiada com herois, amb crits de “Visca la FAI, Visca la revolució”. La sensació d’aquells joves contrasta amb la de confiança generalitzada, ells no havien sortit mai del seu petit reducte que era Sant Corneli i ara estan davant d’un esdeveniment de magnituds inconcebibles.
Ara les mines de Sant Corneli queden molt lluny i la gran marxa cap a la llibertat no ha fet res més que començar!.

Foto1: General Franco i el general Mola a Burgos.
Foto2: Barricades el 19 de juliol al carrer Diputació de Barcelona.
Foto3: Marxa de les columnes de Barcelona.

Música: Quinto regimiento
Enllaç: Guerra civil

divendres, 4 de març de 2011

El darrer viatge del Comte!

Dimarts 4 de desembre de 1934. El matí es lleva fred i en silenci. Els primer rajos de sol toquen suaument les parts més altes de les muntanyes amb delicadesa, sembla com si no volguessin despertar a les persones que entre elles hi habiten. El Jaume ja a emprès el camí cap a la mina al costat del seu amic d’infantesa el Ramonet de cal Miqueló. Tot just fa unes setmanes que hi treballen. Cap dels dos tenien massa clar això d’endinsar-se en la terra, la duresa del treball i el record dels pares presos per la república, per reclamar millores socials els hi frenaven les ganes. Però un bon dia la decisió es convertí en qüestió de supervivència, o cap a la mina o cap al servei militar, i mal per mal com a mínim millor estar a prop de casa. En aquella època tota persona que treballés a la mina quedava absent del servei militar al considerar el carbó com una matèria imprescindible pel bon esdevenir del país.

Al arribar a la boca de la mina, es troben amb la resta de companys que esvalotats encara no han entrat al interior. ¡Ha arribat la noticia des de Barcelona!, els hi comenta un. El senyor José Enrique de Olano va morir ahir! En un primer moment la incertesa s’apodera dels dos amics, però poc a poc van recuperant la cordura, el senyor Olano pare ha mort, però qui era aquest senyor, qui era realment?. Ells només l’havien vist en contades ocasions i la majoria de coses que en saben són gràcies a les xafarderies de la gent de la colònia que per certesa o per fer-se els interessants deien coneixe’l.

José Enrique de Olano Loyzaga va néixer a Liverpool al 1858 en el sí d’una família d’empresaris bascos. Va estudiar Enginyeria de mines, i el fet de néixer a Anglaterra li donà una visió privilegiada de la revolució industrial i del sistema de treball a les colònies angleses. A l’any 1895 es fa amb els drets d’explotació de la conca minera de l’Alt Llobregat. Ràpidament el senyor Olano comença l’explotació de les mines i la construcció d’edificis adjacents a elles, com les cases dels miners. També se li pot atribuir l’encert de fer arribar el ferrocarril fins a Guardiola de Berguedà l’any 1904, un fet que li va permetre fer arribar el carbó fins als principals centres de consum. L’any 1911 constitueix l’empresa “Carbones de Berga S.A”. A nivell polític el senyor Olano a diferència del seu pare, que era de caire liberal, sempre va estar al costat del partit conservador. Tot i esdevenir diputat i senador a les Corts, mai va arribar a tenir el mateix poder i la mateixa transcendència com en l’àmbit industrial on va esdevenir un referent i un model per a molts. Un dels fet més destacats en la seva vida, segurament va ser la visita que va rebre a la conca minera de Fígols l’any 1908 per part del rei Alfons XIII i el president del govern espanyol, el senyor Maura. En el transcorre de la visita el rei decidí concedir el títol de “Conde de Fígols” al senyor José Enrique de Olano.

A Barcelona el matí es lleva humit, la temperatura no és molt baixa però la humitat fa que una sensació de fred et recorri els óssos, sense tenir cap possibilitat de treure-te-la del damunt. Alguns joves benestants de Barcelona aprofiten els matins d’hivern per fer cap al carrer Petrixol per gaudir d’una xocolata amb melindros en les diverses granges que en ell s’hi troben.

La comitiva mortuòria arriba fins a la parròquia de la Bonanova a l’església de Sant Antoni. L’enterrament està presidit pels fills i hereus del senyor Olano, però a l’interior del temple destaquen diverses autoritats polítiques, socials i de la noblesa, com els comtes de Güell, els marquesos del Masnou, el comte Godó, etc. L’enterrament transcorre en el dolor fins que el cos és portat cap el cementiri nou on descansaran les seves restes per a l’eternitat.
A Sant Corneli el matí segueix el seu curs normal, els dos joves ja fa hores que a l’interior de la mina es barallen a pic i puntona amb les vetes de carbó. El xoc inicial de la mort de l’amo ja s’ha esvaït, el senyor Olano ha mort, però les seves vides segueixen igual de dures que abans d’ahir i els seus pares segueixen presos per la defensa d’uns ideals. Les seves preocupacions no es poden permetre el luxe de perdre el temps en altres coses, ells han de procurar per la seva família i per sí mateixos, que ja es prou dur treballar en una mina, com per a sobre preocupar-se pel què passa a Barcelona.


Foto 1: José Enrique de Olano.
Foto 2: Acció de "Carbones de Berga S.A.
Esquela de l'enterrament del senyor Olano:

Don José Enrique de Olano
y Loyzaga
CONDE DE FIGOLS
VIUDO DE DOÑA NATAUA BARANDIARAN Y BARCENA
Caballero Gran Cruz de la Orden de San Gregorio ©1 Magno y de la Corona de
Italia, etc.; Ingeniero de Minas, ex Senador, ex Diputado, Terciario Franciscano
ocurrido el día 3 de diciembre de 1934
habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica
(E. P. D.)
Sus afligidos hijos, hijos políticos, nietos, hermanos, hermanos políticos,
sobrinos, sobrinos políticos, primos y demás familia;, al recordar a sus amigos y
conocidos tan sensible pérdida, les ruegan le tengan presente en sus oraciones y
se sirvan asistir a los funerales y misas que, para el eterno descanso de su alma,
se celebrarán el próximo martes, día1 3 de los corrientes, a las diez y media, en la
iglesia de San Antonio de Padua de los RR. PP. Franciscanos, calle de Calaf, número
16 (San Gervasio), por cuyo favor les quedarán sumamente agradecidos.
NO SE INVITA PARTICULARMENTE
El Emmo. y Rvdmo. señor cardenal arzobispo de Tarragona y los Excmos. y reverendísimos
señores arzobispo de Toledo, obispo de Barcelona y Administrador
Apostólico de Lérida y obispo dé Solsonaj se dignaron conceder Indulgencia en


Enllaços:
Vanguardia dimarts 4 de desembre de 1934