Museu de les Mines de Cercs

divendres, 29 d’abril de 2011

Guerra de gegants

“We prefer disgrace to the war and now you will have the dishonor and war also” (Paraules de Churchill a Chamberlain per la seva política de pau que va permetre l’expansió d’Alemanya).
1 de gener de 1940. Fred molt fred, aquesta és la sensació que tenen tots els habitants de la colònia. Fa dies que neva i les poques estones de sol entre tant de temporal no tenen temps de fondre la capa blanca que s’acumula ja amb un gruix considerable pels carres i teulades del nucli. És el primer cap d’any després de la guerra, però les esperances que molts tenien en que les coses millorarien amb l’arribada d’un nou any, no s’han complert. La guerra civil va acabar, sí, però la segona guerra mundial ja és un fet des de l’u de setembre de 1939. Malgrat tot, la vida al petit nucli miner continua el seu ritme habitual. Les famílies fan mans i mànigues per sobreviure i portar menjar al plat dels seus fills. El règim franquista a sumit tot el país de l’autosuficiència en el marc d’una autarquia, per alguns volguda, per demostrar al món del què són capaços, i per la majoria imposada, per un aïllament internacional que impedeix que Espanya pugui comerciar amb qualsevol altre país. Amb l’arribada de la guerra però, Franco i el seu govern ha vist una llum i és que el III Reich alemany necessita primeres matèries per fabricar material de guerra, i qui millor que el seu amic Franco que els hi deu uns quants favors després de l’ajuda alemanya a la guerra civil. És per aquest motiu que a les mines de Sant Corneli es treballa cada dia sigui festiu o no per treure tones i tones de carbó, per uns gegants llunyans.
Els miners entren a les diferents galeries a les sis del matí sota una intensa nevada que els hi dificulta l’accés. Entre aquests miners trobem l’Enric, el fill petit del Joan Caballol i el germà del Jaume. Ja fa un temps que treballa a la mina Esteve, una obertura excavada a la roca del penya-segat del Serrat dels Bous. A l’interior hi treballa d’enfustador a l’espera que algun dia li ofereixen la feina de picador, que malgrat ser més perillosa el sou és una mica més bo, i amb la desaparició del pare i l’absència del germà gran, li toca fer-se càrrec d’una casa amb una mare envellida i una germana que de moment està per vestir sants. A més, la seva cunyada, la Margarida ha tingut una filla preciosa anomenada Maria i s’ha promès a ell mateix que mentre el seu germà Jaume no torni a casa de l’exili, a la petita no li faltarà de res.
A la mina l’Enric treballa amb el Paco, un asturià que porta més anys sota terra que a la llum del sol. Procedeix d’una família minera de tota la vida i enfustar s’ha convertit en la seva feina però també en el seu vici. És un home força cap quadrat, sempre creu tenir la raó però en el fons és un tros de pa, sempre l’ha tractat bé i li ha ensenyat tot el què sap. Encara recorda el primer dia que va anar a treballar amb ell i sobretot aquella olor a pi de les seves mans. Una olor que avui ja s’ha convertit en seva i tractar els troncs, en el seu art. Treballa amb la destral asturiana, una peça que té forma d’àncora a la part davantera i rectangular a la part posterior. És una destral més pesada que la catalana, de formes corbades però qualsevol li diu al Paco que la faci servir. A la galeria comparteixen espai amb vint companys que estan obrint un nou front que creuen que els hi donarà una gran quantitat de carbó i amb una mula tremolosa i envellida. La “Pepa”, com l’anomenen els miners de forma afectuosa, porta tota la seva vida a l’interior de la mina arrossegant tones i tones de carbó. La seva pell està envellida i un vel blanc l’hi recobreix els dos ulls deixant-la pràcticament cega després de tants anys de foscor. L’Enric malgrat estigui prohibit, sempre que pot l’hi porta quelcom de menjar. Ell sent una pena profunda per aquell animal que sense voler-ho havia acabat allà dins, sense cap opció d’escapatòria més enllà de la mort.
L’encarregat d’aquell sector d’explotació és el José Luis Macero, un senyor d’uns quaranta cinc anys que va arribar a la colònia un cop finalitzada la guerra. Porta un bigotet i el cabells sempre llepats endarrere i untats amb brillantina, com si estigués en un cafè. És d’aquelles persones que es considera millor que la resta, sempre mira als que l’envolten per damunt de l’espatlla i tot el dia no es cansa de recordar que ell pertany al bàndol guanyador i que per aquest motiu té dret a dir i fer el que vulgui. Aquest recordatori s’accentua quan l’Enric és a prop seu, perquè clar, com diu el Macero “Eres hijo y hermano de rojos, de traidores a la patria y esto no se puede permitir”.
L’Enric sempre que escolta això ha de fer un esforç inhumà per mossegar-se la llengua perquè per ganes l’hi etzibaria una puntada en mig de les dents, però el seu sou és bàsic pel bon esdevenir de la família. Però un cop la ràbia l’abandona arriba la nostàlgia i la tristesa per aquelles persones que estan lluny. On és el pare?, on va caure? I el Jaume, com deu estar?
El Jaume continua al camp de refugiats d’Argelers que amb l’arribada de l’hivern s’ha convertit en un camp de mort. Les condicions sanitàries han desaparegut i la higiene bàsica gairebé també. Durant l’estiu i la tardor la gent es rentava a la platja però les condicions climatològiques i la temperatura de l’aigua, que està com a molt a dotze graus, fa que sigui pràcticament impossible i que només els més valents gosin banyar-se. A més, les restes orgàniques que els refugiats fan a la vora del mar, la marea del vespre les retorna a la sorra provocant així una pudor insuportable. Cada dia alguna persona del camp mor i com no millorin les condicions, ningú sortirà amb vida d’allà.
El govern francès resta totalment aliè a tots aquests problemes. La gran majoria del seu exèrcit s’està desplaçant cap a la frontera de l’oest, a l’espera de que la guerra en la qual estan immersos des de l’ocupació d’Alemanya a Polònia decideixi atacar-los. És un calma tensa, estan en guerra però de moment en una guerra invisible. El Jaume, conjuntament amb uns amics ja han pres la decisió que posats a morir prefereixen fer-ho en condicions més dignes i s’han ofert per lluitar al costat dels francesos contra el feixisme. Són fills de la classe obrera i porten ja tants anys resseguint trinxeres contra un enemic comú, que consideren que ha arribat el moment de tornar-ho a fer. A més, en el fons, tenen l’esperança de que s’hi aquest cop aconsegueixen derrotar el feixisme, les grans potencies europees faran fora a Franco del poder i ells podran tornar a casa amb les seves famílies.
3 de gener de 1940. El Jaume en companyia de tres companys, deixa enrere el camp d’Argelers. Tornen a portar un fusell a la mà i van camí d’una nova guerra. Camí d’un enfrontament entre gegants que no entenen de rendició.

Foto1: Mina Sant Josep.
Foto2: Ocupació Nazi de Polònia.
Foto3: Membres del partit nazi.
Música: Leonard Cohen "Partisan"
 





divendres, 15 d’abril de 2011

El dia de demà.

A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi.

Dimecres 23 d’agost de 1939. El matí es desperta suau, darrera de les muntanyes de la Cerdanya s’alça un sol fort i radiant que no entén de política ni de guerres. La vida a la colònia sembla que s’hagi aturat, la gent cada dia fa el mateix, sense excepció, els homes treballen hores i hores sota terra amb l’objectiu d’augmentar la producció per recuperar un país enfonsat. El treball a la mina amb el pas dels anys semblava que anava millorant però l’arribada de la guerra i sobretot el fi d’aquesta ha fet que a la conca de Fígols no arribi cap millora i que els miners treballin en unes condicions gairebé del tot manuals. A l’horitzó es divisen els martells d’aire comprimit i millors sistemes de ventilació però aquets només estan presents en unes poques galeries privilegiades. A la resta, el pic, la puntona, l’ enfustat i la mula són els millors amics del miner.
Les dones de forma ordenada prenen posició a la cua de l’economat amb la cartilla de racionament a la mà a l’espera de rebre una mica de menjar. El menú normalment està compost de llegums seques, una mica de pa negre i el dia que la sort acompanya una mica de cafè. La Margarita resta de peu al costat de la seva mare sense poder amagar el que ja és una evidència, està embarassada! Les dones xafarderes de la colònia comenten a la cara i critiquen a l’esquena però, la Margarida això li preocupa ben poc, ella està més preocupada per com podrà pujar aquella criatura sense un pare, que està a l’exili i en un temps de postguerra que només ha portat que fam i patiment a Sant Corneli.
De tornada a casa, les dues dones recorren el camins de la colònia. Es tracta d’un passeig agradable que transcorre entre corriols plens de flors i d’arbres que proporcionen ombres agradables en els mesos d’estiu. Només el cant d’uns ocellets que reclamen el menjar a la seva mare i el miolar d’un gat petit que es refrega per les seves cames trenca amb el silenci i amb l’harmonia que es respira en aquell indret miner. A mesura que les dones s’acosten als carrers principals la visió bucòlica poc a poc es va tornat fosca i trista. En alguns balcons pengen banderes de la victòria i banderes amb les fletxes i l’arc de la falange, que en tot moment recorden qui ha guanyat la guerra i a qui deuen obediència a partir d’ara. Al creuar-se amb dos homes, la Margarida i la seva mare es quadren i amb el braç dret aixecat criden “Viva Espanya” “Viva Franco”. Aquells dos homes formen part del sometent que conjuntament amb un petit destacament de la guàrdia civil són els encarregats de mantenir el control i el bon fer de la gent de la colònia.
Al arribar a casa la Margarida resta arrupida a la cuina amb llàgrimes als ulls. És en aquell precís instant que pren consciència de tot allò que envolta el seu món i que malgrat que la gent de la colònia l’estimi com estimen a tots els fills de la mateixa, ni el sometent ni la guàrdia civil la deixaran tranqui-la per ser qui és i per estar embarassada d’un “rojo de mierda” com sempre li recorden quan està sola. Tot i això l’alegria de tenir un fill i saber que el seu Jaume està a França preparant un futur pels tres, com li deia a la darrera carta, l’hi dona forces per aixecar-se de la cadira i seguir endavant.

El Jaume escriu totes les cartes que pot a la Margarida i a la seva família on explica que està bé i que els francesos els han acollit amb els braços oberts i que aviat treballarà i podrà pagar el seu retorn a Sant Corneli o si més no tindrà una casa on podran començar una nova vida amb la seva estimada i el seu fill. Unes paraules molt encoratjadores i molt optimistes que en alguns moments del dia mentre les escriu fins i tot ell mateix se les arriba a creure. El fet però és que el Jaume resta en el camp de refugiats d’Argelers, un platja de sorra blanca del Rosselló. És un camp que es va construir a corre-cuita i que havia de fer servei durant quinze dies però ell ja porta més de dos mesos en un barracó dels tres cents que es van construir, on comparteix espai amb soldats, amb dones i nens i sobretot avis que a causa de la mala nutrició poc a poc es van apagant fins que la mort se’ls emporta. El camp, que en un primer moment semblava un lloc acollidor poc a poc es va tornant en un espai de tristesa i de dolor. La manca de menjar al principi preocupava, però ara el que més afecta és la falta d’aigua potable i amb la salubritat del lloc que provoca que les malalties poc a poc es vaguin expandint i la por a una epidèmia deixi de estar a l’horitzó per ser un fantasma  present al dia dia del camp. Els francesos apunt d’entrar en una guerra de magnituds inconcebibles no saben que fer amb aquella gent famolenca i malalta i per moments sembla que el seu destí va lligat al de la humanitat, només podrà sobreviure el més fort.
El Jaume assegut a la vora del mar, mira com el sol del cap vespre s’amaga darrera de l’aigua donant a l’ambient unes tonalitats vermelloses. Pensa en ella, en aquella meravellosa nit i com desitja tornar al seu costat però està convençut del que vol però alhora tenir-ho tant lluny l’erosiona per dins de mala manera i qui sap si per marxar d’una guerra perduda en busca de refugi, el dia de demà l’hi toca tornar a lluitar en una trinxera llunyana i de parles estranyes.
 

Foto 1: Capellans fent la salutació feixista.
Foto 2: Bandera Falangista, subjectada pel seu fundador José Antonio Primo de Rivera.
Foto 3: Camp d'Argelers.
Foto 4: Camp d'Argelers.
Enllaça:  Argelers
Música: Muixeranga

divendres, 8 d’abril de 2011

Dies de foscor!

El exilio es parte de mí. Cuando vivo en el exilio llevo mi tierra conmigo. Cuando vivo en mi tierra, siento el exilio conmigo. La ocupación es el exilio. La ausencia de justicia es el exilio. Permanecer horas en un control militar es el exilio. Saber que el futuro no será mejor que el presente es el exilio. El porvenir es siempre peor para nosotros. Eso es el exilio.
Mahmud Darwish

15 de febrer 1939. El sol del capvespre poc a poc va desapareixent darrera les muntanyes de Sant Corneli. És el moment en què els miners que encara queden a la colònia deixen de furgar terra endins per dirigir-se cap a la mina de Sant Romà, una obertura que es troba a tocar de les cases i que els ha acompanyat al llarg de les seves vides. Tota persona del nucli té anècdotes i records de la mina. Records d’infantesa, d’alegries i de dolor però per damunt de tot respecte per una mina que els dóna de menjar i que avui els protegeix.
Les notícies de que la guerra està apunt d’acabar genera una sensació de controvèrsia entre els habitants, per un costat la tristesa d’haver perdut amics i familiars però per altre, una sensació d’alleujament perquè la guerra toca a la fi. Malgrat tot, el vol constant d’avions per sobre de la colònia fa témer a les famílies possibles represàlies sobre un territori històricament revolucionari i proletari, és per aquest motiu que passaran la tercera nit a l’interior de la mina de Sant Romà, buscant protecció de possibles bombardejos.
A l’interior de la mina la gent s’agrupa al llarg del primer revolt, una zona humida i plena de goteres que els hi ofereix protecció però alhora els hi permet veure de lluny l’obertura, observant així qualsevol moviment estrany. La Margarida i la seva mare avui són les encarregades de preparar una mica de sopar per a tots. Avui toca sopa!, una sopa feta amb quatre patates escarransides i unes quantes herbes que li donarà una mica de gust i de color, la carn fa temps que no abunda i aconseguir-la gairebé és un miracle. Després de sopar, una mica de conversa entre els adults i uns contes per als més petits fins que la mina poc a poc va recuperant el seu silenci habitual. Només el soroll de les gotes d’aigua contra el terra i el córrer lleuger d’un ratolí trenquen l’harmonia en què s’ha submergit la mina i la gent que en ella dormiten.
De cop i volta però, un xiuxiueig desperta a la Margarida, sense temps a cridar una mà li tapa la boca, espantada intenta deslliurar-se’n fins que se’n adona que la mà que li subjecta els llavis amb una certa suavitat, és la mà del Jaume, del seu Jaume! Els dos joves ràpidament abandonen la mina sense fer soroll evitant així el despertar de la resta de persones i possibles interrogatoris. La nit és freda, molt freda però els dos joves disposen de tota una colònia per ells sols i de una nit que els protegeix. Són conscients de que a la matinada es diran un altre cop adéu i que ell intentarà passar cap a França, però el desig d’estar junts és superior a qualsevol preocupació del demà. La Margarida encén una petita llum d’oli i entren a l’habitació on ella tantes nits havia somiat retrobar-se. Poc a poc els seus rostres es van acostant fins quedar un davant de l’altre sense pràcticament distància. Un petó, un altre i un altre els va transportant a un estat d’inconsciència i de despreocupació. Les mans dels Jaume comencen a resseguir aquell cos llarg i blanc estirat al matalàs. La Margarida nota com aquells dits fan que se li posi la pell de gallina i que els pèls de la nuca li provoquin un calfred. La noia poc a poc va traient-li la roba al Jaume descobrint un torç fort però masegat de tants cops i de tanta guerra. El va resseguint amb els llavis fent èmfasis allà on hi troba un cop. Els dos joves es van convertit en un sòl cos, poc a poc les seves ànimes es van entrellaçant arribant a convertir-se en una sola matèria que gairebé frega la perfecció. La llum tènue provocada per la llum d’oli els embolcalla amb suavitat fins que aquesta, poc a poc es va consumint com es consumeixen els dies, és llavors quan la foscor inunda tota l’habitació mentre els dos joves resten abraçats.
Els primers rajos de sol i el cant dels galls avisen als dos joves que ha arribat l’hora de l’adéu, un adéu que cap dels dos desitja però que de moment és el què toca, pot ser es retrobaran a França, pot ser el Jaume podrà tornar aviat,però de moment toca separar-se. El Jaume emprèn el camí direcció els singles de Vallcebre, l’objectiu és creuar un Cadí pler de neu i arribar a Bellver de Cerdanya o Martinet. Les poques notícies que arriben és que l’exèrcit nacional controla els passos de la Jonquera i el de Puigcerdà, per tant l’únic camí que veu possible és passar cap Andorra però tampoc ho té massa clar, ha de lluitar contra un clima extrem i a sobre ha de tenir els ulls ven oberts per evitar ser vist per l’exèrcit o per els partidaris del bàndol colpista que el puguin delatar. El camí és llarg i perillós però també ple d’esperança, el Jaume s’anirà trobant amb altres companys de viatge i amb gent de cases de pagès que compartiran amb ell les poques viandes de què disposen, provocant així en el Jaume una sensació de conformitat amb la seva situació i d’empenta per seguir caminat.

La Margarida de tornada cap a la mina s’adona com per la muntanya del costat, coberta per uns pins de mig metre com a molt, van baixant uns soldats armats fins les dents i que criden consignes a favor de la “Liberación de la nación”. La noia corre tot el que pot per avisar a la resta d’habitants pensant: -“Liberación” de què? Amb la tranquil·litat que hi havia abans de la vostra arribada-. Els veïns de Sant Corneli poc a poc surten de la foscor per trobar-se a l’exterior amb cares del tot desconegudes i cansades. La guerra oficialment encara no havia acabat però per qualsevol persona de la colònia, en aquell mateix instant acabava qualsevol guerra i qualsevol esperança de que els seus desitjos de futur es complissin. Aquell mateix dia es convertiria en el primer de molts en què les coses no canviarien i qualsevol vicissitud de revolta no era res més que una utopia.

Foto 1 i 2 : Camí de l'exili pels Pirineus.
Foto 3: Desfilada victoriosa de l'exèrcit nacional.




divendres, 1 d’abril de 2011

La llarga marxa dels vençuts.

“Ningún hombre es tan tonto como para desear la guerra y no la paz; pues en la paz los hijos llevan a sus padres a la tumba, en la guerra son los padres quienes llevan a los hijos a la tumba.”
Herodot de halicarnaso ( 484 aC425 aC) Historiador i geògraf grec.  


Nit del 28 de gener de 1939. El Jaume resta mig arrupit a la vora d’un petit foc que han aconseguit fer amb les poques branques seques que han trobat amb la resta de companys. La nit és freda, molt freda, els camis estan glaçats i la sensació de buidor encara exceptua més aquella climatologia adversa.
Fa dos dies que el que queda de la columna del Jaume a fugit de Barcelona cap al nord, després de que la ciutat caigués en mans del bàndol nacional. Ara sí que la guerra es veu perduda i milers de republicans comencen la llarga marxa de l’exili. L’objectiu de molts és creuar els Pirineus i arribar a França, però el cansament, els ferits i les condicions climatològiques alenteixen i dificulten el viatge.
El Jaume aprofita el silenci de la nit per escriure la darrera carta a la Margarida. Amb un paper groguenc i un carbonet petit comença a traçar el que poden ser les últimes línies a la seva estimada, a la qual fa gairebé tres anys que no veu.

"Estimada Margarida, no sé com, ni per on començar. Fa tant temps que vaig marxar de Sant Corneli que em costa reproduir segons quines imatges de la colònia, però recordo perfectament aquell matí que marxàvem amb el Ramonet amb el sarró ple d’il·lusions. Ens varem creure amb la raó, que la guerra seria un passeig i que aviat tornaríem com herois a casa. Què equivocats que estàvem. Amb el pas del temps si una cosa he après és que la guerra no fa herois, la guerra fa morts i els que no moren directament al front queden vivint com ànimes en vida. Margarida no et pots ni imaginar el què he arribat a veure, he vist companys, amics abatuts per les bales i les bombes, he vist persones, nens morts al terra, amb els seus cossos mig descompostos per el pas dels dies. No et pots imaginar el què és que un amic es mori als teus braços. Encara no t’ho he explicat però l’altre dia el Ramonet va caure a Barcelona. Estàvem lluitant en una de les múltiples barricades que s’estenien per la ciutat. El nostre objectiu era alentir l’entrada dels nacionals afavorint així la fugida de milers de persones que marxaven de casa seva, gairebé només amb el que portaven posat. Quan semblava que ho estàvem aconseguint una bomba va caure molt a prop nostre, per uns moments vaig quedar atordit, em vaig evadir de la realitat i al meu voltant només veia figures borroses i deformades. Quan vaig tornar a ser conscient on estava, vaig veure com dos nens, perquè no eren més que uns nens, disparaven al Ramonet per l’esquena. Sense que jo pogués fer res va caure al costat d’altres cadàvers que s’amuntegaven pels carrers de la ciutat. Amb l’ajuda d’altres companys varem aconseguir sortir d’allà i no se si em podré perdonar mai haver deixat el cos del meu millor amic estès a terra sense donar-li ni l’últim adéu. M’agradaria poder parlar amb la  seva mare, i explicar-li tot el que ell ha significat per a mi, i demanar-li perdó perquè el seu fill mai tornarà a casa com ell li havia promès. Crec que no hem puc imaginar la vida sense ell, hem passat tota la vida junts i ara mai podré saber on restarà enterrat.   
La sortida Barcelona va ser caòtica, era una cursa d’obstacles esquivant les runes i les bombes que anaven caient a sobre dels edificis. Tampoc podré oblidar-me mai de la Plaça de Sant Felip Neri, una petita plaça no més gran que la nostre plaça del cafè, amb una font al mig i una escola en un dels seus costats. La plaça no tenia res en particular, de fet no hi havia ningú però a les parets encara es podien apreciar perfectament els impactes de metralla d’alguna de les bombes que allà va caure en els bombardejos que els nacionals havien fet temps endarrere. Com et dic, el lloc no tenia res d’especial però el simple fet d’imaginar-me que allà uns nens estaven jugant feliços i allunyats de la guerra i que de cop gairebé sense adonar-se’n un bomba els hi segava la vida, em posa la pell de gallina. No se perquè però aquella plaça guarda un dolor que es pot arribar a percebre.
Al final varem aconseguir creuar el riu Besòs i després d’uns dies de caminar hem arribat molt a prop d’ Hostalric, als peus del Montseny. Constantment anem veient com columnes de persones estan marxant cap al nord amb l’esperança de fugir d’un demà difícil.
En aquests moments estic en companyia de quinze companys, dels quals només dos vaig començar la guerra, el Joan d’Espinelves, un noi rabassut que malgrat tot no perd mai l’alegria i l’esperança. És una persona invencible, sempre anima a la resta i encara està convençut que la guerra a Europa ens permetrà tornar a recuperar la nostra terra. En canvi l’altre, el Josep, un noi de la Franja, és un noi escanyolit i és tot el contrari que el Joan, sempre té por i la veritat, hem faig creus que hagi sobreviscut tot aquest temps
Margarida no se què serà de mi, no se si et podré tornar a veure. Alguns comenten que el que hem de fer és creuar cap a França, altres que hem de mantenir la resistència a Girona com a mínim per facilitar la fugida de la resta. En aquest context la veritat és que cada cop prenc més consciencia del què he perdut en aquesta maleïda guerra, he perdut a molts amics, altres no se ni on són, i el més important, aquesta guerra m’està privant de tu i això tampoc no se si seré capaç de perdonar-m’ho mai.
Margarida t’estimo, aquí, en mig d’un camí glaçat i ple de mort, et prometo que tornaré al teu costat no sé com ni quan, però tornaré. Lluitaré fins que faci falta per uns ideals que cada cop estan més complicats i més allunyats de la victòria, però tornaré, segur que tornaré.
Sempre teu
 Jaume.”

El Jaume acaba d’escriure la darrera carta a la Margarida entre tremolors i fred, molt fred. El matí ja despunta, és hora d’intentar enganyar l’estómac i la gana amb qualsevol cosa que sembli comestible. La guerra s’ha perdut però la dignitat encara no, ara toca seguir caminat i defensar a totes les persones que no ho poden fer per sí mateixes. La república i tots els somnis de llibertat i d’igualtat marxen camí de l’exili, però mai es donaran per vençuts, la llarga marxa dels vençuts comença però alhora comença també la llarga esperança del vençuts.

Foto1: Darreres barricades de Barcelona.
Foto2: Ocupació de Barcelona pel bàndol Nacional.
Foto 3 i 4: Camí de l'exili.