Museu de les Mines de Cercs

dimecres, 28 de març de 2012

Camises noves, velles costums.

"Hay momentos en los que un hombre tiene que luchar, y hay momentos en los que debe aceptar que ha perdido su destino, que el barco a zarpado, que solo un iluso seguiría insistiendo. Lo cierto es que yo siempre fuí un iluso" (Big Fish Tim Burton). 

Vesprada  del 3 de març de 1976. La Maria i la seva mare preparen el sopar. És un dia com qualsevol altre però avui soparan en companyia d’uns bons amics  que fa anys que no veuen. Avui els visita el Julià, un bon amic de l’avi Joan, que durant molts anys van treballar colze a colze a la mina i van lluitar puny a puny durant la revolta del 1932. Després d’estar junts a la presó de Villacisneros, l’esclat de la Guerra Civil els va tornar a dur a un context de lluita fins que un mal dia al front els va separar. Ell, mai més va tornar a saber del seu amic. Primer l’exili, després un altre maleïda guerra i per acabar un exili permanent  el va anar allunyant de la seva terra estimada. Amb el pas dels anys i de la rutina, l’esperança de tornar s’havia diluït del tot, però amb la mort de Franco i un permís temporal el somni de tornar si més no un darrer cop s’han acomplert. La Maria no coneix gaire l’amic del seu sogre però per a ella és un plaer poder acollir un home que ha viscut i patit tant i perquè no, segur que sap alguna història del seu Jaume i pot ser fins i  tot de les temporades a França. Per a tota la família és un plaer i una emoció molt gran, però les casualitats de la vida fa que coincidint amb el seu retorn la colònia torni ha estar en peu de guerra, de fet tota la península esta en un procés de vagues permanents que fan que la tensió es pugui palpar a simple vista. El Martí s’entreté mirant la televisió, que queda en un racó de la cuina menjador. Va passant d’un canal a un altre, és a dir de la Tv1 a la Tv2, els dos únics canals que el règim havia permès fins aquell moment, quan de sobte una noticia el fa aturar i quedar gairebé paralitzat. “Hoy en Vitoria han muerto dos vaguistas!”. Una notícia tant impactant com incomplerta. El Martí, un noi de tretze anys, curiós i inquiet. Vol saber més, per què cinc treballadors han mort?, per què el telenotícies no explica res més que la capçalera?. Moltes preguntes l’hi recorren el cap i molt poques respostes el satisfan. L’hi demana a la mare, que indignada l’hi respon: “Fill en aquest país res no canvia, tot segueix igual des de l’any 1939”. L’àvia, més insegura, ja pateix pels miners també en vaga i per les conseqüències que això pot tenir.
 
Però què va passar aquell 3 de març de 1976 a Gasteitz i a la resta de la península?. Feia molt poc de la mort del dictador i les ganes de canviar les coses estaven a flor de pell. Durant el mes de gener uns sis mil treballadors iniciaven una vaga general en contra de l’estancament salarial i en defensa de millores en les condicions laborals. Eren protestes que s’estenien des de Galícia a Catalunya i del País Basc a Andalusia tenint més repercussió en les grans zones industrials i les conques mineres. En els dies posteriors més protestes i dues vagues generals, la darrera de les quals va ser la del 3 de març. Una vaga general que es va seguir de forma massiva a tota la península però que per motius desgraciats les notícies es centraren en la capital alabesa. Aquell dia una assemblea de treballadors començava de forma massiva i amb protecció del capella a l’església de Sant Francesc d’Asís. Res feia preveure que aquell dia fos diferent a totes les altres jornades de lluita obrera, però el govern i les forces policials tenien un pla diferent. No estaven disposats a que allò es prolongues i volien donar una lliçó a tot el moviment obrer perquè no oblidessin qui manava al país. Poc a poc les forces policials encerclaven la parròquia fent cas omís a les supliques del capellà per solucionar la situació sense violència.   A dins del recinte el nervis i la indignació anaven pujant de temperatura. De cop i volta la policia va llençar gasos lacrimògens a l’interior de l’església provocant el caos i l’evacuació de l’espai. A fora, la policia esperava amb ganes els vaguistes que al sortir es van trobar amb una rebuda més digne de temps passats. Els obrers que sortien per les bandes van ser colpejats amb les porres com animals i els que anaven pel mig i de cara a la policia van veure incrèduls com la policia els rebia a trets. Ningú podia creure allò que estava veient, i creient que un govern que es volia proclamar democràtic permetés allò. El resultat va ser gravíssim i inconcebible per qualsevol democràcia europea. Cinc persones perdien la vida i cent cinquanta més quedaven ferides de diferents gravetats. Els morts van ser: Pedro Maria Martinez Ocio treballador de “Forjas Alabeses” de vint i set anys, Francisco Aznar Clemente forner i estudiant de disset anys, Romualdo Barroso Chaparro de Agrator de dinou anys, José Castillo de Basa de trenta-dos anys i Bienvenido Pereda de Grupos Diferenciales de trenta anys. De tots aquests morts, dos van morir a l’acte i els altres tres ho van fer durant els dies posteriors.

Les conseqüències no es van fer esperar. La indignació del moviment obrer era tal que ràpidament es van convocar mobilitzacions massives per les hores i dies posteriors. Aquestes mobilitzacions es van estendre per tot el territori però sobretot van tenir més repercussió les del cinturó de Madrid, una zona majoritàriament proletària i la de Vitòria-Gasteitz on la policia va tornar a carregar amb duresa. El secretari general de l’alemanya (SPD) cancel·lava la seva reunió amb Fraga que intentava vendre al món una reforma avalada per la monarquia. El govern, veient el què l’hi venia a sobre va intentar netejar la seva imatge amb la visita a l’hospital del propi Fraga Iribarne, que en aquells moments era el ministre de governació, de Rodolfo Martín Villa, ministre de relacions sindicals i del general Campano director general de la Guàrdia Civil. Paral·lelament a aquest acte de maquillatge, el mateix Fraga pronunciava un discurs força desafortunat on demanava a tots els espanyols que els fets ocorreguts a Gasteitz servissin d’exemple per a tothom. Una manera molt clara de dir que la policia tenia tot el seu suport i que contra qualsevol mena de desestabilització del país només hi ha una resposta que és la mà dura i la força.
Fos com fos, alguns van veure aquests fets com una oportunitat per canviar les coses, la majoria però van veure que allò no era res més que una prova de que el règim i el franquisme de moment no havien mort i que els que ara volien demostrar que eren demòcrates no eren res més que els mateixos de sempre amb camises noves.

Paral·lelament a tot això, diferents intel·lectuals de diferents disciplines van mostrar el seu rebuig i van alçar la seva veu. Un bon exemple és la composició de “Campanades a morts”, una cançó del cantautor català Lluís Llach, escrita i musicada la mateixa nit dels fets per la profunda indignació que sentia.

Per fi arriba el Julià al petit habitacle del carrer Porvenir. Es tracta d’un home molt gran però amb una mirada extremadament tendre i que emociona a qualsevol que el miri. Va acompanyat d’una de les seves filles, la Marie i de la filla d’aquesta, la Margene, una noieta pèl-roja de 12 anys. Unes galtes rosades i uns ulls intensament verds fan quedar bocabadat al Martí que sense poder articular cap paraula seu a la taula amb la mirada fixada al plat i un grau de timidesa evident. Malgrat tots els temes del passat que cal i volen abordar, el sopar comença i sense voler-ho la conversa es centra amb la mort d’aquests joves a Vitòria , que són treballadors i obrers, com totes les famílies que habiten les llars de la colònia que malgrat estar a quilòmetres de distància, no oblidaran i faran seu el dolor de les famílies basques que en aquesta nit tenen el cor ple de buidor, de dolor i de ràbia.

El sopar comença amb el record per tots ells i els amics que s’han quedat pel camí, el sopar comença amb la fi del franquisme i amb l’inici de la gran mentida de la transició.   

Foto1: Enterrament dels obrers assassinats.
Foto2: típica imatge de Fraga a Palomares.
Foto3: text explicant els fets.
Música: Campanades a Morts Lluís Llach. 

dimarts, 13 de març de 2012

La mort del botxí!

Matí del 20 de novembre de 1975. Fred molt fred omple els darrers dies de novembre. La vida a la colònia encara no ha recuperat el seu ritme habitual després del greu accident, quan de cop i volta una notícia recorre tots els carrers i racons del nucli. Es veu que a les deu del matí el president de govern espanyol Arias Navarro acaba d’anunciar per la televisió la mort del cap d’estat, el general Franco. El boca orella corre com la pólvora i sobretot en els punts neuràlgics de les xafarderies com ara el safareig o l’economat.

La Maria espera asseguda en un banc de fusta envellit que la senyora Pepita té a l’economat des de que el seu pare l’hi va posar, cap allà a principis dels anys cinquanta. L’economat ha patit pocs canvis al llarg dels anys de la mina, i de fet conserva els mateixos prestatges i el mateix mostrador de marbre. La Maria recorda com era de gran quan ella era petita i com amb els anys les perspectives han anat canviat. Això sí, el què mai ha canviat són les olors. Olor a sabó en l’espai de neteja, olor a xai en el petit tros dedicat a la carn, i sobretot aquella olor de regalèssia que tantes hores l’havia fet salivar quan era petita. L’espera normalment és entretinguda perquè acostuma a trobar-se amb amigues de la infantesa o si més no dones que ha vist com amb els anys s’anaven envellint físicament però guanyant amb saviesa. La vida al peu de la mina és dura, són molt poques les famílies que no han patit una desgracia en les seves pròpies carns, i al final això et dona una consciència de grup i uns lligams difícils de trencar. Les converses transcorrien sense masses variacions fins que la porta de sobte sobre i amb els crits de la Dolores, una Malaguenya que malgrat portar més de trenta anys a la colònia no ha perdut n’hi gota del seu accent andalús, “Franco ha muerto, Franco ha muerto, lo acaban de decir por televisón! Franco ha muerto!”. Primer, el silenci omple l’antic recinte, poc a poc el murmuri de les presents. Algunes dones més grans i pessimistes tenen por de que això comporti un retorn als conflictes i a una possible segona guerra civil.
La Maria immòbil i distant, resta petrificada en el banc. El seu cap ja s’ha evadit de tot allò que l’envolta. Franco ha mort, el dictador ha mort!. Tants anys, tants dies pensant en qui era aquest senyor que segons la mare era el que allunyava el pare d’elles i ara s’ha mort. Però qui era realment el general Franco, és a dir, qui era més enllà del que ella havia conegut i escoltat?

Francisco Franco Bahamonte  va néixer a Ferrol un 4 de desembre de 1892 en el sí d’una família acomodada però amb problemes d’entesa entre el seu pare i la seva mare que acabarien en ruptura. Curiosament el seu pare era un lliurepensador més proper a les polítiques liberals que no pas a les autoritàries. Amb només dotze anys se’n va a una escola naval on després de molt intentar-ho no aconsegueix entrar a formar part de l’Acadèmia Naval, veient-se obligat a entrar a l’Acadèmia d’Infanteria militar de Toledo, on segons ell va rebre diferents novetades. («Triste acogida que ofrecían a los que veníamos llenos de ilusión a incorporarnos a la gran familia militar»)
Després de molt insistir va ser destinat a l’Àfrica. La seva petició va ser denegada dos cops, segurament per les pèssimes puntuacions militars. Un cop allà però, la seva carrera va patir un ascens meteòric convertint-se en un dels generals més joves de tot  Europa  i guanyant-se l’admiració de les classes benestants. Serà a l’Àfrica on forjarà el seu esperit de “guia de la pàtria” com ell mateix reconeixia en una entrevista (“Mis años en África vienen a mí con indudable fuerza. Allí nació la posibilidad de rescate de la España grande. Allí se fundó el ideal que hoy nos rinde. Sin África, yo apenas puedo explicarme a mí mismo, ni me explico cumplidamente a mis compañeros de armas.”). Amb la proclamació de la República, Franco mostra el seu descontent en públic però serà frenat en el seu primer intent d’intervenir sobre Madrid per defensar el rei Alfons XIII. Durant “la Sanjurjada” de l’any 1932 es va mantenir tant ambigu que el propi Sanjurjo no s’havia si un cop fet el cop, aquest intervindria o no. Un dels actes més negres del senyor Francisco Franco va ser durant el setembre de 1934 quan va ser reclamat a Madrid per coordinar la repressió de la revolta asturiana. Va fer desplaçar les tropes regulars de l’Àfrica sota el comandament de Yagüe. La repressió es recorda cruenta i desmesurada i al final la xifra de morts entre uns i altres va arribar a mil cinc-cents morts. Aquest fet va suposar la gran fractura entre la dreta i l’esquerra que mai més es tornaria a cicatritzar.
Amb la victòria del “Frente Popular” durant les eleccions del febrer del 1936, Franco va començar una lenta però constant conspiració amb altres generals, fins arribar al 18 de juliol que el cop d’estat es va fer efectiu. En un primer moment el líder i guia espiritual del cop era el general Sanjurgo, però amb la mort d’aquest comencen a brollar diferents dubtes. Sembla que el general Mola serà l’encarregat. Amb els pas dels dies tornen els dubtes per la inoperància d’aquest al front de Madrid i pel seu rebuig frontal a la participació de l’hereu al tron “Juan de Borbón”. Tots aquests motius van fer que Franco tingués les simpaties dels monàrquics que sumades amb els seus èxits militars l’acabaran convertint amb l’únic líder del “movimiento”. Al finalitzar la guerra civil Franco ja era un símbol per a molts, i va rebre la màxima condecoració militar “La Gran Cruz Laureada de San Fernando”. Heroi per uns, assassí per uns altres. El seu ascens al poder va suposar l’exili de més de quatre-cents mil republicans. El període de dictadura començava i amb ell el llarg període de repressió. Franco es va assegurar de deixar clar qui havia guanyat la guerra i es va assegurar i molt de minar les il·lusions i les esperances dels perdedors. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial va jugar un paper clau com alguns volen veure, o va estar en mans del destí. El fet és que un país devastat per la guerra no podia participar en un conflicte a gran escala i la trobada d’Endaya la va utilitzar com un acte de propaganda perfecte. Va vendre que, gràcies a la seva intervenció Hitler i Mussolini no entrarien a Espanya i que no demanarien res d’ells, excepte mantenir un comerç de matèries primeres. El cert és però, que Hitler va veure en ell un home dèbil i insignificant amb el qual no valia la pena  perdre el temps. Franco havia esdevingut un gran estratega per al seu país, per a la resta del món havia esdevingut un pusil·lànime el qual no mereixia la pena tenir en compte. Sigui com sigui, la Segona Guerra Mundial va acabar i tot i la por de Franco a una intervenció aliada, ell va seguir al poder. La por occidental a un comunisme avançant va ser més forta que no pas mantenir al poder un petit aprenent de dictador. Són anys de pobresa i d’una repressió incansable. Qualsevol persona sospitosa d’enemic al règim anant bé acabava a la presó, anant malament se l’hi aplicava la llei de fugues. No serà ben be fins els anys seixanta que el règim comença a notar una millora econòmica. El franquisme s’envolta de ministres tecnòcrates que abandonaran les polítiques autàrquiques dels més afins a un règim. Espanya creixerà a un ritme del set per cent. El motor econòmic serà la industria, les fabriques de cotxes i les inversions nord americanes a canvi d’instal·lació de bases militars com a posicionament estratègic per la latent Guerra Freda. Aquests anys però també seran els anys el que el franquisme veurà néixer una nova forma d’oposició. Fins aleshores la resistència havia vingut donada de forma directa i amb reductes que pertanyien encara a la guerra civil. En aquests anys apareix una resistència sindical, obrera i universitària a l’ombra, que comptarà amb la col·laboració de diferents intel·lectuals locals i de la resta del món. Per altre banda el naixement de grups armats com ETA (1959) FAC (Front d’alliberament Català l’any 1969) complicaven cada vegada més la imatge idíl·lica que el règim volia transmetre. 
Al principi dels anys setanta ens trobem davant d’un Franco caduc, que espera una llarga agonia de mort. Malgrat tot, estem en els anys en què el personatge es mostrarà més recte i impassible. L’oposició cada cop és més forta, les critiques i accions ja l’hi arriben per tot arreu i mig món veu la figura del dictador com caduca i aferrat a una poltrona que ja no l’hi toca. Accions estudiantils, accions d’ETA (bomba a Carrero Blanco), vagues, manifestos d’intel·lectuals llegits a tot el món, etc, compliquen la seva política. Tot i això i davant del clamor popular, Franco encara va ser capaç de dictar diverses penes de mort com la de Salvador Puig Antich o la dels membres d’ETA i del GRAPO al setembre del 1975, dels que per exemple destaca Juan Paredes “Txiki”. Aquests actes l’hi van suposar una dura crítica de la resta del món i fins i tot el Vaticà es mostrà molt crític amb el règim. Franco lluny de sentir penediment encara va tenir temps de fer una darrera aparició pública a la plaça Oriente de Madrid davant dels seus seguidors més fidels on va pronunciar un discurs típic i tòpic que lluny de col·locar el país en una posició de maduresa, l’allunyava encara més de les democràcies normals i feia retrocedir als dies després de la guerra civil. Finalment i després d’una llarga agonia la matinada del 20 de novembre, el “Caudillo” deixava per sempre el poder i sucumbia a l’edat i la malaltia. Tot i això havia deixat i molt ben lligat el seu llegat.
 
Un xivarri que puja de to, fa tornar a la Maria a la realitat del seu voltant. L’economat s’ha convertit en el centre neuràlgic de debat. Tota la colònia va plena de la mort de Franco i moltes dones i avis xafardegen a l’entorn de l’establiment. Un sentiment d’alleujament envaeix el cos de la Maria, però ràpidament un altre de contradicció l’hi arriba. Franco ha mort, per fi! Però per altre banda l’hi sap greu, ja que no pagarà per tot el que ha fet, i es planteja si els anys i la justícia restablirà tot i a tots els que van perdre la vida en les seves mans. És un pensament que no es pot treure del cap i que la preocupa realment, i sobretot, què passarà demà. Aquest país serà capaç de canviar de guia o per contra es mantindrà dins les traces marcades pel dictador. S’aixeca del banc i surt del local amb la mirada fixada a l’horitzó. Franco ha mort, la lluita per la recuperació de la memòria de tots aquells que reposen en una fossa no ha fet més que començar. Dins el seu cap pensa: “Mala nit Sr. Paco”  

Foto1: Trobada de Franco amb Hitler.
Foto2: Últim discurs de Franco a la Plaza Oriente de Madrid
Vídeo: Discurs d'Arias Navarro anunciant la mort de Franco.
Música: 

dilluns, 5 de març de 2012

El darrer adéu.

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.
(Jacint Verdaguer del llibre "Al cel")


Dijous 6 de novembre de 1975. El silenci omple els carrers d’una colònia minera que ha perdut el seu ritme, el seu bategar constant de rutina. En algunes finestres, encara tremoloses aguanten unes petites flames d’espelma que la majoria de famílies mineres ha col·locat en senyal de record al llarg de la nit. La majoria d’elles s’han consumit amb el passar de les hores, algunes sembla que vulguin resistir-se a desaparèixer per sempre més.

El xiular d’una cafetera, un ratolí que correteja pel terra irregular de la cuina, el degotar d’una aixeta mal tancada, són els únics indicis de vida en un petit pis del carrer Porvenir. El Martí seu en una cadira aliè a tots aquests elements que trenquen amb el dolor en que està sumit l’habitatge. Per inèrcia i gairebé sense adonar-se’n acarona el pelatge suau del “Toc”, un llebrer que mig arrupit mira a l’horitzó amb tristesa. Són dies de silenci a la casa i a moltes cases mineres. La Maria totalment vestida de negre acaba de preparar l’esmorza per ella i pel seu fill. Un esmorzar que menjaran junts perquè toca, però la gana es va quedar dins de la mina aquell matí del 3 de novembre. El Manuel, després de lluitar moltes hores per la seva vida a l’hospital, es va rendir la matinada del 5 de novembre. El seu cos no va poder suportar més les cremades i les ferides de la mina i la seva ànima caminarà per sempre més al costat de 29 companys més, que com ell restaran lligats per sempre al carbó de vida i al carbó de mort.

Al sortir de casa, moltes altres famílies els esperen per emprendre junts el camí fins a Sant Salvador on en una gran esplanada s’ha preparat un altar de campanya i diferents cadires per rebre els polítics de torn i als familiars. El camí és estret i força dret. És un camí que la bona gent del nucli ha realitzat infinitat de cops, però segurament mai per un motiu tant dolorós com el que estan patint aquestes dies. Una corrua de gent caminen en silenci fent una processó de figures vestides de negre que de lluny arriben a semblar un sol ésser que en perfecció i en harmonia avancen a ritme lent però constant.

Al arribar a l’esplanada una munió de gent l’omplen de punta a punta. Gent de tota la comarca i de les comarques veïnes s’han adreçat sense dubtar-ho fins al lloc. Molts dels assistents no tenien cap familiar a l’accident i n’hi tant sols els coneixien, però la feina de miner és tant respectada i sobretot les seves reivindicacions que fa que, una desgracia així la sentin com a pròpia encara que els seus oficis no tinguin res a veure amb el treball sota terra.
La missa solemne començà puntual a la una del migdia i estava oficiada per l’administrador apostòlic de la diòcesis de Solsona Monsenyor Martí Alanis acompanyat de tots els capellans de les diferents parròquies de les que formaven part els miners finats. A la cerimònia també s’havien acostat diferents representants del govern com el vicepresident tercer i ministre de treball el senyor Fernando Suarez, el ministre de industria el senyor Alfonso Alvarez Miranda, el ministre de relacions sindicals el senyor Alejandor Fernández Sordo, i un llarg etc. Paraules de consol i paraules d’espiritualitat omplen l’esplanada i els cors de les famílies més creients. Per moltes altres famílies són paraules buides de valor i que en cap cas podran alleujar el dolor que porten a dins i que el seu cor ha de suportar per sempre més. Al acabar la cerimònia oficial cada família empren el seu propi camí. El darrer adéu del pare, del marit i del fill. Serà un acte més íntim i rodejat de la gent que realment els coneix.

La Maria és la primera d’entrar al recinte del cementiri de Sant Corneli, un recinte rectangular flanquejat en forma de u per tres parets de nínxols. Les tombes més antigues són les que reposen sota la gespa que cobreix el terra. Com tot al nucli, el cementiri i els nínxols són propietat de l’empresa “Carbones de Berga SA”, així totes les famílies tenen molt clar que pertanyen a l’empresa tant en la vida comen la mort.
Poc a poc els familiars i amics més directes del Manuel van entrant al petit espai. El capellà del nucli, bon amic del propi finat, abandona les típiques paraules de qualsevol enterrament per parlar d’una manera clara i directe del Manuel. Són paraules que realment arriben a la Maria i al Martí. Un calfred els hi recorre l’espina dorsal i unes llàgrimes cada cop més abundants ressegueixen les seves galtes. El mossèn després del record, comença a parlar sense embuts de responsabilitats i no dubta en parlar de l’empresa com a possible culpable de l’accident. Cal buscar respostes a una de les pitjors desgracies que han passat mai a les mines del Berguedà i com diu ell, cal buscar-les sense deixar de mirar a ningú! De fet a mesura que passaran els dies, el dolor deixarà pas a la indignació. Tots els miners començaran a demanar responsabilitats, fins i tot planejarà sobre l’ambient la possibilitat d’una gran mobilització per exigir-les.

Entre dos homes introduiran poc a poc el taüt dins del nínxol. El paleta amb delicadesa va col·locant els maons i amb el morter els va recobrint. És la darrera visió, el darrer moment en què la Maria veurà la caixa on per sempre més reposarà el seu Manuel. Segurament és el pitjor moment. Per la ment no pot deixar de pensar què dura ha estat la seva vida. Un pare que mai va conèixer, un infància marcada per tots aquells que van guanyar i que l’hi feien la vida impossible, i ara tot això. Però ella és forta, sempre ho ha estat i les promeses fetes a un pare que no va conèixer mai encara són vigents. Seguirà endavant, pel seu fill i per tot el que encara espera viure de justícia.


Poc a poc la gent va sortint del cementiri. Només el Martí es queda una mica endarrerit observant per darrer cop l’espai on reposa el seu pare. Ara sí, el darrer adéu ha arribat, s’acomiada d’ell amb tristesa però amb l’orgull d’haver tingut la sort de tenir un pare miner, que ho va donar tot per la seva família i per uns ideals de justícia social i de compromís de classe. 

Foto1: Postal de Sant Salvador de la Vedella.
Foto2: Carrers desant Corneli.
Música: