"No es este el relato de unos años impresionantes, es un trozo de dos vidas tomado en un momento en que cursaron juntas un determinado trecho, con identidades,... y conjunciones de sueños. ¿Fue nuestra vision demasiado estrecha, demasiado parcial, demasiado apresurada? ¿Fueron nuestras conclusiones demasiado rigidas? Tal vez...Pero ese vagar sin rumbo por nuestra mayuscula America me ha cambiado más de lo que crei. Yo, ya no soy yo. Por lo menos no soy el mismo yo interior." (Fragment de Diarios de una motocicleta de Ernesto Guevara "Che").
11 de desembre de 1977. Una
llum tènue es reflecteix en una finestra del carrer Porvenir. A fora fa fred,
molt fred i per primer cop aquesta tardor el Martí veu com cauen els primers
flocs de neu. No sap massa per què, però veure nevar sempre li ha donat una
sensació de confort i de pau. Sense adonar-se’n s’ha quedat totalment bocabadat
veient com aquelles volves blanques es van dipositant lentament sobre les
branques dels cirerers que el seu avi havia plantat quan era petit. Tota la
casa està en silenci, tan sols el respirar fort del Pelut, un gos pastor que
els estralls dels anys han fet que vagi coix d’una cama i que amb certes
dificultats mantingui la vista. L’acarona gairebé de forma instintiva. Són
tants els moments compartits, les nits de confidències quan era un nen... Ha
estat el seu company de viatge, un company de viatge fidel que mai ha tingut un
mal gest cap a ell.
.JPG)
El Martí avui no pot dormir,
ho intenta però no pot. Fa unes hores que ha abandonat les galeries de la mina
Consolació, tan sols fa unes hores que amb dos-cents seixanta companys han
abandonat aquell interior que s’havia convertit en el seu refugi durant tots
aquests dies de protesta. Han estat uns dies on en cap moment ha estat sol, sempre
hi havia algú amb qui debatre, amb qui compartir i ara, de cop i volta silenci,
un silenci que l’atrapa, que s’apodera d’ell. L’agafa amb tanta força que sent un
buit enorme dins del seu pit i una sensació de solitud difícil d’entendre. Han
estat moments tan intensos, tanta informació rebuda, tantes explicacions
d’injustícia que el retorn a la vida quotidiana se li fa molt costa amunt.
Dintre seu, sent com quelcom ha canviat, que mai més tornarà a ser el mateix,
que aquell nen enjogassat i innocent ha desaparegut per sempre més. Dóna voltes
i més voltes a tot el que ha passat, i sense adonar-se’n comença a escriure una
carta a la Marjane.
“Estimada Marjane, quan
rebis això segurament no entendràs absolutament res, però la veritat és que ni
jo mateix ho acabo d’entendre. No sóc capaç d’assimilar tot el que ha succeït
en aquests darrers dies. Sé que el teu avi va parlar amb la meva mare i que per
tant ja deus estar assabentada de la revolta i de les protestes. Al principi
quan em vaig trobar enmig de la revolta, quan em van dir o et quedes a dins o no
cal ni que entris a treballar, no tenia gens clar que fer. Sempre penses que
seràs valent, que en el moment oportú estaràs a l’alçada de les circumstàncies
i que ningú et podrà aturar, però la veritat és que estava mort de por. Tenia
por de represàlies i del que podia passar. Per un moment em vaig plantejar
quedar-me a l’exterior, estava completament paralitzat i encara que volgués no
podia moure un sol múscul del meu cos. En aquell moment, però, el Bernat, un
home que ronda els cinquanta però que després de tanta foscor, pols de carbó i
humitat sembla molt més gran, m’ha recordat que era nét del Jaume Caballol i
que el meu besavi era el Joan. Marjane, mai els vaig arribar a conèixer però el seu nom encara ressona amb molta força
entre les parets de la mina. Per molts miners que avui piquen i repiquen a les
galeries berguedanes, aquella gent que un 18 de gener de 1932 van voler fer
gairebé tot sols la revolució són uns herois i un exemple a seguir. Després
d’això, el pes de la història va caure sobre mi com una llosa. Com podia
negar-me a entrar a la mina? Com trair tots els esforços i lluites per la
igualtat dels meus avantpassats. Si ho hagués fet estic segur que mai no m’ho
hagués pogut perdonar. Així que mort de por vaig entrar en companyia de dos-cents
seixanta miners més. En entrar tot semblava diferent. No hi havia res de nou,
la mateixa maquinària, les mateixes vagonetes, les mateixes vetes. Però no sé
perquè, el carbó tenia quelcom diferent, semblava posseir una brillantor poc
habitual, fins i tot era capaç de percebre el degotar de l’aigua sobre la via
rovellada. Suposo que tenia els sentits molt més aguditzats per la situació,
però em va semblar que entrava en un món completament nou. I és que en
definitiva, Marjane, això és el que hem d’aconseguir, construir un món nou! Com
pot ser que uns pocs visquin amb tant i que tants visquem amb tan poc. La
protesta és per evitar l’acomiadament d’una part més que notable de companys
però el rere fons ha de ser un altre. Si avui permetem això, demà ens abaixaran
el sou, ens empitjoraran les condicions laborals i no només haurem perdut les
lluites vençudes pels nostres avantpassats sinó que a més acabarem amb la mina
tancada i amb part de les nostres llibertats trepitjades.
Aquests dies a la mina hem
debatut amb vehemència, hem conversat del passat i del present, però, sobretot,
he après el què significa ser miner i la responsabilitat moral que això suposa.
Mai abaixem el cap davant de res i de ningú, mai ens sotmetem i sobretot siguem
els primers a plantar cara a les injustícies. Aquesta, Marjane, és la nostra
herència, aquesta és la meva herència. El llegat que m’ha transmès el meu pare
que va morir per treure carbó, un avi abatut pel franquisme i un besavi que va
caure al camp de la Bota.
Després de cinc dies i de
quatre nits torno a ser casa Marjane, torno a la vida normal i a la rutina però
quelcom dins meu ha canviat. En certa manera, jo ja no sóc jo! Alguna part del
meu jo anterior ha quedat per sempre més a la mina Consolació. Vaig entrar a la
revolta essent un nen enamorat de tu i de la vida en general i he sortit amb
cara jove però amb cap d’adult. En certa manera tinc la sensació que el món ha
decidit canviar-me del tot perquè jo sigui capaç de canviar el món que
m’envolta.”
El Martí aixeca el cap i veu
com per la finestra les primeres llums de l’alba trenquen la foscor i
il·luminen un paisatge completament blanc. Ha estat tota la nit despert donant
voltes i més voltes a les hores passades, però no sembla que tingui cap sintoma
de cansament, l’excitació segueix a flor de pell. Guarda la carta en un calaix
i pensa que ja l’acabarà d’escriure. Al seu costat, el pelut mig tremolós es
desperta i llepa la mà del seu amic. L’hora de tornar a la realitat ha arribat,
la revolta ja és un fet més per la història i el treball a la mina segueix.
Malgrat tot, el Martí sap que avui no serà un dia més, avui és el primer dia de
molts dels que vindran.
Foto 1 i 2: Mina Consolació.
Foto 3: Panoràmica de la central Tèrmica de Cercs.
