"La felicidad humana generalmente no se logra con grandes golpes de suerte, que pueden ocurrir pocas veces, sino con pequeñas cosas que ocurren todos los días." (Benjamin Franklin)
Diumenge 16 de setembre de 1945. Els primers rajos de sol comencen a despuntar per damunt del Puigllençada, inundant poc a poc tots els carrers de la colònia, que roman en silenci. Estem en plena festa major i malgrat estar plena de penúries, la nit va ser llarga i festiva. Feia anys que la bona gent de Sant Corneli en prou feines havia celebrat res. Primer la guerra civil i després els primers anys de postguerra havien fet que tant la festa major com qualsevol altre celebració quedés pràcticament en l’oblit. Però aquest any tothom havia decidit que per uns dies deixarien endarrere les preocupacions i els plors per aquells que van caure en el front per celebrar quelcom. A més, la rendició d’Alemanya el 4 de maig de 1945 omplia d’esperances a tota una generació marcada per la derrota.
Poc a poc la gent mig endormiscada comença a transitar pels carrers, avui és el darrer dia de festa i això s’ha de celebrar com Déu mana. Venen de dos dies plens d’activitats. El primer dia processons amb Sant Corneli, per donar les gràcies al patró, el segon dia, combats de boxa per als homes, al ring improvisat de l’esplanada de la plaça Sant Romà i a la nit per fi, un ball d’embalat com els d’abans. I per al tercer dia primer de tot, uns jocs de cucanya per els més menuts de la contrada. Bàsicament fer el carretó, transportar una pedra amb una cullera amb la boca, altres cops s’havia fet el mateix joc amb un ou o una patata però tal com esta la situació no és qüestió de llençar menjar. Després dels jocs, tothom puntual a missa de dotze per fer les ofrenes pertinents al sant patró i escoltar el sermó, en castellà, del capellà de torn i si la butxaca ho permet fer un petit vermut al “Hogar del minero”. Un cop finalitzats els actes del matí la majoria de famílies emprenen diferents camins fins arribar a una font on dinaran en companyia d’amics i coneguts.
La Maria inquieta, intenta deslliurar-se de la mà de la seva mare. Ella vol ser la primera en arribar a la font de la “Perera”, vol intentar agafar una granota i sap que amb el xivarri de gent s’amagaran i ja no en podrà caçar cap. Tota la família Caballol, com a mínim tots els que encara estan vius o per la colònia, han decidit passar les hores centrals del dia en aquest bonic indret. La font de la “Perera”, és una petita obertura en la roca que permet un brollar d’aigua fresca i abundant. Els habitants de Fígols ja fa uns anys havien construït un petit safareig al costat per aprofitar tota l’aigua i així poder rentar la roba.
El dinar que comparteixen és un menjar humil, la casa no és forta i malgrat ser festa major els plats no ho demostren. De primer una amanida de l’hort amb quatre enciams, tomàquets i ceba, que a la petita Maria l’hi fa fàstic. De segon plat, la dona de l’Enric ha fet un trinxat de patates amb una mica de vianda, aromatitzades amb un polsim de pebre que la seva mare encara guardava gelosament al rebost de casa. Havent dinat les diferents famílies que comparteixen espai s’ajunten per fer una llarga sobretaula on les converses inunden les hores. Per una estona sembla que tots els anys de derrotes i penúries només hagin estat un llarg malson. Parlen de tots aquells que ja no hi són, com si en un moment o un altre haguessin d’aparèixer de darrera els arbres.
La Maria encara és petita però poc a poc va quedant encisada amb les històries que el tiet Enric explica de l’avi Joan i sobretot del seu pare, el Jaume. Per ella en sentir allò l’hi sembla que són dos herois que han lluitat contra monstres i gegants. Ella mai ha vist al seu pare però la seva curta edat encara no la fa ser conscient de que pot ser no el veurà mai. La nena s’imagina que està lluitant, però que aviat acabarà i tornarà a casa com un heroi, com el que tothom diu que és!
La llarga tarda de setembre poc a poc es va consumint entre converses, és el moment de tornar cap a la colònia a fer els darrers balls de la festa. Un petit embalat guarneix la petita plaça del cafè. Les parelles s’abrasen i ballen distants del que les envolta. L’amor les posseeix i les fa voltar i voltar com si els seus cossos en perfecció formessin un de sol. La Margarida en un racó mira amb els ulls entelats i recorda aquella festa de juliol del 1936 quan era ella la que ballava i l’amor l’hi omplia cada mil·límetre del seu cos. Pensa: què injusta ha estat la vida amb nosaltres, què poc ens va durar aquella alegria. Són els pitjors moments per una dona que va veure com el seu germà queia al front i com el seu Jaume encara està perdut per aquests mons de Déu sense data de retorn.
Amb les darreres notes, la gent de Sant Corneli retorna poc a poc a les seves cases. La rutina demà els tornarà a ocupar i la negra pols del carbó cobrirà les seves robes i les seves cares. A la llunyania entre els petits pins que lluiten per sobreviure entre tanta roca, una silueta mig ajupida s’amaga i taral·leja la darrera cançó. És el Jaume que amb un grup de companys està preparat per assaltar una torre elèctrica que deixarà incomunicats per unes hores els habitats de la colònia i sobretot el “quartel de la Guàrdia Civil”, l’objectiu principal. Els dies de guerra han acabat per a ells, els temps de la resistència no han fet res més que començar.
Foto1: Sardanes a la plaça del Cafè.
Foto2: Grup de noies realitzant una "Fontada"
Música:
torna, torna Serrallonga (Esquirols) 
