"La
mentira más común es aquella con la que un hombre se engaña a sí mismo. Engañar
a los demás es un defecto relativamente vano. (Friedrich Nietzsche)"
Dilluns 23 de febrer de 1981. El Martí resta mut i quiet en mig d’un pati empedrat. Al seu voltant centenars de nois amb cara de pubertat i que com ell no entenen massa que estan fent. Ja fa un mes que el Martí va haver de marxar de Sant Corneli i deixar temporalment el treball a la mina per marxar a fer el servei militar obligatori “La mili”. El seu destí havia estat València, en part en el moment de la partida va pensar que encara estava de sort ja que a diferència del seu bon amic Pere ell com a mínim s’estalviaria l’avió o el vaixell, ja que el seu destí havia estat Lanzarote. Cada dia era el mateix, al matí llevar-se a la pujada de bandera, abans ja havien corregut uns quilometres, després un esmorzar pastós que no tenia gust de res, seguidament practiques i maniobres varies i així cada matí plogués o fes sol. Però avui quelcom avui canviat, el “teniente” Alfonso de Castro Villa els havia llevat a crits, cosa tampoc tant estranya, però avui no els havia fet córrer, i després de fer-los formar els hi havia deixat anar un discurs sobre la pàtria i que eren afortunats perquè podrien demostrar el seu compromís amb ella molt abans del que podien haver somiat mai . Unes paraules que es clavaven com vidres trencats al cap del Martí que no té gaire clar això del concepte “pàtria” i sincerament una por li recorre tot el cos, com si d’un mal auguri es tractes.

Amb tot
aquest caldo de cultiu, les intencions colpistes ja tenien el que volien i el 23
de febrer era el dia escollit. Malgrat tot dins dels propis colpistes hi havia
diferents corrents, la més dura en mans del capità general Jaime Milans del
Bosch i una de més tova pel general Alfonso Armada i home de confiança del rei
en aquell moment.
Així el 23
de febrer a les sis de la tarda començava la votació nominal al congrés dels
diputats per escollir Calvo Sotelo de forma tranquil·la i normal, però a les
sis i vint i dos minuts s’iniciava l’operació “Duque de Ahumada”. L’acció
consistia en l’entrada a l’hemicicle de varis membres de la Guardia Civil amb
sub-fusells a les mans dirigits pel tinent coronel Antonio Tejero que al crit
de “Quieto todo el mundo” irrompia a la sala pistola en mà mentre als carrers
de Madrid la divisió “Acorazada Brunete” prenia punts claus de la capital entre
ells RTVE i algunes ràdios. Paral·lelament a València Milans del Bosch
desplegava la División Acorazada Maestrazjo” amb 1.800 efectius i 40 tancs als
carrers des de el port fins al centre de València i apuntant els edificis
oficials com l’ajuntament o les corts valencianes.
La societat
espanyola mirava atònita aquelles imatges de diputats per terra mentre el
vicepresident del govern provisional el tinent general Gutiérrez Mellado
s’encarava amb Tejero i l’exigia l’entrega de la seva arma al ser un oficial de
més graduació. Després d’uns quants trets a l’aire la imatge desapareixia i la
majoria de la població va seguir tota la informació al costat de la “cadena
Ser” que va seguir emetent al llarg de tota la nit, motiu perquè amb el pas del
temps aquella nit seria coneguda popularment amb el nom de la “noche de los
transitores”.
La humitat
de la nit poc a poc anava calant al cos del Martí que amb un sub – fusell a les
mans seguia fent guàrdia davant de les Corts valencianes. Mirava al seu voltant
i només veia cares de por i de desconcert. Tant sols portaven unes setmanes de
servei militar i ja estaven participant d’un assalt. Cap dels allà presents
s’ho podia creure. Les ordres eren clares “a quin se mueva le pego un tiro”
havia repetit amb força l’oficial, i observant els
tancs i la situació ningú era capaç de moure un muscle. De cop algú crida per
una finestra que el rei esta sortint per la televisió. En un racó els oficials
escolten un vell transistor on el seu cap d’estat emet un comunicat vestit com
a capità general dels exercits.

La matinada
seguia sent freda i el Martí malgrat escoltar d’amagat com el cop semblava
fracassat ell i els seus companys
seguien desplegats a l’espera de rebre ordres. Per ell aquells moments eren els
pitjors de la nit perquè la por a la bogeria d’un general que no acceptes les
ordres rebudes els pogués dur a un enfrontament fratricida i inútil.
Lluny
d’allà la Maria en companyia de l’avia Margarida i el tiet Enric no apartaven
l’orella de la ràdio a l’espera de rebre qualsevol notícia de València i del
seu Martí. El cop semblava fracassat però la nit i els girs de guió encara no
havien finalitzat.
Imatge 1: Antonio Tejero.
Vídeo: Antonio Tejero entrant al congrés dels diputats.
Imatge 2: Discurs del rei Juan Carlos I.
Música: "Chirigota" dedicada al 23F