"Me di cuenta de la falsedad y de la hipocresía de los que se proclamaban neutrales y de la estupidez, si no pura majadería, de directores y lectores que pedían a los corresponsales que escribiesen objetiva a imparcialmente".
(Herbert Matthews, corresponsal y periodista de The New York Times en plena Guerra Civil.)
25 d’agost de l'any 1938. Sant Corneli es desperta amb un sol radiant que banya les muntanyes, els arbres i les teulades, conformant una postal idíl·lica. Per uns moments els seus habitants s’evadeixen de la realitat que estan vivint i obliden que els seus fills i els seus homes estan lluitant en una guerra que cada cop és més propera a les seves cases.
El fet de la mort del seu germà, li omple el cor de dolor, però el fet de no saber res del seu Jaume l’enfonsa en la més absoluta desesperació. Ja fa dos mesos que no té cap notícia d’ell cosa que fa que la pobre noia estigui tot el dia pensant si li ha passat quelcom o si ha caigut en un front.

La denominada batalla de l’Ebre començava la matinada del 25 de juliol de 1938 amb el creuament del riu per diversos punts, per part de 100.000 homes del bàndol republicà sota la direcció de diferents comandats com Juan Modesto, Etelvino Vega, Enrique Lister, etc. L’objectiu era agafar per sorpresa les tropes nacionals que a l’espera, s’apostaven a la riba dreta del riu. Amb aquest atac sorpresa confiaven apoderar-se de Gandesa, dificultant així la reacció dels colpistes i alliberar la pressió a la que estaven sotmesos els exèrcits republicans de llevant que defensaven amb el que podien València. Un altre objectiu, el de Juan Negrín (president de la República del 1937 al 39) era fer veure a les potències europees que la guerra encara no estava perduda, o com a mínim allargar-la fins a l’esclat d’una guerra mundial que es creia imminent.
La il·lusió inicial poc a poc es va anar difuminant. Els nacionals van aguantar els primers atacs, i avançar uns metres es va convertir en un esforç inhumà, on el nombre de baixes augmentava cada segon. Poc a poc la batalla de l’Ebre es va convertir en una batalla lenta i dura, els exèrcits atacaven frontalment i les baixes cada cop més elevades no feien res més que corroborar que guanyaria qui aguantes més.
Les esperances republicanes poc a poc van anar desapareixen i malgrat saber que havien perdut, els dirigents van decidir aguantar per demostrar al món que la república resistiria fins al final. La retirada dels brigadistes internacionals i els pactes de Munic entre els francesos i Hitler, acabaren per corroborar la derrota republicana. Franco per la seva part estava exultant, no només tornava a contar amb l’ajuda de militars alemanys sinó que veia com les democràcies europees abandonaven la república a la seva sort. La batalla va finalitzar el 15 de novembre amb un gran nombre de morts, però sobretot va finalitzar amb la moral desfeta.

Un crit torna al Jaume al món real, és hora d’aixecar-se, és hora de tornar a caminar per arribar a un nou front, a una nova trinxera, de moment les batalles les han anat perdent però oficialment la guerra no! I qui sap, l’esperança mai s’ha de perdre com li deia sempre la seva mare. Així que amb el sarró a l’esquena i el fusell a la mà, el Jaume marxa al costat d’una columna d’homes disposat a lluitar fins que una bala l’aturi per sempre més. Però avui no és el dia, avui no toca morir, avui toca seguir lluitant, ja no per una república, o per un govern, avui toca seguir lluitant per la pròpia vida i per la vida de totes les persones a les quals estima.
Foto 1 i 2: Soldats republicans creuant el riu Ebre.
Foto 3: Franco a la batalla de l'Ebre.
Enllaç: http://www.batallaebre.org/
Música: Ay Carmela