Blog del Museu de les Mines de Cercs. Aquest blog té l'objectiu de recuperar la memòria de totes aquelles persones que van treballar i van viure al peu de la mina.
"Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a véncer" (Lluís Companys i Jover)
Matí del diumenge 11 de
setembre de 1977. Els rajos de sol poc a poc arriben inexorables a les teulades
dels habitacles miners, conformant sense voler un espectacle de llums i ombres
ple de bellesa. Són dies de festa major a la colònia que encara batega al ritme
d’una mina cada cop més amenaçada per la conjuntura mundial, però són dies on
la gent canvia la seva rutina per anar als balls, a les litúrgies i els mes
joves a gaudir de les recents “discos mòbils”.
La Maria mira per la finestra amb la vista
fixada a l’horitzó, sembla hipnotitzada per una força major que l'ha extret de
tot el que l’envolta. Avui pensa en tots els anys viscuts fins ara en una
colònia humil i treballadora, pensa en tota la gent que ha viscut i ha
mort, amb la por al cos del vençuts, pensa en el seu pare, en tot el que
ell va perdre lluitant en una guerra i en una suposada pau. Avui és un dia
especial per a ella i per a molts catalans d’arreu dels Països Catalans. Avui,
a Barcelona, s’ha convocat i s’ha permès després de molts i molts anys una
concentració per celebrar la diada del país. Aquesta, agafa el relleu de la
celebrada l’any abans a Sant Boi de Llobregat que va esdevenir multitudinària i
el primer pols del catalanisme a la transició espanyola, però el fet que
per fi es pugui celebrar a la capital per a molts esdevé ja una victòria i una
cita ineludible. És per aquest motiu que la Maria i el Martí marxaran en el que sembla una
processó catalanista de sant Corneli amb cinc cotxes carregats d’amics i
d’il·lusions. El viatge és llarg i pesat, s’ha de passar per una
carretera estreta i per la majoria de pobles de la comarca berguedana i per
pobles de comarques veïnes. A mesura que van passant per les diferents
poblacions s’adonen que avui no és un dia qualsevol, avui és un gran dia per a
molta gent. Han vist els petits carrers dels pobles plens de gent amb un
somriure a la cara i amb la senyera a l’esquena, han vist com un avi plorava
d’emoció en veure com de nou la bandera prohibida durant tants anys onejava al
turó corresponent. Avui no és un dia qualsevol, avui és el dia en que molta
gent comença a recuperar la dignitat que va quedar trepitjada en una trinxera
plena de fang del front de Madrid, d’Aragó, de l’Ebre o del camp de la Bota.
Després d’unes quantes hores
l’expedició entra a Barcelona, aquí ja no queda cap dubte que estan davant d’un
dia històric, ningú s’ha quedat tancat a casa, la gent circula per tot arreu
carregada de simbolismes. Després d’aparcar els cotxes per damunt de la Diagonal, la comitiva
prossegueix a peu en direcció el Passeig de Gràcia, gent pel carrer
abraçant-se, gent per tot arreu plena d’eufòria. Per uns moments la Maria s’imagina si aquelles
mostres de felicitat són les mateixes que el seu pare es va trobar aquell 24 de
juliol del 36 quan en companyia del Ramonet entraven a Barcelona disposats a
defensar la República
amb el que fos.
En arribar al punt d’inici
ni els més optimistes es podien imaginar allò, Barcelona plena de bat a bat,
pares, nens i avis, junts sota el gran lema de la manifestació “Llibertat,
amnistia i Estatut d’autonomia.
La manifestació venia
marcada per les converses entre el president del Govern central Adolfo Suárez i
el president català a l’exili Josep Tarradelles per intentar restaurar la Generalitat que havia
estat prohibida igual que la resta de les institucions catalanes l’any 1938 per
Franco. Però el camí fins aquí no havia estat fàcil. El règim franquista havia
intentat esborrar qualsevol signe catalanista prohibint durant anys els
símbols, la llengua, les festes amb la voluntat de fer un estat unitari. Durant
molts anys la resistència catalanista se centrava en crepuscles semi - armats
(maquis, Front Nacional de Catalunya, etc.), però poc a poc la resistència
s’estenia a molts més àmbits arribant al 7 de novembre de 1971 quan 300
persones es reuniren a l’església de Sant Agustí al Raval de Barcelona per
constituir l’Assemblea de Catalunya. Ràpidament, en ella s’aglutinaren totes
les forces polítiques des de la dreta fins a l’extrema esquerra, els sindicats
i diferents intel·lectuals com per exemple Jordi Carbonell, Pere Portabella,
Lluís Maria Xirinacs, Rafael Ribó, etc. Les reivindicacions del principi ara ja
s’havien convertit en exigències, i no eren cap altres que la llibertat social
i política, amnistia per els presos polítics de la dictadura,
el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932 com a pas previ per a
l’autodeterminació i procurar coordinar totes aquestes accions amb les
organitzacions democràtiques de l’estat espanyol.
Amb aquestes premisses
l’assemblea havia fet concentracions pacifiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i
Vic (1973), va crear una assemblea d’intel·lectuals i va començar a fer grans
manifestacions com les de l’1 i 8 de febrer del 1976 a Barcelona poc després
de la mort de Franco. Totes aquestes accions i mobilitzacions acabarien
desembocant en la gran manifestació de Sant Boi de Llobregat l’11 de setembre
de 1976 i finalment amb la del 1977.
És tal l’estat d’emoció que
fins i tot li costa caminar. La manifestació va esdevenir un èxit difícil d’amagar
per una premsa que parlava d’un milió de veus. Fins i tot el propi Vázquez
Montalban s’atrevia a parlar d’un milió i mig de persones.
La Maria agafa fort la mà del Martí, un
calfred li recorre tota l’espina dorsal deixant-la gairebé paralitzada sense
poder avançar. Les emocions, però, s’acabaren de desbordar per a ella quan
trencant una cantonada del Born, s’aixecava imponent l’església del Mar que,
immòbil, resta vigilant al seu costat esquerre a tots els caiguts en la defensa
de Barcelona aquell 1714. El Fossar de les Moreres s’havia convertit en el lloc
escollit per a molts catalans per rebre un homenatge sentit a tots els que
perderen la vida en defensa del país durant tots els anys de foscor. Unes
llàgrimes cauen furtives per les galtes vermelloses de la Maria, els dies de foscor
semblen deixar pas al dies d’esperança i als dies de justícia.
Foto1: Imatge de la manifestació.
Foto2: Portada de la Vanguardia del dia després.
Foto3: Els "grisos" reprimint a uns manifestants d'entre els quals trobem a Lluís Maria Xirinacs, en el marc d'una manifestació l'any 1976 sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia".