"(...)En aquests moments
passen els avions. És possible que ens disparin. Però que sàpiguen que som
aquí, com a mínim amb el nostre exemple, que en aquest país hi ha homes que
saben complir amb l'obligació que tenen. Jo ho faré per mandat del poble i pel mandat
conscient d'un President que té la dignitat del càrrec entregat pel seu poble
en eleccions lliures i democràtiques. En nom dels interessos més sagrats del
poble, en nom de la Pàtria, us crido per a dir-vos que tingueu fe. La història
no s'atura ni amb la repressió ni amb el crim. És una etapa que serà superada.
Aquest és un moment dur i difícil: és possible que ens esclafin. Però el demà
serà del poble, serà dels treballadors. La Humanitat avança cap a la conquesta
d'una vida millor. (...)" (Fragment del discurs de Salvador Allende al "Palacio de la Moneda" mentre aquest era atacat).
Diumenge 24 de gener de
1982. El Martí pren un cafè tranquil·lament en una terrassa de la plaça de la
Mercè. Es tracta d’una placeta petita que es troba a tocar del mercat de
València, entre el carrer de les Carbasses i el carrer Popul. Sempre que el
servei militar li permet el jove s’escapa tot sol a voltar pels carrerons del
centre de la ciutat i com habitant de les muntanyes prepirinenques no pot
deixar d’observar tot sovint el mar. Sense tenir massa clar perquè li fascina
el barri del “Cabanyal”, un barri de pescadors que dia rere dia s’endinsen a la
mar a la recerca del pa dels fills, mentre les seves dones feinegen les xarxes
de manera que aquestes puguin estar apunt per suplir les que després de la
batalla queden mal ferides. No pot deixar de comparar el patiment d’aquelles
dones amb la de qualsevol mare, esposa que veu com el seu home, fill marxa cada
matinada camí de la foscor i del negre carbó.
Cada diumenge de llibertat
el Martí segueix el mateix ritual, sortir de la caserna, comprar “la Vanguardia”
al quiosc del senyor Manel i llegir-la sense pressa tot prenent un bon cafè.
Avui però una de les notícies li crida l’atenció sense massa explicació.
Llegeix que el divendres dia 22 moria Eduardo Frei Montalva que havia estat
president de Xilè just abans de l’ascens al poder de Salvador Allende. En un
primer moment passa la notícia per sobre però poc després la torna a rellegir
adonant-se que el periodista de forma subtil deixa entreveure que potser no es
tracta d’una mort del tot natural. Aquelles paraules el transporten de nou a
l’any 1973 quan només amb deu anys havia vist a la seva mare plorar als braços
del seu tiet per la mort d’un tal Salvador Allende. Amb els anys havia entès el
perquè d’aquelles llàgrimes per un metge socialista que estava a quilometres i
quilometres de la colònia minera.

Amb el pas del temps el
govern popular anava sumant adeptes gràcies a unes politiques de reformes
socials i econòmiques, un suport que es veu reflectit amb una majoria absoluta
a les eleccions municipals. És en aquest moment que la dreta veu clar que no
aconseguirà guanyar Allende a les urnes i poc a poc comença una campanya
desestabilitzadora per provocar un moviment de l’exèrcit. El propi Salvador
Allende esta disposat a sotmetre’s a un plebiscit per reforçar el seu govern o
per plegar si fos necessari, mesura que arriba a comunicar al llavors Comandant
en Cap de l’exèrcit Agusto Cesar Pinochet. (posat al càrrec pel propi Allende).
Tot però va quedar truncat
quan la matinada de l’onze de setembre de 1973 diversos militars van prendre
els carrers de Valparaiso després d’unes maniobres navals i els carrers de la
capital Santiago de Xile. Allende a les set i quinze del mati és informat de la
situació i amb tota serenitat i acompanyat d’un grup d’amics empren amb el seu
Fiat 125 el camí fins a la “Moneda” que és el palau presidencial. Un cop allà
col·locaran diferents metralladores mentre ell subjecte un fusell AK -47 regal
personal de Fidel Castro.
Els militars exigien la
rendició del govern mentre aquests és negaven amb fermesa. En tot moment el
president va estar en contacte amb el seu poble mitjançant “Radio Corporación i
Radio Magallanes” que eren les úniques que no estaven controlades pels
militars.

Allende va ser enterrat de
manera molt discreta i sense làpida en el cementiri de Viña Mar fins que l’any
1990 va rebre sepultura amb honors de president.

El seu pensament s’allunya
de l’individu i es centra en quelcom més ampli. No pot entendre com el món esta
en mans de pocs i que aglutinen tant, i sobretot no pot entendre com aquella
justícia divina que el mossèn Víctor Sallent els i explicava durant les tardes
de catequesis permetia que les dictadures d’arreu seguessin la vida de milers
de persones i que la classe humil i treballadora fos trepitjada dia rere dia.
Pensa que potser ha arribat el moment d’intentar fer quelcom més i lluitar per
un futur millor, potser militància?, potser política?, potser... aviat decidirà
i res tornarà a ser igual per a ell.
Foto1: Salvador Allende.
Foto2: Bombardeig al Palau de la Moneda.
Foto 3: Rendició dels companys de Salvador Allende.
Música 1: https://www.youtube.com/watch?v=juGmTglVQko Poema de Miguel Hernández músicat i adaptat per Cesk Freixas.
Música 2: Yo pisaré las calles nuevamente: Cançó de Pablo Milanés dedicada a Miguel Henríquez metge i polític fundador del Movimiento de Izquierda Revolucionario (MIR) de Xile mort per la dictadura de Pinochet el 5 d'octubre de 1974.