"La justicia, la igualdad del mérito, el trato respetuoso del hombre, la igualdad plena del derecho: eso es la revolución". (José Martí).
7 de desembre de 1977. La
tarda freda de tardor poc a poc va perdent la llum del sol entre les valls de
la conca minera de Fígols. A l’exterior de la mina Consolació, ubicada a la
part baixa de la muntanya, s’acumula un nombre considerable de gent. Un número
poc habitual en aquelles contrades i més a aquelles hores de la tarda. La
notícia ha corregut lleugera per tota la zona i fins i tot ja arribat a les
poblacions veïnes de la comarca. Els miners s’han declarat en vaga i dos cents
vint i cinc s’han tancat durant el torn del matí a la mina de la Consolació.

FECSA feia temps que estava
redactant un informe amb el qual volia aconseguir que l’explotació minera fos
més rendible i que, per altra banda, alliberés a l’empresa del jou de tants sous.
D’aquesta manera i en el rerefons de tant informe s’amagava un expedient de
regulació que volia acomiadar uns 497 miners dels 1650 que l’empresa Carbones de Berga S.A. tenia en aquell
moment. Els sindicats que van ser legalitzats el 28 d’abril de 1977 després de
vàries negociacions amb el president del govern espanyol Adolfo Suárez, es van
assabentar de les intencions de Carbones
de Berga. Ràpidament es mobilitzen i aconsegueixen, sense que l’empresa
estigui preparada, que 225 miners del torn del matí es tanquin a l’interior de
les galeries i que, a l’exterior, companys i amics es facin forts per impedir
que forces de l’Estat es puguin presentar a l’espai i obligar als de dins a
abandonar la seva causa. Els sindicats que secundaran l’acció seran: Comissions
Obreres (CCOO), Unió General de Treballadors (UGT), Unió Sindical Obrera (USO)
i la Confederació Nacional del Treball (CNT) que històricament i abans del
franquisme havia esdevingut el sindicat majoritari a la conca. L’objectiu
principal dels miners i dels sindicats era que l’empresa fes marxa enrere, que
ningú perdés el seu lloc de treball i que les mines mantinguessin l’activitat
habitual. Alguns dels miners que varen dur les negociacions van ser: Eleuterio
Adelantado Vea, Manuel Alías González, Pedro Andrés Diaz, Josep Coromines
Andreu, Juan Sánchez Giménez, etc.

Un altre paper fonamental el
va jugar el comitè de dones (sobretot del USO) que es van organitzar durant els
dies que va durar la tancada per repartir pamflets per tota la comarca, per
encapçalar les protestes i sobretot perquè els seus homes, germans i fills que
estaven a l’interior de la mina poguessin fer àpats calents i per introduir-hi
roba d’abric i mantes per poder passar les hores en millors condicions.
Fos com fos, l’organització
sindical obrera i popular va agafar totalment desprevinguts a uns empresaris i unes
forces de l’ordre que no esperaven una reacció tan ràpida i coordinada. Les
negociacions van ser constants i a contrarellotge. Els miners volien solucions
ràpides, però per altra banda estaven disposats a passar les festes de Nadal a
l’interior de les galeries si la situació no es revertia. I l’empresa i els
politics tenien por de que l’espurna revolucionària es pogués tornar a estendre
per la conca del Llobregat i que la flama arribés al Cardener i cap a la
capital catalana.

La notícia es va estendre
ràpidament per totes les contrades de la comarca, convertint el matí en un
autèntic peregrinatge de vehicles en direcció a la conca minera. La boca mina de la
consolació estava plena de gent i de membres de la guàrdia civil esperant el
moment en què aquells herois subterranis tornessin a veure la llum del dia. La
sortida es va produir amb unes vagonetes plenes d’història i de missatges de
protesta i d’esperança, moment en què la gent de l’exterior trencava l’emotivitat
amb aplaudiments i crits d’ànims.
El Martí, mig encegat per
tanta llum, busca entre les figures borroses una cara amiga. Una veu el crida
amb força. És la mare que l’abraça i el besa amb dolçor. Ell, una mica evadit
de la realitat, subjecta una carta que ha escrit a la seva Marjane entre el
carbó i el silenci. La seva sensació, però, no és de victòria, està content per
haver aconseguit forçar un acord i poder seguir treballant com fins ara, però
per altra banda té una sensació de por. No creu que l’empresa es conformi amb
aquesta marxa enrere i té clar que aviat tornarà a la càrrega.
El primer pols entre els
miners i l’empresa després del franquisme ha finalitzat. La lluita pel treball
i per la dignitat d’una comarca de tèxtil i carbó només ha fet que començar. La
lluita serà durà i la derrota propera.
Foto1: Sant Corneli.
Foto2: Gent a la boca mina de la Consoloació.
Foto 3: Tren a l'estació de Fígols les mines.
Música: