"Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin)." Antoine de Saint-Exupéry.
Diumenge
22 d’octubre de 1977. Uns cops a la porta trenquen amb l’harmonia en què
habitava el petit pis del carrer Porvenir. És una tarda suau de tardor. El sol
encara sembla resistir-se a deixar pas al fred i es manté ferm entre els cims
berguedans. El Martí s’aixeca de la cadira amb certa mandra per obrir la porta,
però de cop i volta, el cor li fa un sobresalt que el torna a la terra dels
vius. La Marjane ha tornat amb el seu avi a la colònia. Amb les dificultats
d’un principiant, el noi articula unes paraules tremoloses provocant un
somriure mig amagat al rostre de l’avi que, savi del temps, intueix
perfectament el que està succeint.

La
Maria ja ha preparat aquell cafè que omple tota l’estança d’olor a casa, a
confort. Els adults es passaran hores parlant del què pot suposar el retorn del
president i sobretot dels amics del passat, cosa que agrada la jove Marjane,
però que, de tant sentir-ho, ja sembla avorrir-se. Aprofitarà el moment per
dir-li al Martí a cau d’orella que la porti a fer un tomb per la colònia. De
nou, al jove se li trenca la veu i amb prou feines li’n surt un fil per
comentar a la mare que marxen a veure els amics. La Maria assenteix amb el cap
i, a l’igual que tots els presents, li torna a aparèixer un somriure.
Els
dos joves recorren els carrers de la colònia amb certa vergonya. La tarda dolça
de diumenge els guarda de mirades indiscretes. Són estones de sobretaula, de
cafès, de copes de conyac interminables i, sobretot, de silencis i de carrers
buits. Tan sols alguns nens que corren suats darrera una pilota trenquen amb una quietud pràcticament perfecta.
Poc
a poc les seves passes els han allunyat del nucli habitat fins arribar a la
font de la Perera, un racó ple de pollancres que dissimuladament envolta un
petit safareig que serveix a la gent de Fígols per rentar la roba. La remor
d’aigua, la brisa suau de tardor i una parella d’ocells que enjogassats es
rebolquen en la pols del camí serveixen de tema de conversa per als dos joves.
Asseguts en un dels murs que envolten l’espai, els nervis que omplen els seus
estómacs es fan poc a poc més evidents, fins que les seves cares queden una
davant de l’altra. El temps s’atura, tots els elements que els envolten es difuminen.
Només hi són ells dos, res del que passa al món té cap mena d’importància. Poc
a poc els seus llavis es toquen tremolosos. Un calfred recorre l’espina dorsal
del Martí transportant-lo en un estat de felicitat difícil de descriure. Les
seves mans s’entrellacen i un petó rere un altre els va convertint en petits
experts de l’amor. El Martí acarona aquells cabells ondulats de color castany
com tantes nits havia somiat, ressegueix amb el nas aquell coll llarg i prim
fent èmfasi en els petons a prop de l’orella. Res, absolutament res, pot
trencar l’harmonia en què els dos joves amants s’han submergit per primer cop
en les seves vides. Només el baixar del sol els indica que l’hora de tornar a
casa ha arribat i la incertesa del demà torna a les seves ments.

En
arribar al pis, l’avi Julià ja espera a la Marjane a la porta per tornar a
emprendre el camí cap a França. Les famílies s’acomiaden amb un fins aviat,
cosa que omple d’alegria al Martí. En el moment de pujar al cotxe, la Marjane
corre de nou cap al Martí amb un paquet a la mà i a cau d’orella li diu: “Saps
com sabia que m’estimaves? Per una frase del Petit Príncep que diu que quan un
es posa vermell vol dir que sí, oi?, i tu sempre que te m’acostava t’hi
posaves. Sempre que llegeixo aquest llibre penso en tu i t’imagino com ell”.
El
cotxe es perd darrera un núvol de pols. El Martí desembolica aquell regal i
descobreix un llibre del Petit Príncep d’un tal Antoine de Saint-Exúpery. En
obrir-lo un escrit de la Marjane: “Em pregunto si les estrelles estan
il·luminades perquè cadascú, algun dia, pugui trobar la seva”.

Foto1: Arribada de Tarradellas.
Foto2: Tarradellas amb Alfonso Suárez.
Foto3: Imatge del llibre infantil el "Petit Príncep"
Música: Joan Dausà i Marta Pi "Si ens veiessis".