Peores consecuencias que la sangre y el fuego
de la guerra tuvo la implantación de una economía minera. Las minas exigían
grandes desplazamientos de población y desarticulaban las unidades agrícolas
comunitarias; no sólo extinguían vidas innumerables a través del trabajo
forzado, sino que además, indirectamente, abatían el sistema colectivo de
cultivos. "Las venas abiertas de América Latina" (1971), Eduardo
Galeano
2 de gener de 1986. El Martí, amb la mirada clavada al no-res, es
tapa la cara per protegir-se del fred gèlid que baixa sense descans de la Serra
d’Ensija. Ha estat un Nadal força fred i les previsions més optimistes no donen
temperatures suaus en dies, així que a la colònia tothom es prepara per passar
els dies de reis amb fred i segurament amb neu. Però el fred meteorològic no és
l’únic que omple la majoria de les cases dels miners. Una fred més difícil de
combatre fa temps que s’ha apoderat de les seves llars i, sobretot, del seu
cor. Feia anys que els més pessimistes ja parlaven de que dies com aquests
arribarien i que poc a poc tot el treball quedaria només en el record.

El Martí no pot deixar d’observar l’esvoranc enorme que s’obre
sota els seus peus. Mira i remira la mina de Fumanya. Una de les cinc mines a
cel obert que un bon dia de l’any 1975 es van obrir al Berguedà. Tot va venir
provocat per una de les crisi al Golf Pèrsic i sobretot per l’augment del preu
del barril de Brent. Països consumidors de petroli no disposats a pagar aquell
preu van decidir augmentar la demanda de carbó i, així, zones com les de l’alt
berguedà ràpidament es van veure afavorides. L’empresa va demanar permís al
govern espanyol, en aquell temps encara franquista, per explotar mines a cel
obert. Així, l’any 1975, centenars de milers de tones de terra eren remogudes
per començar les mastodòntiques explotacions. Primer va ser la de Fumanya Sud,
però ràpidament es van obrir les de Fumanya Nord, Mina Esquirol, Mina Tumí i
Mina Tumí 2. Cinc mines a cel obert que permetien a l’empresa aconseguir les
tant preuades tones de carbó. En aquell moment la majoria va veure aquelles
mines com la salvació de l’empresa i, per tant, dels seus llocs de treball.
Alguns pocs, però, van veure que allò no era res més que la darrera revifada
que fa un malalt just abans de morir.
Durant deu anys, milers de tones de carbó van ser extretes de les
serralades berguedanes modificant així i per sempre més la seva geomorfologia.

Lluny, molt lluny, però, semblen aquells dies. Avui tot resta en
calma, un silenci fins i tot molest s’ha apoderat de la mina a cel obert. Cap
màquina, cap miner, res, només terra remoguda i aigua glaçada omplen tot aquell
espai. Feia uns anys que les mines feien equilibris per sobreviure, l’accident
del 3 de novembre de 1975, les inundacions de l’any 1982 i algunes protestes no
feien presagiar res de bo, però el 14 de juny de 1985 realment es va firmar la
seva sentencia definitiva. Aquell dia Portugal i Espanya firmaven l’acord per
entrar a formar part de la Comunitat Econòmica Europea que finalment es faria
efectiu dia 1 de gener de 1986.

El Martí gira cua i empren la carretera que el retornarà a Sant
Corneli. Els ànims no són els millors, però sap que en arribar a casa l’espera
la Marjanne, el petit Joan i la Montse, la filla que tot just acaba de néixer,
motiu suficient per no defallir. El Martí tampoc sap quin futur els depararà
als seus fills ni com aquests acabaran esdevenint d’importants dins de la
societat berguedana.
Fotos 1 i 2: Mina cel obert de Fumanya
Foto 3: Esquema d'una mina cel obert.