La "Pau de Nadal"

Nit del 24 de desembre de 1984. El Martí acarona amb suavitat el caparró del petit Joan. Fa pocs mesos que ell i la Marjanne han estat pares per primer cop i  des de que el té no pot deixar de mirar-lo bocabadat. Havia escoltat als seus amics que ja havien passat per aquesta experiència dir que canviava la teva vida per complert però mai hagués pensat que a ell li podria passar el mateix o encara de forma més exagerada. A la taula les converses entre els pares de la Marjanne i la Maria segueixen animades i fins i tot el tiet Enric entona algunes velles cançons de Nadal acompanyades d’altres de mina. El Martí però resta absort de tot el que l’envolta i només té ulls pel seu petit nadó que mig endormiscat emet algun balbuceig. Com cada nit l’orgullós pare l’hi explicarà algun conte o fins i tot alguna història. A vegades l’hi explica que es diu Joan en homenatge al seu besavi revolucionari que va lluitar tota la seva vida amb orgull per tenir un futur més just. A vegades simplement un conte infantil., Avui però a decidit explicar-li una història que el seu avui Jaume havia enviat a la Margarida des de l’oblit d’un camp de batalla francès. La carta diu així:

Estimada Margarida, avui és la nit de Nadal i jo resto lluny de tu, massa lluny. El fred s’ha apoderat de nosaltres i sembla que l’enemic cada dia que passa són més, però avui no t’escric per explicar-te desgracies, ja tindrem temps per compadir-nos, avui és la nit de Nadal i com a tal et vull fer un regal, no serà un regal material i tampoc el meu desitjat retorn, però si espero que sigui un regal que t’ompli el cor d’esperança i perquè malgrat tot en la maleïda guerra apareixen històries meravelloses i que encara ens donen esperances sobre l’esser humà. La història que t’explicaré a continuació me la va explicar l’altre dia un noi anglès que parla un castellà força correcte degut al seu pas per les brigades internacionals i ara al igual que nosaltres segueix la lluita contra el feixisme a la Segona Guerra Mundial. La història data del desembre de 1914 i esta localitzada en una freda trinxera de la Primera Guerra Mundial. Margarida te l’explico tal i com la va llegir ell d’una carta que el seu avi havia enviat a la seva avia.

“Tot està en calma, la llum a marxat i el fred a permès que el fang es solidifiqui fent més habitable la maleïda trinxera on estem des de fa tant temps que crec que ja n’he perdut la noció. A mesura que la nit es feia més fosca hem començat a escoltar com des del bàndol alemany entonaven cançons de Nadal. A l’albada han començat a cantar en anglès i fins i tot a entonar el “Good save the queen”, ens hem quedat de pedra. Tot segueix en calma, fa hores que cap bala xiula per sobre nostre i només un corb negre trenca la pau d’aquest territori d’enlloc perquè és on estem, enlloc!. Les cançons han continuat i al cap de res nosaltres també ens hem afegit i sense adonar-nos poc a poc estàvem fora de la trinxera en front del alemanys. Els dos ens hem anat acostant fins a confluir. Timidesa al principi, que l’hi dius a una persona que has intentat i que ha intentat matar-te tants cops? Hem dic Klaus a murmurat una veu a prop meu! Jo Tommy he respost balbucejant. Al cap de res una munió de gent barrejada parlant de forma distesa, ensenyant fotos de les seves famílies, explicant com són els fills i quins són els anhels de quan tornem a casa. Per una estona ningú a pensat que possiblement no tornem mai. Algú a tret una pilota i ràpidament s’ha format un partit de futbol amb unes porteries improvisades, crits d’alegria, empentes i gols, que bella és la humanitat quan s’ho proposa i que estúpid és tot plegat. Si surto d’aquí esta clar que mai podré oblidar aquest Nadal, mai havia vist com l’esperit d’aquest s’apoderava tant de les persones com aquí!. La tarda a prosseguit entre tertúlies i cançons, fins i tot amb alemany hem provat de cantar, quina vergonya!.

Sense adonar-nos de l’hora que era un soroll eixordador d’una explosió ens ha deixat a tots desconcertats, fins que ens hem adonat on érem realment. Estem en una guerra i a la guerra exploten coses. Poc a poc tornem a les trinxeres sense ganes de tornar-hi, abans però les darreres paraules, els darrers bons desitjos. Ens hem quedat amb el Klaus un davant de l’altre una estona aturats i sense dir-nos res, que dius a una noi que demà hauràs de disparar? Que pots dir-li? Ell m’ha dit amb un to amigable “Happy Christmas Tommy” y jo totalment trencat per dins he respost “Frohe Weihnachten Klaus” ens hem abraçat i cadascú a tornat a la seva casa de fang i mort.”

Aquí tens el meu modest regal Margarida, espero que aviat els meus passos em portin a prop de casa.

Sempre teu Jaume.

El Martí aixeca la vista del paper i s’adona que el petit Joan s’ha sumit en un son profund i càlid. El taparà i acaronarà per darrer cop aquesta nit i s’afegirà de nou a les converses disteses de la família que s’allargaran durant hores fins adonar-se’n de que ja és Nadal al món.

Foto1: Trinxera de la IGM

Foto2 i 3: Treva de Nadal.

Música: The last Goodbye. 

    

La caça de la bèstia.

Con la vergüenza de lo que el hombre, creado a imagen y semejanza de Dios, fue capaz de hacer. Con la vergüenza de que el hombre se haya hecho dueño del mal. Con la vergüenza de que el hombre, creyéndose Dios, haya sacrificado, así, a sus hermanos. Nunca más, nunca más. ( escrit del Papa francesc al museu de l'holocaust). 

Dimecres 26 de gener de 1983. Tot i la intensa nevada que fa hores que cau el Martí recorre els carrers direcció el cafè. Fa fred però des de petit sempre s’ha sentit atret per la lleugeresa de la neu i la seva bellesa. Les tardes d’hivern a la colònia són poc actives i després de treballar dur durant el torn de matí l’hi agrada gaudir d’una tassa de cafè o de te tot llegint la premsa. Com sempre els parroquians habituals jugant al domino tot fumant aquells “caliquenyos” que omplen l’espai d’un aroma carregat però alhora quotidià. Entre noticies nacionals, i algunes d’esports una breu notícia que crida l’atenció: “Detenido en Bolívia Klaus Barbie, conocido com el carnizero de Lion”.

Per uns moments algun dubte sobre el sobrenom, ràpidament descobrint la veritat. Carnisser no era la professió, sinó el sobrenom que el poble francès i europeu havia atorgat aquest alemany durant la seva estada a Lió en el marc de la Segona Guerra Mundial. Però qui era aquest personatge i sobretot perquè havia trigat tant a ser jutjat a diferència d’altres monstres que ho havien estat durant els judicis de Nuremberg.

 

Klaus Barbie havia nascut en un poblet, fill d’un mestre autoritari. De profund caràcter religiós tenia l’objectiu de dedicar-se a una vida eclesiàstica però la mort prematura del seu pare l’hi va fer canviar el rumb. Poc a poc es va anar acostant al Partit Nacional Socialista dels treballadors Alemanys (NSDAP) entrant definitivament al finalitzar els estudis universitaris. L’any 1934 va entrar a les Schutzstaffel més conegudes com les “SS”. Durant la guerra va ser destinat a l’oficina d’assumptes jueus i primer va ser enviat a Amsterdam a la seva caça. L’any 1942 arribava a Lió on només arribar segons les cròniques va dir “Ich kam, um zu töten” (he vingut a matar). Va ser el període de màxima crueltat de Barbie sembrant el terror al seu pas. Segons és calcula va enviar unes 7500 persones als camps de concentració, va fer matar unes 4.432 persones i va fer practicar més de 14.000 tortures. Entre totes les bestieses però destaquen la captura de 44 nens jueus i la tortura i assassinat de Jean Moulin un dels membres destacats de la resistència francesa. Per aquests motius i d’altres va rebre el sobrenom de “Carnisser de Lió”. De totes formes fins aquí res de diferent que molts dels seus companys de partit, les diferencies però comencen a la fi de la Segona Guerra Mundial. Mentre d’altres eren jutjats, altres fugien, però ell va ser protegit i reclutat per l’agència d’intel·ligència britànica i per la CIA que van veure amb ell un geni policial. Amb la seva ajuda van reprimir la resistència d’esquerres a l’entrada dels americans i britànics a Alemanya. Un cop acabada la feina a Europa va fugir en un dels vols de “Rat lines” traduït literalment com vols de rates. Eren vols organitzats des de la fi de la Segona Guerra Mundial per facilitar la fugida a criminals de guerra nacionalsocialistes i feixistes per evitar de ser jutjats. El que segurament es més greu que el seu i d’altres van ser organitzats pel Vaticà. 

Primer de tot es va instal·lar a l’Argentina però poc després va passar a Bolívia i més concretament fins a la Paz. Allà i sota el nom de Klaus Altmann es va dedicar al narcotràfic i fins i tot va participar i ser un dels promotors del cop d’estat de Luis Garcia Meza.

Segons algunes informacions parlen de que la captura i posterior assassinat de Ernesto Guevara el “Che” en mans de la CIA va ser possible gràcies a un pla ideat per Barbie. Cal recordar que el Che Guevara un cop consolidada la revolució cubana va renunciar a tots els seus càrrecs i havia intentat traslladar l’experiència positiva primer l’any 1965 al Congo i posteriorment a Bolívia l’any 1966. Allà tot i els seus intents l’èxit revolucionari no va quallar tant ràpid com a Cuba i l’exèrcit bolivià amb ajuda de la CIA el van capturar l’any 1967 a Balderrama i posteriorment el van assassinar.

L’any 1971 Klaus Barbie va ser descobert pels “caça – nazis” Seger i Beate Klarsfeld com ja havien fet amb altres però no van aconseguir l’extradició fins l’any 1983. Durant el judici el seu advocat defensor va fer servir l’argument de que Barbie no havia fet res diferent que molts colonitzadors europeus com per exemple els francesos en molts països africans i que com ells no havien estat jutjats ell tampoc ho havia de ser. Finalment però el jutge si que el va aconseguir jutjar i va ser condemnat a cadena perpetua. Després d’uns anys a la presó l’any 1991 moria de càncer.

En els anys posteriors i encara avui en l’actualitat la cacera i descobriment d’ex membres del partit nacionalsocialisme  continua i encara que molts ja no puguin ser jutjats per edat o pel simple fet d’haver mort tranquil·lament com a mínim amb el seu descobriment es posa en evidencia un munt de governs col·laboracionistes amb el feixisme i amb la barbàrie humana així com la recuperació moral i històrica de totes les seves víctimes.  

El Martí s’aixeca tranquil·lament de la taula i després d’acomiadar amigablement a tots els presents empren el camí de casa. A fora fa fred, molt fred. És la fredor de després de la nevada intensa. Amb els peus mig congelats i sense deixar de pensar en la notícia no pot deixar d’imaginar-se el dolor i el patiment que van haver de sofrir milers de persones en els camps glaçats de Mauthausen, Ravensbrück, Treblinka etc.

Foto1: Klaus Barbie 

Foto2: Cadàver d'Ernesto Guevara.

Foto3: Imatges de camps de concentració.

Foto4: Entrada al camp de concentració Auschwitz.

Música:  Balderrama de Mercedes Sosa. 

 

Riu avall, terra endins.

"L'aigua no baixava tan sols del cel sinó que brollava també de la terra" (dita popular al berguedà.)

 

Matí del 8 de novembre de 1982. El Martí mira per la finestra com la pluja cau sense aturador. De fet fa moltes hores que aquesta fa acte de presencia i la majoria de rieretes i torrents secs durant molts períodes brollen de forma contundent. El noi sempre havia escoltat al seu tiet Enric que l’aigua era un regal del cel fins que es convertia en una venjança. Una frase que durant molts anys no acabava de comprendre però que en aquestes darreres hores entenia millor tot veient com els camps de correu estaven abnegats d’aigua.    

Malgrat el temporal, avui és dilluns i la feina no s’atura encara que molts preferirien passar el matí mandrejant entre els llençols tot escoltant com les gotes colpegen contra les teulades i les fulles de tardor dels plataners. Com qualsevol matí el Martí agafa el seu Renault 5 i després de recollir al Joan i al Federico empren la carretera fins a les portes de la “Consolació”  que espera una nova tongada de miners. Però avui quelcom es diferent, al arribar els joves veuen com els encarregats atrafegats van d’un cantó a l’altre i com els enginyers i directius amb paraigües parlen nerviosos tot fumant les seves cigarretes. Al entrar als vestidors altres miners més veterans els i comenten que l’explotació esta inundada i que és impossible d’entrar a treballar, com a mínim durant les properes hores. El Martí sorprès per la situació li costa d’imaginar la situació sobretot tenint present les bombes d’extracció d’aigua que treballen sense aturador a les diferents explotacions i pensa per dins seu com es possible que hagi passat això.

Tot va començar la nit del 6 de novembre quan va començar a ploure de forma normal a la part alta del berguedà, fins aquí tot dins de la normalitat però a mesura que les hores passaven les pluges s’anaven intensificant i sobretot no deixaven cap estona de descans a una terra que amb prou feines podia absorbir més aigua. En total es calcula que van caure de promig uns 400 l per m2 a tots els pobles de l’alt berguedà provocant que tota la conca alta del Llobregat aportes una enorme quantitat d’aigua a un riu poc acostumat aquest cabdal al seu naixement. Les riuades més recordades de Catalunya daten de l’any 1962 a Terrassa i Sabadell on varies persones van perdre la vida, però de totes maneres estem davant d’un tram on el curs del riu ja es més ample i molt més abundant on totes les rieres i rius han anat aportant ja grans quantitats d’aigua, per tant que aquest fet es produís a la part alta no deixa de ser un fet poc habitual i fins i tot extraordinari. Els habitants de la Pobla de Lillet o els de Guardiola de Berguedà per exemple veien atonits com el seu riu omplia les seves ribes i s’emportava camps de conreu, horts, ponts,carreteres i fins i tot omplia diferents fàbriques de fang brossa i aigua. Només els més vells de la contrada parlen de dues riuades similars que daten de 1910 i de 1936, però que de totes formes no foren tants contundents com les viscudes al 1982.

Per sort no va fer falta lamentar cap víctima mortal però a nivell econòmic les riuades si que van causar un gran impacte a diferents poblacions berguedanes. A nivell de percentatges el sector més afectat va ser la mineria amb un 49% de les pèrdues totals seguit de la indústria amb un 41%, de l’agricultura amb 8% i del comerç amb un 2%. Poden semblar uns percentatges sorprenents sobretot tenint present que a nivell visual les coses més afectades van ser camps de conreu i les ribes del riu, però s’ha de tenir present que a l’any 1982 al berguedà només el 10% de la població activa es dedicava a l’agricultura degut a les condicions del terreny i sobretot que estem davant d’una comarca de profund caràcter industrial. Pel que fa a pèrdues econòmiques els municipis més afectats van ser Cercs amb 1500 milions de pessetes, Puig – Reig amb 737 milions, Gironella 180, Casserres amb 144.

Pel que fa a les mines la més afectada va ser la “Consolació” que es trobava a la cota 707m i que des del pla de Santa Isabel es constitueix l’autèntica columna vertebral del conjunt miner. Entraven i sortien materials, minerals i persones. En el moment de les inundacions funcionaven les ramals 015 i 016, l’extracció de carbó es feia mitjançant el raspall en fronts de 250m i el sosteniment amb estivacions hidràuliques autoavançables. El transport mitjançant els “panzers” blindats fins a les galeries de nivell i d’aquí fins les galeries generals de transport que portaven el preuat mineral fins a l’exterior. Hem de tenir present que l’estructura de les mines es troba a l’interior d’un massís muntanyós partit per una falla i ple de torrents, rieres i barrancs. Aquest fet va provocar que les quaranta hores seguides de pluja així com la seva virulència fes que les màquines d’extracció d’aigua no donessin a l’abast i que les explotacions quedessin abnegades fent desaparèixer una gran part de la milionària maquinaria.

A l’exterior el Martí conversa tranquil·lament amb els companys aprofitant uns petits rajos de sol que han decidit aparèixer després de tanta negror. La notícia ja esta confirmada, impossible baixar a la mina, tot esta ple d’aigua i els llocs de treball ara mateix reposen sota litres i litres d’aigua. Ara els dubtes són clars, quan podran tornar a treballar, i sobretot com afectarà això a l’empresa i per tant a ells mateixos.

Per culpa de les inundacions l’empresa “Carbones de Berga S.A.” va perdre molts milions de pessetes per la impossibilitat d’extreure carbó així com per la pèrdua de maquinaria relativament nova. Això va provocar que durant més d’una setmana i mitja la mina quedes tancada i només es treballava en l’extracció d’aigua i de fang. Per aquest motiu l’empresa va decidir realitzar un expedient de regulació de tres mesos i en torns rotatius fins que els comptes tornessin a quedar regularitzats. En un primer moment aquesta mesura havia d’afectar a 776 treballadors però al final només va afectar a 300.

El Martí torna a casa ja sense pluja, els aiguats han finalitzat, però les seves conseqüències no han fet res més que començar. Les mines han patit grans destrosses però altres punts del berguedà encara les estan patint. La presa de la Baells gran reguladora del cabal del riu Llobregat a aconseguit frenar durant hores els efectes devastadors de la pluja, però un embassament preparat per aguantar l’entrada de 650m3 per segon i d’extreure la mateixa quantitat havia vist com entraven 1400m3 per segon de manera que les comportes es van haver d’obrir de bat a bat oferint un espectacle d’una bellesa extraordinària i d’una devastació riu avall, en especial a Cal Rosal, Gironella, Puig – Reig etc, però que hagués estat molt superior de no existir la presa. 

Música: Bob Dylan "A Hard Rains Gonna Fall"

El demà serà del poble, serà dels treballadors.

"(...)En aquests moments passen els avions. És possible que ens disparin. Però que sàpiguen que som aquí, com a mínim amb el nostre exemple, que en aquest país hi ha homes que saben complir amb l'obligació que tenen. Jo ho faré per mandat del poble i pel mandat conscient d'un President que té la dignitat del càrrec entregat pel seu poble en eleccions lliures i democràtiques. En nom dels interessos més sagrats del poble, en nom de la Pàtria, us crido per a dir-vos que tingueu fe. La història no s'atura ni amb la repressió ni amb el crim. És una etapa que serà superada. Aquest és un moment dur i difícil: és possible que ens esclafin. Però el demà serà del poble, serà dels treballadors. La Humanitat avança cap a la conquesta d'una vida millor. (...)" (Fragment del discurs de Salvador Allende al "Palacio de la Moneda" mentre aquest era atacat).

Diumenge 24 de gener de 1982. El Martí pren un cafè tranquil·lament en una terrassa de la plaça de la Mercè. Es tracta d’una placeta petita que es troba a tocar del mercat de València, entre el carrer de les Carbasses i el carrer Popul. Sempre que el servei militar li permet el jove s’escapa tot sol a voltar pels carrerons del centre de la ciutat i com habitant de les muntanyes prepirinenques no pot deixar d’observar tot sovint el mar. Sense tenir massa clar perquè li fascina el barri del “Cabanyal”, un barri de pescadors que dia rere dia s’endinsen a la mar a la recerca del pa dels fills, mentre les seves dones feinegen les xarxes de manera que aquestes puguin estar apunt per suplir les que després de la batalla queden mal ferides. No pot deixar de comparar el patiment d’aquelles dones amb la de qualsevol mare, esposa que veu com el seu home, fill marxa cada matinada camí de la foscor i del negre carbó.

Cada diumenge de llibertat el Martí segueix el mateix ritual, sortir de la caserna, comprar “la Vanguardia” al quiosc del senyor Manel i llegir-la sense pressa tot prenent un bon cafè. Avui però una de les notícies li crida l’atenció sense massa explicació. Llegeix que el divendres dia 22 moria Eduardo Frei Montalva que havia estat president de Xilè just abans de l’ascens al poder de Salvador Allende. En un primer moment passa la notícia per sobre però poc després la torna a rellegir adonant-se que el periodista de forma subtil deixa entreveure que potser no es tracta d’una mort del tot natural. Aquelles paraules el transporten de nou a l’any 1973 quan només amb deu anys havia vist a la seva mare plorar als braços del seu tiet per la mort d’un tal Salvador Allende. Amb els anys havia entès el perquè d’aquelles llàgrimes per un metge socialista que estava a quilometres i quilometres de la colònia minera.

Salvador Allende havia estat escollit president de la república de Xilè el 4 de novembre de 1970 per una majoria  relativa després de diversos intents anteriors. El seu govern va ser recolzat per la “Unidad Popular”, un conglomerat de diferents partits d’esquerres. Les seves polítiques van consistir en fer una transició no violenta cap un estat socialista “la via chilena al socialismo”, una nacionalització del coure, un control d’estat en les parts més importants de l’economia i sobretot una gran reforma agrària. Tot un conjunt de polítiques d’esquerra en un context de crisis econòmica global i en una guerra freda que seguia molt present, de manera que tot estat de caire socialista era vist com un gra molest per als Estat Units. Richard Nixon mitjançant la CIA va intentar frenar l’ascens al poder d’Allende, però la mort del comandant en cap de l’exèrcit René Schneider en mans d’un grup d’ultra dreta finançat amb diners americans va provocar un acord amb “Democràcia Cristina” que va facilitar la seva elecció.

Amb el pas del temps el govern popular anava sumant adeptes gràcies a unes politiques de reformes socials i econòmiques, un suport que es veu reflectit amb una majoria absoluta a les eleccions municipals. És en aquest moment que la dreta veu clar que no aconseguirà guanyar Allende a les urnes i poc a poc comença una campanya desestabilitzadora per provocar un moviment de l’exèrcit. El propi Salvador Allende esta disposat a sotmetre’s a un plebiscit per reforçar el seu govern o per plegar si fos necessari, mesura que arriba a comunicar al llavors Comandant en Cap de l’exèrcit Agusto Cesar Pinochet. (posat al càrrec pel propi Allende).

Tot però va quedar truncat quan la matinada de l’onze de setembre de 1973 diversos militars van prendre els carrers de Valparaiso després d’unes maniobres navals i els carrers de la capital Santiago de Xile. Allende a les set i quinze del mati és informat de la situació i amb tota serenitat i acompanyat d’un grup d’amics empren amb el seu Fiat 125 el camí fins a la “Moneda” que és el palau presidencial. Un cop allà col·locaran diferents metralladores mentre ell subjecte un fusell AK -47 regal personal de Fidel Castro.

Els militars exigien la rendició del govern mentre aquests és negaven amb fermesa. En tot moment el president va estar en contacte amb el seu poble mitjançant “Radio Corporación i Radio Magallanes” que eren les úniques que no estaven controlades pels militars.

Després de diversos atacs al Palau de la Moneda els militars van prendre la decisió d’enderrocar l’edifici. En aquell moment el president decideix rendir el seu govern. Va fer sortir a tots els seus acompanyants mentre ell va tornar a l’interior i segons el seu metge Guijón es va suïcidar amb el seu fusell. A dia d’avui la seva mort segueix despertant certs dubtes i alguns apunten a que va ser assassinat pels militars. Sigui com sigui a les sis de la tarda es conformava la “Junta Militar” que portaria a Cesar Augusto Pinochet al poder durant divuit anys. Període durant el qual la repressió va ser duríssima i durant la qual més de dues mil persones van trobar la mort fins i tot estan a l’exili gràcies a la coneguda com “Operación Cóndor”.

Allende va ser enterrat de manera molt discreta i sense làpida en el cementiri de Viña Mar fins que l’any 1990 va rebre sepultura amb honors de president.

El Martí paga el cafè i sense rumb passeja tranquil·lament pels carrerons empedrats sota l’atenta mirada de les veïnes que feinegen sense presa tot fregant els portals.

El seu pensament s’allunya de l’individu i es centra en quelcom més ampli. No pot entendre com el món esta en mans de pocs i que aglutinen tant, i sobretot no pot entendre com aquella justícia divina que el mossèn Víctor Sallent els i explicava durant les tardes de catequesis permetia que les dictadures d’arreu seguessin la vida de milers de persones i que la classe humil i treballadora fos trepitjada dia rere dia. Pensa que potser ha arribat el moment d’intentar fer quelcom més i lluitar per un futur millor, potser militància?, potser política?, potser... aviat decidirà i res tornarà a ser igual per a ell. 

Foto1: Salvador Allende.

Foto2: Bombardeig al Palau de la Moneda.

Foto 3: Rendició dels companys de Salvador Allende.

Música 1: https://www.youtube.com/watch?v=juGmTglVQko Poema de Miguel Hernández músicat i adaptat per Cesk Freixas.

Música 2: Yo pisaré las calles nuevamente: Cançó de Pablo Milanés dedicada a Miguel Henríquez metge i polític fundador del Movimiento de Izquierda Revolucionario (MIR) de Xile mort per la dictadura de Pinochet el 5 d'octubre de 1974. 

La nit dels transistors.

"La mentira más común es aquella con la que un hombre se engaña a sí mismo. Engañar a los demás es un defecto relativamente vano. (Friedrich Nietzsche)"

Dilluns 23 de febrer de 1981. El Martí resta mut i quiet en mig d’un pati empedrat. Al seu voltant centenars de nois amb cara de pubertat i que com ell no entenen massa que estan fent. Ja fa un mes que el Martí va haver de marxar de Sant Corneli i deixar temporalment el treball a la mina per marxar a fer el servei militar obligatori “La mili”. El seu destí havia estat València, en part en el moment de la partida va pensar que encara estava de sort ja que a diferència del seu bon amic Pere ell com a mínim s’estalviaria l’avió o el vaixell, ja que el seu destí havia estat Lanzarote. Cada dia era el mateix, al matí llevar-se a la pujada de bandera, abans ja havien corregut uns quilometres, després un esmorzar pastós que no tenia gust de res, seguidament practiques i maniobres varies i així cada matí plogués o fes sol. Però avui quelcom avui canviat, el “teniente” Alfonso de Castro Villa els havia llevat a crits, cosa tampoc tant estranya, però avui no els havia fet córrer, i després de fer-los formar els hi havia deixat anar un discurs sobre la pàtria i que eren afortunats perquè podrien demostrar el seu compromís amb ella molt abans del que podien haver somiat mai . Unes paraules que es clavaven com vidres trencats al cap del Martí que no té gaire clar això del concepte “pàtria” i sincerament una por li recorre tot el cos, com si d’un mal auguri es tractes.

Ja feia uns anys que quelcom es removia a la reraguarda de la transició. L’almirall de marina Pita da Veiga havia dimitit l’any 1977 per la legalització del PCE i altres caps de l’exèrcit van mostrar el seu rebuig. Un any després al 78 es desarticulava l’operació “Galaxia” que tenia com a objectiu un cop d’estat, motiu pel qual va ser condemnat a set mesos de presó Antonio Tejero. Mentrestant el govern anava fent fins que a principis de 1980 aquest ja patia una crisis profunda amb diferents reestructuracions, pressions de l’oposició (PSOE)  i dimissions que acabarien amb la del propi president del govern Alfonso Suárez el 29 de gener de 1981. El dia 10 de febrer UCD proposava com a candidat a president del govern a Leopoldo Calvo Sotelo  que hauria de ser ratificat al congrés de diputats del 18 al 20 de febrer, però en la votació del dia 20 no va aconseguir la majoria necessària obligant així a una segona ronda que es produiria el dia 23 de febrer. Uns dies abans de la votació el periodista Romero Gómez publicava a l’ABC unes paraules duríssimes contra el president Suárez i reclamant un cop de timó que reconduís la situació i insinuant com a president el general Alfonso Armada.

Amb tot aquest caldo de cultiu, les intencions colpistes ja tenien el que volien i el 23 de febrer era el dia escollit. Malgrat tot dins dels propis colpistes hi havia diferents corrents, la més dura en mans del capità general Jaime Milans del Bosch i una de més tova pel general Alfonso Armada i home de confiança del rei en aquell moment.

Així el 23 de febrer a les sis de la tarda començava la votació nominal al congrés dels diputats per escollir Calvo Sotelo de forma tranquil·la i normal, però a les sis i vint i dos minuts s’iniciava l’operació “Duque de Ahumada”. L’acció consistia en l’entrada a l’hemicicle de varis membres de la Guardia Civil amb sub-fusells a les mans dirigits pel tinent coronel Antonio Tejero que al crit de “Quieto todo el mundo” irrompia a la sala pistola en mà mentre als carrers de Madrid la divisió “Acorazada Brunete” prenia punts claus de la capital entre ells RTVE i algunes ràdios. Paral·lelament a València Milans del Bosch desplegava la División Acorazada Maestrazjo” amb 1.800 efectius i 40 tancs als carrers des de el port fins al centre de València i apuntant els edificis oficials com l’ajuntament o les corts valencianes.

La societat espanyola mirava atònita aquelles imatges de diputats per terra mentre el vicepresident del govern provisional el tinent general Gutiérrez Mellado s’encarava amb Tejero i l’exigia l’entrega de la seva arma al ser un oficial de més graduació. Després d’uns quants trets a l’aire la imatge desapareixia i la majoria de la població va seguir tota la informació al costat de la “cadena Ser” que va seguir emetent al llarg de tota la nit, motiu perquè amb el pas del temps aquella nit seria coneguda popularment amb el nom de la “noche de los transitores”.

La humitat de la nit poc a poc anava calant al cos del Martí que amb un sub – fusell a les mans seguia fent guàrdia davant de les Corts valencianes. Mirava al seu voltant i només veia cares de por i de desconcert. Tant sols portaven unes setmanes de servei militar i ja estaven participant d’un assalt. Cap dels allà presents s’ho podia creure. Les ordres eren clares “a quin se mueva le pego un tiro” havia repetit amb força l’oficial, i observant els tancs i la situació ningú era capaç de moure un muscle. De cop algú crida per una finestra que el rei esta sortint per la televisió. En un racó els oficials escolten un vell transistor on el seu cap d’estat emet un comunicat vestit com a capità general dels exercits.

Joan Carles I va sortir a la una i catorze minuts de la matinada del 24 de febrer per explicar que el cop d’estat havia fracassat i que convidava a que tots els colpistes a retirar-se pacíficament i el més ràpidament possible.

La matinada seguia sent freda i el Martí malgrat escoltar d’amagat com el cop semblava fracassat  ell i els seus companys seguien desplegats a l’espera de rebre ordres. Per ell aquells moments eren els pitjors de la nit perquè la por a la bogeria d’un general que no acceptes les ordres rebudes els pogués dur a un enfrontament fratricida i inútil.

Lluny d’allà la Maria en companyia de l’avia Margarida i el tiet Enric no apartaven l’orella de la ràdio a l’espera de rebre qualsevol notícia de València i del seu Martí. El cop semblava fracassat però la nit i els girs de guió encara no havien finalitzat.

Imatge 1: Antonio Tejero.

Vídeo: Antonio Tejero entrant al congrés dels diputats.

Imatge 2: Discurs del rei Juan Carlos I.

Música: "Chirigota" dedicada al 23F 

La nit dels clavells

"Si l'eco de la seva veu s'afebleix, morirem" (Paul Éluard) 

Dimarts 19 de febrer de 1980. Una típica i freda tarda de febrer acompanya als habitants del petit nucli miner. En un racó del “Hogar del minero”, un espai de bar  dedicat al oci, la lectura, les converses dels miner, es troba el Martí amb una tassa fumejant  de cafè. Un cafè que inunda d’aquell aroma tant familiar tot l’espai, fent d’aquest un lloc proper i agradable. Els seus ulls no poden deixar de resseguir l’article de “la Vanguardia” dedicat al judici per la denominada “Matança d’Atocha” que va començar el dia anterior a Madrid. A mesura que avança en la lectura, la seva indignació, la seva ràbia, els seus sentiments tornen aflorar com aquell matí de gener que el món s’assabentava del que havia passat la nit anterior en un petit despatx de la capital.

Era la nit del 24 de gener de 1977 quan més o menys entre les 22.30 i les 22.45 el timbre del número 55 del carrer Atocha de Madrid sonava. Al obrir la porta, tres homes amb parques de color verd irrompien en el despatx i sense cap avis començaven a disparar les seves metralletes sembrant l’espai de dolor i de mort.

En un primer moment desconcert i frustració. Que havia passat i sobretot per què havia succeït tot allò? En les hores posteriors els primers interrogants s’anaven aclarint. L’assalt s’havia produït al despatx d’advocats especialistes en dret laboral de Comissions Obreres (CCOO) i militants del Partit Comunista d’Espanya que en aquells moments encara era il·legal, i havia estat perpetrat pel “Comando Hugo Sosa de Alianza Apostòlica Anticomunista”  més conegut com la “Triple A”. Pel que sembla l’objectiu principal era el comunista  Joaquin Navarro, sindicat de transport de CCOO que havia estat el promotor de diferents vagues que havien provocat la desarticulació de la denominada “Màfia franquista del transport”. Al no trobar-lo dos dels assaltants dispararen sense distinció a tots els que en aquell moment allà es trobaven mentre un tercer membre tallava les connexions telefòniques i regirava el despatx de d’alt a baix. Fruit dels trets van morir els advocats Enrique Valdevira Ibañez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sahuquillo Perez del Arco, l’estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio i l’administratiu Angel Rodríguez Leal. També van resultar greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz Huertas, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz casada amb Javier Sahuquillo i que degut a les ferides va perdre el fill que esperaven. Al mateix moment que succeïen aquests fets uns altres desconeguts assaltaven un despatx del sindicat UGT que en aquells moments es trobava buit.

Els autors van sortir tranquil·lament del lloc dels fets i no es van prendre ni la molèstia  de fugir de Madrid convençuts de que els seus contactes politics evitarien qualsevol investigació o que si més no alguna resolució falsa o benèvola seria aplicada. El que no s’havien és que pel govern de Suárez (UCD) era una prioritat atrapar els culpables per evitar així qualsevol pas enrere en el procés de transició i en les converses de legalització de partits com el PCE. 

En pocs dies la policia va detenir José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá, Fernando Lerdo de Tejada com autors materials dels fets, i a Francisco Albadalejo Corredera secretari provincial del sindicat “Vertical” del transport com autor intel·lectual de l’operació. També van ser detinguts Leocadio Jiménez Caravaca com a subministrador de les armes i la xicota de Cerrá Gloria Herguedas com a còmplice.  

Durant les hores posteriors els telèfons treien fum i la notícia s’expandia entre els sindicalistes, membres de partits, universitaris. Això si una consigna clara i ferma. “Que tothom mantingui la calma”! Era necessari que ningú perdés els nervis evitant així que l’exèrcit tingues qualsevol excusa per tornar a sortir al carrer. Així els líders sindicals van ser els encarregats de controlar la situació. El dia 26 de gener segurament es va produir un dels fet més colpidors de la vida de molta gent de Madrid. Els carrers estaven plens de milers i milers de persones que en un silenci sepulcral acomiadaven als “morts d’Atocha”. Cap crit, cap proclama, només silenci acompanyat de clavells vermells en senyal d’homenatge. Un silenci que sense dir res deia més que qualsevol paraula. La demostració de força de diferents col·lectius que no estaven disposats a cedir cap centímetre dels que havien avançat, i un avís clar i ferm als dirigents.   

El Martí aixeca els ulls del diari i després d’acomiadar-se del senyor Miquel que com sempre l’acomiada amb un “fes bondat”. Camina pels carrerons de la colònia fins a pas lent, sense masses ganes de tornar a casa. No es pot treure del cap aquells fets, i no pot deixar de pensar en el judici i la por que té que el culpables surtin indemnes. Masses cops ha vist com els poderosos sortien impunes d’acusacions i com aquests afavorien els seus amics.

Sigui com sigui aquell judici va suposar un punt i apart en la història recent d’Espanya. Malgrat les camises blaves i la supèrbia dels acusats, aquests estaven asseguts al banc dels acusats, i això suposava que per primer cop la dreta espanyola fos jutjada i condemnada. Al final i després d’uns dies de judici l’Audiència Nacional va imposar una pena de 464 anys de presó en total pels acusats. Tot i la satisfacció per les condemnes, a mesura que els anys van anar passant, algunes informacions anaven sortint a la llum i sobretot moltes incerteses de si no es van deixar d’acusar algú més. Parlen d’alts càrrecs implicats en la matança, però que a dia d’avui es fa difícil de demostrar. Un informe del “Cesis” italià de l’any 1990 situa a Carlo Cicuttini, un membre de “Gladio” una xarxa italiana anticomunista com a participant dels fets, cosa que demostraria les sospites de molts.

El Martí apaga la llum de l’habitació del carrer Porvenir, però els ulls li resten oberts com a plants sense poder oblidar les imatges que acompanyaven el reportatge del diari. Amb el pas de les hores i sense adonar-se’n s’adorm plàcidament fins a la sortida d’un nou sol.

Foto 1: El diari el País.

Foto2: Enterrament als carrers de Madrid.

Foto 3: Escultura d'homenatge a les víctimes. 

Música: "A galopar"