El exilio es parte de mí. Cuando vivo en el exilio llevo mi tierra conmigo. Cuando vivo en mi tierra, siento el exilio conmigo. La ocupación es el exilio. La ausencia de justicia es el exilio. Permanecer horas en un control militar es el exilio. Saber que el futuro no será mejor que el presente es el exilio. El porvenir es siempre peor para nosotros. Eso es el exilio.
Mahmud Darwish
15 de febrer 1939. El sol del capvespre poc a poc va desapareixent darrera les muntanyes de Sant Corneli. És el moment en què els miners que encara queden a la colònia deixen de furgar terra endins per dirigir-se cap a la mina de Sant Romà, una obertura que es troba a tocar de les cases i que els ha acompanyat al llarg de les seves vides. Tota persona del nucli té anècdotes i records de la mina. Records d’infantesa, d'alegries i de dolor però per damunt de tot respecte per una mina que els dóna de menjar i que avui els protegeix.
Les notícies de que la guerra està apunt d’acabar genera una sensació de controvèrsia entre els habitants, per un costat la tristesa d’haver perdut amics i familiars però per altre, una sensació d’alleujament perquè la guerra toca a la fi. Malgrat tot, el vol constant d’avions per sobre de la colònia fa témer a les famílies possibles represàlies sobre un territori històricament revolucionari i proletari, és per aquest motiu que passaran la tercera nit a l’interior de la mina de Sant Romà, buscant protecció de possibles bombardejos.

De cop i volta però, un xiuxiueig desperta a la Margarida , sense temps a cridar una mà li tapa la boca, espantada intenta deslliurar-se’n fins que se’n adona que la mà que li subjecta els llavis amb una certa suavitat, és la mà del Jaume, del seu Jaume! Els dos joves ràpidament abandonen la mina sense fer soroll evitant així el despertar de la resta de persones i possibles interrogatoris. La nit és freda, molt freda però els dos joves disposen de tota una colònia per ells sols i de una nit que els protegeix. Són conscients de que a la matinada es diran un altre cop adéu i que ell intentarà passar cap a França, però el desig d’estar junts és superior a qualsevol preocupació del demà. La Margarida encén una petita llum d’oli i entren a l’habitació on ella tantes nits havia somiat retrobar-se. Poc a poc els seus rostres es van acostant fins quedar un davant de l’altre sense pràcticament distància. Un petó, un altre i un altre els va transportant a un estat d’inconsciència i de despreocupació. Les mans dels Jaume comencen a resseguir aquell cos llarg i blanc estirat al matalàs. La Margarida nota com aquells dits fan que se li posi la pell de gallina i que els pèls de la nuca li provoquin un calfred. La noia poc a poc va traient-li la roba al Jaume descobrint un torç fort però masegat de tants cops i de tanta guerra. El va resseguint amb els llavis fent èmfasis allà on hi troba un cop. Els dos joves es van convertit en un sòl cos, poc a poc les seves ànimes es van entrellaçant arribant a convertir-se en una sola matèria que gairebé frega la perfecció. La llum tènue provocada per la llum d’oli els embolcalla amb suavitat fins que aquesta, poc a poc es va consumint com es consumeixen els dies, és llavors quan la foscor inunda tota l’habitació mentre els dos joves resten abraçats.


Foto 1 i 2 : Camí de l'exili pels Pirineus.
Foto 3: Desfilada victoriosa de l'exèrcit nacional.
Esperam la novel·la!
ResponElimina