Fumanya, el principi del final.

Peores consecuencias que la sangre y el fuego de la guerra tuvo la implantación de una economía minera. Las minas exigían grandes desplazamientos de población y desarticulaban las unidades agrícolas comunitarias; no sólo extinguían vidas innumerables a través del trabajo forzado, sino que además, indirectamente, abatían el sistema colectivo de cultivos. "Las venas abiertas de América Latina" (1971), Eduardo Galeano

2 de gener de 1986. El Martí, amb la mirada clavada al no-res, es tapa la cara per protegir-se del fred gèlid que baixa sense descans de la Serra d’Ensija. Ha estat un Nadal força fred i les previsions més optimistes no donen temperatures suaus en dies, així que a la colònia tothom es prepara per passar els dies de reis amb fred i segurament amb neu. Però el fred meteorològic no és l’únic que omple la majoria de les cases dels miners. Una fred més difícil de combatre fa temps que s’ha apoderat de les seves llars i, sobretot, del seu cor. Feia anys que els més pessimistes ja parlaven de que dies com aquests arribarien i que poc a poc tot el treball quedaria només en el record.

El Martí no pot deixar d’observar l’esvoranc enorme que s’obre sota els seus peus. Mira i remira la mina de Fumanya. Una de les cinc mines a cel obert que un bon dia de l’any 1975 es van obrir al Berguedà. Tot va venir provocat per una de les crisi al Golf Pèrsic i sobretot per l’augment del preu del barril de Brent. Països consumidors de petroli no disposats a pagar aquell preu van decidir augmentar la demanda de carbó i, així, zones com les de l’alt berguedà ràpidament es van veure afavorides. L’empresa va demanar permís al govern espanyol, en aquell temps encara franquista, per explotar mines a cel obert. Així, l’any 1975, centenars de milers de tones de terra eren remogudes per començar les mastodòntiques explotacions. Primer va ser la de Fumanya Sud, però ràpidament es van obrir les de Fumanya Nord, Mina Esquirol, Mina Tumí i Mina Tumí 2. Cinc mines a cel obert que permetien a l’empresa aconseguir les tant preuades tones de carbó. En aquell moment la majoria va veure aquelles mines com la salvació de l’empresa i, per tant, dels seus llocs de treball. Alguns pocs, però, van veure que allò no era res més que la darrera revifada que fa un malalt just abans de morir.

Durant deu anys, milers de tones de carbó van ser extretes de les serralades berguedanes modificant així i per sempre més la seva geomorfologia.

Una mina a cel obert o mina de tall obert és aquella on el procés extractiu es realitza a la superfície del terreny i amb maquinàries mineres molt grans. Les tasques característiques d’aquest sistema d’explotació són els bancs, pista, talús, talús final, talús de treball, plaça, etc. L’excavació es produeix a l’aire lliure, aprofundint a la terra i originant una fondalada de dimensions considerables. Alguns exemples de mina a cel obert són: Mines de Río Tinto, a la província de Huelva, on l’extracció de materials va començar fa 3.000 anys, o les mines del Cerrejón, a Colòmbia, que són considerades les mines més grans del món en aquest tipus de sistema extractiu. Estem parlant d’una extensió de 69.000 hectàrees i d’una capacitat d’extracció de carbó estimada de 31,1 milions de tones mètriques.  

Lluny, molt lluny, però, semblen aquells dies. Avui tot resta en calma, un silenci fins i tot molest s’ha apoderat de la mina a cel obert. Cap màquina, cap miner, res, només terra remoguda i aigua glaçada omplen tot aquell espai. Feia uns anys que les mines feien equilibris per sobreviure, l’accident del 3 de novembre de 1975, les inundacions de l’any 1982 i algunes protestes no feien presagiar res de bo, però el 14 de juny de 1985 realment es va firmar la seva sentencia definitiva. Aquell dia Portugal i Espanya firmaven l’acord per entrar a formar part de la Comunitat Econòmica Europea que finalment es faria efectiu dia 1 de gener de 1986.

En entrar a la Comunitat Econòmica Europea, Espanya adquiria una sèrie de compromisos, entre ells alguns de mediambientals. Feia anys que tothom sabia que els lignits berguedans anaven acompanyats de sofre i que aquest sense voler es cremava a la Central Tèrmica de Cercs provocant la tan coneguda “pluja àcida”. Un altre defecte del carbó de la comarca era que, un cop cremat, generava un 40% de cendra, la qual cosa deixava boscos i pobles adjacents coberts de pols grisa. Als problemes mediambientals també calia sumar els costos cada cop més elevats d’extracció del carbó local en comparació a altres zones del planeta, que malgrat haver de sumar el transport gaudia de costos molt més assumibles.

El Martí gira cua i empren la carretera que el retornarà a Sant Corneli. Els ànims no són els millors, però sap que en arribar a casa l’espera la Marjanne, el petit Joan i la Montse, la filla que tot just acaba de néixer, motiu suficient per no defallir. El Martí tampoc sap quin futur els depararà als seus fills ni com aquests acabaran esdevenint d’importants dins de la societat berguedana.  

Fotos 1 i 2: Mina cel obert de Fumanya

Foto 3: Esquema d'una mina  cel obert.