LA FI DEL MÓN

“La fi del món és una idea que ens persegueix des dels inicis del temps, una por tant antiga com la mateixa raça humana. Les més remotes civilitzacions han imaginat de forma similar una nit on la natura i els Déus descarregaven la seva ira per l’extermini global i ho van escriure en sinistres profecies convençuts de que aquest moment arribaria més aviat o més tard. És a partir del segle XX, durant l’era de la tècnica i l’exploració espacial, quan l’inconscient col·lectiu idea un altre final diferent i més aterrador. Un cataclisme, on qualsevol ateisme de vida ha estat extirpat d’arrel gràcies a forces que viuen al límit de la física i que no acabem d’entendre ni dominar. L’ombra amenaçadora de la guerra nuclear ens fa imaginar ciutats devastades, on el bategar de la nostra espècie ha desaparegut en un obrir i tancar d’ulls.”

 

Diumenge 4 de maig de 1986. El Martí respira de forma pausada mentre la petita Maria dorm arraulida entre els seus braços. El respirar tranquil i el batec constant del seu cor ha esdevingut una de les formes més eficaces de calmar la petita fera. Avui tota la família resta junta i immòbil davant del televisor visualitzant les informacions que arriben de l’Europa de l’est i d’un indret que fins a les hores no era massa conegut però, que sense que ho sàpiguen quedarà marcat per sempre més al mapa mundial: Txernòbil!.

La Central

La central nuclear de Txernòbil es troba a 18 Km de la ciutat de Prípiat al nord d’Ucraïna i a 134 Km de la capital Kiev.

La planta disposava de quatre reactors RBMK-1000 amb capacitat de produir 1000MW cada un. Entre els anys 1977 i 1983 es van posar en marxa de forma progressiva aquests quatre reactors i l’accident de 1986 va frustrar la posada en marxa dels altres dos que faltaven. Segons els experts, els reactors no complien els requisits de l’època ja que no disposaven d’un edifici de contenció. El nucli del reactor estava format per un cilindre de grafit de 1700 tones dins del qual 1661 forats cilíndrics resistents a la pressió, allotjaven 190 tones de diòxid d’urani en forma de barres cilíndriques. Pels tubs, circulava l’aigua a alta pressió, que en escalfar-se feia moure la turbina de vapor de roda lliure. Entre els conductes de combustible es trobaven 180 tubs de grafit i bor que ajudaven a controlar la reacció en cadena. 

L’accident

A les 01:23:04 de la matinada del 26 d’abril va començar la prova al reactor número quatre.

A les 01:23:40 les barres de control van començar a penetrar al nucli del reactor, però les barres de grafit van augmentar la reactivitat en la seva part inferior.

A les 01:23:43 s’activen els sistema de protecció d’emergència.

A les 01:23:49 senyals d’augment de la pressió en l’espai del reactor. Error en els controladors d’alimentació automàtics.

A les 01:23:58 segons el diari d’operacions del enginyer en cap: Forts cops, les barres RPC van deixar de moure’s abans d’arribar al límit inferior, l’interruptor d’encesa del mecanisme d’embragatge està apagat.

Minuts després de l’accident, tots els bombers de Txernòbil ja estaven desplegats intentant controlar l’incendi que afectava tot l’edifici del reactor número 4 i que amenaçava d’arribar fins al 3. Un comportament heroic o per desconeixement del que tenien a sobre va evitar que la catàstrofe fos encara més gran ja que van evitar que les flames arribessin a la resta de la central. Malgrat tot l’esforç, va ser necessari el desplegament de bombers de Kiev.

El cap de servei Aleksanrd Akimov va començar a realitzar els mesuraments pertinents però cap dels aparells de que disposava la central era capaç de detectar més de 3’6 röntgens per hora. A les 4.30h va arribar un nou dosímetre però, la seva lectura va ser desestimada perquè van considerar que aquelles xifres no podien ser certes. Akimov i la resta d’operaris del torn es van quedar  a l’edifici del reactor sense protecció intentant bombejar aigua. Tots ells van morir al llarg de les tres setmanes posteriors.

Els nivells de radiació es van estimar de 5’6 röntgens per segon, el que equival a 20.000 röntgens per hora. Es considera com a dosis mortal 100 röntgens per hora, la qual cosa va suposar que molts dels que van arribar durant els primers moments rebessin dosis mortals en qüestió de minuts.

El primer acostament amb helicòpter va evidenciar la magnitud de tot plegat. El nucli obert i exposat a l’atmosfera, el grafit cremant, mentre que el combustible i la resta de metalls s’havia convertit en una massa líquida. La temperatura era d’uns 2.500ºC i expulsava una columna d’un fum negre radioactiu.

És en aquest moment que les autoritats locals comencen a plantejar una evacuació de les zones més properes a la central. La primera evacuació es va produir al cap de 36 hores de l’accident i sobretot va afectar a la ciutat de Prípiat i 10 km a la rodona de la central. L’evacuació massiva dels 30 km a la rodona no va concloure fins al 2 de maig motiu que va portar a que milers de persones  quedessin afectades per la mort invisible de la radiació.

En paral·lel a l’evacuació, els responsables començaran a dissenyar el pla de xoc per fer front a la tragèdia i intentar frenar una reacció en cadena que encara hagués estat pitjor.

Herois anònims

Diferents helicòpters de l’exercit soviètic es van preparar per llençar sobre el nucli una barreja de materials de sorra, argila, plom, dolomita i bor. El bor havia de servir per absorbir els neutrons, el plom per contenir la radiació gamma, la dolomita per acabar amb el foc i la sorra i argila havia de servir per mantenir la resta de materials units impedint així la fuga de partícules. Després de més de 1800 vols es van adonar que cap de les accions havia encertat el punt i que la operació no havia donat els fruits esperats. En paral·lel, milers d’exterminadors van començar a treballar de manera silenciosa sobre la teulada de la central i sota terra per intentar frenar i minimitzar la tragèdia. 

Protegits amb uns vestits de plom de 35 kg i unes mascares anomenades “morro de porc”, pujaven ràpidament al sostre del reactor 4 per llençar a la boca oberta del nucli tot aquell material que fossin capaços de recollir. Una acció que durava només tres minuts. Tres minuts que els separava indefectiblement de la vida.

Altres joves, sobretot miners de la zona del Donbass, van ser els encarregats de construir un túnel sota del reactor per aconseguir implantar un sistema de refrigeració. Finalment però, el túnel va ser omplert de formigó per evitar que l’edifici del reactor s’enfonsés. El túnel va ser construït en un mes i quatre dies. Un cop finalitzat es va construir una gran estructura anomenada sarcòfag que permetria envoltar el reactor i aïllar-lo de l’exterior.

Alguns experts calculen que en les diferents tasques de contenció i aïllament van participar unes 700.000 persones. Militars, miners, reservistes i camperols. Milers de persones anònimes, que per obligació o compromís van donar la seva vida per evitar una tragèdia més gran i que hagués omplert gran part del planeta de la mort invisible de la radiació.

Les conseqüències  

En un primer moment desenes de persones hospitalitzades i mortes. Milers de persones evacuades de les seves cases a correcuita i deixant per sempre més les seves pertinences en habitacions que mai més tornaran a tenir vida.

 A mig termini restriccions alimentaries, destrucció de camps de conreu i  controls de radiació en la llet. A quatre quilometres de la central, els boscos van adquirir un color marró daurat. Actualment es conegut com el “bosc roig”.

A llarg termini preocupa l’augment de diferents tipus de càncers sobretot en les zones de Bielorússia, Ucraïna i Rússia. Alguns experts calculen que la radiació afectarà durant segles a les poblacions de la zona i que la radiació no desapareixerà de la zona “morta” fins d’aquí a 300.000 anys. 

Txernòbil en l’actualitat

Diferents països van donar ajuda a les “víctimes” de l’accident i sobretot a les conseqüències que aquest a tingut al llarg del anys. Un dels països que es va implicar des del principi i que encara avui dona ajuda és Cuba. A través d’un programa d’ajuda unes 24000 persones de Bielorússia, Armènia, Rússia, etc, han passat per l’hospital pediàtric de Tararà, a les afores de l’Habana.

Ucraïna va continuar produint electricitat a la Central de Txernòbil aprofitant els reactors no accidentats. Finalment i després del “memoràndum d’Ottawa”, Ucraïna va apagar el darrer reactor el 15 de desembre de l’any 2000.

Al novembre de 2016 s’inaugura el nou sarcòfag NSC que diuen que tindrà una durada de 100 anys. Aquesta cúpula va ser construïda a 180 metres del reactor i després mitjançant un sofisticat sistema de rails va ser dipositat a sobre de la mateixa.

 

El Martí acarona el petit cap de la Maria i mira la Marjanne amb una mirada de complicitat. És hora de tornar a la quotidianitat de Sant Corneli i les preocupacions per les amenaces del tancament de les mines malgrat la preocupació pel què passa a milers de quilometres de distància.

Radioactive - Imagine Dragons | Music Video Chernobyl

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fumanya, el principi del final.

Peores consecuencias que la sangre y el fuego de la guerra tuvo la implantación de una economía minera. Las minas exigían grandes desplazamientos de población y desarticulaban las unidades agrícolas comunitarias; no sólo extinguían vidas innumerables a través del trabajo forzado, sino que además, indirectamente, abatían el sistema colectivo de cultivos. "Las venas abiertas de América Latina" (1971), Eduardo Galeano

2 de gener de 1986. El Martí, amb la mirada clavada al no-res, es tapa la cara per protegir-se del fred gèlid que baixa sense descans de la Serra d’Ensija. Ha estat un Nadal força fred i les previsions més optimistes no donen temperatures suaus en dies, així que a la colònia tothom es prepara per passar els dies de reis amb fred i segurament amb neu. Però el fred meteorològic no és l’únic que omple la majoria de les cases dels miners. Una fred més difícil de combatre fa temps que s’ha apoderat de les seves llars i, sobretot, del seu cor. Feia anys que els més pessimistes ja parlaven de que dies com aquests arribarien i que poc a poc tot el treball quedaria només en el record.

El Martí no pot deixar d’observar l’esvoranc enorme que s’obre sota els seus peus. Mira i remira la mina de Fumanya. Una de les cinc mines a cel obert que un bon dia de l’any 1975 es van obrir al Berguedà. Tot va venir provocat per una de les crisi al Golf Pèrsic i sobretot per l’augment del preu del barril de Brent. Països consumidors de petroli no disposats a pagar aquell preu van decidir augmentar la demanda de carbó i, així, zones com les de l’alt berguedà ràpidament es van veure afavorides. L’empresa va demanar permís al govern espanyol, en aquell temps encara franquista, per explotar mines a cel obert. Així, l’any 1975, centenars de milers de tones de terra eren remogudes per començar les mastodòntiques explotacions. Primer va ser la de Fumanya Sud, però ràpidament es van obrir les de Fumanya Nord, Mina Esquirol, Mina Tumí i Mina Tumí 2. Cinc mines a cel obert que permetien a l’empresa aconseguir les tant preuades tones de carbó. En aquell moment la majoria va veure aquelles mines com la salvació de l’empresa i, per tant, dels seus llocs de treball. Alguns pocs, però, van veure que allò no era res més que la darrera revifada que fa un malalt just abans de morir.

Durant deu anys, milers de tones de carbó van ser extretes de les serralades berguedanes modificant així i per sempre més la seva geomorfologia.

Una mina a cel obert o mina de tall obert és aquella on el procés extractiu es realitza a la superfície del terreny i amb maquinàries mineres molt grans. Les tasques característiques d’aquest sistema d’explotació són els bancs, pista, talús, talús final, talús de treball, plaça, etc. L’excavació es produeix a l’aire lliure, aprofundint a la terra i originant una fondalada de dimensions considerables. Alguns exemples de mina a cel obert són: Mines de Río Tinto, a la província de Huelva, on l’extracció de materials va començar fa 3.000 anys, o les mines del Cerrejón, a Colòmbia, que són considerades les mines més grans del món en aquest tipus de sistema extractiu. Estem parlant d’una extensió de 69.000 hectàrees i d’una capacitat d’extracció de carbó estimada de 31,1 milions de tones mètriques.  

Lluny, molt lluny, però, semblen aquells dies. Avui tot resta en calma, un silenci fins i tot molest s’ha apoderat de la mina a cel obert. Cap màquina, cap miner, res, només terra remoguda i aigua glaçada omplen tot aquell espai. Feia uns anys que les mines feien equilibris per sobreviure, l’accident del 3 de novembre de 1975, les inundacions de l’any 1982 i algunes protestes no feien presagiar res de bo, però el 14 de juny de 1985 realment es va firmar la seva sentencia definitiva. Aquell dia Portugal i Espanya firmaven l’acord per entrar a formar part de la Comunitat Econòmica Europea que finalment es faria efectiu dia 1 de gener de 1986.

En entrar a la Comunitat Econòmica Europea, Espanya adquiria una sèrie de compromisos, entre ells alguns de mediambientals. Feia anys que tothom sabia que els lignits berguedans anaven acompanyats de sofre i que aquest sense voler es cremava a la Central Tèrmica de Cercs provocant la tan coneguda “pluja àcida”. Un altre defecte del carbó de la comarca era que, un cop cremat, generava un 40% de cendra, la qual cosa deixava boscos i pobles adjacents coberts de pols grisa. Als problemes mediambientals també calia sumar els costos cada cop més elevats d’extracció del carbó local en comparació a altres zones del planeta, que malgrat haver de sumar el transport gaudia de costos molt més assumibles.

El Martí gira cua i empren la carretera que el retornarà a Sant Corneli. Els ànims no són els millors, però sap que en arribar a casa l’espera la Marjanne, el petit Joan i la Montse, la filla que tot just acaba de néixer, motiu suficient per no defallir. El Martí tampoc sap quin futur els depararà als seus fills ni com aquests acabaran esdevenint d’importants dins de la societat berguedana.  

Fotos 1 i 2: Mina cel obert de Fumanya

Foto 3: Esquema d'una mina  cel obert. 

La "Pau de Nadal"

Nit del 24 de desembre de 1984. El Martí acarona amb suavitat el caparró del petit Joan. Fa pocs mesos que ell i la Marjanne han estat pares per primer cop i  des de que el té no pot deixar de mirar-lo bocabadat. Havia escoltat als seus amics que ja havien passat per aquesta experiència dir que canviava la teva vida per complert però mai hagués pensat que a ell li podria passar el mateix o encara de forma més exagerada. A la taula les converses entre els pares de la Marjanne i la Maria segueixen animades i fins i tot el tiet Enric entona algunes velles cançons de Nadal acompanyades d’altres de mina. El Martí però resta absort de tot el que l’envolta i només té ulls pel seu petit nadó que mig endormiscat emet algun balbuceig. Com cada nit l’orgullós pare l’hi explicarà algun conte o fins i tot alguna història. A vegades l’hi explica que es diu Joan en homenatge al seu besavi revolucionari que va lluitar tota la seva vida amb orgull per tenir un futur més just. A vegades simplement un conte infantil., Avui però a decidit explicar-li una història que el seu avui Jaume havia enviat a la Margarida des de l’oblit d’un camp de batalla francès. La carta diu així:

Estimada Margarida, avui és la nit de Nadal i jo resto lluny de tu, massa lluny. El fred s’ha apoderat de nosaltres i sembla que l’enemic cada dia que passa són més, però avui no t’escric per explicar-te desgracies, ja tindrem temps per compadir-nos, avui és la nit de Nadal i com a tal et vull fer un regal, no serà un regal material i tampoc el meu desitjat retorn, però si espero que sigui un regal que t’ompli el cor d’esperança i perquè malgrat tot en la maleïda guerra apareixen històries meravelloses i que encara ens donen esperances sobre l’esser humà. La història que t’explicaré a continuació me la va explicar l’altre dia un noi anglès que parla un castellà força correcte degut al seu pas per les brigades internacionals i ara al igual que nosaltres segueix la lluita contra el feixisme a la Segona Guerra Mundial. La història data del desembre de 1914 i esta localitzada en una freda trinxera de la Primera Guerra Mundial. Margarida te l’explico tal i com la va llegir ell d’una carta que el seu avi havia enviat a la seva avia.

“Tot està en calma, la llum a marxat i el fred a permès que el fang es solidifiqui fent més habitable la maleïda trinxera on estem des de fa tant temps que crec que ja n’he perdut la noció. A mesura que la nit es feia més fosca hem començat a escoltar com des del bàndol alemany entonaven cançons de Nadal. A l’albada han començat a cantar en anglès i fins i tot a entonar el “Good save the queen”, ens hem quedat de pedra. Tot segueix en calma, fa hores que cap bala xiula per sobre nostre i només un corb negre trenca la pau d’aquest territori d’enlloc perquè és on estem, enlloc!. Les cançons han continuat i al cap de res nosaltres també ens hem afegit i sense adonar-nos poc a poc estàvem fora de la trinxera en front del alemanys. Els dos ens hem anat acostant fins a confluir. Timidesa al principi, que l’hi dius a una persona que has intentat i que ha intentat matar-te tants cops? Hem dic Klaus a murmurat una veu a prop meu! Jo Tommy he respost balbucejant. Al cap de res una munió de gent barrejada parlant de forma distesa, ensenyant fotos de les seves famílies, explicant com són els fills i quins són els anhels de quan tornem a casa. Per una estona ningú a pensat que possiblement no tornem mai. Algú a tret una pilota i ràpidament s’ha format un partit de futbol amb unes porteries improvisades, crits d’alegria, empentes i gols, que bella és la humanitat quan s’ho proposa i que estúpid és tot plegat. Si surto d’aquí esta clar que mai podré oblidar aquest Nadal, mai havia vist com l’esperit d’aquest s’apoderava tant de les persones com aquí!. La tarda a prosseguit entre tertúlies i cançons, fins i tot amb alemany hem provat de cantar, quina vergonya!.

Sense adonar-nos de l’hora que era un soroll eixordador d’una explosió ens ha deixat a tots desconcertats, fins que ens hem adonat on érem realment. Estem en una guerra i a la guerra exploten coses. Poc a poc tornem a les trinxeres sense ganes de tornar-hi, abans però les darreres paraules, els darrers bons desitjos. Ens hem quedat amb el Klaus un davant de l’altre una estona aturats i sense dir-nos res, que dius a una noi que demà hauràs de disparar? Que pots dir-li? Ell m’ha dit amb un to amigable “Happy Christmas Tommy” y jo totalment trencat per dins he respost “Frohe Weihnachten Klaus” ens hem abraçat i cadascú a tornat a la seva casa de fang i mort.”

Aquí tens el meu modest regal Margarida, espero que aviat els meus passos em portin a prop de casa.

Sempre teu Jaume.

El Martí aixeca la vista del paper i s’adona que el petit Joan s’ha sumit en un son profund i càlid. El taparà i acaronarà per darrer cop aquesta nit i s’afegirà de nou a les converses disteses de la família que s’allargaran durant hores fins adonar-se’n de que ja és Nadal al món.

Foto1: Trinxera de la IGM

Foto2 i 3: Treva de Nadal.

Música: The last Goodbye. 

    

La caça de la bèstia.

Con la vergüenza de lo que el hombre, creado a imagen y semejanza de Dios, fue capaz de hacer. Con la vergüenza de que el hombre se haya hecho dueño del mal. Con la vergüenza de que el hombre, creyéndose Dios, haya sacrificado, así, a sus hermanos. Nunca más, nunca más. ( escrit del Papa francesc al museu de l'holocaust). 

Dimecres 26 de gener de 1983. Tot i la intensa nevada que fa hores que cau el Martí recorre els carrers direcció el cafè. Fa fred però des de petit sempre s’ha sentit atret per la lleugeresa de la neu i la seva bellesa. Les tardes d’hivern a la colònia són poc actives i després de treballar dur durant el torn de matí l’hi agrada gaudir d’una tassa de cafè o de te tot llegint la premsa. Com sempre els parroquians habituals jugant al domino tot fumant aquells “caliquenyos” que omplen l’espai d’un aroma carregat però alhora quotidià. Entre noticies nacionals, i algunes d’esports una breu notícia que crida l’atenció: “Detenido en Bolívia Klaus Barbie, conocido com el carnizero de Lion”.

Per uns moments algun dubte sobre el sobrenom, ràpidament descobrint la veritat. Carnisser no era la professió, sinó el sobrenom que el poble francès i europeu havia atorgat aquest alemany durant la seva estada a Lió en el marc de la Segona Guerra Mundial. Però qui era aquest personatge i sobretot perquè havia trigat tant a ser jutjat a diferència d’altres monstres que ho havien estat durant els judicis de Nuremberg.

 

Klaus Barbie havia nascut en un poblet, fill d’un mestre autoritari. De profund caràcter religiós tenia l’objectiu de dedicar-se a una vida eclesiàstica però la mort prematura del seu pare l’hi va fer canviar el rumb. Poc a poc es va anar acostant al Partit Nacional Socialista dels treballadors Alemanys (NSDAP) entrant definitivament al finalitzar els estudis universitaris. L’any 1934 va entrar a les Schutzstaffel més conegudes com les “SS”. Durant la guerra va ser destinat a l’oficina d’assumptes jueus i primer va ser enviat a Amsterdam a la seva caça. L’any 1942 arribava a Lió on només arribar segons les cròniques va dir “Ich kam, um zu töten” (he vingut a matar). Va ser el període de màxima crueltat de Barbie sembrant el terror al seu pas. Segons és calcula va enviar unes 7500 persones als camps de concentració, va fer matar unes 4.432 persones i va fer practicar més de 14.000 tortures. Entre totes les bestieses però destaquen la captura de 44 nens jueus i la tortura i assassinat de Jean Moulin un dels membres destacats de la resistència francesa. Per aquests motius i d’altres va rebre el sobrenom de “Carnisser de Lió”. De totes formes fins aquí res de diferent que molts dels seus companys de partit, les diferencies però comencen a la fi de la Segona Guerra Mundial. Mentre d’altres eren jutjats, altres fugien, però ell va ser protegit i reclutat per l’agència d’intel·ligència britànica i per la CIA que van veure amb ell un geni policial. Amb la seva ajuda van reprimir la resistència d’esquerres a l’entrada dels americans i britànics a Alemanya. Un cop acabada la feina a Europa va fugir en un dels vols de “Rat lines” traduït literalment com vols de rates. Eren vols organitzats des de la fi de la Segona Guerra Mundial per facilitar la fugida a criminals de guerra nacionalsocialistes i feixistes per evitar de ser jutjats. El que segurament es més greu que el seu i d’altres van ser organitzats pel Vaticà. 

Primer de tot es va instal·lar a l’Argentina però poc després va passar a Bolívia i més concretament fins a la Paz. Allà i sota el nom de Klaus Altmann es va dedicar al narcotràfic i fins i tot va participar i ser un dels promotors del cop d’estat de Luis Garcia Meza.

Segons algunes informacions parlen de que la captura i posterior assassinat de Ernesto Guevara el “Che” en mans de la CIA va ser possible gràcies a un pla ideat per Barbie. Cal recordar que el Che Guevara un cop consolidada la revolució cubana va renunciar a tots els seus càrrecs i havia intentat traslladar l’experiència positiva primer l’any 1965 al Congo i posteriorment a Bolívia l’any 1966. Allà tot i els seus intents l’èxit revolucionari no va quallar tant ràpid com a Cuba i l’exèrcit bolivià amb ajuda de la CIA el van capturar l’any 1967 a Balderrama i posteriorment el van assassinar.

L’any 1971 Klaus Barbie va ser descobert pels “caça – nazis” Seger i Beate Klarsfeld com ja havien fet amb altres però no van aconseguir l’extradició fins l’any 1983. Durant el judici el seu advocat defensor va fer servir l’argument de que Barbie no havia fet res diferent que molts colonitzadors europeus com per exemple els francesos en molts països africans i que com ells no havien estat jutjats ell tampoc ho havia de ser. Finalment però el jutge si que el va aconseguir jutjar i va ser condemnat a cadena perpetua. Després d’uns anys a la presó l’any 1991 moria de càncer.

En els anys posteriors i encara avui en l’actualitat la cacera i descobriment d’ex membres del partit nacionalsocialisme  continua i encara que molts ja no puguin ser jutjats per edat o pel simple fet d’haver mort tranquil·lament com a mínim amb el seu descobriment es posa en evidencia un munt de governs col·laboracionistes amb el feixisme i amb la barbàrie humana així com la recuperació moral i històrica de totes les seves víctimes.  

El Martí s’aixeca tranquil·lament de la taula i després d’acomiadar amigablement a tots els presents empren el camí de casa. A fora fa fred, molt fred. És la fredor de després de la nevada intensa. Amb els peus mig congelats i sense deixar de pensar en la notícia no pot deixar d’imaginar-se el dolor i el patiment que van haver de sofrir milers de persones en els camps glaçats de Mauthausen, Ravensbrück, Treblinka etc.

Foto1: Klaus Barbie 

Foto2: Cadàver d'Ernesto Guevara.

Foto3: Imatges de camps de concentració.

Foto4: Entrada al camp de concentració Auschwitz.

Música:  Balderrama de Mercedes Sosa. 

 

Riu avall, terra endins.

"L'aigua no baixava tan sols del cel sinó que brollava també de la terra" (dita popular al berguedà.)

 

Matí del 8 de novembre de 1982. El Martí mira per la finestra com la pluja cau sense aturador. De fet fa moltes hores que aquesta fa acte de presencia i la majoria de rieretes i torrents secs durant molts períodes brollen de forma contundent. El noi sempre havia escoltat al seu tiet Enric que l’aigua era un regal del cel fins que es convertia en una venjança. Una frase que durant molts anys no acabava de comprendre però que en aquestes darreres hores entenia millor tot veient com els camps de correu estaven abnegats d’aigua.    

Malgrat el temporal, avui és dilluns i la feina no s’atura encara que molts preferirien passar el matí mandrejant entre els llençols tot escoltant com les gotes colpegen contra les teulades i les fulles de tardor dels plataners. Com qualsevol matí el Martí agafa el seu Renault 5 i després de recollir al Joan i al Federico empren la carretera fins a les portes de la “Consolació”  que espera una nova tongada de miners. Però avui quelcom es diferent, al arribar els joves veuen com els encarregats atrafegats van d’un cantó a l’altre i com els enginyers i directius amb paraigües parlen nerviosos tot fumant les seves cigarretes. Al entrar als vestidors altres miners més veterans els i comenten que l’explotació esta inundada i que és impossible d’entrar a treballar, com a mínim durant les properes hores. El Martí sorprès per la situació li costa d’imaginar la situació sobretot tenint present les bombes d’extracció d’aigua que treballen sense aturador a les diferents explotacions i pensa per dins seu com es possible que hagi passat això.

Tot va començar la nit del 6 de novembre quan va començar a ploure de forma normal a la part alta del berguedà, fins aquí tot dins de la normalitat però a mesura que les hores passaven les pluges s’anaven intensificant i sobretot no deixaven cap estona de descans a una terra que amb prou feines podia absorbir més aigua. En total es calcula que van caure de promig uns 400 l per m2 a tots els pobles de l’alt berguedà provocant que tota la conca alta del Llobregat aportes una enorme quantitat d’aigua a un riu poc acostumat aquest cabdal al seu naixement. Les riuades més recordades de Catalunya daten de l’any 1962 a Terrassa i Sabadell on varies persones van perdre la vida, però de totes maneres estem davant d’un tram on el curs del riu ja es més ample i molt més abundant on totes les rieres i rius han anat aportant ja grans quantitats d’aigua, per tant que aquest fet es produís a la part alta no deixa de ser un fet poc habitual i fins i tot extraordinari. Els habitants de la Pobla de Lillet o els de Guardiola de Berguedà per exemple veien atonits com el seu riu omplia les seves ribes i s’emportava camps de conreu, horts, ponts,carreteres i fins i tot omplia diferents fàbriques de fang brossa i aigua. Només els més vells de la contrada parlen de dues riuades similars que daten de 1910 i de 1936, però que de totes formes no foren tants contundents com les viscudes al 1982.

Per sort no va fer falta lamentar cap víctima mortal però a nivell econòmic les riuades si que van causar un gran impacte a diferents poblacions berguedanes. A nivell de percentatges el sector més afectat va ser la mineria amb un 49% de les pèrdues totals seguit de la indústria amb un 41%, de l’agricultura amb 8% i del comerç amb un 2%. Poden semblar uns percentatges sorprenents sobretot tenint present que a nivell visual les coses més afectades van ser camps de conreu i les ribes del riu, però s’ha de tenir present que a l’any 1982 al berguedà només el 10% de la població activa es dedicava a l’agricultura degut a les condicions del terreny i sobretot que estem davant d’una comarca de profund caràcter industrial. Pel que fa a pèrdues econòmiques els municipis més afectats van ser Cercs amb 1500 milions de pessetes, Puig – Reig amb 737 milions, Gironella 180, Casserres amb 144.

Pel que fa a les mines la més afectada va ser la “Consolació” que es trobava a la cota 707m i que des del pla de Santa Isabel es constitueix l’autèntica columna vertebral del conjunt miner. Entraven i sortien materials, minerals i persones. En el moment de les inundacions funcionaven les ramals 015 i 016, l’extracció de carbó es feia mitjançant el raspall en fronts de 250m i el sosteniment amb estivacions hidràuliques autoavançables. El transport mitjançant els “panzers” blindats fins a les galeries de nivell i d’aquí fins les galeries generals de transport que portaven el preuat mineral fins a l’exterior. Hem de tenir present que l’estructura de les mines es troba a l’interior d’un massís muntanyós partit per una falla i ple de torrents, rieres i barrancs. Aquest fet va provocar que les quaranta hores seguides de pluja així com la seva virulència fes que les màquines d’extracció d’aigua no donessin a l’abast i que les explotacions quedessin abnegades fent desaparèixer una gran part de la milionària maquinaria.

A l’exterior el Martí conversa tranquil·lament amb els companys aprofitant uns petits rajos de sol que han decidit aparèixer després de tanta negror. La notícia ja esta confirmada, impossible baixar a la mina, tot esta ple d’aigua i els llocs de treball ara mateix reposen sota litres i litres d’aigua. Ara els dubtes són clars, quan podran tornar a treballar, i sobretot com afectarà això a l’empresa i per tant a ells mateixos.

Per culpa de les inundacions l’empresa “Carbones de Berga S.A.” va perdre molts milions de pessetes per la impossibilitat d’extreure carbó així com per la pèrdua de maquinaria relativament nova. Això va provocar que durant més d’una setmana i mitja la mina quedes tancada i només es treballava en l’extracció d’aigua i de fang. Per aquest motiu l’empresa va decidir realitzar un expedient de regulació de tres mesos i en torns rotatius fins que els comptes tornessin a quedar regularitzats. En un primer moment aquesta mesura havia d’afectar a 776 treballadors però al final només va afectar a 300.

El Martí torna a casa ja sense pluja, els aiguats han finalitzat, però les seves conseqüències no han fet res més que començar. Les mines han patit grans destrosses però altres punts del berguedà encara les estan patint. La presa de la Baells gran reguladora del cabal del riu Llobregat a aconseguit frenar durant hores els efectes devastadors de la pluja, però un embassament preparat per aguantar l’entrada de 650m3 per segon i d’extreure la mateixa quantitat havia vist com entraven 1400m3 per segon de manera que les comportes es van haver d’obrir de bat a bat oferint un espectacle d’una bellesa extraordinària i d’una devastació riu avall, en especial a Cal Rosal, Gironella, Puig – Reig etc, però que hagués estat molt superior de no existir la presa. 

Música: Bob Dylan "A Hard Rains Gonna Fall"

El demà serà del poble, serà dels treballadors.

"(...)En aquests moments passen els avions. És possible que ens disparin. Però que sàpiguen que som aquí, com a mínim amb el nostre exemple, que en aquest país hi ha homes que saben complir amb l'obligació que tenen. Jo ho faré per mandat del poble i pel mandat conscient d'un President que té la dignitat del càrrec entregat pel seu poble en eleccions lliures i democràtiques. En nom dels interessos més sagrats del poble, en nom de la Pàtria, us crido per a dir-vos que tingueu fe. La història no s'atura ni amb la repressió ni amb el crim. És una etapa que serà superada. Aquest és un moment dur i difícil: és possible que ens esclafin. Però el demà serà del poble, serà dels treballadors. La Humanitat avança cap a la conquesta d'una vida millor. (...)" (Fragment del discurs de Salvador Allende al "Palacio de la Moneda" mentre aquest era atacat).

Diumenge 24 de gener de 1982. El Martí pren un cafè tranquil·lament en una terrassa de la plaça de la Mercè. Es tracta d’una placeta petita que es troba a tocar del mercat de València, entre el carrer de les Carbasses i el carrer Popul. Sempre que el servei militar li permet el jove s’escapa tot sol a voltar pels carrerons del centre de la ciutat i com habitant de les muntanyes prepirinenques no pot deixar d’observar tot sovint el mar. Sense tenir massa clar perquè li fascina el barri del “Cabanyal”, un barri de pescadors que dia rere dia s’endinsen a la mar a la recerca del pa dels fills, mentre les seves dones feinegen les xarxes de manera que aquestes puguin estar apunt per suplir les que després de la batalla queden mal ferides. No pot deixar de comparar el patiment d’aquelles dones amb la de qualsevol mare, esposa que veu com el seu home, fill marxa cada matinada camí de la foscor i del negre carbó.

Cada diumenge de llibertat el Martí segueix el mateix ritual, sortir de la caserna, comprar “la Vanguardia” al quiosc del senyor Manel i llegir-la sense pressa tot prenent un bon cafè. Avui però una de les notícies li crida l’atenció sense massa explicació. Llegeix que el divendres dia 22 moria Eduardo Frei Montalva que havia estat president de Xilè just abans de l’ascens al poder de Salvador Allende. En un primer moment passa la notícia per sobre però poc després la torna a rellegir adonant-se que el periodista de forma subtil deixa entreveure que potser no es tracta d’una mort del tot natural. Aquelles paraules el transporten de nou a l’any 1973 quan només amb deu anys havia vist a la seva mare plorar als braços del seu tiet per la mort d’un tal Salvador Allende. Amb els anys havia entès el perquè d’aquelles llàgrimes per un metge socialista que estava a quilometres i quilometres de la colònia minera.

Salvador Allende havia estat escollit president de la república de Xilè el 4 de novembre de 1970 per una majoria  relativa després de diversos intents anteriors. El seu govern va ser recolzat per la “Unidad Popular”, un conglomerat de diferents partits d’esquerres. Les seves polítiques van consistir en fer una transició no violenta cap un estat socialista “la via chilena al socialismo”, una nacionalització del coure, un control d’estat en les parts més importants de l’economia i sobretot una gran reforma agrària. Tot un conjunt de polítiques d’esquerra en un context de crisis econòmica global i en una guerra freda que seguia molt present, de manera que tot estat de caire socialista era vist com un gra molest per als Estat Units. Richard Nixon mitjançant la CIA va intentar frenar l’ascens al poder d’Allende, però la mort del comandant en cap de l’exèrcit René Schneider en mans d’un grup d’ultra dreta finançat amb diners americans va provocar un acord amb “Democràcia Cristina” que va facilitar la seva elecció.

Amb el pas del temps el govern popular anava sumant adeptes gràcies a unes politiques de reformes socials i econòmiques, un suport que es veu reflectit amb una majoria absoluta a les eleccions municipals. És en aquest moment que la dreta veu clar que no aconseguirà guanyar Allende a les urnes i poc a poc comença una campanya desestabilitzadora per provocar un moviment de l’exèrcit. El propi Salvador Allende esta disposat a sotmetre’s a un plebiscit per reforçar el seu govern o per plegar si fos necessari, mesura que arriba a comunicar al llavors Comandant en Cap de l’exèrcit Agusto Cesar Pinochet. (posat al càrrec pel propi Allende).

Tot però va quedar truncat quan la matinada de l’onze de setembre de 1973 diversos militars van prendre els carrers de Valparaiso després d’unes maniobres navals i els carrers de la capital Santiago de Xile. Allende a les set i quinze del mati és informat de la situació i amb tota serenitat i acompanyat d’un grup d’amics empren amb el seu Fiat 125 el camí fins a la “Moneda” que és el palau presidencial. Un cop allà col·locaran diferents metralladores mentre ell subjecte un fusell AK -47 regal personal de Fidel Castro.

Els militars exigien la rendició del govern mentre aquests és negaven amb fermesa. En tot moment el president va estar en contacte amb el seu poble mitjançant “Radio Corporación i Radio Magallanes” que eren les úniques que no estaven controlades pels militars.

Després de diversos atacs al Palau de la Moneda els militars van prendre la decisió d’enderrocar l’edifici. En aquell moment el president decideix rendir el seu govern. Va fer sortir a tots els seus acompanyants mentre ell va tornar a l’interior i segons el seu metge Guijón es va suïcidar amb el seu fusell. A dia d’avui la seva mort segueix despertant certs dubtes i alguns apunten a que va ser assassinat pels militars. Sigui com sigui a les sis de la tarda es conformava la “Junta Militar” que portaria a Cesar Augusto Pinochet al poder durant divuit anys. Període durant el qual la repressió va ser duríssima i durant la qual més de dues mil persones van trobar la mort fins i tot estan a l’exili gràcies a la coneguda com “Operación Cóndor”.

Allende va ser enterrat de manera molt discreta i sense làpida en el cementiri de Viña Mar fins que l’any 1990 va rebre sepultura amb honors de president.

El Martí paga el cafè i sense rumb passeja tranquil·lament pels carrerons empedrats sota l’atenta mirada de les veïnes que feinegen sense presa tot fregant els portals.

El seu pensament s’allunya de l’individu i es centra en quelcom més ampli. No pot entendre com el món esta en mans de pocs i que aglutinen tant, i sobretot no pot entendre com aquella justícia divina que el mossèn Víctor Sallent els i explicava durant les tardes de catequesis permetia que les dictadures d’arreu seguessin la vida de milers de persones i que la classe humil i treballadora fos trepitjada dia rere dia. Pensa que potser ha arribat el moment d’intentar fer quelcom més i lluitar per un futur millor, potser militància?, potser política?, potser... aviat decidirà i res tornarà a ser igual per a ell. 

Foto1: Salvador Allende.

Foto2: Bombardeig al Palau de la Moneda.

Foto 3: Rendició dels companys de Salvador Allende.

Música 1: https://www.youtube.com/watch?v=juGmTglVQko Poema de Miguel Hernández músicat i adaptat per Cesk Freixas.

Música 2: Yo pisaré las calles nuevamente: Cançó de Pablo Milanés dedicada a Miguel Henríquez metge i polític fundador del Movimiento de Izquierda Revolucionario (MIR) de Xile mort per la dictadura de Pinochet el 5 d'octubre de 1974. 

La nit dels transistors.

"La mentira más común es aquella con la que un hombre se engaña a sí mismo. Engañar a los demás es un defecto relativamente vano. (Friedrich Nietzsche)"

Dilluns 23 de febrer de 1981. El Martí resta mut i quiet en mig d’un pati empedrat. Al seu voltant centenars de nois amb cara de pubertat i que com ell no entenen massa que estan fent. Ja fa un mes que el Martí va haver de marxar de Sant Corneli i deixar temporalment el treball a la mina per marxar a fer el servei militar obligatori “La mili”. El seu destí havia estat València, en part en el moment de la partida va pensar que encara estava de sort ja que a diferència del seu bon amic Pere ell com a mínim s’estalviaria l’avió o el vaixell, ja que el seu destí havia estat Lanzarote. Cada dia era el mateix, al matí llevar-se a la pujada de bandera, abans ja havien corregut uns quilometres, després un esmorzar pastós que no tenia gust de res, seguidament practiques i maniobres varies i així cada matí plogués o fes sol. Però avui quelcom avui canviat, el “teniente” Alfonso de Castro Villa els havia llevat a crits, cosa tampoc tant estranya, però avui no els havia fet córrer, i després de fer-los formar els hi havia deixat anar un discurs sobre la pàtria i que eren afortunats perquè podrien demostrar el seu compromís amb ella molt abans del que podien haver somiat mai . Unes paraules que es clavaven com vidres trencats al cap del Martí que no té gaire clar això del concepte “pàtria” i sincerament una por li recorre tot el cos, com si d’un mal auguri es tractes.

Ja feia uns anys que quelcom es removia a la reraguarda de la transició. L’almirall de marina Pita da Veiga havia dimitit l’any 1977 per la legalització del PCE i altres caps de l’exèrcit van mostrar el seu rebuig. Un any després al 78 es desarticulava l’operació “Galaxia” que tenia com a objectiu un cop d’estat, motiu pel qual va ser condemnat a set mesos de presó Antonio Tejero. Mentrestant el govern anava fent fins que a principis de 1980 aquest ja patia una crisis profunda amb diferents reestructuracions, pressions de l’oposició (PSOE)  i dimissions que acabarien amb la del propi president del govern Alfonso Suárez el 29 de gener de 1981. El dia 10 de febrer UCD proposava com a candidat a president del govern a Leopoldo Calvo Sotelo  que hauria de ser ratificat al congrés de diputats del 18 al 20 de febrer, però en la votació del dia 20 no va aconseguir la majoria necessària obligant així a una segona ronda que es produiria el dia 23 de febrer. Uns dies abans de la votació el periodista Romero Gómez publicava a l’ABC unes paraules duríssimes contra el president Suárez i reclamant un cop de timó que reconduís la situació i insinuant com a president el general Alfonso Armada.

Amb tot aquest caldo de cultiu, les intencions colpistes ja tenien el que volien i el 23 de febrer era el dia escollit. Malgrat tot dins dels propis colpistes hi havia diferents corrents, la més dura en mans del capità general Jaime Milans del Bosch i una de més tova pel general Alfonso Armada i home de confiança del rei en aquell moment.

Així el 23 de febrer a les sis de la tarda començava la votació nominal al congrés dels diputats per escollir Calvo Sotelo de forma tranquil·la i normal, però a les sis i vint i dos minuts s’iniciava l’operació “Duque de Ahumada”. L’acció consistia en l’entrada a l’hemicicle de varis membres de la Guardia Civil amb sub-fusells a les mans dirigits pel tinent coronel Antonio Tejero que al crit de “Quieto todo el mundo” irrompia a la sala pistola en mà mentre als carrers de Madrid la divisió “Acorazada Brunete” prenia punts claus de la capital entre ells RTVE i algunes ràdios. Paral·lelament a València Milans del Bosch desplegava la División Acorazada Maestrazjo” amb 1.800 efectius i 40 tancs als carrers des de el port fins al centre de València i apuntant els edificis oficials com l’ajuntament o les corts valencianes.

La societat espanyola mirava atònita aquelles imatges de diputats per terra mentre el vicepresident del govern provisional el tinent general Gutiérrez Mellado s’encarava amb Tejero i l’exigia l’entrega de la seva arma al ser un oficial de més graduació. Després d’uns quants trets a l’aire la imatge desapareixia i la majoria de la població va seguir tota la informació al costat de la “cadena Ser” que va seguir emetent al llarg de tota la nit, motiu perquè amb el pas del temps aquella nit seria coneguda popularment amb el nom de la “noche de los transitores”.

La humitat de la nit poc a poc anava calant al cos del Martí que amb un sub – fusell a les mans seguia fent guàrdia davant de les Corts valencianes. Mirava al seu voltant i només veia cares de por i de desconcert. Tant sols portaven unes setmanes de servei militar i ja estaven participant d’un assalt. Cap dels allà presents s’ho podia creure. Les ordres eren clares “a quin se mueva le pego un tiro” havia repetit amb força l’oficial, i observant els tancs i la situació ningú era capaç de moure un muscle. De cop algú crida per una finestra que el rei esta sortint per la televisió. En un racó els oficials escolten un vell transistor on el seu cap d’estat emet un comunicat vestit com a capità general dels exercits.

Joan Carles I va sortir a la una i catorze minuts de la matinada del 24 de febrer per explicar que el cop d’estat havia fracassat i que convidava a que tots els colpistes a retirar-se pacíficament i el més ràpidament possible.

La matinada seguia sent freda i el Martí malgrat escoltar d’amagat com el cop semblava fracassat  ell i els seus companys seguien desplegats a l’espera de rebre ordres. Per ell aquells moments eren els pitjors de la nit perquè la por a la bogeria d’un general que no acceptes les ordres rebudes els pogués dur a un enfrontament fratricida i inútil.

Lluny d’allà la Maria en companyia de l’avia Margarida i el tiet Enric no apartaven l’orella de la ràdio a l’espera de rebre qualsevol notícia de València i del seu Martí. El cop semblava fracassat però la nit i els girs de guió encara no havien finalitzat.

Imatge 1: Antonio Tejero.

Vídeo: Antonio Tejero entrant al congrés dels diputats.

Imatge 2: Discurs del rei Juan Carlos I.

Música: "Chirigota" dedicada al 23F