De terres enllà.

“La migración siempre ha sido uno de los impulsores más importantes en el progresso y el dinamismo humanos.” (Ian Goldin)

Primavera de l'any 1915. Avui com cada dia toca anar a la mina, toca anar al safareig a rentar la roba. Les bones temperatures dels últims dies fa que la gent afronti la jornada amb uns ànims diferents. Quan fa bo la vida torna a renéixer pels camins i al costats dels torrents i rierols. La foscor dels dies freds d’hivern ha quedat enrere i sembla que la llum del sol també arriba a l’interior de les galeries. Aquests dies a la colònia de Sant Corneli la primavera no és l'única cosa nova que arriba. Ja fa setmanes que als pisos s’hi van instal·lant nouvinguts procedents sobretot d’Astúries i d’Aragó.

L’augment de la demanda de carbó per part dels països enfrontats en la Primera Guerra Mundial segueix creixent i les previsions que el conflicte no tingui un final proper fa que l’amo necessiti urgentment mà d’obra. Molta de la gent nouvinguda procedeix de Mequinensa, Utrilles, Alcorisa, Turón i de diferents pobles d’Astúries. Pobles on l’activitat econòmica principal és l’explotació de carbó igual que a la nostra colònia. I és que el senyor Olano té interès en què les persones nouvingudes estiguin avesades a treballar en explotacions mineres.

Els nouvinguts ràpidament s’integraran a la vida quotidiana de la colònia i sobretot a la vida dins de la mina. Són persones treballadores i seran considerades miners per excel·lència, els millors. Ensenyaran ràpidament l’ofici de miner. Un ofici que molta gent de Sant Corneli havia après a còpia de disgustos i encerts.

Paral·lelament, el senyor José Enrique de Olano s’anava envoltant d’un equip tècnic de facultatius, geòlegs, topògrafs i enginyers. Una classe d’elit en mig d’una massa social analfabeta i poc preparada.

La Carme, la filla petita dels Caballol, ha tingut sort i amb deu anys ha estat contractada per la família Suárez del Villar com a minyona. Aquesta família procedeix d’Astúries i ha arribat a la conca minera de Fígols perquè el pare el senyor Antonio, que és topògraf , ha estat contractat pel senyor Olano. La feina li comporta passar-se pràcticament tot el dia a casa però, a canvi no ha de treballar dotze hores a l’empresa tèxtil com la seva germana gran, la Maria. Ja fa dos anys que hi treballa i les condicions laborals són un pèl precàries. La Carme, que en el fons encara és una nena, treballa per una casa amb un cert luxe. S’imagina que un dia s’enamorarà d’un noi atractiu i que viuran en una casa com aquella. Un somni que la mare sempre li fa treure del cap perquè té clar que el seu camí va traçat a l’entorn de la mina. Malgrat tot és un somni i somiar no costa res.

Cançó: Com plora el mar (Joan Dausà)