El llarg camí de la guerra!

"Existen sólo dos caminos, victoria para la clase trabajadora, libertat , o victoria para los fascistas lo cual significa tiranía. Ambos combatientes saben lo que le espera al perdedor. Nosotros estamos listos para dar fin al fascismo de una vez por todas, incluso a pesar del gobierno Republicano." (Buenaventura Durruti)

21 de juliol de 1936. El sol encara no despunta per sobre les muntanyes quan el Jaume i el seu amic Ramonet emprenen el camí que els ha de conduir a l’estació de tren “Fígols las minas”. Amb la foscor, el camí sembla diferent, les ombres dels arbres dibuixen siluetes estranyes que semblen prevenir de mals auguris. Només fa tres dies que la notícia s’expandia com la pólvora per tota la conca minera. “S’ha produït un cop d’Estat que ha fracassat, però la guerra civil és imminent”. Molts joves de la zona, aquella mateixa tarda del 18 de juliol havien pres la decisió d’anar a defensar la república amb el que fos necessari i amb el temps que fes falta.

El cop d’Estat havia estat ideat acuradament pels generals José Sanjurjo i Emilio de Mola i secundat per Francisco Franco. El 17 de juliol els tres comandants es reunien al departament cartogràfic de Melilla per traçar l’ocupació de diferents edificis i per informar als diferents membres de “la Falange” de la resta d’Espanya. Els insurrectes van ser descoberts i els esdeveniments es van precipitar. El 18 de juliol el cop d’Estat s’estenia per tota la península però només va triomfar a les zones on majoritàriament es votaven les dretes. En canvi la república va aconseguir sufocar el cop d’Estat en la majoria d’indrets, inclosos les grans ciutats industrials, en gran mesura gràcies a la participació de les milícies socialistes, comunistes i anarquistes acabades de crear i d’armar. En un primer moment molta gent pensava que l’alçament no perduraria i que la normalitat tornaria a regir a les seves vides, però les visions més optimistes poc a poc es van anar esvaint. Els insurrectes poc a poc es van fer més forts, al cap de poc dies ocupaven l’important port del Ferrol i aconseguien travessar l’estret de Gibraltar en diferents partides. A més, els governs totalitaris d’Europa veien a Espanya com la primera oportunitat per provar les seves forces en front dels sistemes socialistes i van decidir enviar aviació de combat al conflicte.

Els dos joves acompanyats per altres coneguts de la conca minera marxen camí de Barcelona en un tren de vapor lent i envellit. El trajecte és llarg i la sensació de buidor omple el pit del Jaume. Va camí de Barcelona, va camí d’una guerra on espera retrobar-se amb el seu pare, el Joan, que a tornat de l’exili Africà per enrolar-se en les milícies republicanes. Moltes de les persones detingudes arran dels fets de Fígols del 1932, han passat molts anys a la presó de Bata i de Villa Cisneros i malgrat van ser presos per la república, ara estan disposats a defensar-la per evitar la victòria del feixisme 

El tren arribà finalment a la plaça Espanya ja ben entrada la tarda. Barcelona està en estat d’excitació, pels carrers de la ciutat encara es poden distingir perfectament les restes de les primeres barricades construïdes per frenar les primeres insurreccions dels partidaris nacionalistes. Els dos joves caminen lentament per aquells carrers plens de gent amb mocadors vermells i cares d’exaltació. Moltes d’aquelles persones que corren pels carrerons són membres de la CNT i de la FAI i estan convençuts que a part de guanyar la guerra, ha arribat el moment de fer la revolució! Les terres i les propietats deixaran de pertànyer als de sempre i seran col·lectivitzades . Poc a poc la foscor va embolcallant la ciutat, però les llums cada cop es van fent més extenses. En diferents carrers i places les fogueres de la revolució comencen a cremar retrats, pintures i figures religioses.

Finalment el Jaume i el Ramonet arriben al convent de Sant Agustí, al carrer Comerç. El convent era un edifici que es va començar a construir l’any 1349 i que va pertànyer a l’ordre dels Agustins. Amb l’esclat de la guerra civil, l’edifici havia estat saquejat i ocupat per les faccions revolucionàries. Allà els dos joves faran nit al costat de molts altres companys de circumstàncies. S’esperaran uns dies fins que marxin camí del front en alguna de les milícies que formaven part del “Comité Central de Milicias Antifascistas de Cataluña”, una entitat creada pel President Companys per aglutinar els esforços contra el bàndol nacional.

El matí del 24 de juliol de 1936, els dos joves acompanyats de 2.500 milicians més, entre els quals trobem el pare del Jaume, el Joan i altres companys de Fígols, partiran de Barcelona enrolats en la “Columna Durruti” camí del front d’Aragó. L’objectiu principal és alliberar Saragossa i poc a poc avançar cap a Madrid. El matí és suau, les temperatures encara es mantenen fresques de la nit. A les voreres la gent els acomiada com herois, amb crits de “Visca la FAI, Visca la revolució”. La sensació d’aquells joves contrasta amb la de confiança generalitzada, ells no havien sortit mai del seu petit reducte que era Sant Corneli i ara estan davant d’un esdeveniment de magnituds inconcebibles.

Ara les mines de Sant Corneli queden molt lluny i la gran marxa cap a la llibertat no ha fet res més que començar!.

Foto1: General Franco i el general Mola a Burgos.
Foto2: Barricades el 19 de juliol al carrer Diputació de Barcelona.
Foto3: Marxa de les columnes de Barcelona.

Música: Quinto regimiento
Enllaç: Guerra civil