“We prefer disgrace to the war and now you will have the dishonor and war also” (Paraules de Churchill a Chamberlain per la seva política de pau que va permetre l’expansió d’Alemanya).
1 de gener de 1940. Fred molt fred, aquesta és la sensació que tenen tots els habitants de la colònia. Fa dies que neva i les poques estones de sol entre tant de temporal no tenen temps de fondre la capa blanca que s’acumula ja amb un gruix considerable pels carres i teulades del nucli. És el primer cap d’any després de la guerra, però les esperances que molts tenien en que les coses millorarien amb l’arribada d’un nou any, no s’han complert. La guerra civil va acabar, sí, però la segona guerra mundial ja és un fet des del dia 1 de setembre de 1939. Malgrat tot, la vida al petit nucli miner continua el seu ritme habitual. Les famílies fan mans i mànigues per sobreviure i portar menjar al plat dels seus fills. El règim franquista a sumit tot el país de l’autosuficiència en el marc d’una autarquia, per alguns volguda, per demostrar al món del què són capaços, i per la majoria imposada, per un aïllament internacional que impedeix que Espanya pugui comerciar amb qualsevol altre país. Amb l’arribada de la guerra però, Franco i el seu govern ha vist una llum i és que el III Reich alemany necessita primeres matèries per fabricar material de guerra, i qui millor que el seu amic Franco que els hi deu uns quants favors després de l’ajuda alemanya a la guerra civil. És per aquest motiu que a les mines de Sant Corneli es treballa cada dia sigui festiu o no per treure tones i tones de carbó, per uns gegants llunyans.
Els miners entren a les diferents galeries a les sis del matí sota una intensa nevada que els hi dificulta l’accés. Entre aquests miners trobem l’Enric, el fill petit del Joan Caballol i el germà del Jaume. Ja fa un temps que treballa a la mina Esteve, una obertura excavada a la roca del penya-segat del Serrat dels Bous. A l’interior hi treballa d’enfustador a l’espera que algun dia li ofereixen la feina de picador, que malgrat ser més perillosa el sou és una mica més bo, i amb la desaparició del pare i l’absència del germà gran, li toca fer-se càrrec d’una casa amb una mare envellida i una germana que de moment està per vestir sants. A més, la seva cunyada, la Margarida ha tingut una filla preciosa anomenada Maria i s’ha promès a ell mateix que mentre el seu germà Jaume no torni a casa de l’exili, a la petita no li faltarà de res.
A la mina l’Enric treballa amb el Paco, un asturià que porta més anys sota terra que a la llum del sol. Procedeix d’una família minera de tota la vida i enfustar s’ha convertit en la seva feina però també en el seu vici. És un home força cap quadrat, sempre creu tenir la raó però en el fons és un tros de pa, sempre l’ha tractat bé i li ha ensenyat tot el què sap. Encara recorda el primer dia que va anar a treballar amb ell i sobretot aquella olor a pi de les seves mans. Una olor que avui ja s’ha convertit en seva i tractar els troncs, en el seu art. Treballa amb la destral asturiana, una peça que té forma d’àncora a la part davantera i rectangular a la part posterior. És una destral més pesada que la catalana, de formes corbades però qualsevol li diu al Paco que la faci servir. A la galeria comparteixen espai amb vint companys que estan obrint un nou front que creuen que els hi donarà una gran quantitat de carbó i amb una mula tremolosa i envellida. La “Pepa”, com l’anomenen els miners de forma afectuosa, porta tota la seva vida a l’interior de la mina arrossegant tones i tones de carbó. La seva pell està envellida i un vel blanc l’hi recobreix els dos ulls deixant-la pràcticament cega després de tants anys de foscor. L’Enric malgrat estigui prohibit, sempre que pot l’hi porta quelcom de menjar. Ell sent una pena profunda per aquell animal que sense voler-ho havia acabat allà dins, sense cap opció d’escapatòria més enllà de la mort.
L’encarregat d’aquell sector d’explotació és el José Luis Macero, un senyor d’uns quaranta cinc anys que va arribar a la colònia un cop finalitzada la guerra. Porta un bigotet i el cabells sempre llepats endarrere i untats amb brillantina, com si estigués en un cafè. És d’aquelles persones que es considera millor que la resta, sempre mira als que l’envolten per damunt de l’espatlla i tot el dia no es cansa de recordar que ell pertany al bàndol guanyador i que per aquest motiu té dret a dir i fer el que vulgui. Aquest recordatori s’accentua quan l’Enric és a prop seu, perquè clar, com diu el Macero “Eres hijo y hermano de rojos, de traidores a la patria y esto no se puede permitir”.
L’Enric sempre que escolta això ha de fer un esforç inhumà per mossegar-se la llengua perquè per ganes l’hi etzibaria una puntada en mig de les dents, però el seu sou és bàsic pel bon esdevenir de la família. Però un cop la ràbia l’abandona arriba la nostàlgia i la tristesa per aquelles persones que estan lluny. On és el pare?, on va caure? I el Jaume, com deu estar?
El Jaume continua al camp de refugiats d’Argelers que amb l’arribada de l’hivern s’ha convertit en un camp de mort. Les condicions sanitàries han desaparegut i la higiene bàsica gairebé també. Durant l’estiu i la tardor la gent es rentava a la platja però les condicions climatològiques i la temperatura de l’aigua, que està com a molt a dotze graus, fa que sigui pràcticament impossible i que només els més valents gosin banyar-se. A més, les restes orgàniques que els refugiats fan a la vora del mar, la marea del vespre les retorna a la sorra provocant així una pudor insuportable. Cada dia alguna persona del camp mor i com no millorin les condicions, ningú sortirà amb vida d’allà.
El govern francès resta totalment aliè a tots aquests problemes. La gran majoria del seu exèrcit s’està desplaçant cap a la frontera de l’oest, a l’espera de que la guerra en la qual estan immersos des de l’ocupació d’Alemanya a Polònia decideixi atacar-los. És un calma tensa, estan en guerra però de moment en una guerra invisible. El Jaume, conjuntament amb uns amics ja han pres la decisió que posats a morir prefereixen fer-ho en condicions més dignes i s’han ofert per lluitar al costat dels francesos contra el feixisme. Són fills de la classe obrera i porten ja tants anys resseguint trinxeres contra un enemic comú, que consideren que ha arribat el moment de tornar-ho a fer. A més, en el fons, tenen l’esperança de que s’hi aquest cop aconsegueixen derrotar el feixisme, les grans potencies europees faran fora a Franco del poder i ells podran tornar a casa amb les seves famílies.
3 de gener de 1940. El Jaume en companyia de tres companys, deixa enrere el camp d’Argelers. Tornen a portar un fusell a la mà i van camí d’una nova guerra. Camí d’un enfrontament entre gegants que no entenen de rendició.
Foto1: Mina Sant Josep.
Foto2: Ocupació Nazi de Polònia.
Foto3: Membres del partit nazi.
Música: Leonard Cohen "Partisan"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada