"Hay momentos en los que un hombre tiene que luchar, y hay momentos en los que debe aceptar que ha perdido su destino, que el barco a zarpado, que solo un iluso seguiría insistiendo. Lo cierto es que yo siempre fuí un iluso" (Big Fish Tim Burton).
Vesprada del 3 de març de 1976. La Maria i la seva mare preparen el sopar. És un dia com qualsevol altre però avui soparan en companyia d’uns bons amics que fa anys que no veuen. Avui els visita el Julià, un bon amic de l’avi Joan, que durant molts anys van treballar colze a colze a la mina i van lluitar puny a puny durant la revolta del 1932. Després d’estar junts a la presó de Villacisneros, l’esclat de la Guerra Civil els va tornar a dur a un context de lluita fins que un mal dia al front els va separar. Ell, mai més va tornar a saber del seu amic. Primer l’exili, després un altre maleïda guerra i per acabar un exili permanent el va anar allunyant de la seva terra estimada. Amb el pas dels anys i de la rutina, l’esperança de tornar s’havia diluït del tot, però amb la mort de Franco i un permís temporal el somni de tornar si més no un darrer cop s’han acomplert. La Maria no coneix gaire l’amic del seu sogre però per a ella és un plaer poder acollir un home que ha viscut i patit tant i perquè no, segur que sap alguna història del seu Jaume i pot ser fins i tot de les temporades a França. Per a tota la família és un plaer i una emoció molt gran, però les casualitats de la vida fa que coincidint amb el seu retorn la colònia torni ha estar en peu de guerra, de fet tota la península esta en un procés de vagues permanents que fan que la tensió es pugui palpar a simple vista. El Martí s’entreté mirant la televisió, que queda en un racó de la cuina menjador. Va passant d’un canal a un altre, és a dir de la Tv 1 a la Tv 2, els dos únics canals que el règim havia permès fins aquell moment, quan de sobte una noticia el fa aturar i quedar gairebé paralitzat. “Hoy en Vitoria han muerto dos vaguistas!”. Una notícia tant impactant com incomplerta. El Martí, un noi de tretze anys, curiós i inquiet. Vol saber més, per què cinc treballadors han mort?, per què el telenotícies no explica res més que la capçalera?. Moltes preguntes l’hi recorren el cap i molt poques respostes el satisfan. L’hi demana a la mare, que indignada l’hi respon: “Fill en aquest país res no canvia, tot segueix igual des de l’any 1939” . L’àvia, més insegura, ja pateix pels miners també en vaga i per les conseqüències que això pot tenir.
Però què va passar aquell 3 de març de 1976 a Gasteitz i a la resta de la península?. Feia molt poc de la mort del dictador i les ganes de canviar les coses estaven a flor de pell. Durant el mes de gener uns sis mil treballadors iniciaven una vaga general en contra de l’estancament salarial i en defensa de millores en les condicions laborals. Eren protestes que s’estenien des de Galícia a Catalunya i del País Basc a Andalusia tenint més repercussió en les grans zones industrials i les conques mineres. En els dies posteriors més protestes i dues vagues generals, la darrera de les quals va ser la del 3 de març. Una vaga general que es va seguir de forma massiva a tota la península però que per motius desgraciats les notícies es centraren en la capital alabesa. Aquell dia una assemblea de treballadors començava de forma massiva i amb protecció del capella a l’església de Sant Francesc d’Asís. Res feia preveure que aquell dia fos diferent a totes les altres jornades de lluita obrera, però el govern i les forces policials tenien un pla diferent. No estaven disposats a que allò es prolongues i volien donar una lliçó a tot el moviment obrer perquè no oblidessin qui manava al país. Poc a poc les forces policials encerclaven la parròquia fent cas omís a les supliques del capellà per solucionar la situació sense violència. A dins del recinte el nervis i la indignació anaven pujant de temperatura. De cop i volta la policia va llençar gasos lacrimògens a l’interior de l’església provocant el caos i l’evacuació de l’espai. A fora, la policia esperava amb ganes els vaguistes que al sortir es van trobar amb una rebuda més digne de temps passats. Els obrers que sortien per les bandes van ser colpejats amb les porres com animals i els que anaven pel mig i de cara a la policia van veure incrèduls com la policia els rebia a trets. Ningú podia creure allò que estava veient, i creient que un govern que es volia proclamar democràtic permetés allò. El resultat va ser gravíssim i inconcebible per qualsevol democràcia europea. Cinc persones perdien la vida i cent cinquanta més quedaven ferides de diferents gravetats. Els morts van ser: Pedro Maria Martinez Ocio treballador de “Forjas Alabeses” de vint i set anys, Francisco Aznar Clemente forner i estudiant de disset anys, Romualdo Barroso Chaparro de Agrator de dinou anys, José Castillo de Basa de trenta-dos anys i Bienvenido Pereda de Grupos Diferenciales de trenta anys. De tots aquests morts, dos van morir a l’acte i els altres tres ho van fer durant els dies posteriors.
Les conseqüències no es van fer esperar. La indignació del moviment obrer era tal que ràpidament es van convocar mobilitzacions massives per les hores i dies posteriors. Aquestes mobilitzacions es van estendre per tot el territori però sobretot van tenir més repercussió les del cinturó de Madrid, una zona majoritàriament proletària i la de Vitòria-Gasteitz on la policia va tornar a carregar amb duresa. El secretari general de l’alemanya (SPD) cancel·lava la seva reunió amb Fraga que intentava vendre al món una reforma avalada per la monarquia. El govern, veient el què l’hi venia a sobre va intentar netejar la seva imatge amb la visita a l’hospital del propi Fraga Iribarne, que en aquells moments era el ministre de governació, de Rodolfo Martín Villa, ministre de relacions sindicals i del general Campano director general de la Guàrdia Civil. Paral·lelament a aquest acte de maquillatge, el mateix Fraga pronunciava un discurs força desafortunat on demanava a tots els espanyols que els fets ocorreguts a Gasteitz servissin d’exemple per a tothom. Una manera molt clara de dir que la policia tenia tot el seu suport i que contra qualsevol mena de desestabilització del país només hi ha una resposta que és la mà dura i la força.
Fos com fos, alguns van veure aquests fets com una oportunitat per canviar les coses, la majoria però van veure que allò no era res més que una prova de que el règim i el franquisme de moment no havien mort i que els que ara volien demostrar que eren demòcrates no eren res més que els mateixos de sempre amb camises noves.
Paral·lelament a tot això, diferents intel·lectuals de diferents disciplines van mostrar el seu rebuig i van alçar la seva veu. Un bon exemple és la composició de “Campanades a morts”, una cançó del cantautor català Lluís Llach, escrita i musicada la mateixa nit dels fets per la profunda indignació que sentia.
Per fi arriba el Julià al petit habitacle del carrer Porvenir. Es tracta d’un home molt gran però amb una mirada extremadament tendre i que emociona a qualsevol que el miri. Va acompanyat d’una de les seves filles, El sopar comença amb el record per tots ells i els amics que s’han quedat pel camí, el sopar comença amb la fi del franquisme i amb l’inici de la gran mentida de la transició.
Foto1: Enterrament dels obrers assassinats.
Foto2: típica imatge de Fraga a Palomares.
Foto3: text explicant els fets.
Enllaç: Bloc dedicat als fets.
Música: Campanades a Morts Lluís Llach.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada