Mina tancada, comarca acabada!

"La justicia, la igualdad del mérito, el trato respetuoso del hombre, la igualdad plena del derecho: eso es la revolución". (José Martí). 

7 de desembre de 1977. La tarda freda de tardor poc a poc va perdent la llum del sol entre les valls de la conca minera de Fígols. A l’exterior de la mina Consolació, ubicada a la part baixa de la muntanya, s’acumula un nombre considerable de gent. Un número poc habitual en aquelles contrades i més a aquelles hores de la tarda. La notícia ha corregut lleugera per tota la zona i fins i tot ja arribat a les poblacions veïnes de la comarca. Els miners s’han declarat en vaga i dos cents vint i cinc s’han tancat durant el torn del matí a la mina de la Consolació.

A l’interior d’una galeria humida i entre dues vagonetes mig rovellades, seu el Martí que escolta amb cara de preocupació com el seu tiet debat amb altres miners les mesures que han de prendre i com s’han d’organitzar. El noi només fa dos mesos que ha començat a aprendre el mateix ofici que havia portat al seu pare a la mort i que també havien fet els seus avis i avantpassats. Ell en sap poc encara de la vida a l’interior de la mina, però té una cosa molt clara i és que només amb la unitat de tots els que en ella es guanyen el pa de la vida, podrà treballar amb dignitat. Ha escoltat com els més vells parlen de revoltes passades i com el seu besavi va esdevenir un exemple de lideratge durant la famosa revolta llibertaria de 1932 que per uns pocs dies va omplir d’il·lusions i d’esperances la bona gent de Sant Corneli. Malgrat tot, té clar que la tancada es necessària, però no tots els motius que han portat als miners a emprendre aquest camí.

FECSA feia temps que estava redactant un informe amb el qual volia aconseguir que l’explotació minera fos més rendible i que, per altra banda, alliberés a l’empresa del jou de tants sous. D’aquesta manera i en el rerefons de tant informe s’amagava un expedient de regulació que volia acomiadar uns 497 miners dels 1650 que l’empresa Carbones de Berga S.A. tenia en aquell moment. Els sindicats que van ser legalitzats el 28 d’abril de 1977 després de vàries negociacions amb el president del govern espanyol Adolfo Suárez, es van assabentar de les intencions de Carbones de Berga. Ràpidament es mobilitzen i aconsegueixen, sense que l’empresa estigui preparada, que 225 miners del torn del matí es tanquin a l’interior de les galeries i que, a l’exterior, companys i amics es facin forts per impedir que forces de l’Estat es puguin presentar a l’espai i obligar als de dins a abandonar la seva causa. Els sindicats que secundaran l’acció seran: Comissions Obreres (CCOO), Unió General de Treballadors (UGT), Unió Sindical Obrera (USO) i la Confederació Nacional del Treball (CNT) que històricament i abans del franquisme havia esdevingut el sindicat majoritari a la conca. L’objectiu principal dels miners i dels sindicats era que l’empresa fes marxa enrere, que ningú perdés el seu lloc de treball i que les mines mantinguessin l’activitat habitual. Alguns dels miners que varen dur les negociacions van ser: Eleuterio Adelantado Vea, Manuel Alías González, Pedro Andrés Diaz, Josep Coromines Andreu, Juan Sánchez Giménez, etc.

Paral·lelament a les reivindicacions a l’entorn de la mina, la solidaritat obrera es va anar estenent per tota la comarca del Berguedà que també vivia amb incertesa l’esdevenir del carbó i d’un tèxtil cada cop més amenaçat pel mercat global. Els sindicats es van assegurar que cap racó del Berguedà no reflectís la protesta i es van convocar manifestacions a Berga amb més d’un miler de persones rere el lema “Mina tancada, comarca acabada”. Les imatges dels mítings de la plaça de Sant Pere plena de bat a bat ja omplien pàgines i pàgines dels diaris i obrien els informatius de les ràdios d’àmbit regional i fins i tot estatal.  

Un altre paper fonamental el va jugar el comitè de dones (sobretot del USO) que es van organitzar durant els dies que va durar la tancada per repartir pamflets per tota la comarca, per encapçalar les protestes i sobretot perquè els seus homes, germans i fills que estaven a l’interior de la mina poguessin fer àpats calents i per introduir-hi roba d’abric i mantes per poder passar les hores en millors condicions.

Fos com fos, l’organització sindical obrera i popular va agafar totalment desprevinguts a uns empresaris i unes forces de l’ordre que no esperaven una reacció tan ràpida i coordinada. Les negociacions van ser constants i a contrarellotge. Els miners volien solucions ràpides, però per altra banda estaven disposats a passar les festes de Nadal a l’interior de les galeries si la situació no es revertia. I l’empresa i els politics tenien por de que l’espurna revolucionària es pogués tornar a estendre per la conca del Llobregat i que la flama arribés al Cardener i cap a la capital catalana.

Finalment, l’acord va arribar a les sis del matí del diumenge 11 de desembre, un acord de mínims en el qual l’empresa Carbones de Berga S.A. retirava l’expedient de regulació i es comprometia a buscar conjuntament amb els miners la manera perquè el lignit berguedà fos més rendible.

La notícia es va estendre ràpidament per totes les contrades de la comarca, convertint el matí en un autèntic peregrinatge de vehicles en direcció a la conca minera. La boca mina de la consolació estava plena de gent i de membres de la guàrdia civil esperant el moment en què aquells herois subterranis tornessin a veure la llum del dia. La sortida es va produir amb unes vagonetes plenes d’història i de missatges de protesta i d’esperança, moment en què la gent de l’exterior trencava l’emotivitat amb aplaudiments i crits d’ànims.

El Martí, mig encegat per tanta llum, busca entre les figures borroses una cara amiga. Una veu el crida amb força. És la mare que l’abraça i el besa amb dolçor. Ell, una mica evadit de la realitat, subjecta una carta que ha escrit a la seva Marjane entre el carbó i el silenci. La seva sensació, però, no és de victòria, està content per haver aconseguit forçar un acord i poder seguir treballant com fins ara, però per altra banda té una sensació de por. No creu que l’empresa es conformi amb aquesta marxa enrere i té clar que aviat tornarà a la càrrega.

El primer pols entre els miners i l’empresa després del franquisme ha finalitzat. La lluita pel treball i per la dignitat d’una comarca de tèxtil i carbó només ha fet que començar. La lluita serà durà i la derrota propera.   

Foto1: Sant Corneli.

Foto2: Gent a la boca mina de la Consoloació.

Foto 3: Tren a l'estació de Fígols les mines. 

Música: