Museu de les Mines de Cercs

divendres, 6 de maig del 2011

El Partisà

“Quan vaig abocar-me a través de la frontera, em van advertir a rendir-me
això jo no ho podia fer; vaig prendre la meva arma i vaig desaparèixer.
He canviat el meu nom molt sovint, he perdut la meva dona i els fills
però tinc molts amics, i alguns d’ells estan amb mi.

Una dona ens va donar refugi, ens va mantenir amagats a les golfes,
després van venir els soldats; va morir sense un xiuxiueig.

Hi havia tres de nosaltres aquest matí, jo sóc l’únic d’aquesta tarda
però he de seguir endavant; les fronteres són la meva presó.

Oh, el vent, el vent està bufant, a través de les tombes bufa el vent,
la llibertat aviat vindrà; llavors anem a procedir de entre les ombres.”
(Leonard Cohen “The Partisan”)

Dimecres 3 de juliol de 1940. La Margarida camina pels carrers de la colònia amb la Maria als braços. El dia s’ha llevat càlid i agradable amb l’arribada de l’estiu. Al llarg del seu caminar la noia es va trobant amb moltes dones que, amb la mandra encara al cos comencen a realitzar les seves tasques diàries que les conduiran fins a la nit, sense gairebé adonar-se’n. La Margarida camina ràpid sense aturar-se a conversar amb ningú. Ha rebut una nova carta del Jaume i l’únic que vol és arribar al seu racó del costat de la font del safareig per llegir-la. Només d’obrir-la, unes llàgrimes l’hi rellisquen suaument per les galtes. S’adona que aquest cop la carta ja no només va dirigida a ella sinó també a la seva filla Maria a la qual el Jaume encara no ha vist mai.

Les abundats llàgrimes que dificulten la lectura, ja han aconseguit que algunes de les paraules s’hagin corregut per damunt del paper. La Margarida, amb una veu trencada per l’angoixa del moment comença a llegir la carta amb un to sua a la seva filla.

“Estimada Maria, sóc conscient de que a hores d’ara no entendràs res del que t’estic escrivint en aquesta carta. La teva innocència et fa estar lluny de qualsevol conflicte i de qualsevol tristesa per la meva absència, però malgrat tot necessitava escriure’t a tu i a la teva mare per explicar-vos tot el que sento.
Actualment estic en una casa mig abandonada en un poblet anomenat Saint Martin du Bois. És un poble situat al nord oest de França, relativament a prop de Paris. La seva economia bàsica és l’agricultura, estem envoltats de camps de conreu o com a mínim això és el que es pot deduir avui després de l’ocupació alemanya de la zona. França es va rendir oficialment el passat 25 de juny acordant que tot el territori quedaria en mans del alemanys excepte una zona que quedaria lliure de l’ocupació. Estic amb quatre companys més. Dos són catalans i ja varem lluitar junts a la guerra civil. Els altres dos són francesos el Jean Dumont, un home d’uns 38 anys del nord, de la regió de la Bretanya francesa. La veritat és que no ens entenem massa però la seva mirada reflexa confiança, seguretat. És d’aquelles persones a les quals els hi confiaries la teva vida, gairebé sense dubtar-ho un sol instant. L’altre és el Maurice Le Page, un noiet del sud, que viu molt a prop de Marsella. És un jove maniàtic i ple de supersticions però és un bon lluitador i un supervivent. Tota la seva vida segons explica ell, ha estat un rebel. Malgrat tot la seva aparença, és tot el contrari, prim i escanyolit i si no el coneguéssim pensaríem que la mort l’ha vingut a cercar.
La gent del poble ens ha acollit i de moment ens dóna amagatall i una mica de menjar però la veritat, no se fins quan perquè la presencia de membres de les SS alemanyes cada cop és més freqüent. Arriben rumors de que busquen a qualsevol persona amb tendències d’esquerres i sobretot diuen que busquen jueus. Segons els rumors tots són deportats cap Alemanya i Polònia, als camps de treball d’Auschwitz i Ravensbrück, on els obliguen a treballar per produir productes necessaris per a la guerra.
Em dóna la sensació que des de que vaig marxar aquell matí de juliol de la colònia, la meva vida ha estat envoltada de mort i de derrota. Semblava que aquest cop, lluitant en un altre país, les coses serien diferents. Al principi quan em vaig apuntar a lluitar amb els francesos, aquests tenien una confiança enorme en la victòria i que frenarien als alemanys amb els ulls tancats, fins hi tot parlaven d’ocupar la zona del Ruhr. La veritat és que l’ocupació va ser més ràpida del que molts pensaven. Vàrem marxar el gruix de l’exèrcit francès cap a la frontera de Bèlgica entre els rius Mosa i Amberes, amb la convicció de que els alemanys atacarien per allà. Al principi semblava que l’estratègia funcionava ja que varem entrar en combat, però quan ens varem donar compte, l’exèrcit alemany havia entrat per la nostra rereguarda, per les suposades infranquejables “Ardenas” i ens estava encerclant. Feines va tenir tot el gruix de l’exèrcit francès entre els quals ens trobàvem nosaltres per marxar. Acabada aquesta batalla els fets es van precipitar i la derrota de França ja no va tenir aturador fins a la firma del tractat entre varis oficials francesos i Hitler a prop de Compiègne.
La nostra fugida va estar envoltada de caos, fins que vàrem arribar a aquest poble que actualment ens serveix de refugi. La veritat és que Margarida ja no se que he de fer, la derrota m’envolta allà on vaig, i cada nova batalla perduda em dóna la sensació que encara m’allunya més de tu i de la petita Maria, a la qual no se si coneixeré mai. M’agradaria tornar, creuar la frontera i estar amb vosaltres però s’hi ho faig us posaré en perill i aquells als quals odio tant, tindran el motiu que busquen per fer-vos la vida impossible.

Aquí tant lluny de tu prenc consciència de tot el que he perdut i que només amb la lluita i la victòria de les forces aliades podré tornar al teu costat, per tant, seguiré lluitant, em mantindré al costat de la resistència francesa fins al final. Lluitaré a la clandestinitat amb l’esperança de que aviat la nostra victòria em porti de nou al vostre costat.

Margarida, Maria, us estimo com mai hagués pogut imaginar-me i us prometo que tornaré, no se quan n’hi com, però tornaré.

Sempre vostre Jaume”

La Maria que no és conscient de res del que envolta al seu pare, es distreu amb un gatet petit que es refrega entre les cames de la seva mare. El seu miolar retornà a la realitat a la Margarida que s’eixuga les darreres llàgrimes de les galtes. Abraça a la petita amb força i li fa un petó. S’aixeca del costat de la font i reprèn el camí direcció a l’economat per ajuntar-se a la cua de cada dia, que li permetrà adquirir uns pocs productes amb la cartilla de racionament.


Foto1: Alemanys desfilant a l'arc del triomf a París.
Foto2: Deportats al camp d'Auschwitz.
Foto3: Resistent francès afusellat pels nazis.
Enllaç: Segona Guerra Mundial
Música:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada