La nit més fosca!

"A la sortida del túnel de Viella estava esperant-nos el general Moscardó amb diverses desenes de milers de soldats, tancs i artilleria; en conjunt una força contra la que no teníem cap possibilitat. Romandre a la Vall d'Aran no hauria tingut cap sentit; ens desallotjarien fàcilment, i avançar pel túnel de Viella, com pensaven alguns, era ficar-se de cap a una trampa." (Santiago Carrillo)

19 d’octubre de 1944. Són dos quarts de sis del matí. La foscor embolcalla els boscos i les muntanyes de la Vall d’Aran, on arraulits es troben tres mil homes a l’espera del senyal d’atac. El Jaume al costat de varis companys, que amb el pas de les batalles conjuntes ja són com germans s’escalfa les mans. Les temperatures dels darrers dies no són gaire baixes però el fet d’estar en plena matinada i a una alçada considerable fa que el fred sigui més present.

Són aquests moments previs a la batalla on els sentiments dels combatents acostumen aflorar. Alguns, pocs, resen a Déus amb l’esperança de que quelcom sobrenatural els protegeixi dels perills, la majoria simplement repassen les seves vides amb l’esperança de que aquestes hagin valgut la pena i que algú recordi per sempre el seu nom. El Jaume amb la mirada perduda acarona el seu fusell francès que tanta sort l’hi a donat al llarg dels darrers anys i pensa amb tot allò que està deixant de viure. Pensa en la seva petita Maria que encara no ha vist mai, pensa com s’ha perdut les seves primeres passes, les seves primeres paraules i té por de que la seva petita filla no entengui què vol dir tenir pare. Per dins pensa que s’hi mai torna a casa el primer que farà es abraçar-la ben fort a ella i a la Margarida, a la qual somia tornar-li a fer un fill.

De cop i volta un crit fort posa els guerrillers en situació. L’hora ha arribat i les primeres corredisses les acompanyen alguns trets. L’ocupació de la Vall d’Aran ha començat puntual i sense aturador, esperen arribar ràpid fins a Viella.

La idea d’ocupar la Vall d’Aran s’havia forjat unes setmanes abans, després de veure com el desembarcament de Normandia havia estat un èxit i com ràpidament les tropes aliades havien aconseguit pràcticament alliberar França. La participació activa de molts republicans en la resistència francesa contra els nazis i la seva posterior victòria els feia creure que el moment havia arribat. Ara era la seva, després de molts anys de derrotes, el moment de la venjança havia arribat, i aquest cop els aliats no els deixarien a l’estacada i s’hi ells començaven l’atac, ràpidament els anglesos, americans i sobretot els francesos els ajudarien a derrocar l’últim reducte de feixisme encara sencer.

Amb aquestes premisses i les constants proclames a les ràdios de l’exili, molts refugiats es van posar a les ordres dels dirigents del partit comunista per portar a terme l’ofensiva. D’altres simplement anaven a lluitar pel seu compte amb companys del maquis francès, per prosseguir amb l’experiència victoriosa.

El pla ja estava traçat, mentre la guerra a Europa es centrava en l’intent dels aliats d’encerclar poc a poc Alemanya amb l’atac per dos fronts, els refugiats espanyols atacarien les fronteres d’Espanya pels Pirineus, en diverses operacions d’engany amb l’objectiu de llançar un atac contundent a la Vall d’Aran. El fet que l’objectiu principal fos la Vall d’Aran no era casual. La seva geografia era perfecte, l’únic accés pel Port de la Bonaigua feia que fos una plaça fàcilment defensable i les dures condicions climatològiques de l’hivern permetria als revoltats organitzar-se i donar temps als exèrcits aliats a declarar la guerra a l’estat espanyol.

Així els primers atacs ja es produïren el dia 3 d’octubre amb l’entrada per Roncesvalles, Erronkarri amb l’objectiu de distreure però també de començar a ocupar el port de la Bonaigua i obrir així un corredor cap a França per facilitar l’entrada de més companys. El dia 19 d’octubre es produeix l’atac principal a la Vall d’Aran amb l’entrada de tres mil homes. En un primer moment l’atac va ser un èxit i ràpidament es van ocupar Bausen, Pradell, Vilamòs, Montcorbau, etc, tot semblava que anava molt bé, però poc a poc la resistència franquista encapçalada pel general Moscardó va aconseguir frenar l’avanç establint durs combats i permetent així el desplaçament del cinquè batalló de muntanya de l’exèrcit franquista fins la zona. Els combats van persistir durant dies, sense que els maquis aconseguissin controlar el Port de la Bonaigua. Al final el dia 27 d’octubre de 1944 Santiago Carrillo i l’estat major dels guerrillers comunistes prenen la decisió d’efectuar la retirada completa de la zona per varis motius. La resistència franquista havia aconseguit aturar l’avenç, i aquesta a més, estava encerclant als guerrillers. Els habitants no s’havien aixecat en armes per què en cap moment es van creure una revolta utòpica, i el més important, els països aliats un altre cop havien ignorat per complet els problemes dels seus amics del sud. Així trobem com de nou un gran nombre d’homes han de tornar a creuar la frontera cap a França.

29 d’octubre de 1944. El Jaume, juntament amb els darrers guerrillers que quedaven a la Vall d’Aran, torna a creuar un altre cop la frontera francesa com uns anys endarrere. Aquest cop però la derrota ja ocupa cada centímetre del seu cos, aquest cop ja no l’hi queda lloc per l’esperança. Quan semblava que per fi la seva sort canviava, que les victòries començaven a regir la seva vida, una nova batzegada el retorna de forma cruel a la realitat. Per primera vegada sent que no tornarà mai a casa o com a mínim no com ell voldria. A França hi té molts amics i tothom el considera un heroi però a la seva terra és un fugitiu, un traïdor i allò que anhela amb totes les seves forces està envoltat d’enemics. Aquesta nit del 29 d’octubre per a molts és una nit de derrota i de tristesa, però sense cap dubte per el Jaume és la nit més fosca des de que va marxar un mati calorós de juliol cap al front.

Fotos: Guerrillers a la Vall d'Aran

Música: Corrandes d'exili