Dies de mina

19 de febrer de l'any 1949. Estem davant d’un dels hiverns més durs que la bona gent de Sant Corneli recorda. Les famílies resten sorpreses de veure com ja fa més de quatre dies que a la colònia no deixa de nevar. Les temperatures gèlides estan dificultant la vida i sobretot l’arribada de queviures a l’economat del poble.

La Maria, aliena a tots els problemes que la neu comporta als adults, aprofita que la mestra aquests dies està incomunicada a Berga, per gaudir amb els amics d’uns dies totalment diferents. A més, al nucli tothom els coneix i ara que tenen uns deu anys poden jugar lliurement sense la vigilància constant dels adults.

En un moment del matí, la petita observa com de la Mina Sant Romà avui no surt carbó. La neu impedeix el bon circular de les vagonetes obligant als miners a acumular el preuat mineral a l’interior a l’espera de que les condicions climatològiques millorin per poder-lo buidar. En cas de que el temporal no afluixi, la producció s’haurà de reduir o parar per acumulació d’excedent. Els miners que treballen allà no recordaven una situació similar des que els aliats van tancar les comunicacions amb Alemanya provocant una acumulació de carbó que van trigar mesos a rebaixar.

Fa anys que la mina Sant Romà no funciona com a tal. L’obertura que els avis i pares havien estat furgant durant tants anys, ara, bàsicament serveix com a via de comunicació amb galeries inferiors com la de Sant Josep, com a via de ventilació, com a via d’accés de materials (fusta, ferro, etc) i com un lloc d'extreta del carbó d’altres mines. Amb els anys, la feina de miner ha anat canviant. Les ensenyances dels avis, en molts casos, ara es recorden com a quelcom nostàlgic i entranyable. Els amos sempre han promès millores de les condicions laborals i de seguretat, que en molts casos s’han traduït en uns pocs canvis per a fer callar als miners més reivindicatius.

L’Enric, furga que furga una beta de carbó amb un dels grans canvis: un martell d’aire comprimit. Quina il·lusió va fer a tots els miners la denominada “revolució de l’aire comprimit”, tots pensaven que allò suposaria un canvi molt important en les seves vides. I de fet, el va suposar. El miner treballa deu hores resseguint el carbó i a diferència de fa uns anys ja no ho fa picant, ara és el martell que pica per ells. Això sí,  el martell pesa trenta quilos i fa un soroll infernal. El suposat avantatge que molts esperaven i proclamaven a les corrents de la mina, va resultar que només afavoria al interessos dels empresaris que havien vist com la producció de carbó augmentava de forma considerable, així com els diners de les seves butxaques. Una vegada més, el treballador, el miner, no guanyava res d’aquests canvis. Les úniques millores per ells eren l’arribada de la ventilació que no només permetia que l’aire de la mina fos més net, sinó que en principi impedia l’acumulació de gasos perillosos. Les estructures de ferro subjectaven el sostre. El ferro però, continuava sent un material car cosa que impedia que arribes a tots els punts de la mina i que obligues a fortificar punts de la manera tradicional i dels pares, és a dir, la fusta.

Un cop acabat el torn de treball, l’Enric enfila el camí de retorn a la colònia. La neu alenteix el seu pas que en certs moments es torna feixuc i lent. A l' arribar al cap damunt del Serrat del Bous, l’Enric agafa aire i fent el cor fort se’n va a casa del José Huertas. Ha estat convocat a una reunió clandestina per ser fill i germà de qui és. L’objectiu de la reunió es decidir si reorganitzen el sindicat de la CNT a la clandestinitat i realitzen accions de tall més aviat reivindicatiu i propagandístic. La reunió transcorre acaloradament, les opinions es contradiuen amb facilitat i la por a les represàlies afloren ràpidament. De fet, només fa dos dies que a Barcelona van ser afusellats quatre membres del PSUC, com a escarment a la resta de resistents. Després d’una bona estona de debat, la majoria han optat per desistir, no volen jugar-se la pell. En canvi, cinc dels allà reunits han optat per tirar endavant amb el que sigui i com sigui. Un d’ells és l’Enric, que ha vist com el seu pare desapareixia en una guerra i  com el seu germà corre per aquests mons amb un fusell a la mà esperant la mort. Ha entès que ara l’hi toca a ell lluitar, no de la mateixa manera que ho han fet els seus familiars, però si d’una manera en la qual podrà ajudar i donar veu a molts amics que estan a la presó o a l’exili. Per ell, que està esperant el seu primer fill, aquesta nit freda d’hivern ha suposat entrar en un resistència pacífica i silenciosa però, per damunt de tot, una resistència per uns ideals.