La nit de l'alliberament.

“487 casas, en lo general viejas y de dos, tres y hasta cuatro pisos; cuya mitad están situadas en paraje llano y la otra mitad en un pronunciado declive que forma el monte en cuya cumbre está levantado el castillo. Sus calles son estrechas y tortuosas como abiertas al azar, y sus plazas pequeñas, exceptuando la de Viladomat que peca del extremo opuesto” (descripció de Berga de Jacint Vilardaga  extreta del llibre “Berga una història per conèixer de Dolors Santandreu i Rosa Serra”).

23 d’abril de l'any 1948. La negra nit omple tots els racons de Berga. Pels carrers només la llum del fanal del “Sereno” trenca la monotonia d’un poble que batega al ritme de la indústria tèxtil. Una indústria que antigament s’havia agrupat a l’entorn de la canalització de la riera de Metge i més concretament a l’entorn del carrer Pinsania, placeta Ciutat i la plaça de la Ribera. Però d’ençà de la construcció del canal industrial una obra magnànima realitzada per diversos industrials però, en especial per l’entrega de Marcel·lí Buxadé, les industries s’expandiren per tot el poble. Berga és un poble amb títol de ciutat que antigament s’agrupava als peus del castell de Sant Ferran  formant un laberint de carrers, carrerons i places on la gent treballava amb diversos oficis de manufactures i teixits. Amb els pas dels segles i l’arribada de la industrialització, Berga va fer un canvi econòmic però també urbanístic. Les antigues muralles que tants diners i dèficit havien portat al poble ara feien nosa i necessitaven un enderroc. Poc a poc les cases es van anar expandint cap als ravals del passeig de la Industria, carrer del Roser, Ronda Moreta, etc, transformant per complet i per sempre l' antiga vila emmurallada. Les indústries tèxtils també es van anar expandint per tota la geografia berguedana com la de “Cal  Rodergas”, “la fàbrica de les Llums” (que aprofitant un salt d’aigua va permetre el primer enllumenat públic), “Cal Viladins”,  etc. Unes fàbriques que a toc de sirena marcaven el ritme i la vida de la gent. Una gent que alguns han definit com a tranquil·la però amb un caràcter fort i orgullós de pertànyer a la seva terra i que sobretot durant uns dies l’any es transformen en gent eufòrica per celebrar la seva festa gran, la Patum.

Aprofitant la foscor de la nit un grup d’homes enfila un petit camí ramader que els ha de portar a prop del cementiri de Berga. Allà recolliran a dos companys més i junts es dirigiran a través de “Casaenpons” cap al pont de Pedret. Un pont del segle XIV, que ha vist passar els anys i les persones sense  perdre el seu esplendor. Al costat del pont de Pedret i sota l’atenta mirada de dos homes que fan guàrdia, un grup de vint homes comencen una reunió clandestina. Tots han estat convocats per ser membres de la resistència contra el règim franquista. El Jaume resta en silenci escoltant com un tal Ramon Vila Capdevila a qui tothom anomena “Caracremada” o “Maroto” proclama consignes a favor de continuar amb la lluita. En “Caracremada” era un home molt gran i fort. A la cara hi tenia unes fondes cicatrius. Era considerat un solitari, sempre havia estat un lluitador, un rebel i la Guàrdia Civil l’hi tenia una por especial ja que tenia molta força i sobretot perquè mai rebutjava el combat. Al costat d’en Ramon altres maquis com en Marcel·lí Massana, fill natural de Berga i conegut com a “Panxo” , en Josep Puertas, Josep Bertobillo, etc, escoltaven atentament les proclames. La reunió és decisiva, les noticies que arriben de França no són bones, els dirigents del partit comunista a l’exili han pres la decisió de canviar d’estratègia i abandonar la lluita armada clandestina per passar a noves estratègies. Els motius perquè els grans intents com l’ocupació de la Vall d’Aran havien fracassat i cada cop la lluita era més aïllada i les forces europees havien donat l’esquena als resistents, abandonant-los a la seva sort per la por latent a la implantació del comunisme.

El grup d’homes que a l’entorn del pont es reuneixen són els fidels i estan disposats a seguir lluitant, com a mínim un temps més. Són el grup que està disposat a venjar les darreres morts de companys que després de ser torturats a la caserna de la Guàrdia Civil de Berga situada a la plaça de les Fonts, se’ls hi havia aplicat la llei de fugues al mateix lloc on ara es reunien. 

Ben entrada la matinada el grup d’homes poc a poc es van dissipant. Alguns han pres la decisió d’abandonar, cansats de tants fracassos, i passar definitivament cap a França. D’altres, de fet, la majoria, han optat per continuar una lluita gairebé desesperada i sense recursos contra un enemic invencible i superior en tot. Són el grup que ha entès que el seu camí va quedar traçat aquell juliol del 1939 i que guanyen, o no tenen cap opció.

El Jaume, repenjat en un dels contraforts del pont apura una cigarreta amb la mirada distant. Els seus amics han decidit seguir lluitant i per primer cop ha entès que l’empresa en la que està immers l’hi reclamarà tard o d’hora la seva vida, que mai tornarà a casa i que després de moltes voltes i combats mai podrà tornar a casa. Malgrat la situació està serè. Mai tornarà a veure la seva Margarida, mai tornarà a ensumar la seva pell daurada pel sol del camp i mai tornarà a sentir com els seus dos cossos ens fonen en un. Tampoc veurà com la seva petita Maria es fa gran, com es fa una dona, mai la podrà aconsellar i consolar quan un xicot l’hi trenqui el cor per primera vegada. Però malgrat tot, està serè perquè elles tenen un futur ple de possibilitats i està segur que la seva filla el farà està orgullós. Per primer cop el Jaume s’ha alliberat de les pors, sap que morirà però que ho farà de cara i sense demanar permís a ningú i el més important, ho farà de manera lliure i digne, no haurà de sentir vergonya per no haver fet el que creia fins al final.

La llum del dia poc a poc omple els racons de Pedret conformant un indret d’una bellesa extrema, per uns moments els darrers homes que encara resten a la zona tenen un visió del paradís i de com les construccions humanes es fonen de manera perfecte amb la natura. Una darrera visió idíl·lica abans de reprendre el camí de la foscor i del combat. 

Foto 1:  Passeig de la industria.

Foto 2: Riera de Metge.

Foto 3: Marcel·lí Massana amb Federico Arcos.

Música: "Ay Carmela" de Rosa León"

Enllaç:  Maquis