Els monuments de la vergonya!

"La història és l’única branca del coneixement que ens permet dir que vàrem ser en el passat, que som en el present i que serem en el futur. "

Diumenge 5 d’abril de l'any 1959. Malgrat que el primer sol de primavera fa que les temperatures diürnes siguin més agradables a la colònia, els matins continuen esdevenint freds i la gebra recobreix els cultius que s’estenen al voltant del nucli. Uns cultius bàsicament de cereals i de patates que complementen l’alimentació de la bona gent que furgant la terra es guanyen la vida.

Com cada diumenge, la Maria en companyia de la seva mare i les seves dues àvies, assistirà a  missa a l’església consagrada en honor a Sant Corneli i Sant Ciprià. A la Maria el tema d’anar a ofici mai li havia acabat de fer el pes, però la situació fa un temps que s’ha revertit. A la colònia des de l’any 1949 hi havia un mossèn anomenat Víctor Sallent que amb una retòrica amable, popular i plenament en català s’havia guanyat a la majoria de la gent i en especial als joves. La figura del mossèn sempre havia estat vista com quelcom proper al règim i a les autoritats però, en Víctor des del primer dia havia demostrat un compromís amb el poble i sobretot amb els obrers. Els defensava a capa i espasa. Fins i tot s'havia enfrontant amb la Guàrdia Civil en moments de vagues i de reclamacions. El mossèn havia estat un dels impulsors dels esplais de Peguera i de Fumanya fent així que molts joves del bisbat poguessin gaudir d’una experiència i d’una educació totalment diferent a la que estaven acostumats. El fet de ser un capellà tant proper al poble i al sector obrerista, (de fet era molt freqüent  veure’l jugar a cartes amb els miners al “Hogar del minero”) havia suposat problemes a l’empresa, que ja feia un temps que li havia retirat la paga de rector i l’ensacada que permetia cuinar i escalfar la llar. Tot i això, molta de la gent de la colònia i dels pobles veïns ja s’encarregaven de que el mossèn del poble no l' afectés de res.

L’església plena de gom a gom dona la benvinguda a la Maria i la seva família que seuen en un dels bancs del principi en un dels pocs llocs que queden. Al passar pel passadís central del temple alguns joves aixequen el cap per contemplar la jove que llueix un vestit llarg i poc seductor però la seva extremada bellesa sobresurt per damunt de qualsevol cosa. En un dels racons el Manuel acompanyat de la seva família observa de reüll i somriu amb una rialla burleta conscient de que aquell tresor només és per ell.

La missa transcorre amb normalitat i entre cants i pregaries poc a poc els ciris es van consumint fins al moment que el repicar de les campanes indica que l’hora de tornar a les seves vides ha arribat. Els que s’ho poden permetre, un vermutet al “Hogar del minero” o al bar del “cafè” i la mainada a córrer pels carrers amb les amenaces de les mares de que no espatllin les bermudes de mudar que sinó un bon mastegot els hi baixarà.

La Maria amb un grup d’amigues xafardegen als bancs de davant del “Cafè” a l’espera que el grup de joves s’atreveixi acostar-se cap a elles per convidar-les al cinema de la tarda. De moment la única que té segur que anirà amb parella es la Marieta que en el fons és l’enveja de més d’una que encara ha d’anar al cine en companyia dels pares.

Després de les postres i de la sobretaula, dos tocs a la porta alerten a casa dels Caballol que tenen visita. El Manuel vestit amb una camisa blanca i amb una jaqueta de pana espera a la porta i després de saludar cordialment i amb la mirada avergonyida a la Margarida, marxa amb la Maria salvant les distàncies fins arribar a la cantonada del carrer on un petó llarg trenca totes les aparences. La parella enfila pel carrer de l’economat fins arribar a les portes del cinema on la senyora Carme, una dona d’uns cinquanta anys amb el cabell rinxolat de tantes nits de rul·los els hi ven les entrades. Un cop asseguts, la mateixa senyora passarà entre les butaques per vendre caramels i cacauets a tothom que ho desitgi. Els joves tenen per davant una sessió doble que consistirà en les pel·lícules “Rio Bravo” de Howard Hawks, i el “Zurdo” de Arthur Penn, una pel·lícula del 1958 però que fins ara no havia arribat a la colònia. Això sí, abans de començar la sessió de cinema el ja habitual “Nodo” del règim. Un noticiari suposadament imparcial i informatiu. Molta de la gent en aquest moment aprofita per parlar amb els amics i familiars però el “Nodo” d’avui provoca un silenci sepulcral al recinte. Franco aprofitant el vintè aniversari de la victòria ha inaugurat  “El Valle de les Caidos”, un monument funerari de grans magnituds i coronat per una creu enorme que es pot veure des de molts punts de la geografia propera. Aquest monument representa un homenatge a totes aquelles persones que van donar la seva vida per la causa colpista, però per a molts dels vençuts aquest monument no és res més que un altre demostració de que mai podran viure en pau i que sempre els hi recordaran qui són els guanyadors i sobretot qui són els perdedors. Per altre banda molts dels presoners republicans van treballar dies i nits en la seva construcció i molts d’ells van acabar perdent la vida i reposant en les seves entranyes compartint el llarg repòs de la mort amb aquells als quals han odiat tant.  Per molts dels que estan dins del cinema aquest últim “Nodo” ha suposat el record d’un dolor que alguns estaven ja superant. Fins i tot alguns dels que allà estaven, abandonen el cinema amb llàgrimes als ulls sota l’atenta mirada de les autoritats. Altres, sobretot els més joves, els que no han patit directament la guerra xiulen i criden provocant moments de tensió amb la Guàrdia Civil que acostumats a impartir l’autoritat de forma civilitzada colpegen alguns dels assistents. Després d’uns moments de tensió, els ànims poc a poc van tornant a la calma i amb el inici de la projecció el cinema poc a poc es va quedant en silenci.

En un dels racons la Maria agafa la mà del Manuel amb força. Ella no ha viscut la guerra, però té un avi desaparegut, un tiet mort i sobretot un pare que mai podrà tornar. Per a ella aquest “Nodo”, ha suposat una dosi de realitat difícil d’aguantar. Ha suposat el pas definitiu de la infantesa a la maduresa i sobretot ha encès una espurna d’odi i de ganes de lluitar que mai més ningú podrà apagar.   

Foto1: Republicans construïnt el el "Valle de los Caidos"
Foto 2 i 3: Inauguració del "Valle de los Caidos"

Enllaç: Valle de los caidos
Vídeo: Fragment del "Nodo"
Música: Tristesa "Antònia Font"