de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas. "
(Papa cuentame otra vez, Ismael Serrano)
Dissabte 28 de maig de 1960. La Margarida corre atrafegada per la casa buscant unes agulles de cosir. El seu nerviosisme ha arribat a desesperar la seva filla i la seva mare. És el vespre previ al casament de la Maria i vol que tot i la modèstia de la cita i del vestit, aquest, com a mínim, sembli perfecte. Després d’uns anys de festeig d’amagat i d’un d’oficialitat, el Manuel havia aprofitat un dinar humil a la font de la Perera per a declarar-se a la jove que, sens dubtar-ho, hi va accedir.
Els anys de guerra cada cop queden més lluny i, poc a poc, les famílies mineres comencen a tirar endavant i a sortir del pou de pobresa en què vivien.
La Maria, però, absent de totes les cabòries de la mare, aprofita un moment de tranquil·litat per tancar-se a l’habitació. Amb els ulls plorosos, obre la finestra per sentir la suavitat de la vesprada. Sense eixugar-se cap de les llàgrimes que li han baixat per les galtes, comença a redactar una carta que sap perfectament que el destinatari no llegirà mai, però que, de totes formes, necessita escriure.
“A tu pare meu, un pare que no he conegut, un pare que mai he pogut abraçar, que mai he besat, que mai m’ha vist plorar ni riure. A tu pare, que malgrat totes aquestes mancances en les nostres vides, t’he estimat i t’estimaré.
T’escric aquesta carta perquè sóc molt conscient que les notícies funestes que ens arriben i que alguns insisteixen en què les escoltem, segurament són certes. Mai t’he vist, però sempre t’he sentit a prop, sempre he notat la teva presència, acompanyant-me al llarg d’aquests anys de vida i no sé perquè, però ja fa un temps que no noto el mateix. T’escric aquesta carta per explicar-te com em sento i, sobretot, el què espero del demà. Pare meu, demà em casaré i no et pots ni imaginar com m’hagués agradat anar del teu braç fins l’altar, que fossis tu qui m’hi portés, qui m’entregués a un altre home que, per cert, és encantador i estic segura que t’agradaria per a mi.
Durant aquests anys d’absència, la mare s’ha fet la forta, però, sense que ella ho sabés, l’he sentit plorar per tu en la foscor de les nits. L’he escoltada maleir mil vegades la guerra i tota la gent que et mantenia lluny de nosaltres. Malgrat tot, la mare mai ha baixat el cap davant de ningú i sempre s’ha mostrat ferma en les seves conviccions i orgullosa de ser la teva dona. Tots aquests anys, els tiets Enric i Maria han cuidat de mi com si fos la seva pròpia filla, m’han parlat de tu, de com eres de petit i, sobretot, de com eres quan varés prendre la decisió de marxar a la guerra, una guerra de la que he sentit tant a parlar i de la qual sé tantes poques coses. Recordo que de petita sempre imaginava la guerra com un lloc estrany, com sí d’un conte es tractés, on els bons eren com prínceps i els dolents monstres i gegants als quals s’havia de vèncer pel bé de tots. Amb els pas dels anys, pare, vaig entendre que la guerra no fa herois, que la guerra només provoca patiment i deixa vídues i orfes i que els que en tornen ho fan tan destrossats que difícilment recuperen la seva vitalitat i el rumb de la seva vida anterior. He passat moltes nits imaginant com deuria ser la teva vida de lluitador i m’imaginava lluitant al teu costat contra uns enemics invisibles per a mi, que no tenia massa clar qui eren. Ara, pare, ja et puc ben assegurar que sé qui són i de quin peu calcen. També ara, et puc assegurar que la teva memòria i la de tots els que heu lluitat per uns ideals perdurarà per sempre. La meva generació i les generacions futures ja ens encarregarem de lluitar per aquestes conviccions. Els meus fills sabran qui era el seu avi i el que va fer per tots nosaltres, estic del tot segura que aquests els ho explicaran als seus i, així, la teva vida, la teva història i la de molts com tu, es convertirà en eterna, que és tot el contrari del què volen els que ens governen avui. Pare meu, no ho aconseguiran. Amb el pas dels anys les vostres lluites retronaran tan fort a la memòria col·lectiva de tot un poble que els que passaran a l’oblit seran ells. 
Tots aquests anys sense tu, he crescut forta i sentint-me molt estimada. Tot i això, sempre he tingut la sensació que la gent del meu entorn tenia por, una por que a vegades em semblava irracional perquè jo no veia que passés res, a vegades pensava que els grans estaven bojos. Escoltava la mestra recitar una vegada i una altra qui eren els bons i qui els dolents, però res més més enllà d’això. A mesura que he anat creixent he sabut de què tenia por tota la gent que havia patit de forma directa les venjances i repressions. També pare, t’he de dir que cada cop la gent té menys por i, poc a poc, va plantant cara a les injustícies. Sense anar més lluny, tot just fa una setmana, el 19 de maig al Palau de la Música de Barcelona, un grup de gent desobeïa les ordres del governador civil que havia prohibit la interpretació del Cant de la senyera, i en finalitzar l’homenatge al poeta Joan Maragall, la gent es va aixecar i la va cantar a ple pulmó. Al mateix temps que això passava, uns activistes llençaven unes octavetes amb el lema “Us presentem al general Franco”. En definitiva, la festa va acabar amb diversos detinguts pertanyents a una agrupació anomenada “Crist Catalunya” i alguns com un tal Jordi Pujol i Francesc Pinzón són a la presó. Aquest, pare, només és un dels molts exemples que et podria donar, de com la gent comença a treballar en la clandestinitat amb l’esperança d’un futur millor.
Pare meu, sé cert que aquesta carta mai t’arribarà, sé que mai la podràs llegir, ni tan sols sé on restes enterrat!, però estic segura que allà on siguis l’escoltaràs i procuraràs que a mi i a la mare no ens passi mai res. Jo sempre t’estimaré, guardaré com un tresor el record de la teva història i mai perdonaré els culpables d’aquest sofriment.
Pare meu, que restis tranquil allà on et trobis
Maria.
Diumenge 29 de maig de 1960, les portes de l’església s’obren al ritme de les campanes. La Maria, del braç del tiet Enric, avança amb fermesa cap a l’altar on l’espera el mossèn Víctor i el seu Manuel. A cada passa que fa li vé un sentiment, fins al punt que tanca els ulls i s’imagina que el braç que la subjecta amb suavitat és el del seu pare que, amb un somriure l’acompanya fins al costat del qui serà el seu marit. Per un moment, la imatge sembla tan real que fins i tot es nota marejada. Quan torna a obrir els ulls, tot allò ha desaparegut, però la sensació de pau que l’omple li dóna la sensació que el seu pare avui també està al seu costat.
Foto1: Jordi Pujol amb un dels seu fills.
Foto2: Fragment de la Vanguardia en record dels fets del Palau.
Música: El cant de la senyera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada