"La mort ne nous dépouiller de leurs proches. Au lieu de cela, nous les gardons et nous immortalisé dans la mémoire. Vie elle-même nous prive de nombreuses fois pour toutes."
(François Mauriac)
Dimarts 11 de juliol de 1972. El matí es desperta càlid i trist, la notícia ja inunda tota la conca minera de Fígols de punta a punta. Aquesta nit, la mina s’ha ensorrat atrapant gelosament al seu interior a nou miners del torn de nit. La Maria, com la resta de gent, s’ha desplaçat fins a la boca de la mina “Consolació” on s’ha produït el fatídic accident. En arribar, veu la imatge habitual d’una boca de mina fosca i humida que tants esforços ha costat d’obrir i que tants diners ha donat als empresaris. En un primer moment, les notícies són confoses, no està massa clar què ha passat ni quin són els miners implicats en l’accident. La resta de miners dels tres torns estan a l’interior per treballar en les tasques de rescat.
A fora, les primeres escenes de dolor comencen a aflorar, algunes informacions falses fan que algunes dones es desmaïn deixant pas al caos i a les situacions d’angoixa. A l’interior el panorama es vén diferent. Els miners, acompanyats dels serveis sanitaris i d’alguns membres de la benemèrita, s’han obert pas fins a l’explotació número cinc on s’ha produït l’esfondrament. El panorama que es troben és d’una magnitud considerable i de difícil solució, malgrat tot, saben que han d’actuar el més ràpid possible desobeïnt les ordres d’alguns facultatius que recomanen anar poc a poc per evitar un segon ensorrament. Un munt de roques de carbó i de ferros s’entrelliguen entre sí dificultant la utilització de maquinària i obligant als miners a treballar pràcticament amb les seves pròpies mans.
El Manuel ha començat la laboriosa tasca de retirar, pedra a pedra, la brossa caiguda del sostre i, així, amb pas lent però ferm, avançar en la recerca dels companys. La noció del temps va desapareixent poc a poc i l’aire, cada cop més carregat per l’absència de ventilació degut al conducte cedit amb el sostre, obliga els miners a treballar en un estat gairebé d’inconsciència i, a estones, de mareig.
Poc a poc la conca minera es va quedant a les fosques donant pas a la nit, però tot i això, cap de les persones congregades a les portes de la mina es mou del seu davant. Els primers voluntaris comencen a preparar una mica de menjar i duen algunes flassades per passar la nit al ras. La nit d’estiu els acarona suaument el rostre, però són molt pocs els que se n’adonen que un cel estrellat immens sembla cobrir-los en senyal d’ànim. Alguns dels miners que porten hores lluitant contra les pedres i el temps surten a l’exterior a recobrar una mica les forces, al cap de poc tornen de nou cap a les entranyes de la terra.
Gairebé sense adonar-se’n, el matí torna a omplir tota la vall. Encara no se sap res dels atrapats, però alguns dels noms ja comencen a ressonar amb molta prudència per no exaltar emocions.
A l’interior, la lluita segueix constant i, a pic i puntona com havien fet els seus avis, avancen cap a la tragèdia que a cada hora que passa es fa més evident. No serà fins ben entrat el matí que els esforços comencen a donar fruit i els efectius de salvament troben els primers miners sepultats. Són moments d’alegria i d’esperança perquè el primer miner és viu. Per uns moments creuen que tots apareixeran amb vida i que l’accident es podrà recordar amb tots els companys. Però la mina no dóna concessions, et dóna el carbó tant preuat que et permet portar el pa a taula per als teus fills, però és dura i cruel; per una banda et dóna la vida i per altra, te la pren, tancant així un pacte ancestral entre mina i miner.
El primer company mort apareix tornant en dolor i llàgrimes el trist treball dels companys que amb esforç segueixen traient runa. A fora, els serveis sanitaris i la Guàrdia Civil fan un cordó de seguretat per evitar que els familiars s’amunteguin a la boca de la mina per veure els primers rescatats i els primers morts. La tensió es podria tallar amb un ganivet i ràpidament la primera família devastada pel dolor de la mort s’enfonsa en la més profunda desesperació. Per a ells, la llarga agonia de l’espera ha acabat, per a les altres famílies aquest fet no ha fet res més que accentuar-la.
Passa a passa els miners, esgotats, van traient els companys atrapats fins ben entrada la tarda en què el darrer cos serà rescatat de les entranyes de Poc a poc la colònia minera es va enfosquint. La nit del 12 de juliol ha arribat, torna a ser una nit càlida i plàcida, però avui ningú no passeja pels corriols ni ningú fa conversa a les portes de les cases. Avui tots es recullen a casa sense ganes de res, a les mines sempre és present la mort, però ningú està preparat per a ella i menys per la mort de persones joves que només tenen el desig de tirar endavant una família amb l’esforç i la suor. Avui , algunes finestres de la colònia lluiran unes espelmes que faran llum tota la nit per fer companyia a les ànimes dels miners morts que per sempre més reposaran al costat del carbó, del pic i del martell. Per sempre més les seves vides, les seves històries, formaran part de la mina.
Foto1: Mina Consolació.
Foto2: Sortida de la mina Sant Josep.
Enllaç: Retall de diari de l'ABC
Vídeo: "EN LA PLANTA 14 (Víctor Manuel)"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada