Pantalons de campana, cabells llargs i sotanes.

"Un pueblo puede tener piedras, garrotes, pistolas o cañones; aún así, si no tiene libros esta completamente desarmado."

Dijous 28 d’abril de 1966. La forta pluja inunda la dolça vesprada i obliga les famílies mineres a reunir-se a les cuines econòmiques com havien fet generació rere generació. En els últims dies, les temperatures havien estat molt bones i els passejos al capvespre eren ja molt freqüents, però l’aigua d’avui a fet canviar la rutina.

Són estones de converses a l’entorn de la ràdio o de les televisions dels més adinerats. A casa dels Caballol, el petit Martí s’entretén corrent pel terra irregular de la petita vivenda. Mentrestant, els adults allarguen les converses amb aquell bon cafè que prepara la cafetera  d’alumini envellida de la Margarida que havia heretat de la seva mare. Són dies de converses exaltades sobre la mina i les noves reclamacions, però sobretot són dies de converses sobre els moviments socials del món, de Barcelona i altre cop , com no, de la repressió estúpida d’un règim que es manté impassible davant qualsevol mena de retret a la seva manera de fer.

Al món, el moviment hippie nascut a principis de la dècada dels 60, ha començat una oposició pacífica, però sense aturador contra la política dels Estats Units i la seva intervenció a la guerra del Vietnam. Una guerra a l’altre punta del món i que molt poca gent entén perquè hi participa. Paral·lelament al moviment hippie, molts intel·lectuals de diferents disciplines també han començat a mostrar el seu desacord amb la participació a la guerra, com per exemple un jove anomenat Martin Scorssesse, que realitzà un any després un curt anomenat “The Big Shave” com a protesta per la mort de joves en una guerra estúpida i d’una forma estúpida. Són anys de moviments massius de joves en contra d’uns dirigents a qui veuen caducs i envellits i allunyats dels seus ideals.

Mentrestant, a la Península, el règim franquista continua la seva política de mà dura i de fer veure que la gent viu en una societat idíl·lica. Però poc a poc l’oposició al règim és cada cop més evident i ja ho fa a cara descoberta.

El 26 d’abril un grup massiu d’estudiants es reuneix a la Universitat de Barcelona per celebrar una assemblea. El llavors rector Francisco García Valdecasas va demanar ajuda a la policia que al dia següent clausurà la Universitat i detingué a diferents estudiants. Tot aquest clima d’assemblees es produí com a conseqüència de la que és va realitzar del sis a l’onze de març al convent dels Caputxins de Sarrià pel sindicat democràtic d’estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). A la reunió hi van assistir trenta tres intel·lectuals, cinc cents estudiants, dos sacerdots, tres observadors internacionals, i set periodistes entre els quals es trobava l’holandès Robert Stephen Bosschart. Aquesta assemblea va acabar tenint una gran repercussió a nivell internacional i fins i tot la censura informativa va tenir greus problemes per tapar-la. És per aquest motiu que el règim no volia ni podia permetre cap altre intent similar de reunió. Així, la policia actuà de forma ràpida i contundent en l’intent de reunió a l’interior de la Universitat de Barcelona. Amb el què no contava el règim era que, aquest cop, les protestes serien evidents i de persones que mai s’haurien imaginat.

Aviat, quatre sacerdots es reuniren a la catedral de Barcelona per redactar una carta de protesta dirigida al comandant de la “Brigada de Investigación Política”, on demanaven que amb els detinguts se’ls atorgués un tracte de “Pacem in Terris”. Poc després, nombrosos grups de sacerdots amb sotana es dirigiren a la “Jefatura de policia” amb l’exigència de parlar amb Juan Creix. La festa va acabar amb la negativa de la policia i amb la resistència dels capellans a marxar. La imatge es va produir quan la policia va rebre l’ordre de carregar i els carrers de Barcelona es van omplir de capellans amb sotana perseguits per la policia. Fins i tot el “The New York Times “ se’n va fer ressò, deixant en una evidència mundial el règim del general Franco que, aliè a tota crítica, mantenia amb mà de ferro la dictadura.

Aquests dos moviments estudiantils no varen ser res més que el primer germen revolucionari que, poc a poc, va anar aflorant a l’entorn de les facultats. A mesura que els anys van anar passant, es van anar fent més evidents i més constants, demostrant al règim i al món que les coses amb tenacitat, esforç i sacrifici es podien aconseguir. Molts van caure en el camí de la llibertat, però gràcies al seu sacrifici molts d’altres van continuar la lluita fins al final.

La Maria, que escoltava atentament els fets ocorreguts a Barcelona no podia dissimular un somriure de felicitat. Poc a poc la societat començava  a plantar cara a aquells que li van prendre el pare i ,en aquest moments, començava a ser conscient que els senyors de Franco podien aguantar més o menys, però que tard o d’hora caurien i, aleshores, es faria justícia a tots aquells que van caure per la causa.

Les converses poc a poc s’apaguaren al mateix ritme que la brasa de la cuina; ja era l’hora d’anar a dormir. A l’endemà havien de treballar de valent com cada dia, però aquesta vegada amb la il·lusió d’un demà ple d’esperança.    

Foto1: Moviment hippie.

Foto2: Reunió al convent dels Caputxins.

Foto3: Els Grisos.

Música: Què volen aquesta gent? Maria del Mar Bonet

Vídeo: Curtmetratge "The Big Shave" Martin Scorssesse.