La nit dels clavells

"Si l'eco de la seva veu s'afebleix, morirem" (Paul Éluard) 

Dimarts 19 de febrer de 1980. Una típica i freda tarda de febrer acompanya als habitants del petit nucli miner. En un racó del “Hogar del minero”, un espai de bar  dedicat al oci, la lectura, les converses dels miner, es troba el Martí amb una tassa fumejant  de cafè. Un cafè que inunda d’aquell aroma tant familiar tot l’espai, fent d’aquest un lloc proper i agradable. Els seus ulls no poden deixar de resseguir l’article de “la Vanguardia” dedicat al judici per la denominada “Matança d’Atocha” que va començar el dia anterior a Madrid. A mesura que avança en la lectura, la seva indignació, la seva ràbia, els seus sentiments tornen aflorar com aquell matí de gener que el món s’assabentava del que havia passat la nit anterior en un petit despatx de la capital.

Era la nit del 24 de gener de 1977 quan més o menys entre les 22.30 i les 22.45 el timbre del número 55 del carrer Atocha de Madrid sonava. Al obrir la porta, tres homes amb parques de color verd irrompien en el despatx i sense cap avis començaven a disparar les seves metralletes sembrant l’espai de dolor i de mort.

En un primer moment desconcert i frustració. Que havia passat i sobretot per què havia succeït tot allò? En les hores posteriors els primers interrogants s’anaven aclarint. L’assalt s’havia produït al despatx d’advocats especialistes en dret laboral de Comissions Obreres (CCOO) i militants del Partit Comunista d’Espanya que en aquells moments encara era il·legal, i havia estat perpetrat pel “Comando Hugo Sosa de Alianza Apostòlica Anticomunista”  més conegut com la “Triple A”. Pel que sembla l’objectiu principal era el comunista  Joaquin Navarro, sindicat de transport de CCOO que havia estat el promotor de diferents vagues que havien provocat la desarticulació de la denominada “Màfia franquista del transport”. Al no trobar-lo dos dels assaltants dispararen sense distinció a tots els que en aquell moment allà es trobaven mentre un tercer membre tallava les connexions telefòniques i regirava el despatx de d’alt a baix. Fruit dels trets van morir els advocats Enrique Valdevira Ibañez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sahuquillo Perez del Arco, l’estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio i l’administratiu Angel Rodríguez Leal. També van resultar greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz Huertas, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz casada amb Javier Sahuquillo i que degut a les ferides va perdre el fill que esperaven. Al mateix moment que succeïen aquests fets uns altres desconeguts assaltaven un despatx del sindicat UGT que en aquells moments es trobava buit.

Els autors van sortir tranquil·lament del lloc dels fets i no es van prendre ni la molèstia  de fugir de Madrid convençuts de que els seus contactes politics evitarien qualsevol investigació o que si més no alguna resolució falsa o benèvola seria aplicada. El que no s’havien és que pel govern de Suárez (UCD) era una prioritat atrapar els culpables per evitar així qualsevol pas enrere en el procés de transició i en les converses de legalització de partits com el PCE. 

En pocs dies la policia va detenir José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá, Fernando Lerdo de Tejada com autors materials dels fets, i a Francisco Albadalejo Corredera secretari provincial del sindicat “Vertical” del transport com autor intel·lectual de l’operació. També van ser detinguts Leocadio Jiménez Caravaca com a subministrador de les armes i la xicota de Cerrá Gloria Herguedas com a còmplice.  

Durant les hores posteriors els telèfons treien fum i la notícia s’expandia entre els sindicalistes, membres de partits, universitaris. Això si una consigna clara i ferma. “Que tothom mantingui la calma”! Era necessari que ningú perdés els nervis evitant així que l’exèrcit tingues qualsevol excusa per tornar a sortir al carrer. Així els líders sindicals van ser els encarregats de controlar la situació. El dia 26 de gener segurament es va produir un dels fet més colpidors de la vida de molta gent de Madrid. Els carrers estaven plens de milers i milers de persones que en un silenci sepulcral acomiadaven als “morts d’Atocha”. Cap crit, cap proclama, només silenci acompanyat de clavells vermells en senyal d’homenatge. Un silenci que sense dir res deia més que qualsevol paraula. La demostració de força de diferents col·lectius que no estaven disposats a cedir cap centímetre dels que havien avançat, i un avís clar i ferm als dirigents.   

El Martí aixeca els ulls del diari i després d’acomiadar-se del senyor Miquel que com sempre l’acomiada amb un “fes bondat”. Camina pels carrerons de la colònia fins a pas lent, sense masses ganes de tornar a casa. No es pot treure del cap aquells fets, i no pot deixar de pensar en el judici i la por que té que el culpables surtin indemnes. Masses cops ha vist com els poderosos sortien impunes d’acusacions i com aquests afavorien els seus amics.

Sigui com sigui aquell judici va suposar un punt i apart en la història recent d’Espanya. Malgrat les camises blaves i la supèrbia dels acusats, aquests estaven asseguts al banc dels acusats, i això suposava que per primer cop la dreta espanyola fos jutjada i condemnada. Al final i després d’uns dies de judici l’Audiència Nacional va imposar una pena de 464 anys de presó en total pels acusats. Tot i la satisfacció per les condemnes, a mesura que els anys van anar passant, algunes informacions anaven sortint a la llum i sobretot moltes incerteses de si no es van deixar d’acusar algú més. Parlen d’alts càrrecs implicats en la matança, però que a dia d’avui es fa difícil de demostrar. Un informe del “Cesis” italià de l’any 1990 situa a Carlo Cicuttini, un membre de “Gladio” una xarxa italiana anticomunista com a participant dels fets, cosa que demostraria les sospites de molts.

El Martí apaga la llum de l’habitació del carrer Porvenir, però els ulls li resten oberts com a plants sense poder oblidar les imatges que acompanyaven el reportatge del diari. Amb el pas de les hores i sense adonar-se’n s’adorm plàcidament fins a la sortida d’un nou sol.

Foto 1: El diari el País.

Foto2: Enterrament als carrers de Madrid.

Foto 3: Escultura d'homenatge a les víctimes. 

Música: "A galopar"