"I will honor Christmas in my heart and try to keep it all year." (-Charles Dickens)
Nit del 24 de desembre de
1979. “Germans aneu-vos-en en pau”. Amb aquestes paraules el mossèn del poble
Víctor Sallent acomiada els seus estimats feligresos de Sant Corneli. Al sortir
un petit calabruix de neu cobreix els arbres i les teulades que s’estenen al
llarg de la colònia fent d’aquesta nit de Nadal una nit realment bella. Moltes
famílies aniran juntes cap a casa per acabar de compartir neules i torrons,
altres s’acostaran al “Cafè” i entre copa i copa recordaran batalles de quan eren
joves i aquells bons amics que ja no i són. El cafè de la colònia és un espai
que consta d’una sala relativament gran, amb una barra just davant de la porta
d’entrada. En motiu dels dies de festa, en un dels racons, una taula molt gran
serveix d’excusa perfecte per muntar-hi el pessebre que en guany a rebut el
segon premi. Ja fa un munt d’anys que al nucli miner, els carrers i les cases
competeixen per a veure qui realitza un pessebre millor. D’aquesta manera és
molt habitual de veure com en els dies previs, els pares i els fills recorren
les petites pinedes del voltant recollint tronquets, pinyes, escorça i una mica
de molsa per guarnir de forma adient la seva creació.
El Martí i la Marjanne
recorren amb pressa les escales que separen l’esplanada davant del safareig del
“carrer de la Font”. Agafats de la mà i sense fred intercalen el caminar
lleuger amb besades llargues que semblen no tenir aturador. Al arribar a les
golfes, la jove veu com el seu Martí a omplert l’estança amb unes espelmes
rodones que doten l’espai d’una llum tènue que dona sensació de calidesa. En un
racó, el sofà recobert amb una manta de l’avia Margarida i al mig de tot uns
palets que fan funció de taula amb una ampolla de vi de la “Bodega de Berga”.
El Martí a preparat tot amb molta cura per donar un Nadal a la seva estimada
totalment diferent. Mentre s’ajup per encendre l’estufa de llenya per acabar de
donar calor a la sala la Marjanne resta darrera seu, al girar-se el jove queda
sense alè. La noia resta pràcticament nua de peu amb les galtes vermelloses de
la vergonya. Faran falta uns quants segons i un bon glop de vi perquè el Martí recuperí l’esma i sigui capaç
d’articular uns sons semblants a les paraules. La Marjanne el besa suaument hi ha
cau d’orella i amb suavitat l’hi diu “ fa temps que somiï-ho en ser teva i que
tu siguis meu”. El pobre noi encara no les té totes i creu que esta somiant o
quelcom pitjor que es quedarà sense aire als pulmons. Mai recorda una sensació
tant forta dins del seu pit, sembla que aquest estigui apunt d’esclatar i que
el cor l’hi surti per la boca. Poc a poc però els petons i les carantoines de
la Marjanne el van tranquil·litzant i sense tant neguit es comença a deixar
portar hi ha trobar-se còmode amb la situació.
De cop i volta dos cossos
completament despullats un davant de l’altre. Una carícia suau al clatell, una
mà que amb por acarona tendrament un pit, dues mans que agafen amb força les
natges, i sense adonar-se’n dos cossos que en un res es converteixen en un de
sol. Una estona de cel que deixa pas a una explosió de sentiments difícil de
d’escriure que deixarà pas a més petons que confluiran amb la Marjanne adormida
tendrament als braços del Martí. Ell en canvi no pot dormir, el que sent és
tant estrany que difícilment el deixarà dormir. No pot deixar de mirar aquell
ésser tant perfecte que respira dolçament al seu costat. Creu que res en el món
el podria fer ser més feliç i pensa si allò que sent ell, és el mateix que
varen sentir la seva àvia Margarida i el seu avi Jaume aquella nit fugaç que
van fer seva la colònia desprès de tants dies al front lluitant per mantenir
vius uns ideals que amb el pas del temps continuaven vigents.
Sense adonar-se’n el jove
veu com els primers rajos de l’alba entren dissimuladament per darrera del
porticó de fusta. S’aixeca i prepararà una cafetera de ferro carregada d’aquell
cafè de l’economat que tant bon aroma deixa a les cases. La jove tota
emmandrida poc a poc va tornat a la vida amb un somrís que l’hi omple tota la
cara. El Martí de nou bocabadat no entén com la Marjanne encara es més bonica
que a la nit anterior, això si té claríssim que mai permetrà que res ni ningú
pugui danyar aquell ésser tant perfecte. Per ell el Nadal sempre havia estat un
dia especial però a partir d’avui mai podrà oblidar com una nit de Nadal el seu
cos i la seva ànima havia quedat atrapada per sempre entre els braços llargs i
blancs d’aquella noia. Pel Martí cada nit al seu costat esdevindria una nit de
reis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada