Les cartes de l'enyor

"Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que por lo menos será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición." (Salvador Allende).

2 de març de l'any 1951. La lluna plena il·lumina de forma espectacular els boscos del baix Berguedà. Una casa de pedra rectangular respira embolcallada pel silenci de la nit. Al seu interior els seus habitants dormen, suposadament, de forma tranquil·la. La veritat és que fa anys que sempre  dormen amb un ull obert i amb les orelles apunt per captar qualsevol soroll sospitós. Són els habitants de la masia de Santa Eugènia, una petita casa a prop de l’església pre-romànica de Sant Quirze de Pedret, una petita construcció de tres naus que ha vist passar al llarg dels segles tot de generacions berguedanes per les seves entranyes. També ha patit tot de canvis en la seva planta i forma com també les pintures que decoren els seus murs interiors. Aquesta llar ha servit i serveix com a refugi per a molts dels maquis que corren per aquelles contrades. Sempre han estat ben rebuts i ajudats pels seus diferents masovers, fins al punt que en Joan Vilella, un dels seus masovers va ser torturat i ajusticiat per la Guàrdia Civil.

Al costat del paller, recobert amb una manta per protegir-se del fred, el Jaume observa a l’horitzó qualsevol moviment. La nit és freda però tant clara que veuria qualsevol cosa estranya a molts metres de distància. Són aquests moments de solitud i silenci quan la buidor de la distància amb la família s’apodera sense pietat del seu cos. El pobre home, no pot fer res més que tornar a agafar un petit carbonet i escriure una carta. Una carta que s’havia promès no tornar a escriure però que al cap i a la fi per uns minuts, el fa sentir a prop de casa i de les seves dones.

“Estimada Margarida, estimada Maria, vaig prometre no tornar a escriure per no fer més dura la meva absència, però quan més hi penso, crec que ho vaig fer pensant més en mi que en vosaltres. Estava convençut que feia el correcte, que sinó escrivia no us posaria en perill, però en el fons crec que era per no reconèixer que la meva tornada no es produirà mai. Vaig voltant d’un cantó cap a l’altre. Tant aviat estic perdut per un bosc entre el Berguedà i el Bages com estic en un petit poble francès. He creuat tants cops els Pirineus que crec que ja no guarden cap secret, crec que podria arribar a distingir qualsevol arbre, qualsevol rierol i fins i tot qualsevol animaló. No sé ni per on començar ni com explicar-vos el fil d’una vida que no té traça, i tampoc com descriure cada segon de les meves vivències i de les meves lluites.

Margarida, estem sols, tothom ens ha abandonat. Tantes promeses, tantes proclames de victòria i de resistència per acabar deixant-nos a la nostra sort. Cada cop que penso què ruc que vaig ser alhora d’atacar la Vall d’Aran, aquella acció ens havia de permetre llençar una contra ofensiva a gran escala. Què equivocats estàvem tots! Aquells dies, tots els que no van caure entre les bales, vàrem firmar la nostre sentència de no retorn. Després d’allò només teníem dos camins; o seguir una lluita desesperada i sense opcions o resignar-nos a una vida a l’exili lluny de tot allò que ens importa. La majoria varen escollir la primera opció, segurament han fet el correcte, però els pocs que aquí estem vàrem prendre l’altre camí.

Durant tot aquest temps de resistència hem viscut de tot. Moments bons on les nostres accions han tingut l’efecte desitjat, encara recordo aquell gran dia quan en companyia d’en “Panxo”, en Marcel·lí Massana i el seu grup, vàrem assaltar la fabrica de la Plana per fer una visita al seu amo que el molt cabró, abusava de les seves treballadores. Mai oblidaré com el molt covard es passejava entre els telers despullat suplicant que no li féssim res. Aquell dia no vàrem guanyar res però un dictador va aprendre una lliçó que trigarà anys a oblidar. Moltes de les nostres accions triomfals han anat relacionades amb la voladura de repetidors i torretes elèctriques així com l’assalt de diferents guarnicions del requetè.

Però també hem patit moments molt dolents. La Guàrdia Civil ens està perseguint i en molts casos hem hagut de plantar cara i enfrontar-nos directament amb ells de forma indiscriminada. Sobretot els pitjors moments els hem viscut amb la mort de companys i d’amics. Encara no fa dos anys, al novembre de 1949 la Guàrdia Civil va detenir al Josep Puertas, Josep Bertobillo i a Joan Vilella i després de torturar-los sense cap mena de pietat els hi van aplicar la “llei de fugues” a la carretera de Vilada. De totes aquestes morts, la que més em va afectar va ser la del pobre Joan un home que l’únic delicte que havia fet era ser el masover de Santa Eugènia i com a bona persona ens havia ajudat a passar les nits de fred. Crec que mai em perdonaré que per culpa nostre patís el què va patir. Era un bon home, un bon amic però que al cap i a la fi ajudava a tothom que ho necessites. En el nostre cas la contrasenya per acostar-nos a la casa sense perill era una arengada penjada en una de les finestres. Era una senyal inequívoca de que ens podíem acostar i sobretot una senyal que la resta de persones no distingia.

Ara mateix estic escrivint aquestes línies a la seva pròpia casa, els altres masovers ens han continuant acollint. En alguns moments em pregunto si ho fan per convicció o per por de represàlies. M’agrada creure que per el primer però, la Guàrdia Civil com ja deus haver escoltat fa corre el rumor de que som lladres que l’únic que ens mou són els diners i que som perillosos.

Margarida espero que siguis forta i que aquesta carta no et suposi un pesar i sobretot desitjo que la nostra filla creixi forta i convençuda que el seu pare l’estima com a res en aquest món. En aquests moments entre la freda nit que m’embolcalla prenc consciència de que mai tornaré al vostre costat, mai podré tornar a gaudir d’un ball abraçat al teu cos i sobretot mai podré veure créixer a la Maria. Aquesta carta no és una carta de comiat però si de resignació. Estic convençut que entendràs la meva disposició a continuar lluitant. Sé que ets forta i seguiràs endavant per tu, per la Maria i per mi, i des d’aquí et juro que pagaré cara la meva vida, vindran a buscar-me i em trobaran tard o d’hora. Et puc assegurar que els costarà Déu i ajuda fer-me caure.

Sempre teu, sempre vostre, us estimo!

Jaume”

El Jaume aixeca els ulls del paper groguenc amb unes llàgrimes que li recorren les galtes. Cada dia que passa es promet no escriure, no pensar tant amb el que ha perdut i pensar que la seva petita guerra, però ara mateix no serveix per molt, però està segur que arribarà un dia en que tots els que han mantingut viva la flama de la resistència seran recordats i seran els precursors d’un moviment de classes que cap dictador n’hi cap exèrcit podrà aturar.

La nit poc a poc s’acaba, la lluita dels oblidats continua.

Foto1: Orant de Sant Quirze de Pedret.

Foto2 i 3: Grup de maquis.

Música: I si demà no tornara.

Ramon Vila Capdevila: "Caracremada"

Dies de mina

19 de febrer de l'any 1949. Estem davant d’un dels hiverns més durs que la bona gent de Sant Corneli recorda. Les famílies resten sorpreses de veure com ja fa més de quatre dies que a la colònia no deixa de nevar. Les temperatures gèlides estan dificultant la vida i sobretot l’arribada de queviures a l’economat del poble.

La Maria, aliena a tots els problemes que la neu comporta als adults, aprofita que la mestra aquests dies està incomunicada a Berga, per gaudir amb els amics d’uns dies totalment diferents. A més, al nucli tothom els coneix i ara que tenen uns deu anys poden jugar lliurement sense la vigilància constant dels adults.

En un moment del matí, la petita observa com de la Mina Sant Romà avui no surt carbó. La neu impedeix el bon circular de les vagonetes obligant als miners a acumular el preuat mineral a l’interior a l’espera de que les condicions climatològiques millorin per poder-lo buidar. En cas de que el temporal no afluixi, la producció s’haurà de reduir o parar per acumulació d’excedent. Els miners que treballen allà no recordaven una situació similar des que els aliats van tancar les comunicacions amb Alemanya provocant una acumulació de carbó que van trigar mesos a rebaixar.

Fa anys que la mina Sant Romà no funciona com a tal. L’obertura que els avis i pares havien estat furgant durant tants anys, ara, bàsicament serveix com a via de comunicació amb galeries inferiors com la de Sant Josep, com a via de ventilació, com a via d’accés de materials (fusta, ferro, etc) i com un lloc d'extreta del carbó d’altres mines. Amb els anys, la feina de miner ha anat canviant. Les ensenyances dels avis, en molts casos, ara es recorden com a quelcom nostàlgic i entranyable. Els amos sempre han promès millores de les condicions laborals i de seguretat, que en molts casos s’han traduït en uns pocs canvis per a fer callar als miners més reivindicatius.

L’Enric, furga que furga una beta de carbó amb un dels grans canvis: un martell d’aire comprimit. Quina il·lusió va fer a tots els miners la denominada “revolució de l’aire comprimit”, tots pensaven que allò suposaria un canvi molt important en les seves vides. I de fet, el va suposar. El miner treballa deu hores resseguint el carbó i a diferència de fa uns anys ja no ho fa picant, ara és el martell que pica per ells. Això sí,  el martell pesa trenta quilos i fa un soroll infernal. El suposat avantatge que molts esperaven i proclamaven a les corrents de la mina, va resultar que només afavoria al interessos dels empresaris que havien vist com la producció de carbó augmentava de forma considerable, així com els diners de les seves butxaques. Una vegada més, el treballador, el miner, no guanyava res d’aquests canvis. Les úniques millores per ells eren l’arribada de la ventilació que no només permetia que l’aire de la mina fos més net, sinó que en principi impedia l’acumulació de gasos perillosos. Les estructures de ferro subjectaven el sostre. El ferro però, continuava sent un material car cosa que impedia que arribes a tots els punts de la mina i que obligues a fortificar punts de la manera tradicional i dels pares, és a dir, la fusta.

Un cop acabat el torn de treball, l’Enric enfila el camí de retorn a la colònia. La neu alenteix el seu pas que en certs moments es torna feixuc i lent. A l' arribar al cap damunt del Serrat del Bous, l’Enric agafa aire i fent el cor fort se’n va a casa del José Huertas. Ha estat convocat a una reunió clandestina per ser fill i germà de qui és. L’objectiu de la reunió es decidir si reorganitzen el sindicat de la CNT a la clandestinitat i realitzen accions de tall més aviat reivindicatiu i propagandístic. La reunió transcorre acaloradament, les opinions es contradiuen amb facilitat i la por a les represàlies afloren ràpidament. De fet, només fa dos dies que a Barcelona van ser afusellats quatre membres del PSUC, com a escarment a la resta de resistents. Després d’una bona estona de debat, la majoria han optat per desistir, no volen jugar-se la pell. En canvi, cinc dels allà reunits han optat per tirar endavant amb el que sigui i com sigui. Un d’ells és l’Enric, que ha vist com el seu pare desapareixia en una guerra i  com el seu germà corre per aquests mons amb un fusell a la mà esperant la mort. Ha entès que ara l’hi toca a ell lluitar, no de la mateixa manera que ho han fet els seus familiars, però si d’una manera en la qual podrà ajudar i donar veu a molts amics que estan a la presó o a l’exili. Per ell, que està esperant el seu primer fill, aquesta nit freda d’hivern ha suposat entrar en un resistència pacífica i silenciosa però, per damunt de tot, una resistència per uns ideals.

La nit de l'alliberament.

“487 casas, en lo general viejas y de dos, tres y hasta cuatro pisos; cuya mitad están situadas en paraje llano y la otra mitad en un pronunciado declive que forma el monte en cuya cumbre está levantado el castillo. Sus calles son estrechas y tortuosas como abiertas al azar, y sus plazas pequeñas, exceptuando la de Viladomat que peca del extremo opuesto” (descripció de Berga de Jacint Vilardaga  extreta del llibre “Berga una història per conèixer de Dolors Santandreu i Rosa Serra”).

23 d’abril de l'any 1948. La negra nit omple tots els racons de Berga. Pels carrers només la llum del fanal del “Sereno” trenca la monotonia d’un poble que batega al ritme de la indústria tèxtil. Una indústria que antigament s’havia agrupat a l’entorn de la canalització de la riera de Metge i més concretament a l’entorn del carrer Pinsania, placeta Ciutat i la plaça de la Ribera. Però d’ençà de la construcció del canal industrial una obra magnànima realitzada per diversos industrials però, en especial per l’entrega de Marcel·lí Buxadé, les industries s’expandiren per tot el poble. Berga és un poble amb títol de ciutat que antigament s’agrupava als peus del castell de Sant Ferran  formant un laberint de carrers, carrerons i places on la gent treballava amb diversos oficis de manufactures i teixits. Amb els pas dels segles i l’arribada de la industrialització, Berga va fer un canvi econòmic però també urbanístic. Les antigues muralles que tants diners i dèficit havien portat al poble ara feien nosa i necessitaven un enderroc. Poc a poc les cases es van anar expandint cap als ravals del passeig de la Industria, carrer del Roser, Ronda Moreta, etc, transformant per complet i per sempre l' antiga vila emmurallada. Les indústries tèxtils també es van anar expandint per tota la geografia berguedana com la de “Cal  Rodergas”, “la fàbrica de les Llums” (que aprofitant un salt d’aigua va permetre el primer enllumenat públic), “Cal Viladins”,  etc. Unes fàbriques que a toc de sirena marcaven el ritme i la vida de la gent. Una gent que alguns han definit com a tranquil·la però amb un caràcter fort i orgullós de pertànyer a la seva terra i que sobretot durant uns dies l’any es transformen en gent eufòrica per celebrar la seva festa gran, la Patum.

Aprofitant la foscor de la nit un grup d’homes enfila un petit camí ramader que els ha de portar a prop del cementiri de Berga. Allà recolliran a dos companys més i junts es dirigiran a través de “Casaenpons” cap al pont de Pedret. Un pont del segle XIV, que ha vist passar els anys i les persones sense  perdre el seu esplendor. Al costat del pont de Pedret i sota l’atenta mirada de dos homes que fan guàrdia, un grup de vint homes comencen una reunió clandestina. Tots han estat convocats per ser membres de la resistència contra el règim franquista. El Jaume resta en silenci escoltant com un tal Ramon Vila Capdevila a qui tothom anomena “Caracremada” o “Maroto” proclama consignes a favor de continuar amb la lluita. En “Caracremada” era un home molt gran i fort. A la cara hi tenia unes fondes cicatrius. Era considerat un solitari, sempre havia estat un lluitador, un rebel i la Guàrdia Civil l’hi tenia una por especial ja que tenia molta força i sobretot perquè mai rebutjava el combat. Al costat d’en Ramon altres maquis com en Marcel·lí Massana, fill natural de Berga i conegut com a “Panxo” , en Josep Puertas, Josep Bertobillo, etc, escoltaven atentament les proclames. La reunió és decisiva, les noticies que arriben de França no són bones, els dirigents del partit comunista a l’exili han pres la decisió de canviar d’estratègia i abandonar la lluita armada clandestina per passar a noves estratègies. Els motius perquè els grans intents com l’ocupació de la Vall d’Aran havien fracassat i cada cop la lluita era més aïllada i les forces europees havien donat l’esquena als resistents, abandonant-los a la seva sort per la por latent a la implantació del comunisme.

El grup d’homes que a l’entorn del pont es reuneixen són els fidels i estan disposats a seguir lluitant, com a mínim un temps més. Són el grup que està disposat a venjar les darreres morts de companys que després de ser torturats a la caserna de la Guàrdia Civil de Berga situada a la plaça de les Fonts, se’ls hi havia aplicat la llei de fugues al mateix lloc on ara es reunien. 

Ben entrada la matinada el grup d’homes poc a poc es van dissipant. Alguns han pres la decisió d’abandonar, cansats de tants fracassos, i passar definitivament cap a França. D’altres, de fet, la majoria, han optat per continuar una lluita gairebé desesperada i sense recursos contra un enemic invencible i superior en tot. Són el grup que ha entès que el seu camí va quedar traçat aquell juliol del 1939 i que guanyen, o no tenen cap opció.

El Jaume, repenjat en un dels contraforts del pont apura una cigarreta amb la mirada distant. Els seus amics han decidit seguir lluitant i per primer cop ha entès que l’empresa en la que està immers l’hi reclamarà tard o d’hora la seva vida, que mai tornarà a casa i que després de moltes voltes i combats mai podrà tornar a casa. Malgrat la situació està serè. Mai tornarà a veure la seva Margarida, mai tornarà a ensumar la seva pell daurada pel sol del camp i mai tornarà a sentir com els seus dos cossos ens fonen en un. Tampoc veurà com la seva petita Maria es fa gran, com es fa una dona, mai la podrà aconsellar i consolar quan un xicot l’hi trenqui el cor per primera vegada. Però malgrat tot, està serè perquè elles tenen un futur ple de possibilitats i està segur que la seva filla el farà està orgullós. Per primer cop el Jaume s’ha alliberat de les pors, sap que morirà però que ho farà de cara i sense demanar permís a ningú i el més important, ho farà de manera lliure i digne, no haurà de sentir vergonya per no haver fet el que creia fins al final.

La llum del dia poc a poc omple els racons de Pedret conformant un indret d’una bellesa extrema, per uns moments els darrers homes que encara resten a la zona tenen un visió del paradís i de com les construccions humanes es fonen de manera perfecte amb la natura. Una darrera visió idíl·lica abans de reprendre el camí de la foscor i del combat. 

Foto 1:  Passeig de la industria.

Foto 2: Riera de Metge.

Foto 3: Marcel·lí Massana amb Federico Arcos.

Música: "Ay Carmela" de Rosa León"

Enllaç:  Maquis

Dies de festa, dies de lluita!

"La felicidad humana generalmente no se logra con grandes golpes de suerte, que pueden ocurrir pocas veces, sino con pequeñas cosas que ocurren todos los días." (Benjamin Franklin)

Diumenge 16 de setembre de 1945. Els primers rajos de sol comencen a despuntar per damunt del Puigllençada, inundant poc a poc tots els carrers de la colònia, que roman en silenci. Estem en plena festa major i malgrat estar plena de penúries, la nit va ser llarga i festiva. Feia anys que la bona gent de Sant Corneli en prou feines havia celebrat res. Primer la guerra civil i després els primers anys de postguerra havien fet que tant la festa major com qualsevol altre celebració quedés pràcticament en l’oblit. Però aquest any tothom havia decidit que per uns dies deixarien endarrere les preocupacions i els plors per aquells que van caure en el front per celebrar quelcom. A més, la rendició d’Alemanya el 4 de maig de 1945 omplia d’esperances a tota una generació marcada per la derrota.

Poc a poc la gent mig endormiscada comença a transitar pels carrers, avui és el darrer dia de festa i això s’ha de celebrar com Déu mana. Venen de dos dies plens d’activitats. El primer dia processons amb Sant Corneli, per donar les gràcies al patró, el segon dia, combats de boxa per als homes, al ring improvisat de l’esplanada de la plaça Sant Romà i a la nit per fi, un ball d’embalat com els d’abans. I per al tercer dia primer de tot, uns jocs de cucanya per els més menuts de la contrada. Bàsicament fer el carretó, transportar una pedra amb una cullera amb la boca, altres cops s’havia fet el mateix joc amb un ou o una patata però tal com esta la situació no és qüestió de llençar menjar. Després dels jocs, tothom puntual a missa de dotze per fer les ofrenes pertinents al sant patró i escoltar el sermó, en castellà, del capellà de torn i si la butxaca ho permet fer un petit vermut al “Hogar del minero”. Un cop finalitzats els actes del matí la majoria de famílies emprenen diferents camins fins arribar a una font on dinaran en companyia d’amics i coneguts.

La Maria inquieta, intenta deslliurar-se de la mà de la seva mare. Ella vol ser la primera en arribar a la font de la “Perera”, vol intentar agafar una granota i sap que amb el xivarri de gent s’amagaran i ja no en podrà caçar cap. Tota la família Caballol, com a mínim tots els que encara estan vius o per la colònia, han decidit passar les hores centrals del dia en aquest bonic indret. La font de la “Perera”, és una petita obertura en la roca que permet un brollar d’aigua fresca i abundant. Els habitants de Fígols ja fa uns anys havien construït un petit safareig al costat per aprofitar tota l’aigua i així poder rentar la roba.

El dinar que comparteixen és un menjar humil, la casa no és forta i malgrat ser festa major els plats no ho demostren. De primer una amanida de l’hort amb quatre enciams, tomàquets i ceba, que a la petita Maria l’hi fa fàstic. De segon plat, la dona de l’Enric ha fet un trinxat de patates amb una mica de vianda, aromatitzades amb un polsim de pebre que la seva mare encara guardava gelosament al rebost de casa. Havent dinat les diferents famílies que comparteixen espai s’ajunten per fer una llarga sobretaula on les converses inunden les hores. Per una estona sembla que tots els anys de derrotes i penúries només hagin estat un llarg malson. Parlen de tots aquells que ja no hi són, com si en un moment o un altre haguessin d’aparèixer de darrera els arbres.

La Maria encara és petita però poc a poc va quedant encisada amb les històries que el tiet Enric explica de l’avi Joan i sobretot del seu pare, el Jaume. Per ella en sentir allò l’hi sembla que són dos herois que han lluitat contra monstres i gegants. Ella mai ha vist al seu pare però la seva curta edat encara no la fa ser conscient de que pot ser no el veurà mai. La nena s’imagina que està lluitant, però que aviat acabarà i tornarà a casa com un heroi, com el que tothom diu que és!

La llarga tarda de setembre poc a poc es va consumint entre converses, és el moment de tornar cap a la colònia a fer els darrers balls de la festa. Un petit embalat guarneix la petita plaça del cafè. Les parelles s’abrasen i ballen distants del que les envolta. L’amor les posseeix i les fa voltar i voltar com si els seus cossos en perfecció formessin un de sol. La Margarida en un racó mira amb els ulls entelats i recorda aquella festa de juliol del 1936 quan era ella la que ballava i l’amor l’hi omplia cada mil·límetre del seu cos. Pensa: què injusta ha estat la vida amb nosaltres, què poc ens va durar aquella alegria. Són els pitjors moments per una dona que va veure com el seu germà queia al front i com el seu Jaume encara està perdut per aquests mons de Déu sense data de retorn.

Amb les darreres notes, la gent de Sant Corneli retorna poc a poc a les seves cases. La rutina demà els tornarà a ocupar i la negra pols del carbó cobrirà les seves robes i les seves cares. A la llunyania entre els petits pins que lluiten per sobreviure entre tanta roca, una silueta mig ajupida s’amaga i taral·leja la darrera cançó. És el Jaume que amb un grup de companys està preparat per assaltar una torre elèctrica que deixarà incomunicats per unes hores els habitats de la colònia i sobretot el “quartel de la Guàrdia Civil”, l’objectiu principal. Els dies de guerra han acabat per a ells, els temps de la resistència no han fet res més que començar.    

Foto1: Sardanes a la plaça del Cafè.

Foto2: Grup de noies realitzant una "Fontada"

Música:

torna, torna Serrallonga (Esquirols)

La guerra fantasma.

"Déjenme decirles, a riesgo de parecer ridículo, que el revolucionario verdadero está guiado por grandes sentimientos de amor. Es imposible pensar en un revolucionario auténtico sin esta cualidad. Quizá sea uno de los grandes dramas del dirigente; éste debe unir a un espíritu apasionado, una mente fría y tomar decisiones dolorosas sin que se contraiga un músculo. Nuestros revolucionarios de vanguardia tienen que idealizar ese amor a los pueblos. No puede descender con su pequeña dosis de cariño cotidiano hacia los lugares donde el hombre común lo ejercita."  (Ernesto Guevara "Che")

18 de març de 1945. El sol de finals d’hivern, poc a poc va desapareixent darrera les muntanyes pelades que durant tants anys han explotat per utilitzar la fusta per a les mines. L’Enric que ja fa una mica que ha acabat el jornal a la mina, camina a pas lleuger vora el pla inclinat “Natàlia” que el portarà fins a d’alt de tot del Serrat del Bous. Un cop allà un camí planer fins arribar al cementiri de la  colònia de Sant Corneli. Ja fa uns quants vespres que l’Enric hi treballa emblanquinat nínxols. És una feina que no l’hi agrada però la necessitat de diners és superior als seus desitjos. Les mines ja no venen tantes tones com uns mesos endarrere, des de que els aliats van alliberar França, el corredor de mercaderies que anava des d’Espanya fins Alemanya a quedat tallat i ara, tota la demanda procedeix única i exclusivament del propi país, per tant la producció ha disminuït molt, així com els jornals.

El cementiri igual que tots els edificis de la colònia pertanyen a l’empresa Carbones de Berga SA. És una petita construcció rectangular envoltada de nínxols a banda i banda i al centre algunes tombes escampades per terra, corresponents a èpoques anteriors. També hi ha fosses comunes. El pobre Enric que cada diumenge igual que tots el habitants del nucli va a missa, cada cop que ha d’entrar per la porta de nit pensa en tots el evangelis i en totes les proclames que el capellà fa sobre l’apocalipsi i no pot deixar de sentir por. De fet un dels objectius principals del difunt senyor Olano era que la vida de totes les persones de la colònia es marques per la moralitat i per la vida religiosa, aconseguint així una submissió a la vida pacífica i a l’empresa.

La feina al recinte mortuori és senzilla, sense masses esforços físics però poca gent s’atreveix a realitzar-la i menys després dels rumors que s’expliquen vora el foc en que algunes nits al cementiri s’escolten sorolls i s’hi fixes bé la vista s’hi poden veure ombres movent-se entre les tombes. L’Enric fa el cor fort pensant en la seva família i en el seu futur fill que aviat arribarà al món. Però pel que pugui ser, sempre va acompanyat del “Mingu” un gos petaner amb nom de persona que en prou feines s’hi veu, però com a mínim pensa que s’hi sent quelcom cridarà.

Poc a poc la foscor va omplint tots els racons de petit recinte conformant una postal que a molts els hi glaçaria la sang, l’Enric mig introduït en un nínxol emblanquina, aliè a un grup d’homes que l’han encerclat, mentre el “Mingu” dorm la seva vellesa vora uns xiprers. Un espetec de branca que es trenca posa sobre avís al pobre noi que surt del forat amb la cara més blanca que la llet i amb el pinzell a la mà en fora, amenaçant. Tot just quan feia el primer pas per intentar fugir, una veu familiar el crida amb certa tendresa, l’Enric descol·locat per l’ensurt triga uns segons a reaccionar i adonar-se que davant seu hi té el seu germà Jaume al qual no veia des de fa molts anys. Una abraçada i unes llàgrimes omplen de felicitat un espai que per sí respira tristesa. Els dos germans seuen al costat de la petita sagristia del cementiri mentre els altres acompanyants amb posat tens vigilen la porta.

L’Enric poc a poc pren consciència de que el seu germà ha tornat però no per quedar-se, el seu germà és un “maqui”, aquella paraula que el tinent de la guàrdia civil havia maleït tant en els discursos que adreçava al poble per avisar-los del mals que els “rojos” encara podien fer.

El Jaume amb cara seriosa explica al seu germà tot el que comporta la seva nova situació: “Enric, has d’entendre que malgrat avui estigui aquí amb tu de moment no puc tornar a casa i sobretot la Margarida no pot saber res d’aquesta trobada. Sé que per molt que l’hi digués que no em pot venir a veure ella acabaria venint i la seva vida i la de la Maria correrien perill i això no ho puc permetre. No sé quan durarà aquesta situació però estem intentant crear una xarxa de resistència en aquest cantó de la frontera. Les experiències de la resistència a França ens ha demostrat que és possible guanyar i estem segurs que s’hi comencem un resistència armada poc a poc la gent s’hi afegirà fins a fer insostenible la continuïtat del regim i a més, la conjuntura mundial ens és favorable amb la més que imminent caiguda d’Alemanya i amb l’ocupació de Berlín pels americans i de l’exèrcit roig. Un cop la guerra mundial acabi hem d’aconseguir que la lluita clandestina sigui forta i obligui als governs aliats a donar-nos un cop de mà i alliberar així el darrer país dels feixistes.Estic segur que aquest cop ho podem aconseguir. De moment Enric, et demano que no ho expliquis a ningú i que segueixis amb la teva vida habitual, fins i tot si pots contribueix a les llegendes de fantasmes al cementiri ja que així ningú gosa acostar-se a les nits i ens permet reunir-nos amb tranquil·litat igual que també es fa a Berga. Va Enric sigues valent que ja veuràs com aquest cop ho aconseguirem.”

Amb aquestes paraules i amb una abraçada ben forta el Jaume s’acomiada de l’Enric i s’incorpora al grup de tres homes que l’acompanyen. El pobre Enric amb prou feines els hi veu les cares, però escolta perfectament com dos són germans i pel què sembla es diuen Sabater. Poc a poc les siluetes dels quatre homes es perden entre la foscor i el silenci torna a omplir el cementiri. El jove pensa que per avui ja ha pintat prou i decideix tornar cap a casa per una carretera de rocs, durant el camí té el temps suficient per prendre consciència de tot el que el seu germà l'hi ha explicat i sobretot els perills que comportà tenir un germà “maqui”, ja no només per a ell si no per a tota la família. De totes maneres sempre ha envejat que tant ell com el seu pare hagin lluitat per uns ideals i creu que ara l'hi toca a ell ser valent i ajudar al seu germà en una guerra fantasma.               

Foto1: Grup de maquis.
Foto2: Quico Sabater.
Foto 3: Ramon Vila Capdevila "Caracremada".

Música: Massana Brams

La nit més fosca!

"A la sortida del túnel de Viella estava esperant-nos el general Moscardó amb diverses desenes de milers de soldats, tancs i artilleria; en conjunt una força contra la que no teníem cap possibilitat. Romandre a la Vall d'Aran no hauria tingut cap sentit; ens desallotjarien fàcilment, i avançar pel túnel de Viella, com pensaven alguns, era ficar-se de cap a una trampa." (Santiago Carrillo)

19 d’octubre de 1944. Són dos quarts de sis del matí. La foscor embolcalla els boscos i les muntanyes de la Vall d’Aran, on arraulits es troben tres mil homes a l’espera del senyal d’atac. El Jaume al costat de varis companys, que amb el pas de les batalles conjuntes ja són com germans s’escalfa les mans. Les temperatures dels darrers dies no són gaire baixes però el fet d’estar en plena matinada i a una alçada considerable fa que el fred sigui més present.

Són aquests moments previs a la batalla on els sentiments dels combatents acostumen aflorar. Alguns, pocs, resen a Déus amb l’esperança de que quelcom sobrenatural els protegeixi dels perills, la majoria simplement repassen les seves vides amb l’esperança de que aquestes hagin valgut la pena i que algú recordi per sempre el seu nom. El Jaume amb la mirada perduda acarona el seu fusell francès que tanta sort l’hi a donat al llarg dels darrers anys i pensa amb tot allò que està deixant de viure. Pensa en la seva petita Maria que encara no ha vist mai, pensa com s’ha perdut les seves primeres passes, les seves primeres paraules i té por de que la seva petita filla no entengui què vol dir tenir pare. Per dins pensa que s’hi mai torna a casa el primer que farà es abraçar-la ben fort a ella i a la Margarida, a la qual somia tornar-li a fer un fill.

De cop i volta un crit fort posa els guerrillers en situació. L’hora ha arribat i les primeres corredisses les acompanyen alguns trets. L’ocupació de la Vall d’Aran ha començat puntual i sense aturador, esperen arribar ràpid fins a Viella.

La idea d’ocupar la Vall d’Aran s’havia forjat unes setmanes abans, després de veure com el desembarcament de Normandia havia estat un èxit i com ràpidament les tropes aliades havien aconseguit pràcticament alliberar França. La participació activa de molts republicans en la resistència francesa contra els nazis i la seva posterior victòria els feia creure que el moment havia arribat. Ara era la seva, després de molts anys de derrotes, el moment de la venjança havia arribat, i aquest cop els aliats no els deixarien a l’estacada i s’hi ells començaven l’atac, ràpidament els anglesos, americans i sobretot els francesos els ajudarien a derrocar l’últim reducte de feixisme encara sencer.

Amb aquestes premisses i les constants proclames a les ràdios de l’exili, molts refugiats es van posar a les ordres dels dirigents del partit comunista per portar a terme l’ofensiva. D’altres simplement anaven a lluitar pel seu compte amb companys del maquis francès, per prosseguir amb l’experiència victoriosa.

El pla ja estava traçat, mentre la guerra a Europa es centrava en l’intent dels aliats d’encerclar poc a poc Alemanya amb l’atac per dos fronts, els refugiats espanyols atacarien les fronteres d’Espanya pels Pirineus, en diverses operacions d’engany amb l’objectiu de llançar un atac contundent a la Vall d’Aran. El fet que l’objectiu principal fos la Vall d’Aran no era casual. La seva geografia era perfecte, l’únic accés pel Port de la Bonaigua feia que fos una plaça fàcilment defensable i les dures condicions climatològiques de l’hivern permetria als revoltats organitzar-se i donar temps als exèrcits aliats a declarar la guerra a l’estat espanyol.

Així els primers atacs ja es produïren el dia 3 d’octubre amb l’entrada per Roncesvalles, Erronkarri amb l’objectiu de distreure però també de començar a ocupar el port de la Bonaigua i obrir així un corredor cap a França per facilitar l’entrada de més companys. El dia 19 d’octubre es produeix l’atac principal a la Vall d’Aran amb l’entrada de tres mil homes. En un primer moment l’atac va ser un èxit i ràpidament es van ocupar Bausen, Pradell, Vilamòs, Montcorbau, etc, tot semblava que anava molt bé, però poc a poc la resistència franquista encapçalada pel general Moscardó va aconseguir frenar l’avanç establint durs combats i permetent així el desplaçament del cinquè batalló de muntanya de l’exèrcit franquista fins la zona. Els combats van persistir durant dies, sense que els maquis aconseguissin controlar el Port de la Bonaigua. Al final el dia 27 d’octubre de 1944 Santiago Carrillo i l’estat major dels guerrillers comunistes prenen la decisió d’efectuar la retirada completa de la zona per varis motius. La resistència franquista havia aconseguit aturar l’avenç, i aquesta a més, estava encerclant als guerrillers. Els habitants no s’havien aixecat en armes per què en cap moment es van creure una revolta utòpica, i el més important, els països aliats un altre cop havien ignorat per complet els problemes dels seus amics del sud. Així trobem com de nou un gran nombre d’homes han de tornar a creuar la frontera cap a França.

29 d’octubre de 1944. El Jaume, juntament amb els darrers guerrillers que quedaven a la Vall d’Aran, torna a creuar un altre cop la frontera francesa com uns anys endarrere. Aquest cop però la derrota ja ocupa cada centímetre del seu cos, aquest cop ja no l’hi queda lloc per l’esperança. Quan semblava que per fi la seva sort canviava, que les victòries començaven a regir la seva vida, una nova batzegada el retorna de forma cruel a la realitat. Per primera vegada sent que no tornarà mai a casa o com a mínim no com ell voldria. A França hi té molts amics i tothom el considera un heroi però a la seva terra és un fugitiu, un traïdor i allò que anhela amb totes les seves forces està envoltat d’enemics. Aquesta nit del 29 d’octubre per a molts és una nit de derrota i de tristesa, però sense cap dubte per el Jaume és la nit més fosca des de que va marxar un mati calorós de juliol cap al front.

Fotos: Guerrillers a la Vall d'Aran

Música: Corrandes d'exili