Museu de les Mines de Cercs

dilluns, 20 de febrer del 2012

El dia més trist.

Furgaven mina endins a pic i pala

talps que no veien mai la llum del sol
per a trobar-hi l’alba, el pa dels fills,
la joia de l’esposa, no la mort

Amo, ja tens el que volies: dues
mil tones de carbó diàries, aquesta
vegada amb la torna i tot, trenta cadàvers
com trenta crims, ja trossos de lignit
despresos de la volta entre tapàs,
fòssils anònims, restes vegetals
podrides de fa segles sota terra.

Ah, no ploreu, que amb tant guspireig d’ulls
provocaríeu el grisú de l’odi
i esclataria l’univers en flames!

Orfes i vidues cobraran a dojo
de mans del Déu-Estat, que en aquests casos
sol ésser generós, i sortiran
a la primera plana dels diaris
entre la Sara i el Sahara, entre
noves d’avui que l’endemà s’obliden,
però qui respondrà quan cridin:-Pare?

(Mossèn Climent Forner)



Dilluns 3 de novembre de 1975. Un matí suau de tardor acarona els rostres dels primers vianants que transiten pels carrers de la colònia. La rutina ha tornat ha omplir les vides de les famílies mineres després de dos dies de festa per celebrar la diada de “Tot Sants”. Una festivitat d’un marcat caràcter religiós que al nucli es viu amb força intensitat. Un dia normal i corrent en la vida de totes les persones vinculades a la mina. Els homes a l’explotació a barallar-se amb el martell, amb la roca dura i la veta de carbó; les dones a la fabrica tèxtil Carme a complir amb el filat. Res, absolutament res, feia presagiar que el dia 3 de novembre quedaria marcat en vermell per sempre més en la memòria de tota una generació i la dels seus descendents.
Eren més o menys dos quarts de nou del matí quan una insignificant espurna, una espurna carregada de maldat feia encendre una bossa de grisú que s’acumulava sense previ avís en una explotació de dos-cents cinquanta metres i de dotze graus d’inclinació de la mina Consolació. De cop i volta el sector de la mina explotava i es convertia en un infern de temperatures insuportables per la vida humana, segant a l’instant la vida de vint i set miners i deixant ferits a diversos més del torn del matí. En un primer moment la confusió arrela amb força a la ment de la resta de miners que treballaven en altres explotacions i dels que feinejaven a l’exterior de la mina. Molts d’ells havien vist l’ensorrament de l’any 1972 i es temien una cosa similar. La brigada de salvament acompanyats del grup de bombers ràpidament feia acte de presència i acompanyats d’altres miners s’obrien pas fins a l’interior sense massa dificultat. L’estructura de la mina estava intacta i en cap cas dificultava l’accés, cosa que sorprenia a molts d’ells i que a mesura que avançaven, començaven a veure que allò no era un ensorrament sinó quelcom pitjor. Els primers que van arribar a la zona afectada es van adonar ràpidament de que estaven davant d’una tragèdia de magnituds inimaginables. Cossos humans estesos per terra immòbils i sense roba. La roba s’havia fos sobre la pròpia pell, fent indistingible què era carn i què era sintètic. Per uns moments cap dels assistents al rescat són capaços de moure’s, paralitzats observen aquella estampa com el pitjor dels seus malsons. Tots sabien que el grisú era perillós, havien escoltat com els més vells parlaven d’alguns accidents i més en concret del de la Mina Clarà Espà de Saldes de l’any 1944, però cap d’ells havia assistit en directe a una cosa així. Poc a poc la responsabilitat torna a les seves ments i comencen a buscar supervivents sense aturador. La veritat és que són molt pocs i estan greument ferits. Les tasques d’extracció no són fàcils ja que les cremades són de consideració hi no tenen clar n’hi com col·locar-los en les lliteres. A l’exterior, la resta de miners facultatius esperen impacients, així com la primera gent que s’ha assabentat de la noticia. A mesura que l’estona passa la llista i el grup de treball accidentat comencen a estar més clars. Per qualsevol miner és un dels moments més durs. Familiars, amics i companys es troben entre ells. A més, arriba el moment de fer grups per anar a buscar les famílies dels miners que han patit l’accident. Un grup de tres miners acompanyats d’un enginyer són els que a peu arribaran fins a la fàbrica “Carme” on treballen moltes dones dels miners. El camí és curt però per aquells quatre homes es farà etern. Com explicar que el seu home, que el seu fill, que el seu xicot mai més tornarà a casa, mai més les tornarà abraçar amb aquells braços forts de tantes picades a la mina. Cada passa és un record, cada passa és una fiblada d’un sentiment indescriptible de dolor. Al arribar a la porta de la fabrica, algunes llàgrimes comencen a recorre les seves galtes.
A l’interior les dones absents de tot el que està apunt de succeir continuen filant. La Maria, en un teler a prop de la porta treballa mentre parla amb una companya, de cop i volta veu com l’encarregat de torn s’acosta cap al grup de dones acompanyat dels quatre homes. En aquell moment un calfred omple el seu cos. Totes les dones són conscients del que succeeix. Són els pitjors moments: la incertesa, la confusió, la por de no saber si el seu estimat estarà bé o no. Són sense cap mena de dubte els pitjors moments d’una tragèdia. Poc a poc el grup de miners van parlant amb les dones afectades i se les emporten cap a la mina de la  Consolació. La Maria amb els ulls plorosos marxa en una fila de dones on el silenci omple el trajecte. El Manuel, el seu Manuel treballava en aquell torn, són moments d’una buidor absoluta, i el no saber si està viu, si està mort, si el podrà tornar acaronar, l’enfonsa en la més profunda desesperació.
En arribar a la boca mina de la Consolació l’estampa és indescriptible. Homes asseguts a terra amb el rostre desencaixat, facultatius de mina desfets per la tragèdia. Poc a poc els primers ferits surten amb llitera i amb rapidesa són carregats a l’ambulància. És el cas del Manuel, per un moment l’esperança de la Maria torna a créixer, però només per un moment ja que la gravetat de les ferides, fan preveure el pitjor. Per ella l’espectacle de la boca mina s’ha acabat, però per a molts no ha fet res més que començar. La resta de cossos van sortint de les entranyes de la terra coberts per mantes i provocant un dolor unànime.
El balanç definitiu és de vint-i-set miners morts a l’instant i de tres més en els dies següents a l’hospital així com diversos ferits. L’accident més greu de la història de les mines del Berguedà ha finalitzat, però no les seves repercussions. Els trenta miners morts a la mina Consolació reposaran per sempre al costat del carbó que tanta vida els havia donat i al costat del grisú que aliè a tot mal els havia segat la vida. Per molts, després d’allò, la mina no serà igual, per molts la vida no serà igual, però el record de tots aquells que van perdre la vida per donar el pa als seus mai s’esborrarà de la memòria de tota la gent del Berguedà.

Foto 1: Miners sortint de la mina Consolació amb un dels companys morts.
Foto 2; Familiars de les víctimes.
Música: 


dimarts, 7 de febrer del 2012

La nit més llarga!

Nit de l’1 de març de 1974. Una onada de fred acompanyada d’una llevantada ha provocat una important nevada a tota la conca minera que dificulta amb escreix el bon esdevenir de la seva gent. La foscor i el silenci de la fosca nit només el trenca el bordar d’un gos llunyà que aliè al descans de les persones empenta per la neu un petit gatet que poruc corre com un boig. Malgrat el fred i la neu avui a casa de la Maria i el Manuel un grup de miners i d’amics s’han reunit al costat de l’estufa per debatre. Avui serà una nit llarga i tensa. Estan davant de l’imminent ajusticiament d’un jove anomenat Salvador i entre els sindicats s’està parlant d’emprendre accions contra la darrera injustícia del règim. La reunió és clandestina però necessària i s’ha de decidir què fer si el govern no fa marxa enrere. Les hores passen i la decisió s’ha de prendre.


Salvador Puig Antich va ser detingut el 25 de setembre 1973 en el bar el Funicular després d’una primera batussa. Salvador en companyia de Xavier Garriga van ser introduïts en el portal número 70 del carrer Girona, allà els cops i els fets es varen succeir. Salvador que anava armat va treure l’arma i va disparar dos trets. Els policies que estaven allà, els inspectors Bocigas i Santorum i el subinspector Anguas també van desenfundar resultant mort el darrer per més de dos trets i també ferit de gravetat en Salvador. Després de les cures pertinents i els posterior empresonament a la Model de Barcelona, Salvador va ser acusat d’homicidi i condemnat a dues penes de mort. Altres dels seus companys com Josep Lluís Pons va ser condemnat a diversos anys de presó. A partir de la sentència començava un autèntic compte enrere per la seva família, advocats, organitzacions i els MIL (el grup del qual formava part).

Salvador sempre havia estat un noi actiu i amb una ideologia forta però arran del maig francès de 1968 és quan realment es va plantejar la lluita armada com a tal. Primer va militar a Comissions Obreres i va formar part del Comitè d’estudiants de l’institut Maragall. La seva ideologia va anar derivant cap a l’anarquisme rebutjant qualsevol dirigisme i jerarquia. Així, un cop llicenciat del servei militar que va fer a Eivissa va entrar a formar part del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament). Ideològicament rebutjaven qualsevol direcció de qualsevol partit i consideraven la lluita armada com una eina per alliberar la classe obrera del capitalisme. Creien amb el comunisme de consell i amb el situacionisme com alternatives al marxisme – leninisme clàssic. El grup estava format per joves de la classe mitja barcelonina com Oriol Solé Sugranyes, Santi Soler Amigó , Josep Lluís Pons Llovet, etc. També formaven part del grup alguns joves llibertaris francesos com Jean Marc Rouillan. La primera acció es va produir el febrer de 1971 i va consistir en atracar una sucursal d’un banc. A partir d’aquest moment aquest tipus d’acció es va convertir en una tònica del grup. Amb els diners s’editaven les publicacions clandestines del MIL així com es finançaven els comitès de vaga i s’ajudava als obrers que patien represàlies. Al principi tot anava bé i cada atracament es convertia en un joc de nens, ningú s’interposava entre ells i els diners, però poc a poc la sort va anar canviant i la policia reduïa el cercle fins aconseguir detenir primer a Oriol Solé i Josep Lluís Pons al intentar creuar França el de setembre de 1973. El 25 de setembre es produïa la detenció de Salvador Puig Antich. A partir d’aquí i sobretot després de ser condemnat a pena de mort, la seva vida es va centrar en intentar frenar aquesta sentència.

El compte enrere estava engegat, la seva família i el bufet d’advocats que el representava va fer mans i mànigues per fer canviar la situació. Van parlar amb ambaixadors, diputats, amb el Vaticà, es van fer mobilitzacions, fins i tot els seus companys en llibertat van planejar un intent de fuga que mai es va poder dur a terme. Sigui com sigui el govern franquista no feia marxa endarrere i la bomba a Carrero Blanco encara va empitjorar les coses provocant en el règim un estat de venjança que s’emportaria a tot i a tothom que li suposés un problema.

Així, la matinada del 2 de març de 1974 es va convertir en tensa i desesperada, no només per als més propers sinó per a moltes famílies que veien incrèdules com el govern estava apunt de cometre una darrera injustícia. El perdó o la commutació de pena no va arribar i, a les 9,40 del 2 de març de 1974 Salvador Puig Antich va ser assassinat a “garrot vil” en una petita cel·la de la presó Model de Barcelona. El seu cos reposa al cementiri de Montjuïc a l’espera de que el seu cas sigui reobert i jutjat de nou, com a mínim per intentar impartir justícia.



A Sant Corneli el matí es desperta fred i trist. Una petita capa de boira omple tots el racons en senyal de tristesa. El miners que s’havien reunit a casa del Manuel i la Maria ja han marxat cap a la mina amb la decisió de parar la producció durant una bona estona en senyal de protesta. No és un acte que serveixi per a molt però la profunda sensació d’injustícia és tant gran que no es volen quedar creuats de braços. Per uns moments aquell règim caduc i obsolet sembla que mai acabarà i que les vides de moltes persones tornaran a estar marcades per la derrota. Les ganes de lluitar per un moment es perden però el miner és una espècie forta i malgrat tot, avui encara no toca rendir-se, avui tocarà seguir lluitant i sobretot unint els llaços de tota la classe obrera.     

Foto1: Salvador Puig Antich.
Foto2: Salvador Puig Antich.
Foto3: Escrit recordant la mort de Salvador.
Música:  Margalida Joan Isaac