Museu de les Mines de Cercs

divendres, 22 de novembre del 2013

3 d'abril del 79, el dia de la "democràcia"?

"La democracia es una forma de gobierno en la que cada cuatro años se cambia de tirano" (Vladimir llitx Uliànov "Lenin")


Dimarts 3 d’abril de 1979. Fa ja unes quantes hores que el Martí mig ajupit batalla en la reparació d’unes piles russes que fa dies que estan donant problemes. És un sistema que l’empresa “Carbones de Berga S.A.” havia importat cap a principis de la dècada dels setanta després d’enviar diferents enginyers de mines i directius a Rússia i Alemanya a la recerca de noves formes d’extracció més econòmiques i eficaces que fessin més rendibles les explotacions mineres berguedanes.
La jornada transcorre sense massa entrebancs. La mateixa humitat de sempre,  el mateix aire fresquet del sistema de ventilació que jornal rere jornal els i acarona la pell. Però en les converses es nota que avui malgrat tot és un dia diferent. Un cert neguit acompanya als miners que tenen més ganes que de costum d’escoltar la sirena que els allibera de les entranyes de la muntanya.
Avui per a molts suposa una victòria, per altres una experiència totalment nova. I és que avui la gent de la colònia al igual que els milions que habiten la resta del territori podran escollir els seus representants mitjançant el sistema de sufragi universal limitat a partir dels divuit anys. Un fet tant quotidià que no tenia lloc des de abans del 18 de juliol de 1936 amb “El Alzamiento Nacional” . Durant tots els anys de la dictadura franquista la representació municipal era corporativa i l’alcalde era nomenat pel govern en el cas de les capitals de provincia o bé pel governador civil o el cap provincial del “movimento” en la resta dels municipis.
La sirena retrona en força per tota la vall. El Martí corre amb presa cap als vestidors. Un espai rectangular envoltat de rajoles blanques precedit per diferents bancs coronats amb uns ganxos que serveixen de penjadors. Després de penjar la granota blava de l’empresa i de posar la llum de bateria a carregar, el Martí s’endinsa en un dels extrems on és troben les dutxes comunitàries. Tot net i polit, amb uns pantalons de pana acampanats i amb un jersei de “paleta” de color blau marí surt amb dos companys més direcció a Sant Corneli amb un Renault 5. L’espai escollit per albergar el col·legi electoral esta situat a les escoles de la colònia a la plaça Sant Romà i al costat de la mina del mateix nom. Una sola mesa presideix l’espai que malgrat només tenir tres titulars esta ple de bat a bat per l’expectativa generada al llarg de dies. A nivell general el partit més votat seria la “UCD” que ja havia guanyat les eleccions generals del mateix any. Malgrat tot algunes de les ciutats importants de l’estat espanyol havien vist com els candidats del partit majoritari perdien les alcaldies a favor dels candidats del PSOE i del PCE. A nivell català el partit més votat va esdevindré el PSOE seguit del PSUC, però curiosament el partit amb més regidors a nivell nacional va ser CIU amb un total de 1782.
 En el cas del municipi de Cercs només van transcorre a les eleccions dos dels partits anteriorment esmentats, Convergència i el partit dels socialistes. Els electors  cridats a les urnes amb dret a vot eren 1911 dels quals al final varen votar el 67’2 % (1284) produint-se així un 32’8% d’abstenció. Després del recompte exhaustiu de les paperetes el resultat va donar que la força més votada amb un total de 844 vots fos CIU i que el PSC quedes amb un total de 423 vots. De totes les butlletes escrutades 2 varen quedar en blanc i 15 van ser considerades com a nul·les. D’aquesta manera el primer alcalde democràtic de Cercs des de la segona república seria l’ Ignasi Camps i Reverter que destacava per ser durant molts anys el director de la central Tèrmica de Cercs construïda a la falda de la muntanya de Sant Corneli. La seva construcció va finalitzar l’any 1971 després de tres anys on van participar més de nou cents treballadors. La seva ubicació no va ser casual. La proximitat amb el lignit berguedà i sobretot els grans afluents d’aigua feien de la zona el lloc idoni. Durant uns anys la gent de la conca minera havia conviscut amb la construcció que per als més grans de la zona semblava una obra faraònica. Va ser necessari excavar part de la muntanya, aplanar el terreny, desviar el canal industrial de Berga (promogut per diferents empresaris però amb un ideòleg clar com va ser el senyor Boixader), canalitzar tota l’aigua de la font de la Vedella i del torrent de la “Garganta”. Però la imatge que va quedar en la retina de tots els berguedans de l’època va ser el transport de peces gegantines que van obligar a desmuntar cantonades i balcons d’alguns dels petits pobles de la comarca per on passava la carretera que portava a


Barcelona. D’aquesta manera l’any 1971 es donava per inaugurada la nova central Tèrmica que substituïa a una de més petita de l’any 1931. A partir d’aquell moment la postal visual del berguedà va continuar sent muntanyes com el Pedraforca però per a molts ja mai més es  podria separar la comarca de la xemeneia i de la enorme torre de refrigeració que nit i dia abocava al cel berguedà tones de vapor d’aigua. 


El Martí espera impacient l’escrutini que la seva mare, el Joan de “cal Menut” i la Roser havien de fer amb l’atenta mirada del jutge de pau i d’una parella de guàrdia civils. Al cap i a la fi el resultat acabaria sent el de menys, per a molts dels assistents aquell dia quedaria marcat en vermell al calendari per ser el primer en que en “democràcia” podien escollir qui els representava a nivell local. Internament però la Maria pensa que allò no significa massa i que encara queda molt camí per recórrer en la recuperació de les llibertats perdudes en anys passats.        

Foto1: Propaganda sobre les eleccions.
Foto2: La Vanguardia.
Foto 3 i 4: Vistes de la central tèrmica de Cercs, on podem observar la Torre de refrigeració, la xemeneia, així com l'edifici de la turbina. 
Música:  Le meteque "George Moustaki"