Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 24 de desembre del 2013

Nit de reis.

"I will honor Christmas in my heart and try to keep it all year." (-Charles Dickens)



Nit del 24 de desembre de 1979. “Germans aneu-vos-en en pau”. Amb aquestes paraules el mossèn del poble Víctor Sallent acomiada els seus estimats feligresos de Sant Corneli. Al sortir un petit calabruix de neu cobreix els arbres i les teulades que s’estenen al llarg de la colònia fent d’aquesta nit de Nadal una nit realment bella. Moltes famílies aniran juntes cap a casa per acabar de compartir neules i torrons, altres s’acostaran al “Cafè” i entre copa i copa recordaran batalles de quan eren joves i aquells bons amics que ja no i són. El cafè de la colònia és un espai que consta d’una sala relativament gran, amb una barra just davant de la porta d’entrada. En motiu dels dies de festa, en un dels racons, una taula molt gran serveix d’excusa perfecte per muntar-hi el pessebre que en guany a rebut el segon premi. Ja fa un munt d’anys que al nucli miner, els carrers i les cases competeixen per a veure qui realitza un pessebre millor. D’aquesta manera és molt habitual de veure com en els dies previs, els pares i els fills recorren les petites pinedes del voltant recollint tronquets, pinyes, escorça i una mica de molsa per guarnir de forma adient la seva creació.

El Martí i la Marjanne recorren amb pressa les escales que separen l’esplanada davant del safareig del “carrer de la Font”. Agafats de la mà i sense fred intercalen el caminar lleuger amb besades llargues que semblen no tenir aturador. Al arribar a les golfes, la jove veu com el seu Martí a omplert l’estança amb unes espelmes rodones que doten l’espai d’una llum tènue que dona sensació de calidesa. En un racó, el sofà recobert amb una manta de l’avia Margarida i al mig de tot uns palets que fan funció de taula amb una ampolla de vi de la “Bodega de Berga”. El Martí a preparat tot amb molta cura per donar un Nadal a la seva estimada totalment diferent. Mentre s’ajup per encendre l’estufa de llenya per acabar de donar calor a la sala la Marjanne resta darrera seu, al girar-se el jove queda sense alè. La noia resta pràcticament nua de peu amb les galtes vermelloses de la vergonya. Faran falta uns quants segons i un bon glop de vi  perquè el Martí recuperí l’esma i sigui capaç d’articular uns sons semblants a les paraules. La Marjanne el besa suaument hi ha cau d’orella i amb suavitat l’hi diu “ fa temps que somiï-ho en ser teva i que tu siguis meu”. El pobre noi encara no les té totes i creu que esta somiant o quelcom pitjor que es quedarà sense aire als pulmons. Mai recorda una sensació tant forta dins del seu pit, sembla que aquest estigui apunt d’esclatar i que el cor l’hi surti per la boca. Poc a poc però els petons i les carantoines de la Marjanne el van tranquil·litzant i sense tant neguit es comença a deixar portar hi ha trobar-se còmode amb la situació.
De cop i volta dos cossos completament despullats un davant de l’altre. Una carícia suau al clatell, una mà que amb por acarona tendrament un pit, dues mans que agafen amb força les natges, i sense adonar-se’n dos cossos que en un res es converteixen en un de sol. Una estona de cel que deixa pas a una explosió de sentiments difícil de d’escriure que deixarà pas a més petons que confluiran amb la Marjanne adormida tendrament als braços del Martí. Ell en canvi no pot dormir, el que sent és tant estrany que difícilment el deixarà dormir. No pot deixar de mirar aquell ésser tant perfecte que respira dolçament al seu costat. Creu que res en el món el podria fer ser més feliç i pensa si allò que sent ell, és el mateix que varen sentir la seva àvia Margarida i el seu avi Jaume aquella nit fugaç que van fer seva la colònia desprès de tants dies al front lluitant per mantenir vius uns ideals que amb el pas del temps continuaven vigents. 


Fotografia d'en Josep Baraut que ens ha deixat aquest any. Les seves fotografies esdevenen un llegat únic per entendre millor com es vivia i com es treballava a l’interior de les galeries berguedanes dels anys quaranta. Serveixi aquesta imatge per retre-li un merescut homenatge.   

Sense adonar-se’n el jove veu com els primers rajos de l’alba entren dissimuladament per darrera del porticó de fusta. S’aixeca i prepararà una cafetera de ferro carregada d’aquell cafè de l’economat que tant bon aroma deixa a les cases. La jove tota emmandrida poc a poc va tornat a la vida amb un somrís que l’hi omple tota la cara. El Martí de nou bocabadat no entén com la Marjanne encara es més bonica que a la nit anterior, això si té claríssim que mai permetrà que res ni ningú pugui danyar aquell ésser tant perfecte. Per ell el Nadal sempre havia estat un dia especial però a partir d’avui mai podrà oblidar com una nit de Nadal el seu cos i la seva ànima havia quedat atrapada per sempre entre els braços llargs i blancs d’aquella noia. Pel Martí cada nit al seu costat esdevindria una nit de reis.