Museu de les Mines de Cercs

dimecres, 7 de desembre de 2011

Lignit de vida, lignit de mort.

"La mort ne nous dépouiller de leurs proches. Au lieu de cela, nous les gardons et nous immortalisé dans la mémoire. Vie elle-même nous prive de nombreuses fois pour toutes."
(François Mauriac)

Dimarts 11 de juliol de 1972. El matí es desperta càlid i trist, la notícia ja inunda tota la conca minera de Fígols de punta a punta. Aquesta nit, la mina s’ha ensorrat atrapant gelosament al seu interior a nou miners del torn de nit. La Maria, com la resta de gent, s’ha desplaçat fins a la boca de la mina “Consolació” on s’ha produït el fatídic accident. En arribar, veu la imatge habitual d’una boca de mina fosca i humida que tants esforços ha costat d’obrir i que tants diners ha donat als empresaris. En un primer moment, les notícies són confoses, no està massa clar què ha passat ni quin són els miners implicats en l’accident. La resta de miners dels tres torns estan a l’interior per treballar en les tasques de rescat.

A fora, les primeres escenes de dolor comencen a aflorar, algunes informacions falses fan que algunes dones es desmaïn deixant pas al caos i a les situacions d’angoixa. A l’interior el panorama es vén diferent. Els miners, acompanyats dels serveis sanitaris i d’alguns membres de la benemèrita, s’han obert pas fins a l’explotació número cinc on s’ha produït l’esfondrament. El panorama que es troben és d’una magnitud considerable i de difícil solució, malgrat tot, saben que han d’actuar el més ràpid possible desobeïnt les ordres d’alguns facultatius que recomanen anar poc a poc per evitar un segon ensorrament. Un munt de roques de carbó i de ferros s’entrelliguen entre sí dificultant la utilització de maquinària i obligant als miners a treballar pràcticament amb les seves pròpies mans.

El Manuel ha començat la laboriosa tasca de retirar, pedra a pedra, la brossa caiguda del sostre i, així, amb pas lent però ferm, avançar en la recerca dels companys. La noció del temps va desapareixent poc a poc i l’aire, cada cop més carregat per l’absència de ventilació degut al conducte cedit amb el sostre, obliga els miners a treballar en un estat gairebé d’inconsciència i, a estones, de mareig.

Poc a poc la conca minera es va quedant a les fosques donant pas a la nit, però tot i això, cap de les persones congregades a les portes de la mina es mou del seu davant. Els primers voluntaris comencen a preparar una mica de menjar i duen algunes flassades per passar la nit al ras. La nit d’estiu els acarona suaument el rostre, però són molt pocs els que se n’adonen que un cel estrellat immens sembla cobrir-los en senyal d’ànim. Alguns dels miners que porten hores lluitant contra les pedres i el temps surten a l’exterior a recobrar una mica les forces, al cap de poc tornen de nou cap a les entranyes de la terra.

Gairebé sense adonar-se’n, el matí torna a omplir tota la vall. Encara no se sap res dels atrapats, però alguns dels noms ja comencen a ressonar amb molta prudència per no exaltar emocions.

A l’interior, la lluita segueix constant i, a pic i puntona com havien fet els seus avis, avancen cap a la tragèdia que a cada hora que passa es fa més evident. No serà fins ben entrat el matí que els esforços comencen a donar fruit i els efectius de salvament troben els primers miners sepultats. Són moments d’alegria i d’esperança perquè el primer miner és viu. Per uns moments creuen que tots apareixeran amb vida i que l’accident es podrà recordar amb tots els companys. Però la mina no dóna concessions, et dóna el carbó tant preuat que et permet portar el pa a taula per als teus fills, però és dura i cruel; per una banda et dóna la vida i per altra, te la pren, tancant així un pacte ancestral entre mina i miner.

El primer company mort apareix tornant en dolor i llàgrimes el trist treball dels companys que amb esforç segueixen traient runa. A fora, els serveis sanitaris i la Guàrdia Civil fan un cordó de seguretat per evitar que els familiars s’amunteguin a la boca de la mina per veure els primers rescatats i els primers morts. La tensió es podria tallar amb un ganivet i ràpidament la primera família devastada pel dolor de la mort s’enfonsa en la més profunda desesperació. Per a ells, la llarga agonia de l’espera ha acabat, per a les altres famílies aquest fet no ha fet res més que accentuar-la. 

Passa a passa els miners, esgotats, van traient els companys atrapats fins ben entrada la tarda en què el darrer cos serà rescatat de les entranyes de la terra. El balanç del dramàtic accident va ser de nou miners atrapats, dels quals dos es creu que van morir a l’acte i els altres set van ser hospitalitzats. En els dies posteriors dos miners més perdien la vida a l'hospital. Un balanç massa dur per una gent acostumada a l’esforç i al treball, però no avesada a la mort.

Poc a poc la colònia minera es va enfosquint. La nit del 12 de juliol ha arribat, torna a ser una nit càlida i plàcida, però avui ningú no passeja pels corriols ni ningú fa conversa a les portes de les cases. Avui tots es recullen a casa sense ganes de res, a les mines sempre és present la mort, però ningú està preparat per a ella i menys per la mort de persones joves que només tenen el desig de tirar endavant una família amb l’esforç i la suor. Avui, algunes finestres de la colònia lluiran unes espelmes que faran llum tota la nit per fer companyia a les ànimes dels miners morts que per sempre més reposaran al costat del carbó, del pic i del martell. Per sempre més les seves vides, les seves històries, formaran part de la mina.

Foto1: Mina Consolació.
Foto2: Sortida de la mina Sant Josep.
Vídeo: "EN LA PLANTA 14 (Víctor Manuel)"

dimarts, 8 de novembre de 2011

Pantalons de campana, cabells llargs i sotanes.

"Un pueblo puede tener piedras, garrotes, pistolas o cañones; aún así, si no tiene libros esta completamente desarmado."

Dijous 28 d’abril de 1966. La forta pluja inunda la dolça vesprada i obliga les famílies mineres a reunir-se a les cuines econòmiques com havien fet generació rere generació. En els últims dies, les temperatures havien estat molt bones i els passejos al capvespre eren ja molt freqüents, però l’aigua d’avui a fet canviar la rutina.

Són estones de converses a l’entorn de la ràdio o de les televisions dels més adinerats. A casa dels Caballol, el petit Martí s’entretén corrent pel terra irregular de la petita vivenda. Mentrestant, els adults allarguen les converses amb aquell bon cafè que prepara la cafetera  d’alumini envellida de la Margarida que havia heretat de la seva mare. Són dies de converses exaltades sobre la mina i les noves reclamacions, però sobretot són dies de converses sobre els moviments socials del món, de Barcelona i altre cop , com no, de la repressió estúpida d’un règim que es manté impassible davant qualsevol mena de retret a la seva manera de fer.

Al món, el moviment hippie nascut a principis de la dècada dels 60, ha començat una oposició pacífica, però sense aturador contra la política dels Estats Units i la seva intervenció a la guerra del Vietnam. Una guerra a l’altre punta del món i que molt poca gent entén perquè hi participa. Paral·lelament al moviment hippie, molts intel·lectuals de diferents disciplines també han començat a mostrar el seu desacord amb la participació a la guerra, com per exemple un jove anomenat Martin Scorssesse, que realitzà un any després un curt anomenat “The Big Shave” com a protesta per la mort de joves en una guerra estúpida i d’una forma estúpida. Són anys de moviments massius de joves en contra d’uns dirigents a qui veuen caducs i envellits i allunyats dels seus ideals.

Mentrestant, a la Península, el règim franquista continua la seva política de mà dura i de fer veure que la gent viu en una societat idíl·lica. Però poc a poc l’oposició al règim és cada cop més evident i ja ho fa a cara descoberta.

El 26 d’abril un grup massiu d’estudiants es reuneix a la Universitat de Barcelona per celebrar una assemblea. El llavors rector Francisco García Valdecasas va demanar ajuda a la policia que al dia següent clausurà la Universitat i detingué a diferents estudiants. Tot aquest clima d’assemblees es produí com a conseqüència de la realitzada del sis a l’onze de març al convent dels Caputxins de Sarrià pel sindicat democràtic d’estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). A la reunió hi van assistir trenta tres intel·lectuals, cinc cents estudiants, dos sacerdots, tres observadors internacionals, i set periodistes entre els quals es trobava l’holandès Robert Stephen Bosschart. Aquesta assemblea va acabar tenint una gran repercussió a nivell internacional i fins i tot la censura informativa va tenir greus problemes per tapar-la. És per aquest motiu que el règim no volia ni podia permetre cap altre intent similar de reunió. Així, la policia actuà de forma ràpida i contundent en l’intent de reunió a l’interior de la Universitat de Barcelona. Amb el què no contava el règim era que, aquest cop, les protestes serien evidents i de persones que mai s’haurien imaginat.
Aviat, quatre sacerdots es reuniren a la catedral de Barcelona per redactar una carta de protesta dirigida al comandant de la “Brigada de Investigación Política”, on demanaven que amb els detinguts se’ls atorgués un tracte de “Pacem in Terris”. Poc després, nombrosos grups de sacerdots amb sotana es dirigiren a la “Jefatura de policia” amb l’exigència de parlar amb Juan Creix. La festa va acabar amb la negativa de la policia i amb la resistència dels capellans a marxar. La imatge es va produir quan la policia va rebre l’ordre de carregar i els carrers de Barcelona es van omplir de capellans amb sotana perseguits per la policia. Fins i tot el “The New York Times “ se’n va fer resò, deixant en una evidència mundial el règim del general Franco que, aliè a tota crítica, mantenia amb mà de ferro la dictadura.
Aquests dos moviments estudiantils no varen ser res més que el primer germen revolucionari que, poc a poc, va anar aflorant a l’entorn de les facultats. A mesura que els anys van anar passant, es van anar fent més evidents i més constants, demostrant al règim i al món que les coses amb tenacitat, esforç i sacrifici es podien aconseguir. Molts van caure en el camí de la llibertat, però gràcies al seu sacrifici molts d’altres van continuar la lluita fins al final.

La Maria, que escoltava atentament els fets ocorreguts a Barcelona no podia dissimular un somriure de felicitat. Poc a poc la societat començava  a plantar cara a aquells que li van prendre el pare i ,en aquest moments, començava a ser conscient que els senyors de Franco podien aguantar més o menys, però que tard o d’hora caurien i, aleshores, es faria justícia a tots aquells que van caure per la causa.
Les converses poc a poc s’apaguaren al mateix ritme que la brasa de la cuina; ja era l’hora d’anar a dormir. A l’endemà havien de treballar de valent com cada dia, però aquesta vegada amb la il·lusió d’un demà ple d’esperança.    

Foto1: Moviment hippie.
Foto2: Reunió al convent dels Caputxins.
Foto3: Els Grisos.
Vídeo: Curtmetratge "The Big Shave" Martin Scorssesse.
                                                                                                         

divendres, 28 d’octubre de 2011

Bona nit capità Raymond

"Hay que seguir la lucha con lo que podamos hasta que no podamos" (Benito Juarez)

11 d’agost de 1963. Una calor asfixiant inunda cada racó de la conca minera de l’Alt Llobregat, fent que els miners desitgin endinsar-se a l’interior de les galeries per buscar una mica d’ombra i de fresca. Són dies llargs i nits curtes on la son costa de conciliar.
La Maria, abatuda, resta estirada al llit i, amb molta suavitat, subjecta el Martí, el seu fill de tan sols un parell de dies. El pare, el Manuel, ja fa unes hores que, com cada matí, ha emprès el camí cap a la foscor de les galeries. Acaben de ser pares, però la mina no para i qui vols cobrar no pot deixar de furgar la terra.

Aquests dies són dies feliços a casa dels Caballol. La Margarida ja ha passejat exultant pels camins i corriols, sembla que amb aquest naixement, tot el patiment de la guerra queda més lluny i, per fi, creu que podrà ser feliç. En canvi a la Maria, mare per primer cop, té, un sentiment de contradicció li envaeix el cor. Està molt contenta perquè a la fi té entre els seus braços el petit Martí, però per altra banda un sentiment de pena també li recorre les venes. I és que malgrat tot, ha sentit que fa uns dies havia caigut en Ramon Vila Capdevila a prop de Castell Nou de Bages i, tot mai l’havia conegut, les històries que li explicava el tiet Enric la feien somiar i el saber que era amic del seu avi encara l’omplien més d’orgull.

“ En Ramon Vila Capdevila més conegut com “Caracremada”, “Marotó”, o “Passos llargs” havia nascut l’1 d’abril de 1908 a Cal Peron, una masia actualment ensorrada del poble de Peguera. Va nèixer en el si d’una família humil i de ben petit ja va començar a saber el què era l’explotació infantil i el dolor. Va perdre una germana en un incendi i, amb només 12 anys, la seva mare morí a causa d’un llamp, el mateix que, segons diuen, li havia causat les cremades de la cara. Va treballar a l’indústria tèxtil de la Pobla de L’illet, on va cometre els seus primers sabotatges. Posteriorment, es va traslladar a les mines de Fígols, on l’any 1932 va participar a la revolta llibertaria del gener del 32, motiu pel qual va ser empresonat amb altres miners durant sis mesos. Un cop en llibertat va participar en la vaga de tramvies, motiu pel qual tornà a la presó fins el juliol de 1936, moment en que esclatà la guerra civil. Durant la guerra s’allistà a la Columna de Ferro de València, lluità al front de Terol passant per la columna Terra i Llibertat fins els últims dies de guerra on, sense cap altre opció, va creuar la frontera. A França, en companyia de molts altres exiliats, va ser internat en el camp de Saint Cyprien i més endavant en el camp d’Argelers, d’on va aconseguir fugir.

Tornà a creuar la frontera per crear el primer grup de resistència contra el franquisme, però en una operació en busca de suministres a terres franceses,  va ser capturat per l’exèrcit Nazi i fou empresonat a Perpinyà. Al cap de poc va ser enviat a treballar forçadament a unes mines de bauxita (roca sedimentària). El seu caràcter fort i combatiu li va permetre escapar-se i, sense dubtar-ho, es va enrolar a la resistència francesa de Llemotges i, després, als maquis de Rochechouart, on se’l començà a conèixer amb el nom de Capità Raymond. Segurament és en aquesta època quan estem davant d’un personatge de magnituds inimaginables per a molts.

A la resistència francesa participà en diferents saboteges a l’exèrcit alemany i destacà sobretot pel seu domini en la col·locació d’explosius i voladures d’infrastructures. Una de les accions més espectaculars en les que va participar, va ser durant l’estiu de 1944: al costat de molts companys procedents d’Espanya van assaltar el penal de Nortrón alliberant tots els presos polítics. També va participar en accions a prop de la costa nord just abans del desembarcament de Normandia. Un cop acabada la segona Guerra Mundial, les autoritats franceses van decidir atorgar-li la Legió d’Honor, la distinció francesa més elevada per reconèixer els mèrits realitzats al servei de la nació. Aquesta distinció va ser creada l’any 1802 per Napoleó Bonaparte. En Ramon, fidel als seus ideals, va rebutjar tal distinció i va prosseguir amb el seu ritme de vida de combatent. Lluny de relaxar-se i començar una nova vida a l’exili, Ramon Vila es va posar al servei de la direcció anarquista per estendre la lluita de guerrilla que tant èxit havia donat a França cap a territori espanyol. De bon principi, la tasca que se li va encomanar va ser la de guia, ja que era un bon coneixedor de tots els passos, camins i corriols dels Pirineus, facilitant així l’entrada i sortida de companys de lluita com Quicó Sabaté o Facerías. Amb Marcel·lí Massana, maqui nascut a Berga, la seva relació sempre va ser cordial i en molts moments van col·laborar. Fins i tot anys després, el propi Massana reconeixia que va estar apunt de tornar a lluitar al costat de Vila en els seus darrers anys.
 
Durant aquest període de temps Ramon Vila va participar en moltes accions. Una d’elles fou a l’any 1946 quan, en companyia de Quicó Sabaté i José Gay entre d’altres, tenia l’encàrrec de recollir un carregament de material a Banyoles. Eren allà quan, de cop i volta, una parella de la Guàrdia Civil els cridà l’alto. En Ramon Vila, sense dubtar-ho un moment, va disparar als guàrdies. Allò provocà un enrenou considerable en un dia de mercat a la petita població d’Osona i, aprofitant tot aquest desconcert, en Quicó va anar a l’hostal on havien fet nit per recollir la maleta.

Amb els pas dels anys, l’abandonament de la causa armada per molts dels dirigents polítics i la caiguda de molts companys, van fer que molts dels resistents encara vius decidíssin deixar definitivament les armes i viure a l’exili. Aquest, però, no va ser el cas de Caracremada, qui va seguir la lluita gairebé tot sol i sense ajuda de cap tipus. Fou en aquest moment quan ens trobem davant del personatge més histriònic. Ramon Vila viu a les muntanyes entre Catalunya i França, pràcticament aïllat de la societat, realitzant, sobretot, sabotatges i voladures de torretes elèctriques. Cada dia que passava, el cercle cap a la seva persona s’anava estrenyent i la Guàrdia Civil anava debilitat els pocs ajuts de què podia disposar.

Finalment, la nit del 7 d’agost de 1963, Ramon Vila Capdevila va ser envoltat per la Guàrdia Civil a prop de la masia de la Creu del Perelló entre els termes municipals de Castell Nou de Bages i Balsareny. Sense pràcticament temps de defensar-se, va ser ferit de gravetat i restà arrupit darrera d’unes roques fins el matí següent. Durant totes les hores de foscor, cap dels membres de la benemèrita va tenir valor d’acostar-se per por de la seva força i agressivitat. Amb els primers rajos de sol i després d’assegurar-se molt, els civils comprovaren que el cos no mostrava cap senyal de vida i, en silenci, el van traslladar fins les portes del cementiri de Castell Nou. Va ser enterrat fora dels murs i sense caixa per tal de desprestigiar-lo i de que ningú li pogués retre homenatge. Amb tot, la notícia es va estendre ràpidament i fins arribar a tots els racons del país.

Amb els anys, la figura de Caracremada ha despertat moltes controvèrsies. Per a alguns, fou un vulgar bandit que atemoria tothom i, per a molts, va ser un lluitador incansable que va portar uns ideals fins a les darreres conseqüències. El que és evident és que, encara, a dia d’avui, continua sent una figura injustament poc reconeguda i que només amb la memòria de la seva vida ens podríem acostar a fer-li la justícia que mereix.

La sirena de les mines retrona per tota la vall de Fígols. La Maria, contenta perquè l’hora de retrobar-se amb el Manuel ha arribat, petoneja el front del petit Martí que, adormit, resta indiferent a totes les cabòries dels grans.  


Foto1: Ramon Vila Capdevila.
Foto2: Masia de la Creu del Perelló.
Foto3: Mort de Ramon Vila Capdevila.

dimarts, 20 de setembre de 2011

La carta de l'adéu!

"Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas. "

(Papa cuentame otra vez, Ismael Serrano)

Dissabte 28 de maig de 1960. La Margarida corre atrafegada per la casa buscant unes agulles de cosir. El seu nerviosisme ha arribat a desesperar la seva filla i la seva mare. És el vespre previ al casament de la Maria  i vol que tot i la modèstia de la cita i del vestit, aquest, com a mínim, sembli perfecte. Després d’uns anys de festeig d’amagat i d’un d’oficialitat, el Manuel havia aprofitat un dinar humil a la font de la Perera per a declarar-se a la jove que, sens dubtar-ho, hi va accedir.

Els anys de guerra cada cop queden més lluny i, poc a poc, les famílies mineres comencen a tirar endavant i a sortir del pou de pobresa en què vivien.

La Maria, però, absent de totes les cabòries de la mare, aprofita un  moment de tranquil·litat per tancar-se a l’habitació. Amb els ulls plorosos, obre la finestra per sentir la suavitat de la vesprada. Sense eixugar-se cap de les llàgrimes que li han baixat per les galtes, comença a redactar una carta que sap perfectament que el destinatari no llegirà mai, però que, de totes formes, necessita escriure.
 
“A tu pare meu, un pare que no he conegut, un pare que mai he pogut abraçar, que mai he besat, que mai m’ha vist plorar ni riure. A tu pare, que malgrat totes aquestes mancances en les nostres vides, t’he estimat i t’estimaré.

T’escric aquesta carta perquè sóc molt conscient que les notícies funestes que ens arriben i que alguns insisteixen en què les escoltem, segurament són certes. Mai t’he vist, però sempre t’he sentit a prop, sempre he notat la teva presència, acompanyant-me al llarg d’aquests anys de vida i no sé perquè, però ja fa un temps que no noto el mateix. T’escric aquesta carta per explicar-te com em sento i, sobretot, el què espero del demà. Pare meu, demà em casaré i no et pots ni imaginar com m’hagués agradat anar del teu braç fins l’altar, que fossis tu qui m’hi portés, qui m’entregués a un altre home que, per cert, és encantador i estic segura que t’agradaria per a mi.

Durant aquests anys d’absència, la mare s’ha fet la forta, però, sense que ella ho sabés, l’he sentit plorar per tu en la foscor de les nits. L’he escoltada maleir mil vegades la guerra i tota la gent que et mantenia lluny de nosaltres. Malgrat tot, la mare mai ha baixat el cap davant de ningú i sempre s’ha mostrat ferma en les seves conviccions i orgullosa de ser la teva dona. Tots aquests anys, els tiets Enric i Maria han cuidat de mi com si fos la seva pròpia filla, m’han parlat de tu, de com eres de petit i, sobretot, de com eres quan varés prendre la decisió de marxar a la guerra, una guerra de la que he sentit tant a parlar i de la qual sé tantes poques coses. Recordo que de petita sempre imaginava la guerra com un lloc estrany, com sí d’un conte es tractés, on els bons eren com prínceps i els dolents monstres i gegants als quals s’havia de vèncer pel bé de tots. Amb els pas dels anys, pare, vaig entendre que la guerra no fa herois, que la guerra només provoca patiment i deixa vídues i orfes i que els que en tornen ho fan tan destrossats que difícilment recuperen la seva vitalitat i el rumb de la seva vida anterior. He passat moltes nits imaginant com deuria ser la teva vida de lluitador i m’imaginava lluitant al teu costat contra uns enemics invisibles per a mi, que no tenia massa clar qui eren. Ara, pare, ja et puc ben assegurar que sé qui són i de quin peu calcen. També ara, et puc assegurar que la teva memòria i la de tots els que heu lluitat per uns ideals perdurarà per sempre. La meva generació i les generacions futures ja ens encarregarem de lluitar per aquestes conviccions. Els meus fills sabran qui era el seu avi i el que va fer per tots nosaltres, estic del tot segura que aquests els ho explicaran als seus i, així, la teva vida, la teva història i la de molts com tu, es convertirà en eterna, que és tot el contrari del què volen els que ens governen avui. Pare meu, no ho aconseguiran. Amb el pas dels anys les vostres lluites retronaran tan fort a la memòria col·lectiva de tot un poble que els que passaran a l’oblit seran ells.

Tots aquests anys sense tu, he crescut forta i sentint-me molt estimada. Tot i això, sempre he tingut la sensació que la gent del meu entorn tenia por, una por que a vegades em semblava irracional perquè jo no veia que passés res, a vegades pensava que els grans estaven bojos. Escoltava la mestra recitar una vegada i una altra qui eren els bons i qui els dolents, però res més més enllà d’això. A mesura que he anat creixent he sabut de què tenia por tota la gent que havia patit de forma directa les venjances i repressions. També pare, t’he de dir que cada cop la gent té menys por i, poc a poc, va plantant cara a les injustícies. Sense anar més lluny, tot just fa una setmana, el 19 de maig al Palau de la Música de Barcelona, un grup de gent desobeïa les ordres del governador civil que havia prohibit la interpretació del Cant de la senyera, i en finalitzar l’homenatge al poeta Joan Maragall, la gent es va aixecar i la va cantar a ple pulmó. Al mateix temps que això passava, uns activistes llençaven unes octavetes  amb el lema “Us presentem al general Franco”. En definitiva, la festa va acabar amb diversos detinguts pertanyents a una agrupació anomenada “Crist Catalunya” i alguns com un tal Jordi Pujol i Francesc Pinzón són a la presó. Aquest, pare, només és un dels molts exemples que et podria donar, de com la gent comença a treballar en la clandestinitat amb l’esperança d’un futur millor.

Pare meu, sé cert que aquesta carta mai t’arribarà, sé que mai la podràs llegir, ni tan sols sé on restes enterrat!, però estic segura que allà on siguis l’escoltaràs i procuraràs que a mi i a la mare no ens passi mai res. Jo sempre t’estimaré, guardaré com un tresor el record de la teva història i mai perdonaré els culpables d’aquest sofriment.

Pare meu, que restis tranquil allà on et trobis

Maria.

Diumenge 29 de maig de 1960, les portes de l’església s’obren al ritme de les campanes. La Maria, del braç del tiet Enric, avança amb fermesa cap a l’altar on l’espera el mossèn Víctor i el seu Manuel. A cada passa que fa li vé un sentiment, fins al punt que tanca els ulls i s’imagina que el braç que la subjecta amb suavitat és el del seu pare que, amb un somriure l’acompanya fins al costat del qui serà el seu marit. Per un moment, la imatge sembla tan real que fins i tot es nota marejada. Quan torna a obrir els ulls, tot allò ha desaparegut, però la sensació de pau que l’omple li dóna la sensació que el seu pare avui també està al seu costat.

Foto1: Jordi Pujol amb un dels seu fills.
Foto2: Fragment de la Vanguardia en record dels fets del Palau. 

dimecres, 7 de setembre de 2011

La mort de l'àngel!

"No llores porque ya se terminó... sonrie porque sucedió". (Gabriel García Márquez)






Matinada del dilluns 4 de gener de 1960. Foscor, trets i crits embolcallen una nit poc habitual en el Mas Clarà, una masia típica catalana situada entre les muntanyes de Girona i Banyoles. En un racó molt a prop de les quadres, el Jaume resta mig repenjat en un dels seus murs. En una de les mans mig aguanta un fusell, mentre amb l’altra intenta taponar-se una ferida de bala al costat esquerre de l’estómac. En té dues més, una que li ha rascat el coll i una altra sota el genoll. Té tota la camisa plena de sang que barrejada amb la pols de l’era li dóna un toc més fosc. Esbufegant, aconsegueix reduir l’hemorràgia i es torna a col·locar en situació de disparar. Feia temps que sabia que tal dia com avui arribaria, que tota la sort que havien tingut s’acabaria de sobte i que la Guàrdia Civil se’ls tiraria a la caça.

El darrer viatge del Jaume havia començat el 17 de desembre de 1959 quan en Quico Sabaté l’havia convençut, juntament amb altres companys, de realitzar unes accions a l’altre cantó de la frontera. En Quico, un lluitador nat, tenia una retòrica enèrgica que convencia a tothom. Havia nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 30 de març de 1915, i de ben petit ja havia demostrat el seu esperit llibertari en negar-se a assistir a classe en una escola clerical. Amb disset anys fundà un grup d’acció anarquista anomenat “Els Novells”. Durant la guerra civil va lluitar al front d’Aragó a la columna “els Aguiluchos”, a Terol i a Barcelona, i va acabar la guerra a la columna Durruti. A l’exili, passà per camps de refugiats fins a instal·lar-se amb la seva família a Coustouges. El 1944, cansat d’una vida tranquil·la va creuar per primera vegada la frontera per començar la lluita clandestina contra Franco.

Durant uns dies, el grup va estar voltant pels Pirineus evitant primer la policia francesa i després la Guàrdia civil que, apostada al llarg de tota la frontera, protegia gelosament el pas de qualsevol. Finalment, el dia 3 de gener aconseguiren creuar-la i s’instal·laren al “Mas Clarà”. El motiu del viatge no era cap altre que intentar alliberar un company que havia estat condemnat a trenta anys de presó. Quico, com a bon company, com a mínim volia intentar-ho. Des del primer moment el Jaume no ho veia massa clar, però en el moment que un lluita des de la clandestinitat, no li queda res més que l’amistat i el sacrifici per totes aquelles persones amb les quals ha compartit tantes hores de lluita. I malgrat no veure-ho gens clar, en cap moment va dubtar d’anar-hi.

El xiular de les bales poc a poc va deixant pas a la calma i al silenci. Sembla ser que el combat està finalitzant i que tots els companys han caigut abatuts. El Jaume pot sentir perfectament com els civils parlen entre ells i es comuniquen a crits d’un cantó a l’altre. És en aquest moment quan escolta com un crida El Quico se ha escapado, ese cabrón se a vuelto a escapar. (De fet, en Quico Sabaté va ser l’únic supervivent de l’escomesa i, tot i estar mal ferit, va aconseguir trencar el cercle, creuar el riu Ter i a Fornells de la Selva pujar a un tren direcció Barcelona. A les rodalies de Sant Celoni va ser descobert pel maquinista que, ràpidament, avisà a la Guàrdia Civil. Tot i això, Quico va saltar del tren en marxa i, malferit, va aconseguir arribar fins al poble a la recerca d’un metge. Finalment, però, va ser abatut pel membre del sometent Abel Rocha. Eren les vuit del matí del 5 de gener de 1960, Quico tenia quaranta quatre anys i amb la seva mort finalitzava la lluita de la guerrilla urbana. L’altre gran exponent, Josep Lluís Facerías, havia estat abatut el 30 d’agost de 1957 per les forces franquistes a Barcelona).

Una sensació de tranquil·litat i de pau envaeix el cos del Jaume. Assegut al terra, mira el cel estrellat per última vegada, poc a poc la pèrdua de sang s’ha accentuat deixant-lo pràcticament en un estat d’entumiment. Mentre espera el desenllaç de la seva història, tota la seva vida li transcorre pensament: recorda aquells diumenges agafat de la mà del seu pare, una mà forta que li reportava seguretat, recorda aquelles gasoses al cafè, al seu estimat Ramonet i totes les bestieses i entremaliadures que havien fet, però sobretot pensa en la Margarida, la seva Margarida. Pensa en aquella nit suau de juliol i com aquell ball el va fer l’home més feliç del món. Encara pot apreciar l’olor d’aquell cos perfecte protegit pels seus braços en una nit freda a la colònia. I pensa també en la seva petita Maria, ara segurament tota una dona i en que, tot i la seva absència, haurà pujat forta i bella.  El Jaume està convençut que el futur que li espera a la Maria serà prometedor. Està convençut que la seva filla veurà com tots aquells que avui manen un dia cauran i aquell dia la justícia tornarà a omplir de vida tots aquells que la van perdre lluitant per una causa que bé valia la pena: la llibertat.

Poc a poc la freda nit es va trencant deixant pas a una albada perfecte. El “Mas Clarà” queda una mica elevat i per damunt de la boira de les valls s’aixeca un sol esplèndid. El Jaume el mira amb uns ulls entelats, com un presagi d’un demà ple d’esperança i, abans de tancar-los per sempre, es pregunta si la seva mort, si la mort de tants companys, haurà valgut la pena. La respiració cada cop es va fent més lenta i el fusell, poc a poc, li rellisca de les mans fins a reposar-se al terra on per sempre més descansarà.

La Guàrdia Civil després d’esperar fins que la llum del dia inundés tota la zona per por que amb la foscor encara algun maqui els pogués disparar, començà a fer el registre al voltant de tota la masia. El recompte els descobria que tots els guerrillers excepte en Quico havien estat abatuts, així com a que alguns dels seus membres, entre els quals es trobava un tinent, també havien perdut la vida. Sense distincions ni reconeixements, tots els maquis allà caiguts van ser portats fins a les portes del cementiri més proper i sense entrar al seu interior van ser enterrats en una fossa nse placa ni record. I així, en el llarg repòs de la mort, aquells homes dormirien com a havien fet al llarg de la seva vida de lluita, junts i sense separar-se mai. 

Foto1: Quicó Sabaté.
Foto2: Mort de Quicó Sabaté a Sant Celoni.
Foto3: Tomba de Quicó Sabaté. 
Música:



diumenge, 28 d’agost de 2011

Els monuments de la vergonya!

"La història és l’única branca del coneixement que ens permet dir que varem ser en el passat, que som en el present i que serem en el futur. "



Diumenge 5 d’abril de 1959. Malgrat que el primer sol de primavera fa que les temperatures diürnes siguin més agradables a la colònia, els matins continuen esdevenint freds i la gebra recobreix els cultius que s’estenen al voltant del nucli. Uns cultius bàsicament de cereals i de patates que complementen l’alimentació de la bona gent que furgant la terra es guanyen la vida.

Com cada diumenge, la Maria en companyia de la seva mare i les seves dues àvies, assistirà a  missa a l’església consagrada en honor a Sant Corneli i Sant Ciprià. A la Maria el tema d’anar a ofici mai l’hi havia acabat de fer el pes, però la situació fa un temps que s’ha revertit. A la colònia des de l’any 1949 hi havia un mossèn anomenat Víctor Sallent que amb una retòrica amable, popular i plenament en català s’havia guanyat a la majoria de la gent i en especial als joves. La figura del mossèn sempre havia estat vista com quelcom proper al règim i a les autoritats però en Víctor, des de el primer dia havia demostrat un compromís amb el poble i sobretot amb els obrers. Defensant-los a capa i espasa i fins hi tot enfrontant-se amb la Guàrdia Civil en moments de vagues i de reclamacions. El mossèn havia estat un dels impulsors dels esplais de Peguera i de Fumanya fent així que molts joves del bisbat poguessin gaudir d’una experiència i d’una educació totalment diferent a la que estaven acostumats. El fet de ser un capellà tant proper al poble i al sector obrerista, (de fet era molt freqüent  veure’l jugar a cartes amb els miners al “Hogar del minero”) havia suposat problemes a l’empresa, que ja feia un temps que l’hi havia retirat la paga de rector i l’ensacada que permetia cuinar i escalfar la llar. Tot i això, molta de la gent de la colònia i dels pobles veïns ja s’encarregaven de que al mossèn del poble no l’hi faltes de res.

L’església plena de gom a gom dona la benvinguda a la Maria i la seva família que seuen en un dels bancs del principi en un dels pocs llocs que queden. Al passar pel passadís central del temple alguns joves aixequen el cap per contemplar la jove que llueix un vestit llarg i poc seductor però la seva extremada bellesa sobresurt per damunt de qualsevol cosa. En un dels racons el Manuel acompanyat de la seva família observa de reüll i somriu amb una rialla burleta conscient de que aquell tresor només és per ell.

La missa transcorre amb normalitat i entre cants i pregaries poc a poc els ciris es van consumint fins al moment que el repicar de les campanes indica que l’hora de tornar a les seves vides ha arribat. Els que s’ho poden permetre, un vermutet al “Hogar del minero” o al bar del “cafè” i la mainada a córrer pels carrers amb les amenaces de les mares de que no espatllin les bermudes de mudar que sinó un bon mastegot els hi baixarà.

La Maria amb un grup d’amigues xafardegen als bancs de davant del “Cafè” a l’espera que el grup de joves s’atreveixi acostar-se cap a elles per convidar-les al cinema de la tarda. De moment la única que té segur que anirà amb parella es la Marieta que en el fons és l’enveja de més d’una que encara ha d’anar al cine en companyia dels pares.

Després de les postres i de la sobretaula, dos tocs a la porta alerten a casa dels Caballol que tenen visita. El Manuel vestit amb una camisa blanca i amb una jaqueta de pana espera a la porta i després de saludar cordialment i amb la mirada avergonyida a la Margarida, marxa amb la Maria salvant les distàncies fins arribar a la cantonada del carrer on un petó llarg trenca totes les aparences. La parella enfila pel carrer de l’economat fins arribar a les portes del cinema on la senyora Carme, una dona d’uns cinquanta anys amb el cabell rinxolat de tantes nits de rul·los els hi ven les entrades. Un cop asseguts, la mateixa senyora passarà entre les butaques per vendre caramels i cacauets a tothom que ho desitgi. Els joves tenen per davant una sessió doble que consistirà en les pel·lícules “Rio Bravo” de Howard Hawks, i el “Zurdo” de Arthur Penn, una pel·lícula del 1958 però que fins ara no havia arribat a la colònia. Això sí, abans de començar la sessió de cinema el ja habitual “Nodo” del règim. Un noticiari suposadament imparcial i informatiu. Molta de la gent en aquest moment aprofita per parlar amb els amics i familiars però el “Nodo” d’avui provoca un silenci sepulcral al recinte. Franco aprofitant el vintè aniversari de la victòria ha inaugurat  “El Valle de les Caidos”, un monument funerari de grans magnituds i coronat per una creu enorme que es pot veure des de molts punts de la geografia propera. Aquest monument representa un homenatge a totes aquelles persones que van donar la seva vida per la causa colpista, però per a molts dels vençuts aquest monument no és res més que un altre demostració de que mai podran viure en pau i que sempre els hi recordaran qui són els guanyadors i sobretot qui són els perdedors. Per altre banda molts dels presoners republicans van treballar dies i nits en la seva construcció i molts d’ells van acabar perdent la vida i reposant en les seves entranyes compartint el llarg repòs de la mort amb aquells als quals han odiat tant.  Per molts dels que estan dins del cinema aquest últim “Nodo” ha suposat el record d’un dolor que alguns estaven ja superant. Fins hi tot alguns dels que allà estaven, abandonen el cinema amb llàgrimes als ulls sota l’atenta mirada de les autoritats. Altres, sobretot els més joves, els que no han patit directament la guerra xiulen i criden provocant moments de tensió amb la Guàrdia Civil que acostumats a impartir l’autoritat de forma civilitzada colpegen alguns dels assistents. Després d’uns moments de tensió, els ànims poc a poc van tornant a la calma i amb el inici de la projecció el cinema poc a poc es va quedant en silenci.

En un dels racons la Maria agafa la mà del Manuel amb força. Ella no ha viscut la guerra, però té un avi desaparegut, un tiet mort i sobretot un pare que mai podrà tornar. Per a ella aquest “Nodo”, ha suposat una dosi de realitat difícil d’aguantar. Ha suposat el pas definitiu de la infantesa a la maduresa i sobretot ha encès una espurna d’odi i de ganes de lluitar que mai més ningú podrà apagar.   



Foto1: Republicans construïnt el el "Valle de los Caidos"
Foto 2 i 3: Inauguració del "Valle de los Caidos"

Enllaç: Valle de los caidos
Vídeo: Fragment del "Nodo"
Música: Tristesa "Antònia Font"

divendres, 19 d’agost de 2011

Matins de tèxtil, tardes de Cuba!



"Déjenme decirles, a riesgo de parecer ridículo, que el revolucionario verdadero está guiado por grandes sentimientos de amor. Es imposible pensar en un revolucionario auténtico sin esta cualidad. Quizá sea uno de los grandes dramas del dirigente; éste debe unir a un espíritu apasionado, una mente fría y tomar decisiones dolorosas sin que se contraiga un músculo. Nuestros revolucionarios de vanguardia tienen que idealizar ese amor a los pueblos. No puede descender con su pequeña dosis de cariño cotidiano hacia los lugares donde el hombre común lo ejercita."  (Ernesto Guevara "Che")

Dimecres 5 de desembre de 1956. El sol encara no despunta per damunt de les muntanyes de Sant Corneli quan la Maria empren els camins  glaçats de la colònia. La petita Maria ha deixat de ser una nena per convertir-se en una noieta de setze anys que porta de bòlit a més d’un jove del poble, que veu en ella la viva imatge d’un àngel. La Maria ja fa un parell d’anys que amb companyia d’unes amigues treballen a l’empresa tèxtil Carme, al igual que havien fet les seves mares. L’empresa pertany a Carbons de Berga S.A i està situada a la colònia de Sant Salvador de la Vedella al costat del riu Llobregat. Aquest fet implica que les joves que viuen a Sant Corneli tinguin un bon desnivell a superar. La Maria decidida com ella sola, sempre intenta convèncer alguna de les seves amigues per baixar pels plans inclinats amb una pedra al cul. És una pràctica freqüent entre el habitants de la zona, al igual que una pràctica perillosa a causa del desnivell pronunciat, a més, a les primeres hores del matí les vies estan completament glaçades i una mala traçada pot provocar un accident amb conseqüències greus. Malgrat tots els avisos dels pares i dels miners les joves sempre acaben baixant convertint la baixada cap a la feina amb una petita aventura. Al arribar al peu de la fabrica, les fileres de dones els hi donen la benvinguda i a toc de sirena entren amb una processó silenciosa cap al laberint de telers. La Maria es col·loca al costat de la Consol, la seva amiga d’infantessa. És una noia grassoneta i extremadament simpàtica. Els seus pares van arribar procedents de Múrcia un cop acabada la guerra i al cap de poc d’arribar va néixer la Consol. Les dues noies tenen per davant una jornada laboral de deu hores, durant les quals només faran que filar i filar. És una feina molt monòtona i avorrida, però és el que toca. La Maria sempre aprofita aquestes hores per pensar i somiar desperta. Normalment pensa amb el seu pare i com deu ser la vida de resistent, però ja fa un parell de dies que el seu cap esta distret amb altres assumptes. Fa dues nits sopant a casa del seu tiet Enric, va escoltar com aquest parlava amb un amic d’un esclat revolucionari a Cuba, portat de la mà per uns germans anomenats Castro i un tal Che Guevara. La noia passa les hores filant i imaginant-se com deu ser una revolució i com deu ser aquest tal Che Guevara i com és que sent metge s’ha embrancat en una revolució.

El fet és que a la colònia pràcticament no arriben notícies i les poques que arriben sense censura les escolten a les ràdios clandestines que emeten des de l’exili i que de fet, només escolten els homes a la intimitat i amb prudència de no ser descoberts. La revolta cubana va començar el 25 de novembre, quan els germans Castro, Ernesto Guevara “Che” i vuitanta dos homes més van salpar de Txupan a bord del Granma direcció Cuba. El 2 de desembre només aconsegueixen desembarcar a “Playa Girón” i internar-se cap a Sierra Maestra vint homes dels vuitanta dos que van sortir de Mèxic. El fet d’internar-se a Sierra Maestra no va ser casual. En paraules de Fidel Castro “Qui controli Sierra Maestra controlarà Cuba”. Es tracta d’una serralada de difícil accés i ideal per a practicar la lluita de guerrilles. Aquest era l’objectiu principal del “Movimiento 26 de julio”. Plantar cara al règim de Flugencio Batista amb la guerra de guerrilla i que poc a poc s’anessin incorporant a la causa camperols i gent cansada del règim.

Aquest intent revolucionari cubà, queda molt lluny de Sant Corneli i de les seves mines, però per la gent d’esquerres que encara manté viva la flama de la resistència encara que sigui de forma residual aquests intents revolucionaris són vistos amb nostàlgia i amb il·lusió. Res tenen a veure els miners de la colònia amb Fidel Castro o amb Ernesto Guevara, però el simple fet de que aquests lluitin contra un règim opressor i per la igualtat de classes ja els hi suposa un respecte i una admiració. Molts d’ells encara no saben res d’aquests dos personatges que la història acabarà convertint en símbols, com a molt, els més entesos saben que Fidel és un advocat que un tal 26 de juliol  va intentar un cop d’estat que va fracassar i que en el judici va pronunciar la frase “La história me absolverá” i que Ernesto Guevara un argentí que va estudiar medicina després de fer un viatge amb moto per tota sud-amèrica va entendre que les injustícies socials s’havien de combatre s’hi feia falta amb el fusell.
La sirena de la fabrica torna a retronar per la vall de Llobregat, és un so estrident que espanta a més d’un ocell que distret es perfila les plomes en un pomer, però sobretot és un so alliberador per les dones que al seu interior consumeixen les hores i les seves vides. La Maria surt lleugera i amb rapidesa. Nomes fa un parell de setmanes que passejant amb les seves amigues pels plans del “Jou” va conèixer el “Manuel” un noi de divuit anys procedent del País Basc. En un primer moment la noieta no l’hi va fer massa cas i es va fer la dura, però en el fons no era res més que no voler reconèixer  que el seu cor ja no bategaria mai més al mateix ritme. Després d’uns primers dies de resistència, els dos joves s’han convertit en parella, una parella encara no oficial i que sobretot aprofita qualsevol moment per estar junts i amagats de les mirades curioses de la gent comencen a explorar les zones més sensibles dels rostres. Petons i carantoines acostumen a ser habituals i malgrat l’intens fred de les curtes tardes d’hivern, cap dels dos desitja l’hora de tornar a casa.

La vida a la colònia segueix el seu bategar lent i monòton, cada dia surt carbó de la terra, cada dia les dones van al safareig a rentar la roba, cada dia una nova fornada de miners venen al món i com no pot ser d’altra manera una fornada de gent es va consumint en el lent descansar de la mort, tornant a la terra el que amb l’esforç de les seves mans l’hi havia extret. La vida a la colònia per a molts dels seus habitants fa molts anys que no ha canviat, i vist les condicions socials i polítiques no sembla que ho vagi a fer en breu. Només el record d’aquelles persones que van desaparèixer en una trinxera o d’aquelles que perdudes per les muntanyes segueixen una lluita oblidada, recorden a les persones que no fa massa una il·lusió d’igualtat omplia les seves vides i que l’esperança d’un dia millor es compliria. 

Foto1: Sant Salvador de la Vedella.
Foto2: Fidel Castro, Che Guevara i altres guerrillers cubans.
Foto3: Cartell del "Movimiento 26 de julio.

Vídeo: Silvio Rodriguez "Playa Girón"


dimecres, 10 d’agost de 2011

Les cartes de l'enyor



"Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que por lo menos será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición." (Salvador Allende).

2 de març de 1951. La lluna plena il·lumina de forma espectacular els boscos del baix Berguedà. Una casa de pedra rectangular respira embolcallada pel silenci de la nit. Al seu interior els seus habitants dormen, suposadament, de forma tranquil·la. La veritat és que fa anys que sempre  dormen amb un ull obert i amb les orelles apunt per captar qualsevol soroll sospitós. Són els habitants de la masia de Santa Eugènia, una petita casa a prop de l’església pre-romànica de Sant Quirze de Pedret, una petita construcció de tres naus que ha vist passar al llarg dels segles tot de generacions berguedanes per les seves entranyes, així com ha patit tot de canvis en la seva planta i forma com també les pintures que decoren els seus murs interiors. Aquesta llar ha servit i serveix com a refugi per a molts dels maquis que corren per aquelles contrades. Sempre han estat ben rebuts i ajudats pels seus diferents masovers, fins al punt que en Joan Vilella, un dels seus masovers va ser torturat i ajusticiat per la Guàrdia Civil.

Al costat del paller, recobert amb una manta per protegir-se del fred, el Jaume vigila a l’horitzó qualsevol moviment. La nit és freda però tant clara que veuria qualsevol cosa estranya a molts metres de distància. Són aquests moments de solitud i silenci quan la buidor de la distància amb la família s’apodera sense pietat del seu cos. El pobre home, no pot fer res més que tornar agafar un petit carbonet i escriure una carta. Una carta que s’havia promès no torna a escriure però que al cap i a la fi per uns minuts, el fa sentir a prop de casa i de les seves dones.

“Estimada Margarida, estimada Maria, vaig prometre no tornar a escriure per no fer més dura la meva absència, però quan més hi penso, crec que ho vaig fer pensant més en mi que en vosaltres. Estava convençut que feia el correcte, que sinó escrivia no us posaria en perill, però en el fons crec que era per no reconèixer que la meva tornada no es produirà mai. Vaig voltant d’un cantó cap a l’altre. Tant aviat estic perdut per un bosc entre el Berguedà i el Bages com estic en un petit poble francès. He creuat tants cops els Pirineus que crec que ja no guarden cap secret, crec que podria arribar a distingir qualsevol arbre, qualsevol rierol i fins i tot qualsevol animaló que ens ells habiten. No sé n’hi per on començar, com explicar-vos el fil d’una vida que no té traça, com descriure cada segon de les meves vivències i de les meves lluites.

Margarida, estem sols, tothom ens ha abandonat. Tantes promeses, tantes proclames de victòria i de resistència per acabar deixant-nos a la nostra sort. Cada cop que penso què ruc que vaig ser alhora d’atacar la Vall d’Aran, aquella acció ens havia de permetre llençar una contra ofensiva a gran escala, què equivocats estàvem tots. Aquells dies, tots els que no van caure entre les bales, vàrem firmar la nostre sentència de no retorn. Després d’allò només teníem dos camins; o seguir una lluita desesperada i sense opcions o resignar-nos a una vida a l’exili lluny de tot allò que ens importa. La majoria varen escollir la primera opció, segurament han fet el correcte, però els pocs que aquí estem vàrem prendre l’altre camí.

Durant tot aquest temps de resistència hem viscut de tot: moments bons, on les nostres accions han tingut l’efecte desitjat, encara recordo aquell gran dia quan en companyia d’en “Panxo”, en Marcel·lí Massana i el seu grup, vàrem assaltar la fabrica de la Plana per fer una visita al seu amo que el molt cabró, abusava de les seves treballadores. Mai oblidaré com el molt covard es passejava entre els telers despullat suplicant que no l’hi féssim res. Aquell dia no vàrem guanyar res però un dictador va aprendre una lliçó que trigarà anys a oblidar. Moltes de les nostres accions triomfals han anat relacionades amb la voladura de repetidors i torretes elèctriques així com l’assalt de diferents guarnicions del requetè.
Però també hem patit moments molt dolents, la Guàrdia Civil ens esta perseguint i en molts casos hem hagut de plantar cara i enfrontar-nos directament amb ells de forma indiscriminada. Però sobretot els pitjors moments els hem viscut amb la mort de companys i d’amics. Encara no fa dos anys, al novembre de 1949 la Guàrdia Civil va detenir al Josep Puertas, Josep Bertobillo i a Joan Vilella i després de torturar-los sense cap mena de pietat els hi van aplicar la “llei de fugues” a la carretera de Vilada. De totes aquestes morts, la que més em va afectar va ser la del pobre Joan un home que l’únic delicte que havia fet era ser el masover de Santa Eugènia i com a bona persona ens havia ajudat a passar les nits de fred. Crec que mai em perdonaré que per culpa nostre patís el que va patir. Era un bon home, un bon amic però que al cap i a la fi ajudava a tothom que ho necessites. En el nostre cas la contrasenya per acostar-nos a la casa sense perill era una arengada penjada en una de les finestres. Era una senyal inequívoca de que ens podíem acostar i sobretot una senyal que la resta de persones no distingia.
Ara mateix estic escrivint aquestes línies a la seva pròpia casa, els altres masovers ens han continuant acollint. En alguns moments em pregunto si ho fan per convicció o per por de represàlies. M’agrada creure que per el primer però la Guàrdia Civil com ja deus haver escoltat fa corre el rumor de que som lladres que l’únic que ens mou són els diners i que som perillosos.
Margarida espero que siguis forta i que aquesta carta no et suposi un pesar i sobretot desitjo que la nostra filla creixi forta i convençuda que el seu pare l’estima com a res en aquest món. En aquests moments entre la freda nit que m’embolcalla prenc consciència de que mai tornaré al vostre costat, mai podré tornar a gaudir d’un ball abraçat al teu cos i sobretot mai podré veure créixer a la Maria. Aquesta carta no es una carta de comiat però si de resignació. Estic convençut de que entendràs la meva disposició a continuar lluitant. Sé que ets forta i seguiràs endavant per tu, per la Maria i per mi, i des d’aquí et juro que pagaré cara la meva vida, vindran a per mi i em trobaran tard o d’hora però els hi costarà Déu i ajuda fer-me caure.

Sempre teu, sempre vostre, us estimo
Jaume”

El Jaume aixeca els ulls del paper groguenc amb unes llàgrimes que li recorren les galtes. Cada dia que passa es promet no escriure, no pensar tant amb el que ha perdut i pensar que la seva petita guerra, però ara mateix no serveix per molt, però està segur que arribarà un dia en que tots els que han mantingut viva la flama de la resistència seran recordats i seran els precursors d’un moviment de classes que cap dictador n’hi cap exèrcit podrà aturar.
La nit poc a poc s’acaba, la lluita dels oblidats continua.

Foto1: Orant de Sant Quirze de Pedret.
Foto2 i 3: Grup de maquis.
Ramon Vila Capdevila: "Caracremada"