Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 24 de desembre de 2013

Nit de reis.

"I will honor Christmas in my heart and try to keep it all year." (-Charles Dickens)



Nit del 24 de desembre de 1979. “Germans aneu-vos-en en pau”. Amb aquestes paraules el mossèn del poble Víctor Sallent acomiada els seus estimats feligresos de Sant Corneli. Al sortir un petit calabruix de neu cobreix els arbres i les teulades que s’estenen al llarg de la colònia fent d’aquesta nit de Nadal una nit realment bella. Moltes famílies aniran juntes cap a casa per acabar de compartir neules i torrons, altres s’acostaran al “Cafè” i entre copa i copa recordaran batalles de quan eren joves i aquells bons amics que ja no i són. El cafè de la colònia és un espai que consta d’una sala relativament gran, amb una barra just davant de la porta d’entrada. En motiu dels dies de festa, en un dels racons, una taula molt gran serveix d’excusa perfecte per muntar-hi el pessebre que en guany a rebut el segon premi. Ja fa un munt d’anys que al nucli miner, els carrers i les cases competeixen per a veure qui realitza un pessebre millor. D’aquesta manera és molt habitual de veure com en els dies previs, els pares i els fills recorren les petites pinedes del voltant recollint tronquets, pinyes, escorça i una mica de molsa per guarnir de forma adient la seva creació.

El Martí i la Marjanne recorren amb pressa les escales que separen l’esplanada davant del safareig del “carrer de la Font”. Agafats de la mà i sense fred intercalen el caminar lleuger amb besades llargues que semblen no tenir aturador. Al arribar a les golfes, la jove veu com el seu Martí a omplert l’estança amb unes espelmes rodones que doten l’espai d’una llum tènue que dona sensació de calidesa. En un racó, el sofà recobert amb una manta de l’avia Margarida i al mig de tot uns palets que fan funció de taula amb una ampolla de vi de la “Bodega de Berga”. El Martí a preparat tot amb molta cura per donar un Nadal a la seva estimada totalment diferent. Mentre s’ajup per encendre l’estufa de llenya per acabar de donar calor a la sala la Marjanne resta darrera seu, al girar-se el jove queda sense alè. La noia resta pràcticament nua de peu amb les galtes vermelloses de la vergonya. Faran falta uns quants segons i un bon glop de vi  perquè el Martí recuperí l’esma i sigui capaç d’articular uns sons semblants a les paraules. La Marjanne el besa suaument hi ha cau d’orella i amb suavitat l’hi diu “ fa temps que somiï-ho en ser teva i que tu siguis meu”. El pobre noi encara no les té totes i creu que esta somiant o quelcom pitjor que es quedarà sense aire als pulmons. Mai recorda una sensació tant forta dins del seu pit, sembla que aquest estigui apunt d’esclatar i que el cor l’hi surti per la boca. Poc a poc però els petons i les carantoines de la Marjanne el van tranquil·litzant i sense tant neguit es comença a deixar portar hi ha trobar-se còmode amb la situació.
De cop i volta dos cossos completament despullats un davant de l’altre. Una carícia suau al clatell, una mà que amb por acarona tendrament un pit, dues mans que agafen amb força les natges, i sense adonar-se’n dos cossos que en un res es converteixen en un de sol. Una estona de cel que deixa pas a una explosió de sentiments difícil de d’escriure que deixarà pas a més petons que confluiran amb la Marjanne adormida tendrament als braços del Martí. Ell en canvi no pot dormir, el que sent és tant estrany que difícilment el deixarà dormir. No pot deixar de mirar aquell ésser tant perfecte que respira dolçament al seu costat. Creu que res en el món el podria fer ser més feliç i pensa si allò que sent ell, és el mateix que varen sentir la seva àvia Margarida i el seu avi Jaume aquella nit fugaç que van fer seva la colònia desprès de tants dies al front lluitant per mantenir vius uns ideals que amb el pas del temps continuaven vigents. 


Fotografia d'en Josep Baraut que ens ha deixat aquest any. Les seves fotografies esdevenen un llegat únic per entendre millor com es vivia i com es treballava a l’interior de les galeries berguedanes dels anys quaranta. Serveixi aquesta imatge per retre-li un merescut homenatge.   

Sense adonar-se’n el jove veu com els primers rajos de l’alba entren dissimuladament per darrera del porticó de fusta. S’aixeca i prepararà una cafetera de ferro carregada d’aquell cafè de l’economat que tant bon aroma deixa a les cases. La jove tota emmandrida poc a poc va tornat a la vida amb un somrís que l’hi omple tota la cara. El Martí de nou bocabadat no entén com la Marjanne encara es més bonica que a la nit anterior, això si té claríssim que mai permetrà que res ni ningú pugui danyar aquell ésser tant perfecte. Per ell el Nadal sempre havia estat un dia especial però a partir d’avui mai podrà oblidar com una nit de Nadal el seu cos i la seva ànima havia quedat atrapada per sempre entre els braços llargs i blancs d’aquella noia. Pel Martí cada nit al seu costat esdevindria una nit de reis.     


divendres, 22 de novembre de 2013

3 d'abril del 79, el dia de la "democràcia"?

"La democracia es una forma de gobierno en la que cada cuatro años se cambia de tirano" (Vladimir llitx Uliànov "Lenin")


Dimarts 3 d’abril de 1979. Fa ja unes quantes hores que el Martí mig ajupit batalla en la reparació d’unes piles russes que fa dies que estan donant problemes. És un sistema que l’empresa “Carbones de Berga S.A.” havia importat cap a principis de la dècada dels setanta després d’enviar diferents enginyers de mines i directius a Rússia i Alemanya a la recerca de noves formes d’extracció més econòmiques i eficaces que fessin més rendibles les explotacions mineres berguedanes.
La jornada transcorre sense massa entrebancs. La mateixa humitat de sempre,  el mateix aire fresquet del sistema de ventilació que jornal rere jornal els i acarona la pell. Però en les converses es nota que avui malgrat tot és un dia diferent. Un cert neguit acompanya als miners que tenen més ganes que de costum d’escoltar la sirena que els allibera de les entranyes de la muntanya.
Avui per a molts suposa una victòria, per altres una experiència totalment nova. I és que avui la gent de la colònia al igual que els milions que habiten la resta del territori podran escollir els seus representants mitjançant el sistema de sufragi universal limitat a partir dels divuit anys. Un fet tant quotidià que no tenia lloc des de abans del 18 de juliol de 1936 amb “El Alzamiento Nacional” . Durant tots els anys de la dictadura franquista la representació municipal era corporativa i l’alcalde era nomenat pel govern en el cas de les capitals de provincia o bé pel governador civil o el cap provincial del “movimento” en la resta dels municipis.
La sirena retrona en força per tota la vall. El Martí corre amb presa cap als vestidors. Un espai rectangular envoltat de rajoles blanques precedit per diferents bancs coronats amb uns ganxos que serveixen de penjadors. Després de penjar la granota blava de l’empresa i de posar la llum de bateria a carregar, el Martí s’endinsa en un dels extrems on és troben les dutxes comunitàries. Tot net i polit, amb uns pantalons de pana acampanats i amb un jersei de “paleta” de color blau marí surt amb dos companys més direcció a Sant Corneli amb un Renault 5. L’espai escollit per albergar el col·legi electoral esta situat a les escoles de la colònia a la plaça Sant Romà i al costat de la mina del mateix nom. Una sola mesa presideix l’espai que malgrat només tenir tres titulars esta ple de bat a bat per l’expectativa generada al llarg de dies. A nivell general el partit més votat seria la “UCD” que ja havia guanyat les eleccions generals del mateix any. Malgrat tot algunes de les ciutats importants de l’estat espanyol havien vist com els candidats del partit majoritari perdien les alcaldies a favor dels candidats del PSOE i del PCE. A nivell català el partit més votat va esdevindré el PSOE seguit del PSUC, però curiosament el partit amb més regidors a nivell nacional va ser CIU amb un total de 1782.
 En el cas del municipi de Cercs només van transcorre a les eleccions dos dels partits anteriorment esmentats, Convergència i el partit dels socialistes. Els electors  cridats a les urnes amb dret a vot eren 1911 dels quals al final varen votar el 67’2 % (1284) produint-se així un 32’8% d’abstenció. Després del recompte exhaustiu de les paperetes el resultat va donar que la força més votada amb un total de 844 vots fos CIU i que el PSC quedes amb un total de 423 vots. De totes les butlletes escrutades 2 varen quedar en blanc i 15 van ser considerades com a nul·les. D’aquesta manera el primer alcalde democràtic de Cercs des de la segona república seria l’ Ignasi Camps i Reverter que destacava per ser durant molts anys el director de la central Tèrmica de Cercs construïda a la falda de la muntanya de Sant Corneli. La seva construcció va finalitzar l’any 1971 després de tres anys on van participar més de nou cents treballadors. La seva ubicació no va ser casual. La proximitat amb el lignit berguedà i sobretot els grans afluents d’aigua feien de la zona el lloc idoni. Durant uns anys la gent de la conca minera havia conviscut amb la construcció que per als més grans de la zona semblava una obra faraònica. Va ser necessari excavar part de la muntanya, aplanar el terreny, desviar el canal industrial de Berga (promogut per diferents empresaris però amb un ideòleg clar com va ser el senyor Boixader), canalitzar tota l’aigua de la font de la Vedella i del torrent de la “Garganta”. Però la imatge que va quedar en la retina de tots els berguedans de l’època va ser el transport de peces gegantines que van obligar a desmuntar cantonades i balcons d’alguns dels petits pobles de la comarca per on passava la carretera que portava a


Barcelona. D’aquesta manera l’any 1971 es donava per inaugurada la nova central Tèrmica que substituïa a una de més petita de l’any 1931. A partir d’aquell moment la postal visual del berguedà va continuar sent muntanyes com el Pedraforca però per a molts ja mai més es  podria separar la comarca de la xemeneia i de la enorme torre de refrigeració que nit i dia abocava al cel berguedà tones de vapor d’aigua. 


El Martí espera impacient l’escrutini que la seva mare, el Joan de “cal Menut” i la Roser havien de fer amb l’atenta mirada del jutge de pau i d’una parella de guàrdia civils. Al cap i a la fi el resultat acabaria sent el de menys, per a molts dels assistents aquell dia quedaria marcat en vermell al calendari per ser el primer en que en “democràcia” podien escollir qui els representava a nivell local. Internament però la Maria pensa que allò no significa massa i que encara queda molt camí per recórrer en la recuperació de les llibertats perdudes en anys passats.        

Foto1: Propaganda sobre les eleccions.
Foto2: La Vanguardia.
Foto 3 i 4: Vistes de la central tèrmica de Cercs, on podem observar la Torre de refrigeració, la xemeneia, així com l'edifici de la turbina, el calderí etc.
Música:  Le meteque "George Moustaki" 

dissabte, 27 de juliol de 2013

Les mares de la dignitat



"Y mañana seguirán con fuego en los pies quemando olvido, silencio y perdón, van saltando todos los charcos del dolor que sangró, desparramando fe, las madres del amor."  (León Gieco)

Vespre del 25 de juny de 1978. Una brisa suau acarona amb suavitat la bella cara de la Marjane que subjecta amb força la mà del Martí mentre avancen pels carrerons de la colònia minera. Les mirades indiscretes i els parlars a l’esquena han deixat pas a mirades plenes de complicitat i paraules de benedicció. Aquest serà el primer estiu que el Julià s’instal·larà a la seva vella casa, en companyia, de moment, de la seva néta i més endavant de la resta de la família. Aquest acte tan quotidià fa només un parell d’anys encara era impensable per a totes aquelles persones no afins al règim.

Els dos joves arriben a l’edifici de la Cantina, on el Martí i uns amics han adaptat unes golfes com a local d’esbarjo i reunions. L’espai no és massa gran, un sofà atrotinat, unes cadires velles, una ràdio i sobretot un televisor que han pogut comprar amb els sous de les mines. A les parets s'hi veuen diferents pòsters, un del “Che Guevara”, i al seu costat un amb un lema clar “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. És el seu espai, un espai on parlen i debaten durant hores sobre la llibertat i sobretot el seu significat o, com a mínim, com creuen ells que és o hauria de ser.

En entrar, els rep amb dolçor la cançó “Abril 74” de Lluís Llach dedicada a la “Revolució dels Clavells” de Portugal (el cop d’estat militar a la dictadura de més de quaranta anys de Salazar, amb la particularitat que a cada fusell hi havia un clavell). Al cantó del sofà, el Joan i la seva companya Fina que ja estan preparats, miren per la finestra el Pepet, encara falten per arribar la Mercè i l’Antoni. Tots ells han quedat per veure i gaudir de la final del mundial de 1978 que es celebra a Argentina i que enfronta al país organitzador contra la selecció d’Holanda. Sobretot els nois són amants del futbol, però avui aquest partit té un rerefons que va més enllà de la pilota.
 
Argentina havia vist com el 24 de març de 1976 un grup de militars feia un cop d’estat que enderrocava el govern de Maria Estela Martínez de Perón. En el seu lloc, una junta militar encapçalada per Jorge Rafael Videla es feia amb el control del país. Per a molts allò simplement era un cop d’estat més com els que s’havien anat succeint a Europa i a Amèrica llatina al llarg de tot el segle XX, i fins i tot gran part del món no i va parar massa atenció. Amb l’arribada del mundial de futbol, i sobretot amb el massiu desplegament de mitjans informatius per cobrir l’acte, el món va començar a veure atònit com la dictadura anava més enllà del control polític i social. Mitjans d’arreu començaren a informar més dels drames humans que no pas els del futbol. Informacions de milers de desapareguts, els denominats “vols de la mort” consistents en llençar persones en ple vol al mar per assassinar-les, es van començar a fer freqüents als diferents informatius. I sobretot notícies cada cop més al voltant d’unes dones que cada dijous es reunien davant de la “Casa Rosada” (seu de la presidència d’Argentina) per protestar i per demanar on estaven els seus fills. El món les acabaria coneixent com les “Madres de la Plaza de Mayo”. Aquesta associació va néixer el  30 de maig de 1977, quan un grup de mares esperava infructuosament poder-se reunir amb el secretari del “Vicario Castrense” i posteriorment amb el president Videla. El seu objectiu conèixer on estaven presos els seus fills als quals encara consideraven vius. Va ser en aquest moment quan una de les mares, Azuzena Villaflor de Devincenti, proposà anar totes juntes a la plaça com a mostra de força i amb l’esperança que d’aquesta manera el president es veuria forçat a reunir-se amb elles. Aquell mateix dia es produïa la primera concentració de catorze mares, Azucena Villaflor de Devincenti, Berta Braverman, Haydée García Buelas, María Adela Gard de Antokoletz, Julia Gard, María Mercedes Gard i Cándida Gard, Delicia González, Pepa Noia, Mirta Baravalle, Kety Neuhaus, Raquel Arcushin, Sra. De Caimi i una jove que no va donar el seu nom. El símbol que totes elles compartirien seria un mocador blanc al cap, el mateix que segons elles havien utilitzat com a bolquers pels seus fills. A mesura que passaven els dies més mares s’anaven sumant a la protesta i començaven aparèixer les primeres traves i represàlies. Les dones cada dijous voltaven durant hores el monòlit construït al mig de la “Plaza de Mayo” perquè els militars els havien prohibit la concentració al crit de “circulen”, per aquest motiu totes elles mai restarien quietes en un mateix punt i donarien voltes i més voltes. Durant el mateix any 1977, la seva promotora, Azuzena de Villaflor, va ser segrestada a la sortida de l’església de la Santa Cruz del barri de Sant Cristóbal pel grup “Tareas 3.3.2 de l’Escola de Mecànica de l’armada, el seu cos va restar desaparegut fins l’any 2005. Lluny d'espantar-se, cada cop més mares s’anaven sumant a la protesta i, aprofitant el mundial de futbol, el seu crit es feu global i poc a poc etern. El que al principi fou una demanda de recuperació dels seus fills, poc a poc es convertí en un crit de justícia pels botxins i sobretot un crit ferm de que el món no oblidés els fets criminals que havien succeït a Argentina i que els culpables paguessin per tot.

Avui dia l'associació de les “Madres de la Plaza de Mayo” s’ha convertit en un referent i ha obtingut diferents reconeixements a nivell internacional, però el més important per a elles continua sent que el nom de tots els seus fills no desaparegui de la història.

Minut 82, Nanninga fa emmudir l’estadi “Monumental de Buenos Aires. Suposava el gol de l’empat d’Holanda i que el partit anés encaminat a una pròrroga. A les golfes de la vella cantina, un crit d’alegria. Finalment un segon gol de Mario “Matador” Kempes (que ja havia fet el primer) i un tercer de Daniel Bertoni, donarien la victòria i el primer mundial per Argentina que esclataria d’alegria. Malgrat  la victòria que per a molts suposava un triomf per als militars i la seva política, quelcom s’havia trencat de manera irreparable. El món havia seguit amb interès les notícies de milers de desapareguts i sobretot el món havia vist com tots els jugadors i tècnics de la selecció holandesa l’hi negaven la salutació a un Jorge Rafael Videla atònit i amb cara desencaixada.

Els joves retornen a les seves cases aprofitant l’aire suau de la nit. El Martí acarona amb suavitat les natges fermes de la Marjane i amb un llarg petó s’acomiada fins al proper vespre.

Imatge 1: Soldats portuguesos en la denominada "Revolta dels Clavells".
Imatge 2: "Gauchito" mascota del Mundial Argentina 78.
Imatge 3: Madres de la Plaza de Mayo caminat al voltant de la la plaça.
Imatge 4: Madres de la Plaza de Mayo.
Imatge 5: Jorge Rafael Videla.
Música: "Madres" Ismael Serrano




dimecres, 8 de maig de 2013

Diaris d'una revolta


"No es este el relato de unos años impresionantes, es un trozo de dos vidas tomado en un momento en que cursaron juntas un determinado trecho, con identidades,... y conjunciones de sueños. ¿Fue nuestra vision demasiado estrecha, demasiado parcial, demasiado apresurada? ¿Fueron nuestras conclusiones demasiado rigidas? Tal vez...Pero ese vagar sin rumbo por nuestra mayuscula America me ha cambiado más de lo que crei. Yo, ya no soy yo. Por lo menos no soy el mismo yo interior." (Fragment de Diarios de una motocicleta de Ernesto Guevara "Che"). 



11 de desembre de 1977. Una llum tènue es reflecteix en una finestra del carrer Porvenir. A fora fa fred, molt fred i per primer cop aquesta tardor el Martí veu com cauen els primers flocs de neu. No sap massa per què, però veure nevar sempre li ha donat una sensació de confort i de pau. Sense adonar-se’n s’ha quedat totalment bocabadat veient com aquelles volves blanques es van dipositant lentament sobre les branques dels cirerers que el seu avi havia plantat quan era petit. Tota la casa està en silenci, tan sols el respirar fort del Pelut, un gos pastor que els estralls dels anys han fet que vagi coix d’una cama i que amb certes dificultats mantingui la vista. L’acarona gairebé de forma instintiva. Són tants els moments compartits, les nits de confidències quan era un nen... Ha estat el seu company de viatge, un company de viatge fidel que mai ha tingut un mal gest cap a ell.
 
El Martí avui no pot dormir, ho intenta però no pot. Fa unes hores que ha abandonat les galeries de la mina Consolació, tan sols fa unes hores que amb dos-cents seixanta companys han abandonat aquell interior que s’havia convertit en el seu refugi durant tots aquests dies de protesta. Han estat uns dies on en cap moment ha estat sol, sempre hi havia algú amb qui debatre, amb qui compartir i ara, de cop i volta silenci, un silenci que l’atrapa, que s’apodera d’ell. L’agafa amb tanta força que sent un buit enorme dins del seu pit i una sensació de solitud difícil d’entendre. Han estat moments tan intensos, tanta informació rebuda, tantes explicacions d’injustícia que el retorn a la vida quotidiana se li fa molt costa amunt. Dintre seu, sent com quelcom ha canviat, que mai més tornarà a ser el mateix, que aquell nen enjogassat i innocent ha desaparegut per sempre més. Dóna voltes i més voltes a tot el que ha passat, i sense adonar-se’n comença a escriure una carta a la Marjane. 


“Estimada Marjane, quan rebis això segurament no entendràs absolutament res, però la veritat és que ni jo mateix ho acabo d’entendre. No sóc capaç d’assimilar tot el que ha succeït en aquests darrers dies. Sé que el teu avi va parlar amb la meva mare i que per tant ja deus estar assabentada de la revolta i de les protestes. Al principi quan em vaig trobar enmig de la revolta, quan em van dir o et quedes a dins o no cal ni que entris a treballar, no tenia gens clar que fer. Sempre penses que seràs valent, que en el moment oportú estaràs a l’alçada de les circumstàncies i que ningú et podrà aturar, però la veritat és que estava mort de por. Tenia por de represàlies i del que podia passar. Per un moment em vaig plantejar quedar-me a l’exterior, estava completament paralitzat i encara que volgués no podia moure un sol múscul del meu cos. En aquell moment, però, el Bernat, un home que ronda els cinquanta però que després de tanta foscor, pols de carbó i humitat sembla molt més gran, m’ha recordat que era nét del Jaume Caballol i que el meu besavi era el Joan. Marjane, mai els vaig arribar a conèixer  però el seu nom encara ressona amb molta força entre les parets de la mina. Per molts miners que avui piquen i repiquen a les galeries berguedanes, aquella gent que un 18 de gener de 1932 van voler fer gairebé tot sols la revolució són uns herois i un exemple a seguir. Després d’això, el pes de la història va caure sobre mi com una llosa. Com podia negar-me a entrar a la mina? Com trair tots els esforços i lluites per la igualtat dels meus avantpassats. Si ho hagués fet estic segur que mai no m’ho hagués pogut perdonar. Així que mort de por vaig entrar en companyia de dos-cents seixanta miners més. En entrar tot semblava diferent. No hi havia res de nou, la mateixa maquinària, les mateixes vagonetes, les mateixes vetes. Però no sé perquè, el carbó tenia quelcom diferent, semblava posseir una brillantor poc habitual, fins i tot era capaç de percebre el degotar de l’aigua sobre la via rovellada. Suposo que tenia els sentits molt més aguditzats per la situació, però em va semblar que entrava en un món completament nou. I és que en definitiva, Marjane, això és el que hem d’aconseguir, construir un món nou! Com pot ser que uns pocs visquin amb tant i que tants visquem amb tan poc. La protesta és per evitar l’acomiadament d’una part més que notable de companys però el rere fons ha de ser un altre. Si avui permetem això, demà ens abaixaran el sou, ens empitjoraran les condicions laborals i no només haurem perdut les lluites vençudes pels nostres avantpassats sinó que a més acabarem amb la mina tancada i amb part de les nostres llibertats trepitjades.

Aquests dies a la mina hem debatut amb vehemència, hem conversat del passat i del present, però, sobretot, he après el què significa ser miner i la responsabilitat moral que això suposa. Mai abaixem el cap davant de res i de ningú, mai ens sotmetem i sobretot siguem els primers a plantar cara a les injustícies. Aquesta, Marjane, és la nostra herència, aquesta és la meva herència. El llegat que m’ha transmès el meu pare que va morir per treure carbó, un avi abatut pel franquisme i un besavi que va caure al camp de la Bota.

Després de cinc dies i de quatre nits torno a ser casa Marjane, torno a la vida normal i a la rutina però quelcom dins meu ha canviat. En certa manera, jo ja no sóc jo! Alguna part del meu jo anterior ha quedat per sempre més a la mina Consolació. Vaig entrar a la revolta essent un nen enamorat de tu i de la vida en general i he sortit amb cara jove però amb cap d’adult. En certa manera tinc la sensació que el món ha decidit canviar-me del tot perquè jo sigui capaç de canviar el món que m’envolta.”

El Martí aixeca el cap i veu com per la finestra les primeres llums de l’alba trenquen la foscor i il·luminen un paisatge completament blanc. Ha estat tota la nit despert donant voltes i més voltes a les hores passades, però no sembla que tingui cap sintoma de cansament, l’excitació segueix a flor de pell. Guarda la carta en un calaix i pensa que ja l’acabarà d’escriure. Al seu costat, el pelut mig tremolós es desperta i llepa la mà del seu amic. L’hora de tornar a la realitat ha arribat, la revolta ja és un fet més per la història i el treball a la mina segueix. Malgrat tot, el Martí sap que avui no serà un dia més, avui és el primer dia de molts dels que vindran.

Foto 1 i 2: Mina Consolació.
Foto 3: Panoràmica de la central Tèrmica de Cercs.
Música: Al otro lado del río de Jorge Drexler.

 

dimarts, 29 de gener de 2013

Mina tancada, comarca acabada!


"La justicia, la igualdad del mérito, el trato respetuoso del hombre, la igualdad plena del derecho: eso es la revolución". (José Martí). 

7 de desembre de 1977. La tarda freda de tardor poc a poc va perdent la llum del sol entre les valls de la conca minera de Fígols. A l’exterior de la mina Consolació, ubicada a la part baixa de la muntanya, s’acumula un nombre considerable de gent. Un número poc habitual en aquelles contrades i més a aquelles hores de la tarda. La notícia ha corregut lleugera per tota la zona i fins i tot ja arribat a les poblacions veïnes de la comarca. Els miners s’han declarat en vaga i dos cents vint i cinc s’han tancat durant el torn del matí a la mina de la Consolació.

A l’interior d’una galeria humida i entre dues vagonetes mig rovellades, seu el Martí que escolta amb cara de preocupació com el seu tiet debat amb altres miners les mesures que han de prendre i com s’han d’organitzar. El noi només fa dos mesos que ha començat a aprendre el mateix ofici que havia portat al seu pare a la mort i que també havien fet els seus avis i avantpassats. Ell en sap poc encara de la vida a l’interior de la mina, però té una cosa molt clara i és que només amb la unitat de tots els que en ella es guanyen el pa de la vida, podrà treballar amb dignitat. Ha escoltat com els més vells parlen de revoltes passades i com el seu besavi va esdevenir un exemple de lideratge durant la famosa revolta llibertaria de 1932 que per uns pocs dies va omplir d’il·lusions i d’esperances la bona gent de Sant Corneli. Malgrat tot, té clar que la tancada es necessària, però no tots els motius que han portat als miners a emprendre aquest camí.

FECSA feia temps que estava redactant un informe amb el qual volia aconseguir que l’explotació minera fos més rendible i que, per altra banda, alliberés a l’empresa del jou de tants sous. D’aquesta manera i en el rerefons de tant informe s’amagava un expedient de regulació que volia acomiadar uns 497 miners dels 1650 que l’empresa Carbones de Berga S.A. tenia en aquell moment. Els sindicats que van ser legalitzats el 28 d’abril de 1977 després de vàries negociacions amb el president del govern espanyol Adolfo Suárez, es van assabentar de les intencions de Carbones de Berga. Ràpidament es mobilitzen i aconsegueixen, sense que l’empresa estigui preparada, que 225 miners del torn del matí es tanquin a l’interior de les galeries i que, a l’exterior, companys i amics es facin forts per impedir que forces de l’Estat es puguin presentar a l’espai i obligar als de dins a abandonar la seva causa. Els sindicats que secundaran l’acció seran: Comissions Obreres (CCOO), Unió General de Treballadors (UGT), Unió Sindical Obrera (USO) i la Confederació Nacional del Treball (CNT) que històricament i abans del franquisme havia esdevingut el sindicat majoritari a la conca. L’objectiu principal dels miners i dels sindicats era que l’empresa fes marxa enrere, que ningú perdés el seu lloc de treball i que les mines mantinguessin l’activitat habitual. Alguns dels miners que varen dur les negociacions van ser: Eleuterio Adelantado Vea, Manuel Alías González, Pedro Andrés Diaz, Josep Coromines Andreu, Juan Sánchez Giménez, etc.

Paral·lelament a les reivindicacions a l’entorn de la mina, la solidaritat obrera es va anar estenent per tota la comarca del Berguedà que també vivia amb incertesa l’esdevenir del carbó i d’un tèxtil cada cop més amenaçat pel mercat global. Els sindicats es van assegurar que cap racó del Berguedà no reflectís la protesta i es van convocar manifestacions a Berga amb més d’un miler de persones rere el lema “Mina tancada, comarca acabada”. Les imatges dels mítings de la plaça de Sant Pere plena de bat a bat ja omplien pàgines i pàgines dels diaris i obrien els informatius de les ràdios d’àmbit regional i fins i tot estatal.  

Un altre paper fonamental el va jugar el comitè de dones (sobretot del USO) que es van organitzar durant els dies que va durar la tancada per repartir pamflets per tota la comarca, per encapçalar les protestes i sobretot perquè els seus homes, germans i fills que estaven a l’interior de la mina poguessin fer àpats calents i per introduir-hi roba d’abric i mantes per poder passar les hores en millors condicions.
Fos com fos, l’organització sindical obrera i popular va agafar totalment desprevinguts a uns empresaris i unes forces de l’ordre que no esperaven una reacció tan ràpida i coordinada. Les negociacions van ser constants i a contrarellotge. Els miners volien solucions ràpides, però per altra banda estaven disposats a passar les festes de Nadal a l’interior de les galeries si la situació no es revertia. I l’empresa i els politics tenien por de que l’espurna revolucionària es pogués tornar a estendre per la conca del Llobregat i que la flama arribés al Cardener i cap a la capital catalana.

Finalment, l’acord va arribar a les sis del matí del diumenge 11 de desembre, un acord de mínims en el qual l’empresa Carbones de Berga S.A. retirava l’expedient de regulació i es comprometia a buscar conjuntament amb els miners la manera perquè el lignit berguedà fos més rendible.




La notícia es va estendre ràpidament per totes les contrades de la comarca, convertint el matí en un autèntic peregrinatge de vehicles en direcció a la conca minera. La boca mina de la consolació estava plena de gent i de membres de la guàrdia civil esperant el moment en què aquells herois subterranis tornessin a veure la llum del dia. La sortida es va produir amb unes vagonetes plenes d’història i de missatges de protesta i d’esperança, moment en què la gent de l’exterior trencava l’emotivitat amb aplaudiments i crits d’ànims.

El Martí, mig encegat per tanta llum, busca entre les figures borroses una cara amiga. Una veu el crida amb força. És la mare que l’abraça i el besa amb dolçor. Ell, una mica evadit de la realitat, subjecta una carta que ha escrit a la seva Marjane entre el carbó i el silenci. La seva sensació, però, no és de victòria, està content per haver aconseguit forçar un acord i poder seguir treballant com fins ara, però per altra banda té una sensació de por. No creu que l’empresa es conformi amb aquesta marxa enrere i té clar que aviat tornarà a la càrrega.

El primer pols entre els miners i l’empresa després del franquisme ha finalitzat. La lluita pel treball i per la dignitat d’una comarca de tèxtil i carbó només ha fet que començar. La lluita serà durà i la derrota propera.   

Foto1: Sant Corneli.
Foto2: Gent a la boca mina de la Consoloació.
Foto 3: Tren a l'estació de Fígols les mines. 
Música: