Museu de les Mines de Cercs

divendres, 17 de juny del 2011

Dies de festa, dies de lluita!


"La felicidad humana generalmente no se logra con grandes golpes de suerte, que pueden ocurrir pocas veces, sino con pequeñas cosas que ocurren todos los días." (Benjamin Franklin)

Diumenge 16 de setembre de 1945. Els primers rajos de sol comencen a despuntar per damunt del Puigllençada, inundant poc a poc tots els carrers de la colònia, que roman en silenci. Estem en plena festa major i malgrat estar plena de penúries, la nit va ser llarga i festiva. Feia anys que la bona gent de Sant Corneli en prou feines havia celebrat res. Primer la guerra civil i després els primers anys de postguerra havien fet que tant la festa major com qualsevol altre celebració quedés pràcticament en l’oblit. Però aquest any tothom havia decidit que per uns dies deixarien endarrere les preocupacions i els plors per aquells que van caure en el front per celebrar quelcom. A més, la rendició d’Alemanya el 4 de maig de 1945 omplia d’esperances a tota una generació marcada per la derrota.
Poc a poc la gent mig endormiscada comença a transitar pels carrers, avui és el darrer dia de festa i això s’ha de celebrar com Déu mana. Venen de dos dies plens d’activitats. El primer dia processons amb Sant Corneli, per donar les gràcies al patró, el segon dia, combats de boxa per als homes, al ring improvisat de l’esplanada de la plaça Sant Romà i a la nit per fi, un ball d’embalat com els d’abans. I per al tercer dia primer de tot, uns jocs de cucanya per els més menuts de la contrada. Bàsicament fer el carretó, transportar una pedra amb una cullera amb la boca, altres cops s’havia fet el mateix joc amb un ou o una patata però tal com esta la situació no és qüestió de llençar menjar. Després dels jocs, tothom puntual a missa de dotze per fer les ofrenes pertinents al sant patró i escoltar el sermó, en castellà, del capellà de torn i si la butxaca ho permet fer un petit vermut al “Hogar del minero”. Un cop finalitzats els actes del matí la majoria de famílies emprenen diferents camins fins arribar a una font on dinaran en companyia d’amics i coneguts.

La Maria inquieta, intenta deslliurar-se de la mà de la seva mare. Ella vol ser la primera en arribar a la font de la “Perera”, vol intentar agafar una granota i sap que amb el xivarri de gent s’amagaran i ja no en podrà caçar cap. Tota la família Caballol, com a mínim tots els que encara estan vius o per la colònia, han decidit passar les hores centrals del dia en aquest bonic indret. La font de la “Perera”, és una petita obertura en la roca que permet un brollar d’aigua fresca i abundant. Els habitants de Fígols ja fa uns anys havien construït un petit safareig al costat per aprofitar tota l’aigua i així poder rentar la roba.
El dinar que comparteixen és un menjar humil, la casa no és forta i malgrat ser festa major els plats no ho demostren. De primer una amanida de l’hort amb quatre enciams, tomàquets i ceba, que a la petita Maria l’hi fa fàstic. De segon plat, la dona de l’Enric ha fet un trinxat de patates amb una mica de vianda, aromatitzades amb un polsim de pebre que la seva mare encara guardava gelosament al rebost de casa. Havent dinat les diferents famílies que comparteixen espai s’ajunten per fer una llarga sobretaula on les converses inunden les hores. Per una estona sembla que tots els anys de derrotes i penúries només hagin estat un llarg malson. Parlen de tots aquells que ja no hi són, com si en un moment o un altre haguessin d’aparèixer de darrera els arbres.

La Maria encara és petita però poc a poc va quedant encisada amb les històries que el tiet Enric explica de l’avi Joan i sobretot del seu pare, el Jaume. Per ella en sentir allò l’hi sembla que són dos herois que han lluitat contra monstres i gegants. Ella mai ha vist al seu pare però la seva curta edat encara no la fa ser conscient de que pot ser no el veurà mai. La nena s’imagina que està lluitant, però que aviat acabarà i tornarà a casa com un heroi, com el que tothom diu que és!

La llarga tarda de setembre poc a poc es va consumint entre converses, és el moment de tornar cap a la colònia a fer els darrers balls de la festa. Un petit embalat guarneix la petita plaça del cafè. Les parelles s’abrasen i ballen distants del que les envolta. L’amor les posseeix i les fa voltar i voltar com si els seus cossos en perfecció formessin un de sol. La Margarida en un racó mira amb els ulls entelats i recorda aquella festa de juliol del 1936 quan era ella la que ballava i l’amor l’hi omplia cada mil·límetre del seu cos. Pensa: què injusta ha estat la vida amb nosaltres, què poc ens va durar aquella alegria. Són els pitjors moments per una dona que va veure com el seu germà queia al front i com el seu Jaume encara està perdut per aquests mons de Déu sense data de retorn.

Amb les darreres notes, la gent de Sant Corneli retorna poc a poc a les seves cases. La rutina demà els tornarà a ocupar i la negra pols del carbó cobrirà les seves robes i les seves cares. A la llunyania entre els petits pins que lluiten per sobreviure entre tanta roca, una silueta mig ajupida s’amaga i taral·leja la darrera cançó. És el Jaume que amb un grup de companys està preparat per assaltar una torre elèctrica que deixarà incomunicats per unes hores els habitats de la colònia i sobretot el “quartel de la Guàrdia Civil”, l’objectiu principal. Els dies de guerra han acabat per a ells, els temps de la resistència no han fet res més que començar.    

Foto1: Sardanes a la plaça del Cafè.
Foto2: Grup de noies realitzant una "Fontada"
Música:
torna, torna Serrallonga (Esquirols)


dilluns, 6 de juny del 2011

La guerra fantasma.

"Déjenme decirles, a riesgo de parecer ridículo, que el revolucionario verdadero está guiado por grandes sentimientos de amor. Es imposible pensar en un revolucionario auténtico sin esta cualidad. Quizá sea uno de los grandes dramas del dirigente; éste debe unir a un espíritu apasionado, una mente fría y tomar decisiones dolorosas sin que se contraiga un músculo. Nuestros revolucionarios de vanguardia tienen que idealizar ese amor a los pueblos. No puede descender con su pequeña dosis de cariño cotidiano hacia los lugares donde el hombre común lo ejercita."  (Ernesto Guevara "Che")

18 de març de 1945. El sol de finals d’hivern, poc a poc va desapareixent darrera les muntanyes pelades que durant tants anys han explotat per utilitzar la fusta per a les mines. L’Enric que ja fa una mica que ha acabat el jornal a la mina, camina a pas lleuger vora el pla inclinat “Natàlia” que el portarà fins a d’alt de tot del Serrat del Bous. Un cop allà un camí planer fins arribar al cementiri de la  colònia de Sant Corneli. Ja fa uns quants vespres que l’Enric hi treballa emblanquinat nínxols. És una feina que no l’hi agrada però la necessitat de diners és superior als seus desitjos. Les mines ja no venen tantes tones com uns mesos endarrere, des de que els aliats van alliberar França, el corredor de mercaderies que anava des d’Espanya fins Alemanya a quedat tallat i ara, tota la demanda procedeix única i exclusivament del propi país, per tant la producció ha disminuït molt, així com els jornals.

El cementiri igual que tots els edificis de la colònia pertanyen a l’empresa Carbones de Berga SA. És una petita construcció rectangular envoltada de nínxols a banda i banda i al centre algunes tombes escampades per terra, corresponents a èpoques anteriors. També hi ha fosses comunes. El pobre Enric que cada diumenge igual que tots el habitants del nucli va a missa, cada cop que ha d’entrar per la porta de nit pensa en tots el evangelis i en totes les proclames que el capellà fa sobre l’apocalipsi i no pot deixar de sentir por. De fet un dels objectius principals del difunt senyor Olano era que la vida de totes les persones de la colònia es marques per la moralitat i per la vida religiosa, aconseguint així una submissió a la vida pacífica i a l’empresa.
La feina al recinte mortuori és senzilla, sense masses esforços físics però poca gent s’atreveix a realitzar-la i menys després dels rumors que s’expliquen vora el foc en que algunes nits al cementiri s’escolten sorolls i s’hi fixes bé la vista s’hi poden veure ombres movent-se entre les tombes. L’Enric fa el cor fort pensant en la seva família i en el seu futur fill que aviat arribarà al món. Però pel que pugui ser, sempre va acompanyat del “Mingu” un gos petaner amb nom de persona que en prou feines s’hi veu, però com a mínim pensa que s’hi sent quelcom cridarà.

Poc a poc la foscor va omplint tots els racons de petit recinte conformant una postal que a molts els hi glaçaria la sang, l’Enric mig introduït en un nínxol emblanquina, aliè a un grup d’homes que l’han encerclat, mentre el “Mingu” dorm la seva vellesa vora uns xiprers. Un espetec de branca que es trenca posa sobre avís al pobre noi que surt del forat amb la cara més blanca que la llet i amb el pinzell a la mà en fora, amenaçant. Tot just quan feia el primer pas per intentar fugir, una veu familiar el crida amb certa tendresa, l’Enric descol·locat per l’ensurt triga uns segons a reaccionar i adonar-se que davant seu hi té el seu germà Jaume al qual no veia des de fa molts anys. Una abraçada i unes llàgrimes omplen de felicitat un espai que per sí respira tristesa. Els dos germans seuen al costat de la petita sagristia del cementiri mentre els altres acompanyants amb posat tens vigilen la porta.
L’Enric poc a poc pren consciència de que el seu germà ha tornat però no per quedar-se, el seu germà és un “maqui”, aquella paraula que el tinent de la guàrdia civil havia maleït tant en els discursos que adreçava al poble per avisar-los del mals que els “rojos” encara podien fer.

El Jaume amb cara seriosa explica al seu germà tot el que comporta la seva nova situació: “Enric, has d’entendre que malgrat avui estigui aquí amb tu de moment no puc tornar a casa i sobretot la Margarida no pot saber res d’aquesta trobada. Sé que per molt que l’hi digués que no em pot venir a veure ella acabaria venint i la seva vida i la de la Maria correrien perill i això no ho puc permetre. No sé quan durarà aquesta situació però estem intentant crear una xarxa de resistència en aquest cantó de la frontera. Les experiències de la resistència a França ens ha demostrat que és possible guanyar i estem segurs que s’hi comencem un resistència armada poc a poc la gent s’hi afegirà fins a fer insostenible la continuïtat del regim i a més, la conjuntura mundial ens és favorable amb la més que imminent caiguda d’Alemanya i amb l’ocupació de Berlín pels americans i de l’exèrcit roig. Un cop la guerra mundial acabi hem d’aconseguir que la lluita clandestina sigui forta i obligui als governs aliats a donar-nos un cop de mà i alliberar així el darrer país dels feixistes.Estic segur que aquest cop ho podem aconseguir. De moment Enric, et demano que no ho expliquis a ningú i que segueixis amb la teva vida habitual, fins i tot si pots contribueix a les llegendes de fantasmes al cementiri ja que així ningú gosa acostar-se a les nits i ens permet reunir-nos amb tranquil·litat igual que també es fa a Berga. Va Enric sigues valent que ja veuràs com aquest cop ho aconseguirem.”
Amb aquestes paraules i amb una abraçada ben forta el Jaume s’acomiada de l’Enric i s’incorpora al grup de tres homes que l’acompanyen. El pobre Enric amb prou feines els hi veu les cares, però escolta perfectament com dos són germans i pel què sembla es diuen Sabater. Poc a poc les siluetes dels quatre homes es perden entre la foscor i el silenci torna a omplir el cementiri. El jove pensa que per avui ja ha pintat prou i decideix tornar cap a casa per una carretera de rocs, durant el camí té el temps suficient per prendre consciència de tot el que el seu germà l'hi ha explicat i sobretot els perills que comportà tenir un germà “maqui”, ja no només per a ell si no per a tota la família. De totes maneres sempre ha envejat que tant ell com el seu pare hagin lluitat per uns ideals i creu que ara l'hi toca a ell ser valent i ajudar al seu germà en una guerra fantasma.               

Foto1: Grup de maquis.
Foto2: Quico Sabater.
Foto 3: Ramon Vila Capdevila "Caracremada".

Música: Massana Brams