Museu de les Mines de Cercs

dimecres, 25 de gener del 2012

El salt de l'ogre

 La ejecución en sí tenía un alcance y unos objetivos clarísimos. A partir de 1951 Carrero ocupó prácticamente la jefatura del Gobierno en el Régimen. Carrero simbolizaba mejor que nadie la figura del «franquismo puro». Por otra parte, llegó a ser insustituible por su experiencia y capacidad de maniobra y porque nadie lograba como él mantener el equilibrio interno del franquismo […]. (Declaracions d'un dels membres del comando d'ETA implicat en el cop contra Carrero Blanco).




Dilluns 24 de desembre de 1973. Malgrat el fred que omple la colònia minera de Sant Corneli els seus carrers estan plens de vida i de presses. Les dones que ja fa unes hores que han acomiadat els seus respectius miners s’afanyen a enllestir les tasques domèstiques més imprescindibles i amb corredisses s’acosten fins a la carnisseria i l’economat per fer les darreres compres pel sopar d’avui i pel dinar de Nadal de demà. També ha donat la casualitat que avui els nens tenen festa de l’escola, la qual cosa implica que la compra que normalment es fa amb calma avui sigui una mica més complicada, pel fet de tenir uns petits corcons impacients de poder cagar el tió al vespre. La Maria, amb un nen de deu anys que tot l’hi crea curiositat surt del petit habitacle miner. De nou la seva panxa delata el que ja és un secret a veus, espera el seu segon fill. Al arribar a l’economat la senyora Antònia, una dona d’uns cinquanta tres anys i extremadament xafardera, obsequia al Martí amb una regalèssia d’aquelles de rosegar i rosegar. L’economat és un espai que sembla que s’ha quedat aturat en el temps. El mostrador, les parets, els prestatges, són els mateixos que fa una pila d’anys. Són de color girs, tot i que l’edat els ha anat despintant. Ràpidament la conversa entre  les dones comença aflorar amb temes banals però poc a poc aquesta conversa es va reconduint cap al tema del moment, l’assassinat del president del govern Carrero Blanco, el dijous 20 de desembre. La majoria de dones no volen donar la seva opinió per por encara a una repressió d’un règim al límit de la seva decadència. Però de cop i volta la Maria sense cap mena de vergonya deixa anar “a mi no em fa cap pena!”. Algunes de les dones es mostren cor preses, però sobretot el petit Martí que no té massa consciencia de res l’hi sorprèn com la seva mare pot dir tal cosa. En aquell moment el nen es comença a preguntar internament “-però qui era aquest tal Carrero Blanco? I sobretot que ha fet per què l’hi passes això?”

Luis Carrero Blanco va néixer a Santoña un petit poble de Cantabria l’any 1904. A l’esclatar la Guerra civil va haver de refugiar-se al consolat de Mèxic i de França per tal de no ser afusellat per les milícies republicanes. L’any 1937 va aconseguir creuar a la zona colpista i amb la graduació de capità es va posar al càrrec del “Destructor de Huesca” un vaixell inaugurat l’any 1914 i que ja havia participat a la Primera Guerra Mundial a Itàlia. Un cop finalitzada la guerra va passar a formar part del govern. L’any 1940 va redactar un informe intern recomanant la neutralitat espanyola en la Segona Guerra Mundial ( cal recordar que tampoc tenia moltes opcions al tractar-se d’un país devastat per la seva pròpia guerra civil). Aquest fet l’hi va suposar un gran reconeixement per part del general Franco que el va introduir dins el seu cercle de confiança. L’any 1941 va ser nomenat subsecretari, l’any 1951 ministre de la presidència i l’any 1967 vicepresident. A mesura que passaven els anys el seu pes específic en el partit anava pujant així com la seva influència. Sempre s’ha atribuït a la seva persona l’arraconament del sector falangista en el govern així com la successió monàrquica de Juan Carles. De totes formes el què sí que estava clar i més després de que al juny de 1973 fos declarat president del govern, que ell havia de ser el continuador del franquisme després de la mort de Franco. Però tots els plans del franquisme es van truncar el 20 de desembre de 1973 quan ETA decidia acabar amb la seva vida.

Era un matí fred de desembre a Madrid quan a les primeres hores un terrabastall sorprenia a la gent que estava pel voltant del carrer Claudio Coello. En un primer moment la confusió i la por a una explosió de gas omplia el cor de tots els veïns de la zona però poc a poc s’adonaven de que allò havia estat una bomba. Tota la operació “Ogro” com va ser batejada per ETA, havia començat un temps abans quan membres d’ETA s’havien desplaçat fins a Madrid llogant un semi-subterrani al bloc número 104 del carrer Claudio Coello. Durant dies van estar furgant sota terra fins aconseguir crear un túnel subterrani fins ben bé al mig del carrer. Allà van col·locar cent quilograms de Goma-2 i després d’un estudi exhaustiu dels moviments del president del govern van decidir que seria el matí del 20 de desembre de 1973. Així que aquell matí fred ETA acabava amb la vida d’un dels homes forts del franquisme i així posava traves evidents a la seva continuïtat. Alguns ràpidament van relacionar al govern Nord – Americà per estar molt pròxim a la seva ambaixada però aquest és un fet que mai s’ha pogut demostrar. De totes formes el govern americà havia tingut alguns problemes amb Carrero Blanco per negar-se a la utilització de les bases americanes per la denominada Guerra del Yom Kipur. També algun testimoni havia parlat d’un home amb gavardina blanca donant els horaris del president de govern. El que està clar és que estem davant d’un dels cops més ben planejats contra la dictadura.

La resposta del govern no es va fer esperar i per no variar la seva costum va ser contundent i sense mesura. Cal recordar que a la Model de Barcelona un jove esperava que el govern rectifiques i l’hi commutés la pena de mort per una de menys contundent. Aquest jove s’anomenava Salvador Puig Antich i aquella bomba del carrer Coello de Madrid segurament l’hi va fer més mal que bé. Sigui com sigui aquell 20 de desembre el cotxe del president del govern saltava pels aires així com les esperances de molts franquistes de veure el règim sobrevivint a Franco.

El petit Martí surt de l’economat perseguint un gat que tranquil·lament mandrejava al costat de la vella estufa de carbó de l’establiment. Les compres finalitzen, ara toca tornar cap a casa a preparar el tiberi bo de la nit. 

Foto1. Carrero Blanco.
Foto2. L'estat en que va quedar el carrer Claudio Coello després de l'explosió.
Foto3. Anagrama Euskadi Ta Askatasuna.

Música:

dimecres, 11 de gener del 2012

Entre pedres i carbó.

"En la planta catorze en el pozo minero, en la tarde amarilla tres hombres no volvieron, hay sirenas lamentos, acompasados aies a la boca del pozo.

Dos mujeres de luto anelando dos cuerpos y una madre que rumía en silencio es el tercero" (Fragment de la cançó "En la planta 14" Víctor Manuel)" 

Nit del 10 de juliol de 1972. És una vesprada suau a la conca minera de Fígols. Moltes famílies aprofiten aquestes hores de temperatures més benvolents per compartir converses a peu de carrer amb amics i veïns. També és el moment en què a moltes cases les dones, les mares i els fills acomiaden al miner del torn de nit. És un torn rotatiu que està una mica més ben pagat per tractar-se d’unes hores de foscor. Com cada nit, els miners es canvien als vestidors de davant de la boca de la consolació i al toc de sirena s’endinsen en un tren elèctric fins les entranyes de la terra. Malgrat ser una feina perillosa, la rutina i la monotonia ha fet oblidar a molts, que treballen sota tones i tones de roca i que qualsevol petita casualitat els hi pot canviar la vida per sempre.

La jornada transcorria amb normalitat i amb els sorolls habituals d’una mina cada cop més mecanitzada, fins que un soroll inesperat irromp sobre els miners de l’explotació número cinc. De cop i volta uns espetecs i una mena de trons inunden la galeria. Sense temps de reacció els miners queden atrapats sota tones i tones de runa. A fora escenes de pànic omplen els cors de la resta de miners. A l’interior de la terra un miner desorientat comença a sentir crits de dolor i de desesperació. Poc a poc deixa de banda l’estat inconscient per adonar-se realment de la seva situació. Un munt de pedres, carbó i ferro el separen de la llibertat i sense espai per moure’s comença a preguntar-se si la petita bossa d’aire que l’envolta serà suficient per sobreviure. Cada cop més, la cama l’hi comença a fer un dolor insuportable, i creu que la té trencada. En un acte reflex crida demanant ajuda. En un primer moment no rep resposta però al cap d’uns minuts una veu tènue és comunica amb ell. És un altre dels companys soterrats, però n’hi rastre dels equips de salvament. Els moments d’angoixa i desesperació van deixant pas a la resignació i al conformisme. La seva vida l’hi recorre la ment. Pensa en els pares, en la seva jove esposa que espera en breu el seu primer fill. S’imagina ensumant-l’hi els cabells, abraçant-la, acaronant-la i com amb només una mirada seva el fa sentir petit i ple de por de perdre-la. Sense voler, una llàgrima s’escapa del seu llagrimer imaginat tot el què la seva mort suposaria a la seva família. De cop i volta el seu estat d’ànim torna a ser de lluita, ell mateix s’auto-convenç  que ha de resistir, que ha de sobreviure. Són moments d’optimisme, creu que l’equip de salvament deu estar apunt d’accedir fins on es troben soterrats i que aviat tot aquest malson només quedarà amb això, un malson. Però les hores van passant i ràpidament el miner va perdent la noció del temps, no sap si porta nomes poques hores o si per contra les hores sota terra superen la desena. Cada cop al petit habitacle que l’envolta hi ha més pols i la respiració es dificulta amb cada nou glop d’oxigen. En aquest moment torna l’ansietat per por a la mort, que veu de forma imminent. Després de molta estona i malgrat el dolor, el miner s’adorm en un somni prim, fàcil de trencar i que amb cada nou espetec de la mina el cor l’hi dona un sobresalt. Definitivament el miner restarà en aquest estat de somnolència i un pèl evadit de la realitat fins que la mort el porti o les brigades de salvament el trobin. A partir d’ara el destí del miner atrapat només està en mans de la seva capacitat de resistència. De que els seus pulmons siguin capaços d’administrar amb saviesa el poc aire que resta al petit habitacle i que el seu cor aguanti el bombeig de sang.

Després de innumerables hores atrapat, el miner escolta com una veu el crida i gairebé sense poder obrir els ulls veu com una llum brillant l’inunda les pupil·les. Passa una bona estona abans no serà conscient de que la brigada de salvament ha arribat fins a ell. Unes llàgrimes l’hi acaronen les galtes, que amb dificultat van arrencant la pols enganxada a la pell. Finalment el seu malson de sota terra ha acabat, després de dos dies atrapat sota tones i tones de pedra i carbó ara la lluita per la vida que durant uns dies continuarà a l’hospital.
 

Al sortir amb la llitera, per la boca mina veu com el sol omple tots els racons de la vall, un sol que resulta insuportable per uns ulls que porten convivint masses hores amb la foscor absoluta. Entre el munt de gent que s’acumula al seu voltant, una veu l’hi resulta familiar i sense poder aturar veu com la seva dona plora de felicitat. Malgrat tot el patiment sembla que aquest cop la sort l’acompanyarà i que la podrà tornar abraçar. Altres companys seus no seguiran la mateixa sort i la seva sang restarà per sempre més a l’explotació número cinc de la mina Consolació. 

Foto1: Joan Rodríguez amb la seva família. (Una família de Sant Cornèli).
Foto2: Entrada a la Mina Consolació.
Música: Eduard Canimas "Em trenco"