Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 28 de desembre del 2010

24 de desembre.

24 de desembre de 1914. Ja fa dos anys que varem conèixer la nostra família minera. A les sis del matí res fa preveure que avui és un dia especial, que avui és un dia de celebració. Els miners surten igual que cada dia de les seves cases i junts emprenen el camí inexorable fins a la boca mina. A l’interior hi estaran les dotze hores de rigor fins que, a les sis de la tarda el so de la sirena els alliberi un dia més. És un so tan estimat pels miners i tan temut pels familiars. És un so de canvi o de final de torn però també és un so de patiment i d’angoixa si pel què sigui sona a una hora que no toca. En aquells moments els familiars surten de casa direcció a la mina amb el cor encongit i amb la incertesa de no saber que ha passat, si ha estat algun accident i si algun dels seus familiars o amics estan immersos en ell.

Avui a la mina la rutina no és diferent, l’Enric que ja fa molts anys que hi treballa ensenya a un noi jove com s’ha d’apuntalar un front d’explotació. Mentrestant els seus dos fills, el Joan i l’Eusebi conjuntament amb uns companys van resseguint una veta de carbó que ja fa uns dies que els hi dona feina. Entre picada i picada els joves miners aprofiten per parlar de temes quotidians, però sobretot parlen de l’assemblea que van tenir dues nits endarrere, on havien de decidir els nous representants locals.

L’assemblea era de la CNT (Confederació Nacional de Treballadors), una unió confederal de sindicats d’ideologia  anarcosindicalista. Aquesta assemblea tenia molta rellevància ja que fins aquest any 1914 la CNT havia estat il·legalitzada per la convocatòria l’any de la seva fundació (1910) d’una vaga general. Pràcticament tots els miners joves estaven afiliats al sindicat i cada miner que entrava de nou a la mina si afiliava. Cada cop el miners tenien més clar que les condicions laborals i les negociacions es guanyen amb la força i amb la unitat. En canvi els miners més grans i envellits a causa de les dures condicions laborals i ambientals, sembla que això de les reivindicacions ja els queda lluny. Molts d’ells sembla que ja estiguin rendits al seu destí, el seu camí ja esta traçat i si no moren per un accident, ho acabaran fent en un llit acusats de pneumoconiosi.   

A casa, la mare i la Carme preparen el què a de ser el sopar de Nadal. És una nit especial a casa dels Caballol. Aquesta nit el Joan, el fill gran portarà a sopar a la Maria Rosa, la seva promesa. Per sopar prepararan patates al caliu, cuinades al foc lent de la cuina econòmica de carbó, acompanyades amb una mica de vianda que encara els hi queda de la darrera matança del porc que van celebrar amb companyia d’uns quants veïns, i de postres la Rocio, els ha portat uns “alfajores”, unes pastes típiques de les terres del sud. Mare i filla pensen que no és un sopar molt elegant i estan segures que a casa dels amos la nit serà de tiberi i d’ostentació, però elles no es queixen, estan contentes de poder celebrar un altre Nadal amb la família al complet i sobretot estan orgulloses de formar part de la classe treballadora que amb la suor del seu esforç omplen el plat de menjar, d’orgull i satisfacció.

divendres, 17 de desembre del 2010

Les dones.



"No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar". (Angela Davis)


La mare després d’acomiadar-se dels miners prepara l’esmorzar per la Carme, la seva filla de vuit anys. La Maria, l’altre filla de dotze anys, ja fa una bona estona que amb companyia d’unes amigues ha emprès el camí que les porta fins al colònia tèxtil Carme. Una colònia construïda al costat de Sant Salvador de la Vedella a principis de s.XX. La Maria treballarà a la fàbrica fins el dia del seu casament. El senyor José Enrique Olano no volia que les dones dels miners "treballessin". Una vegada casades passaven a dependre econòmicament única i exclusivament dels seus marits. Les mullers s’encarregaven de les feines de casa, dels animals, de l'hort, de la separació manual del carbó de la brossa i sobretot de reproduïr-se. Sembla dura aquesta expressió, però els amos tenien clar que els fills i filles de famílies que ja vivien a la colònia eren molt més controlables. Una de les maneres que tenia l'empresa per garantir aquesta reproducció era a través de l'habitatge. Si no disposaves de família no tenies dret a pis. Per aquest motiu les dones que tenien descendència cobraven un paper fonamental en el seu dia a dia. Quan el seu home moria per accident o pels estralls provocats per les hores de mina, ella i els seus fills podien seguir vivint al mateix habitatge. Si una dona quedava viuda i sense fills era automàticament expulsada de la casa.  

La mare i la seva filla petita un cop han enllestit les feines de llar agafen el cubell ple de camises i de pantalons bruts i recorren els camins freds de la colònia fins arribar al costat de l’Església dedicada a Sant Corneli i a Sant Ciprià. Allà el senyor Olano havia pres la decisió de construir un safareig públic ara fa un any perquè les dones poguessin rentar la roba sense la necessitat d’haver d’anar al torrent.

Mare i filla preparen la fusta de rentar i el sabó casolà que la nit abans havien preparat a la cuina de casa amb sosa càustica, greix i cendra. La Carme, aprofita per jugar amb la fina capa de gel que cobreix les aigües més tranquil·les de l’espai. Poc a poc al costat de les nostres dones es van situant altres companyes com la Consol, la Pepeta i la Rocio. Aquesta darrera amb prou feines entenia el català i és que només feia uns mesos que el tren l’havia deixat a l’estació de Fígols les Mines amb el seu marit José. Els dos procedien de "Alpujarra de la Sierra" un petit poble de l’Andalusia més profunda. La manca de treball i de menjar els havia empès a marxar de la seva terra a la recerca d’un futur millor per ells i els seus fills, que esperaven que arribessin ben aviat.

Al safareig malgrat el fred intens d’aquells dies i les aigües gèlides, les dones parlen i riuen. És un dels millors moments del dia. Durant aquella estona la realitat desapareix. Per un moment tot es torna banal, tot es torna alegre. Per una breu i intensa estona aquelles dones no pateixen pels perills de la mina ni perquè l’hort no doni els aliments desitjats.

En el moment que la Maria extreu de l’aigua la darrera camisa del seu marit la realitat l’envaeix. Encara queden moltes coses per fer abans que els  homes tornin de la mina i no es pot permetre el luxe de perdre més temps amb xerrameques. La feina s’ha de fer i encara en queda molta. 


Música: I tu, sols tu. (Diluvi)


divendres, 10 de desembre del 2010

Vida quotidiana

“Pobres no son los que tienen poco. Son los que quieren mucho. Yo no vivo con pobreza, vivo con austeridad, con renunciamiento. Preciso poco para vivir” (Pepe Mujica)


Són les sis del matí. Comença el dia d’un miner. Comença un nou dia de treball. A fora fa fred, molt fred. Estem a mig gener i a Sant Corneli està sent un hivern molt dur. El miner es vesteix ràpid, amb pantalons de pana foscos, una camisa i una boina per cobrir-se el cap. Els seus dos fills grans el Joan i l’Eusebi es vesteixen com el seu pare. Ells també són miners. De fet no tenien gaires més camins per recórrer.


La dona a la cuina prepara una carmanyola pel seu home i els seus fills. És en aquell moment que cada matí li corre un calfred per tot el cos. En el seu interior sempre es pregunta si serà el darrer menjar que els prepararà. La incertesa del treball a la mina sempre està present i l’accident de fa uns dies on dos nois joves van perdre la vida, no ajuda gaire a aixecar el ànims de la Maria. Però la dona no mostra por. La por està prohibida a casa de l’Enric el nostre miner. La por no ajuda a afrontar dotze hores de jornal.

Un cop tot enllestit el pare i els dos fills s’acomiaden fredament de la mare i surten de casa seguint un camí ple de fang glaçat que el sol tènue de gener encara no ha tingut temps de fondre. És el mateix camí que cada dia ,sense excepció, els porta fins a les portes de la mina Sant Josep. Una petita obertura fosca que els transporta a la seva realitat quotidiana. Són miners i s’han de guanyar la vida!

A l'entrar es troben amb els companys que ja són com germans i junts recorren els sis-cents metres que els separen del seu front d’explotació. En arribar, la mula, el pic i la puntona els esperen. Estan davant de dotze hores de treball dur. Ells no es queixen. Són miners i estan orgullosos de ser-ho!



Música: A Miguel Hernández (Cesk Freixes)