Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 11 de desembre de 2012

El Petit Príncep


"Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin)."  Antoine de Saint-Exupéry. 


Diumenge 22 d’octubre de 1977. Uns cops a la porta trenquen amb l’harmonia en què habitava el petit pis del carrer Porvenir. És una tarda suau de tardor. El sol encara sembla resistir-se a deixar pas al fred i es manté ferm entre els cims berguedans. El Martí s’aixeca de la cadira amb certa mandra per obrir la porta, però de cop i volta, el cor li fa un sobresalt que el torna a la terra dels vius. La Marjane ha tornat amb el seu avi a la colònia. Amb les dificultats d’un principiant, el noi articula unes paraules tremoloses provocant un somriure mig amagat al rostre de l’avi que, savi del temps, intueix perfectament el que està succeint.

El Julià ha tornat a casa dels Caballol perquè es comença a dissipar el que ja sembla un secret a crits: el retorn a Barcelona del president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i amb ell totes les dignitats perdudes en un camí glaçat que portava a l’exili. L’avi mai s’hagués imaginat que aquest dia arribaria. Massa esperances van tenir quan els aliats guanyaven la II Guerra Mundial i tothom creia en una intervenció a la Península, massa esperances van dipositar en el suposat boicot internacional i van veure com els Estats Units i després les potències europees reconeixien el règim. Massa esperances havien dipositat ja per a dia d’avui tenir esperança.

La Maria ja ha preparat aquell cafè que omple tota l’estança d’olor a casa, a confort. Els adults es passaran hores parlant del què pot suposar el retorn del president i sobretot dels amics del passat, cosa que agrada la jove Marjane, però que, de tant sentir-ho, ja sembla avorrir-se. Aprofitarà el moment per dir-li al Martí a cau d’orella que la porti a fer un tomb per la colònia. De nou, al jove se li trenca la veu i amb prou feines li’n surt un fil per comentar a la mare que marxen a veure els amics. La Maria assenteix amb el cap i, a l’igual que tots els presents, li torna a aparèixer un somriure.

Els dos joves recorren els carrers de la colònia amb certa vergonya. La tarda dolça de diumenge els guarda de mirades indiscretes. Són estones de sobretaula, de cafès, de copes de conyac interminables i, sobretot, de silencis i de carrers buits. Tan sols alguns nens que corren suats darrera una pilota trenquen  amb una quietud pràcticament perfecta.

Poc a poc les seves passes els han allunyat del nucli habitat fins arribar a la font de la Perera, un racó ple de pollancres que dissimuladament envolta un petit safareig que serveix a la gent de Fígols per rentar la roba. La remor d’aigua, la brisa suau de tardor i una parella d’ocells que enjogassats es rebolquen en la pols del camí serveixen de tema de conversa per als dos joves. Asseguts en un dels murs que envolten l’espai, els nervis que omplen els seus estómacs es fan poc a poc més evidents, fins que les seves cares queden una davant de l’altra. El temps s’atura, tots els elements que els envolten es difuminen. Només hi són ells dos, res del que passa al món té cap mena d’importància. Poc a poc els seus llavis es toquen tremolosos. Un calfred recorre l’espina dorsal del Martí transportant-lo en un estat de felicitat difícil de descriure. Les seves mans s’entrellacen i un petó rere un altre els va convertint en petits experts de l’amor. El Martí acarona aquells cabells ondulats de color castany com tantes nits havia somiat, ressegueix amb el nas aquell coll llarg i prim fent èmfasi en els petons a prop de l’orella. Res, absolutament res, pot trencar l’harmonia en què els dos joves amants s’han submergit per primer cop en les seves vides. Només el baixar del sol els indica que l’hora de tornar a casa ha arribat i la incertesa del demà torna a les seves ments.

El camí de retorn serà lent i tranquil, els petons es van succeint i els dubtes afloren. La Marjane demana al Martí si creu que el retorn del president del que tant parla el seu avi pot realment suposar un canvi important per a Catalunya i que això impliqui que la seva situació es pugui normalitzar. El Martí només ha escoltat la seva mare parlar amb les amigues i amb el tiet de Tarradellas, però el record de la manifestació de Barcelona el fa ser realment optimista. Amb fermesa, li respon que, veient el que va veure el passat onze de setembre, no creu que el Govern espanyol impedeixi que la situació es normalitzi i que Catalunya recuperi certes llibertats que havia perdut amb l’Alzamiento.

En arribar al pis, l’avi Julià ja espera a la Marjane a la porta per tornar a emprendre el camí cap a França. Les famílies s’acomiaden amb un fins aviat, cosa que omple d’alegria al Martí. En el moment de pujar al cotxe, la Marjane corre de nou cap al Martí amb un paquet a la mà i a cau d’orella li diu: “Saps com sabia que m’estimaves? Per una frase del Petit Príncep que diu que quan un es posa vermell vol dir que sí, oi?, i tu sempre que te m’acostava t’hi posaves. Sempre que llegeixo aquest llibre penso en tu i t’imagino com ell”.

El cotxe es perd darrera un núvol de pols. El Martí desembolica aquell regal i descobreix un llibre del Petit Príncep d’un tal Antoine de Saint-Exúpery. En obrir-lo un escrit de la Marjane: “Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú, algun dia, pugui trobar la seva”.  

Una llum tènue omple la petita habitació del pis miner. El Martí, entre lectura i lectura, no pot oblidar el gust d’aquells llavis rosats i ara sí, cada cop més seriós, pensa si el retorn de Tarradellas pot suposar el retorn de moltes persones que encara resten a l’exili i si amb elles la família de la Marjane retornarà a Catalunya i al seu costat. La llum s’apaga, igual que la incertesa del dia de demà i la suposada transició.    

Foto1: Arribada de Tarradellas.
Foto2: Tarradellas amb Alfonso Suárez.
Foto3: Imatge del llibre infantil el "Petit Príncep" 
Música: Joan Dausà i Marta Pi "Si ens veiessis". 

diumenge, 9 de setembre de 2012

Dies de victòria, dies de llibertat


"Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a véncer" (Lluís Companys i Jover)

Matí del diumenge 11 de setembre de 1977. Els rajos de sol poc a poc arriben inexorables a les teulades dels habitacles miners, conformant sense voler un espectacle de llums i ombres ple de bellesa. Són dies de festa major a la colònia que encara batega al ritme d’una mina cada cop més amenaçada per la conjuntura mundial, però són dies on la gent canvia la seva rutina per anar als balls, a les litúrgies i els mes joves a gaudir de les recents “discos mòbils”. 
 
La Maria mira per la finestra amb la vista fixada a l’horitzó, sembla hipnotitzada per una força major que l'ha extret de tot el que l’envolta. Avui pensa en tots els anys viscuts fins ara en una colònia humil i treballadora, pensa en tota la gent que ha viscut i ha mort, amb la por al cos del vençuts, pensa en el seu pare, en tot el que ell va perdre lluitant en una guerra i en una suposada pau. Avui és un dia especial per a ella i per a molts catalans d’arreu dels Països Catalans. Avui, a Barcelona, s’ha convocat i s’ha permès després de molts i molts anys una concentració per celebrar la diada del país. Aquesta, agafa el relleu de la celebrada l’any abans a Sant Boi de Llobregat que va esdevenir multitudinària i el primer pols del catalanisme a la transició espanyola,  però el fet que per fi es pugui celebrar a la capital per a molts esdevé ja una victòria i una cita ineludible. És per aquest motiu que la Maria i el Martí marxaran en el que sembla una processó catalanista de sant Corneli amb cinc cotxes carregats d’amics i d’il·lusions.  El viatge és llarg i pesat, s’ha de passar per una carretera estreta i per la majoria de pobles de la comarca berguedana i per pobles de comarques veïnes. A mesura que van passant per les diferents poblacions s’adonen que avui no és un dia qualsevol, avui és un gran dia per a molta gent. Han vist els petits carrers dels pobles plens de gent amb un somriure a la cara i amb la senyera a l’esquena, han vist com un avi plorava d’emoció en veure com de nou la bandera prohibida durant tants anys onejava al turó corresponent. Avui no és un dia qualsevol, avui és el dia en que molta gent comença a recuperar la dignitat que va quedar trepitjada en una trinxera plena de fang del front de Madrid, d’Aragó, de l’Ebre o del camp de la Bota. 

Després d’unes quantes hores l’expedició entra a Barcelona, aquí ja no queda cap dubte que estan davant d’un dia històric, ningú s’ha quedat tancat a casa, la gent circula per tot arreu carregada de simbolismes. Després d’aparcar els cotxes per damunt de la Diagonal, la comitiva prossegueix a peu en direcció el Passeig de Gràcia, gent pel carrer abraçant-se, gent per tot arreu plena d’eufòria. Per uns moments la Maria s’imagina si aquelles mostres de felicitat són les mateixes que el seu pare es va trobar aquell 24 de juliol del 36 quan en companyia del Ramonet entraven a Barcelona disposats a defensar la República amb el que fos.

En arribar al punt d’inici ni els més optimistes es podien imaginar allò, Barcelona plena de bat a bat, pares, nens i avis, junts sota el gran lema de la manifestació “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia.

La manifestació venia marcada per les converses entre el president del Govern central Adolfo Suárez i el president català a l’exili Josep Tarradelles per intentar restaurar la Generalitat que havia estat prohibida igual que la resta de les institucions catalanes l’any 1938 per Franco. Però el camí fins aquí no havia estat fàcil. El règim franquista havia intentat esborrar qualsevol signe catalanista prohibint durant anys els símbols, la llengua, les festes amb la voluntat de fer un estat unitari. Durant molts anys la resistència catalanista se centrava en crepuscles semi - armats (maquis, Front Nacional de Catalunya, etc.), però poc a poc la resistència s’estenia a molts més àmbits arribant al 7 de novembre de 1971 quan 300 persones es reuniren a l’església de Sant Agustí al Raval de Barcelona per constituir l’Assemblea de Catalunya. Ràpidament, en ella s’aglutinaren totes les forces polítiques des de la dreta fins a l’extrema esquerra, els sindicats i diferents intel·lectuals com per exemple Jordi Carbonell, Pere Portabella, Lluís Maria Xirinacs, Rafael Ribó, etc. Les reivindicacions del principi ara ja s’havien convertit en exigències, i no eren cap altres que la llibertat social i política, amnistia per els presos polítics de la dictadura, el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932 com a pas previ per a l’autodeterminació i procurar coordinar totes aquestes accions amb les organitzacions democràtiques de l’estat espanyol. 

Amb aquestes premisses l’assemblea havia fet concentracions pacifiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973), va crear una assemblea d’intel·lectuals i va començar a fer grans manifestacions com les de l’1 i 8 de febrer del 1976 a Barcelona poc després de la mort de Franco. Totes aquestes accions i mobilitzacions acabarien desembocant en la gran manifestació de Sant Boi de Llobregat l’11 de setembre de 1976 i finalment amb la del 1977. 

És tal l’estat d’emoció que fins i tot li costa caminar. La manifestació va esdevenir un èxit difícil d’amagar per una premsa que parlava d’un milió de veus. Fins i tot el propi Vázquez Montalban s’atrevia a parlar d’un milió i mig de persones.




La Maria agafa fort la mà del Martí, un calfred li recorre tota l’espina dorsal deixant-la gairebé paralitzada sense poder avançar. Les emocions, però, s’acabaren de desbordar per a ella quan trencant una cantonada del Born, s’aixecava imponent l’església del Mar que, immòbil, resta vigilant al seu costat esquerre a tots els caiguts en la defensa de Barcelona aquell 1714. El Fossar de les Moreres s’havia convertit en el lloc escollit per a molts catalans per rebre un homenatge sentit a tots els que perderen la vida en defensa del país durant tots els anys de foscor. Unes llàgrimes cauen furtives per les galtes vermelloses de la Maria, els dies de foscor semblen deixar pas al dies d’esperança i als dies de justícia.  

Foto1: Imatge de la manifestació.
Foto2: Portada de la Vanguardia del dia després.
Foto3: Els "grisos" reprimint a uns manifestants d'entre els quals trobem a Lluís Maria Xirinacs, en el marc d'una manifestació l'any 1976 sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". 
Foto4: Propaganda de l'Assemblea de Catalunya. 
Música: Lluís Llach "Abril 74" 

dimecres, 28 de març de 2012

Camises noves, velles costums.

"Hay momentos en los que un hombre tiene que luchar, y hay momentos en los que debe aceptar que ha perdido su destino, que el barco a zarpado, que solo un iluso seguiría insistiendo. Lo cierto es que yo siempre fuí un iluso" (Big Fish Tim Burton). 

Vesprada  del 3 de març de 1976. La Maria i la seva mare preparen el sopar. És un dia com qualsevol altre però avui soparan en companyia d’uns bons amics  que fa anys que no veuen. Avui els visita el Julià, un bon amic de l’avi Joan, que durant molts anys van treballar colze a colze a la mina i van lluitar puny a puny durant la revolta del 1932. Després d’estar junts a la presó de Villacisneros, l’esclat de la Guerra Civil els va tornar a dur a un context de lluita fins que un mal dia al front els va separar. Ell, mai més va tornar a saber del seu amic. Primer l’exili, després un altre maleïda guerra i per acabar un exili permanent  el va anar allunyant de la seva terra estimada. Amb el pas dels anys i de la rutina, l’esperança de tornar s’havia diluït del tot, però amb la mort de Franco i un permís temporal el somni de tornar si més no un darrer cop s’han acomplert. La Maria no coneix gaire l’amic del seu sogre però per a ella és un plaer poder acollir un home que ha viscut i patit tant i perquè no, segur que sap alguna història del seu Jaume i pot ser fins i  tot de les temporades a França. Per a tota la família és un plaer i una emoció molt gran, però les casualitats de la vida fa que coincidint amb el seu retorn la colònia torni ha estar en peu de guerra, de fet tota la península esta en un procés de vagues permanents que fan que la tensió es pugui palpar a simple vista. El Martí s’entreté mirant la televisió, que queda en un racó de la cuina menjador. Va passant d’un canal a un altre, és a dir de la Tv1 a la Tv2, els dos únics canals que el règim havia permès fins aquell moment, quan de sobte una noticia el fa aturar i quedar gairebé paralitzat. “Hoy en Vitoria han muerto dos vaguistas!”. Una notícia tant impactant com incomplerta. El Martí, un noi de tretze anys, curiós i inquiet. Vol saber més, per què cinc treballadors han mort?, per què el telenotícies no explica res més que la capçalera?. Moltes preguntes l’hi recorren el cap i molt poques respostes el satisfan. L’hi demana a la mare, que indignada l’hi respon: “Fill en aquest país res no canvia, tot segueix igual des de l’any 1939”. L’àvia, més insegura, ja pateix pels miners també en vaga i per les conseqüències que això pot tenir.
 
Però què va passar aquell 3 de març de 1976 a Gasteitz i a la resta de la península?. Feia molt poc de la mort del dictador i les ganes de canviar les coses estaven a flor de pell. Durant el mes de gener uns sis mil treballadors iniciaven una vaga general en contra de l’estancament salarial i en defensa de millores en les condicions laborals. Eren protestes que s’estenien des de Galícia a Catalunya i del País Basc a Andalusia tenint més repercussió en les grans zones industrials i les conques mineres. En els dies posteriors més protestes i dues vagues generals, la darrera de les quals va ser la del 3 de març. Una vaga general que es va seguir de forma massiva a tota la península però que per motius desgraciats les notícies es centraren en la capital alabesa. Aquell dia una assemblea de treballadors començava de forma massiva i amb protecció del capella a l’església de Sant Francesc d’Asís. Res feia preveure que aquell dia fos diferent a totes les altres jornades de lluita obrera, però el govern i les forces policials tenien un pla diferent. No estaven disposats a que allò es prolongues i volien donar una lliçó a tot el moviment obrer perquè no oblidessin qui manava al país. Poc a poc les forces policials encerclaven la parròquia fent cas omís a les supliques del capellà per solucionar la situació sense violència.   A dins del recinte el nervis i la indignació anaven pujant de temperatura. De cop i volta la policia va llençar gasos lacrimògens a l’interior de l’església provocant el caos i l’evacuació de l’espai. A fora, la policia esperava amb ganes els vaguistes que al sortir es van trobar amb una rebuda més digne de temps passats. Els obrers que sortien per les bandes van ser colpejats amb les porres com animals i els que anaven pel mig i de cara a la policia van veure incrèduls com la policia els rebia a trets. Ningú podia creure allò que estava veient, i creient que un govern que es volia proclamar democràtic permetés allò. El resultat va ser gravíssim i inconcebible per qualsevol democràcia europea. Cinc persones perdien la vida i cent cinquanta més quedaven ferides de diferents gravetats. Els morts van ser: Pedro Maria Martinez Ocio treballador de “Forjas Alabeses” de vint i set anys, Francisco Aznar Clemente forner i estudiant de disset anys, Romualdo Barroso Chaparro de Agrator de dinou anys, José Castillo de Basa de trenta-dos anys i Bienvenido Pereda de Grupos Diferenciales de trenta anys. De tots aquests morts, dos van morir a l’acte i els altres tres ho van fer durant els dies posteriors.

Les conseqüències no es van fer esperar. La indignació del moviment obrer era tal que ràpidament es van convocar mobilitzacions massives per les hores i dies posteriors. Aquestes mobilitzacions es van estendre per tot el territori però sobretot van tenir més repercussió les del cinturó de Madrid, una zona majoritàriament proletària i la de Vitòria-Gasteitz on la policia va tornar a carregar amb duresa. El secretari general de l’alemanya (SPD) cancel·lava la seva reunió amb Fraga que intentava vendre al món una reforma avalada per la monarquia. El govern, veient el què l’hi venia a sobre va intentar netejar la seva imatge amb la visita a l’hospital del propi Fraga Iribarne, que en aquells moments era el ministre de governació, de Rodolfo Martín Villa, ministre de relacions sindicals i del general Campano director general de la Guàrdia Civil. Paral·lelament a aquest acte de maquillatge, el mateix Fraga pronunciava un discurs força desafortunat on demanava a tots els espanyols que els fets ocorreguts a Gasteitz servissin d’exemple per a tothom. Una manera molt clara de dir que la policia tenia tot el seu suport i que contra qualsevol mena de desestabilització del país només hi ha una resposta que és la mà dura i la força.
Fos com fos, alguns van veure aquests fets com una oportunitat per canviar les coses, la majoria però van veure que allò no era res més que una prova de que el règim i el franquisme de moment no havien mort i que els que ara volien demostrar que eren demòcrates no eren res més que els mateixos de sempre amb camises noves.

Paral·lelament a tot això, diferents intel·lectuals de diferents disciplines van mostrar el seu rebuig i van alçar la seva veu. Un bon exemple és la composició de “Campanades a morts”, una cançó del cantautor català Lluís Llach, escrita i musicada la mateixa nit dels fets per la profunda indignació que sentia.

Per fi arriba el Julià al petit habitacle del carrer Porvenir. Es tracta d’un home molt gran però amb una mirada extremadament tendre i que emociona a qualsevol que el miri. Va acompanyat d’una de les seves filles, la Marie i de la filla d’aquesta, la Margene, una noieta pèl-roja de 12 anys. Unes galtes rosades i uns ulls intensament verds fan quedar bocabadat al Martí que sense poder articular cap paraula seu a la taula amb la mirada fixada al plat i un grau de timidesa evident. Malgrat tots els temes del passat que cal i volen abordar, el sopar comença i sense voler-ho la conversa es centra amb la mort d’aquests joves a Vitòria , que són treballadors i obrers, com totes les famílies que habiten les llars de la colònia que malgrat estar a quilòmetres de distància, no oblidaran i faran seu el dolor de les famílies basques que en aquesta nit tenen el cor ple de buidor, de dolor i de ràbia.

El sopar comença amb el record per tots ells i els amics que s’han quedat pel camí, el sopar comença amb la fi del franquisme i amb l’inici de la gran mentida de la transició.   

Foto1: Enterrament dels obrers assassinats.
Foto2: típica imatge de Fraga a Palomares.
Foto3: text explicant els fets.
Música: Campanades a Morts Lluís Llach. 

dimarts, 13 de març de 2012

La mort del botxí!

Matí del 20 de novembre de 1975. Fred molt fred omple els darrers dies de novembre. La vida a la colònia encara no ha recuperat el seu ritme habitual després del greu accident, quan de cop i volta una notícia recorre tots els carrers i racons del nucli. Es veu que a les deu del matí el president de govern espanyol Arias Navarro acaba d’anunciar per la televisió la mort del cap d’estat, el general Franco. El boca orella corre com la pólvora i sobretot en els punts neuràlgics de les xafarderies com ara el safareig o l’economat.

La Maria espera asseguda en un banc de fusta envellit que la senyora Pepita té a l’economat des de que el seu pare l’hi va posar, cap allà a principis dels anys cinquanta. L’economat ha patit pocs canvis al llarg dels anys de la mina, i de fet conserva els mateixos prestatges i el mateix mostrador de marbre. La Maria recorda com era de gran quan ella era petita i com amb els anys les perspectives han anat canviat. Això sí, el què mai ha canviat són les olors. Olor a sabó en l’espai de neteja, olor a xai en el petit tros dedicat a la carn, i sobretot aquella olor de regalèssia que tantes hores l’havia fet salivar quan era petita. L’espera normalment és entretinguda perquè acostuma a trobar-se amb amigues de la infantesa o si més no dones que ha vist com amb els anys s’anaven envellint físicament però guanyant amb saviesa. La vida al peu de la mina és dura, són molt poques les famílies que no han patit una desgracia en les seves pròpies carns, i al final això et dona una consciència de grup i uns lligams difícils de trencar. Les converses transcorrien sense masses variacions fins que la porta de sobte sobre i amb els crits de la Dolores, una Malaguenya que malgrat portar més de trenta anys a la colònia no ha perdut n’hi gota del seu accent andalús, “Franco ha muerto, Franco ha muerto, lo acaban de decir por televisón! Franco ha muerto!”. Primer, el silenci omple l’antic recinte, poc a poc el murmuri de les presents. Algunes dones més grans i pessimistes tenen por de que això comporti un retorn als conflictes i a una possible segona guerra civil.
La Maria immòbil i distant, resta petrificada en el banc. El seu cap ja s’ha evadit de tot allò que l’envolta. Franco ha mort, el dictador ha mort!. Tants anys, tants dies pensant en qui era aquest senyor que segons la mare era el que allunyava el pare d’elles i ara s’ha mort. Però qui era realment el general Franco, és a dir, qui era més enllà del que ella havia conegut i escoltat?

Francisco Franco Bahamonte  va néixer a Ferrol un 4 de desembre de 1892 en el sí d’una família acomodada però amb problemes d’entesa entre el seu pare i la seva mare que acabarien en ruptura. Curiosament el seu pare era un lliurepensador més proper a les polítiques liberals que no pas a les autoritàries. Amb només dotze anys se’n va a una escola naval on després de molt intentar-ho no aconsegueix entrar a formar part de l’Acadèmia Naval, veient-se obligat a entrar a l’Acadèmia d’Infanteria militar de Toledo, on segons ell va rebre diferents novetades. («Triste acogida que ofrecían a los que veníamos llenos de ilusión a incorporarnos a la gran familia militar»)
Després de molt insistir va ser destinat a l’Àfrica. La seva petició va ser denegada dos cops, segurament per les pèssimes puntuacions militars. Un cop allà però, la seva carrera va patir un ascens meteòric convertint-se en un dels generals més joves de tot  Europa  i guanyant-se l’admiració de les classes benestants. Serà a l’Àfrica on forjarà el seu esperit de “guia de la pàtria” com ell mateix reconeixia en una entrevista (“Mis años en África vienen a mí con indudable fuerza. Allí nació la posibilidad de rescate de la España grande. Allí se fundó el ideal que hoy nos rinde. Sin África, yo apenas puedo explicarme a mí mismo, ni me explico cumplidamente a mis compañeros de armas.”). Amb la proclamació de la República, Franco mostra el seu descontent en públic però serà frenat en el seu primer intent d’intervenir sobre Madrid per defensar el rei Alfons XIII. Durant “la Sanjurjada” de l’any 1932 es va mantenir tant ambigu que el propi Sanjurjo no s’havia si un cop fet el cop, aquest intervindria o no. Un dels actes més negres del senyor Francisco Franco va ser durant el setembre de 1934 quan va ser reclamat a Madrid per coordinar la repressió de la revolta asturiana. Va fer desplaçar les tropes regulars de l’Àfrica sota el comandament de Yagüe. La repressió es recorda cruenta i desmesurada i al final la xifra de morts entre uns i altres va arribar a mil cinc-cents morts. Aquest fet va suposar la gran fractura entre la dreta i l’esquerra que mai més es tornaria a cicatritzar.
Amb la victòria del “Frente Popular” durant les eleccions del febrer del 1936, Franco va començar una lenta però constant conspiració amb altres generals, fins arribar al 18 de juliol que el cop d’estat es va fer efectiu. En un primer moment el líder i guia espiritual del cop era el general Sanjurgo, però amb la mort d’aquest comencen a brollar diferents dubtes. Sembla que el general Mola serà l’encarregat. Amb els pas dels dies tornen els dubtes per la inoperància d’aquest al front de Madrid i pel seu rebuig frontal a la participació de l’hereu al tron “Juan de Borbón”. Tots aquests motius van fer que Franco tingués les simpaties dels monàrquics que sumades amb els seus èxits militars l’acabaran convertint amb l’únic líder del “movimiento”. Al finalitzar la guerra civil Franco ja era un símbol per a molts, i va rebre la màxima condecoració militar “La Gran Cruz Laureada de San Fernando”. Heroi per uns, assassí per uns altres. El seu ascens al poder va suposar l’exili de més de quatre-cents mil republicans. El període de dictadura començava i amb ell el llarg període de repressió. Franco es va assegurar de deixar clar qui havia guanyat la guerra i es va assegurar i molt de minar les il·lusions i les esperances dels perdedors. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial va jugar un paper clau com alguns volen veure, o va estar en mans del destí. El fet és que un país devastat per la guerra no podia participar en un conflicte a gran escala i la trobada d’Endaya la va utilitzar com un acte de propaganda perfecte. Va vendre que, gràcies a la seva intervenció Hitler i Mussolini no entrarien a Espanya i que no demanarien res d’ells, excepte mantenir un comerç de matèries primeres. El cert és però, que Hitler va veure en ell un home dèbil i insignificant amb el qual no valia la pena  perdre el temps. Franco havia esdevingut un gran estratega per al seu país, per a la resta del món havia esdevingut un pusil·lànime el qual no mereixia la pena tenir en compte. Sigui com sigui, la Segona Guerra Mundial va acabar i tot i la por de Franco a una intervenció aliada, ell va seguir al poder. La por occidental a un comunisme avançant va ser més forta que no pas mantenir al poder un petit aprenent de dictador. Són anys de pobresa i d’una repressió incansable. Qualsevol persona sospitosa d’enemic al règim anant bé acabava a la presó, anant malament se l’hi aplicava la llei de fugues. No serà ben be fins els anys seixanta que el règim comença a notar una millora econòmica. El franquisme s’envolta de ministres tecnòcrates que abandonaran les polítiques autàrquiques dels més afins a un règim. Espanya creixerà a un ritme del set per cent. El motor econòmic serà la industria, les fabriques de cotxes i les inversions nord americanes a canvi d’instal·lació de bases militars com a posicionament estratègic per la latent Guerra Freda. Aquests anys però també seran els anys el que el franquisme veurà néixer una nova forma d’oposició. Fins aleshores la resistència havia vingut donada de forma directa i amb reductes que pertanyien encara a la guerra civil. En aquests anys apareix una resistència sindical, obrera i universitària a l’ombra, que comptarà amb la col·laboració de diferents intel·lectuals locals i de la resta del món. Per altre banda el naixement de grups armats com ETA (1959) FAC (Front d’alliberament Català l’any 1969) complicaven cada vegada més la imatge idíl·lica que el règim volia transmetre. 
Al principi dels anys setanta ens trobem davant d’un Franco caduc, que espera una llarga agonia de mort. Malgrat tot, estem en els anys en què el personatge es mostrarà més recte i impassible. L’oposició cada cop és més forta, les critiques i accions ja l’hi arriben per tot arreu i mig món veu la figura del dictador com caduca i aferrat a una poltrona que ja no l’hi toca. Accions estudiantils, accions d’ETA (bomba a Carrero Blanco), vagues, manifestos d’intel·lectuals llegits a tot el món, etc, compliquen la seva política. Tot i això i davant del clamor popular, Franco encara va ser capaç de dictar diverses penes de mort com la de Salvador Puig Antich o la dels membres d’ETA i del GRAPO al setembre del 1975, dels que per exemple destaca Juan Paredes “Txiki”. Aquests actes l’hi van suposar una dura crítica de la resta del món i fins i tot el Vaticà es mostrà molt crític amb el règim. Franco lluny de sentir penediment encara va tenir temps de fer una darrera aparició pública a la plaça Oriente de Madrid davant dels seus seguidors més fidels on va pronunciar un discurs típic i tòpic que lluny de col·locar el país en una posició de maduresa, l’allunyava encara més de les democràcies normals i feia retrocedir als dies després de la guerra civil. Finalment i després d’una llarga agonia la matinada del 20 de novembre, el “Caudillo” deixava per sempre el poder i sucumbia a l’edat i la malaltia. Tot i això havia deixat i molt ben lligat el seu llegat.
 
Un xivarri que puja de to, fa tornar a la Maria a la realitat del seu voltant. L’economat s’ha convertit en el centre neuràlgic de debat. Tota la colònia va plena de la mort de Franco i moltes dones i avis xafardegen a l’entorn de l’establiment. Un sentiment d’alleujament envaeix el cos de la Maria, però ràpidament un altre de contradicció l’hi arriba. Franco ha mort, per fi! Però per altre banda l’hi sap greu, ja que no pagarà per tot el que ha fet, i es planteja si els anys i la justícia restablirà tot i a tots els que van perdre la vida en les seves mans. És un pensament que no es pot treure del cap i que la preocupa realment, i sobretot, què passarà demà. Aquest país serà capaç de canviar de guia o per contra es mantindrà dins les traces marcades pel dictador. S’aixeca del banc i surt del local amb la mirada fixada a l’horitzó. Franco ha mort, la lluita per la recuperació de la memòria de tots aquells que reposen en una fossa no ha fet més que començar. Dins el seu cap pensa: “Mala nit Sr. Paco”  

Foto1: Trobada de Franco amb Hitler.
Foto2: Últim discurs de Franco a la Plaza Oriente de Madrid
Vídeo: Discurs d'Arias Navarro anunciant la mort de Franco.
Música: 

dilluns, 5 de març de 2012

El darrer adéu.

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.
(Jacint Verdaguer del llibre "Al cel")


Dijous 6 de novembre de 1975. El silenci omple els carrers d’una colònia minera que ha perdut el seu ritme, el seu bategar constant de rutina. En algunes finestres, encara tremoloses aguanten unes petites flames d’espelma que la majoria de famílies mineres ha col·locat en senyal de record al llarg de la nit. La majoria d’elles s’han consumit amb el passar de les hores, algunes sembla que vulguin resistir-se a desaparèixer per sempre més.

El xiular d’una cafetera, un ratolí que correteja pel terra irregular de la cuina, el degotar d’una aixeta mal tancada, són els únics indicis de vida en un petit pis del carrer Porvenir. El Martí seu en una cadira aliè a tots aquests elements que trenquen amb el dolor en que està sumit l’habitatge. Per inèrcia i gairebé sense adonar-se’n acarona el pelatge suau del “Toc”, un llebrer que mig arrupit mira a l’horitzó amb tristesa. Són dies de silenci a la casa i a moltes cases mineres. La Maria totalment vestida de negre acaba de preparar l’esmorza per ella i pel seu fill. Un esmorzar que menjaran junts perquè toca, però la gana es va quedar dins de la mina aquell matí del 3 de novembre. El Manuel, després de lluitar moltes hores per la seva vida a l’hospital, es va rendir la matinada del 5 de novembre. El seu cos no va poder suportar més les cremades i les ferides de la mina i la seva ànima caminarà per sempre més al costat de 29 companys més, que com ell restaran lligats per sempre al carbó de vida i al carbó de mort.

Al sortir de casa, moltes altres famílies els esperen per emprendre junts el camí fins a Sant Salvador on en una gran esplanada s’ha preparat un altar de campanya i diferents cadires per rebre els polítics de torn i als familiars. El camí és estret i força dret. És un camí que la bona gent del nucli ha realitzat infinitat de cops, però segurament mai per un motiu tant dolorós com el que estan patint aquestes dies. Una corrua de gent caminen en silenci fent una processó de figures vestides de negre que de lluny arriben a semblar un sol ésser que en perfecció i en harmonia avancen a ritme lent però constant.

Al arribar a l’esplanada una munió de gent l’omplen de punta a punta. Gent de tota la comarca i de les comarques veïnes s’han adreçat sense dubtar-ho fins al lloc. Molts dels assistents no tenien cap familiar a l’accident i n’hi tant sols els coneixien, però la feina de miner és tant respectada i sobretot les seves reivindicacions que fa que, una desgracia així la sentin com a pròpia encara que els seus oficis no tinguin res a veure amb el treball sota terra.
La missa solemne començà puntual a la una del migdia i estava oficiada per l’administrador apostòlic de la diòcesis de Solsona Monsenyor Martí Alanis acompanyat de tots els capellans de les diferents parròquies de les que formaven part els miners finats. A la cerimònia també s’havien acostat diferents representants del govern com el vicepresident tercer i ministre de treball el senyor Fernando Suarez, el ministre de industria el senyor Alfonso Alvarez Miranda, el ministre de relacions sindicals el senyor Alejandor Fernández Sordo, i un llarg etc. Paraules de consol i paraules d’espiritualitat omplen l’esplanada i els cors de les famílies més creients. Per moltes altres famílies són paraules buides de valor i que en cap cas podran alleujar el dolor que porten a dins i que el seu cor ha de suportar per sempre més. Al acabar la cerimònia oficial cada família empren el seu propi camí. El darrer adéu del pare, del marit i del fill. Serà un acte més íntim i rodejat de la gent que realment els coneix.

La Maria és la primera d’entrar al recinte del cementiri de Sant Corneli, un recinte rectangular flanquejat en forma de u per tres parets de nínxols. Les tombes més antigues són les que reposen sota la gespa que cobreix el terra. Com tot al nucli, el cementiri i els nínxols són propietat de l’empresa “Carbones de Berga SA”, així totes les famílies tenen molt clar que pertanyen a l’empresa tant en la vida comen la mort.
Poc a poc els familiars i amics més directes del Manuel van entrant al petit espai. El capellà del nucli, bon amic del propi finat, abandona les típiques paraules de qualsevol enterrament per parlar d’una manera clara i directe del Manuel. Són paraules que realment arriben a la Maria i al Martí. Un calfred els hi recorre l’espina dorsal i unes llàgrimes cada cop més abundants ressegueixen les seves galtes. El mossèn després del record, comença a parlar sense embuts de responsabilitats i no dubta en parlar de l’empresa com a possible culpable de l’accident. Cal buscar respostes a una de les pitjors desgracies que han passat mai a les mines del Berguedà i com diu ell, cal buscar-les sense deixar de mirar a ningú! De fet a mesura que passaran els dies, el dolor deixarà pas a la indignació. Tots els miners començaran a demanar responsabilitats, fins i tot planejarà sobre l’ambient la possibilitat d’una gran mobilització per exigir-les.

Entre dos homes introduiran poc a poc el taüt dins del nínxol. El paleta amb delicadesa va col·locant els maons i amb el morter els va recobrint. És la darrera visió, el darrer moment en què la Maria veurà la caixa on per sempre més reposarà el seu Manuel. Segurament és el pitjor moment. Per la ment no pot deixar de pensar què dura ha estat la seva vida. Un pare que mai va conèixer, un infància marcada per tots aquells que van guanyar i que l’hi feien la vida impossible, i ara tot això. Però ella és forta, sempre ho ha estat i les promeses fetes a un pare que no va conèixer mai encara són vigents. Seguirà endavant, pel seu fill i per tot el que encara espera viure de justícia.


Poc a poc la gent va sortint del cementiri. Només el Martí es queda una mica endarrerit observant per darrer cop l’espai on reposa el seu pare. Ara sí, el darrer adéu ha arribat, s’acomiada d’ell amb tristesa però amb l’orgull d’haver tingut la sort de tenir un pare miner, que ho va donar tot per la seva família i per uns ideals de justícia social i de compromís de classe. 

Foto1: Postal de Sant Salvador de la Vedella.
Foto2: Carrers desant Corneli.
Música: 

dilluns, 20 de febrer de 2012

El dia més trist.

Furgaven mina endins a pic i pala
talps que no veien mai la llum del sol
per a trobar-hi l’alba, el pa dels fills,
la joia de l’esposa, no la mort

Amo, ja tens el que volies: dues
mil tones de carbó diàries, aquesta
vegada amb la torna i tot, trenta cadàvers
com trenta crims, ja trossos de lignit
despresos de la volta entre tapàs,
fòssils anònims, restes vegetals
podrides de fa segles sota terra.

Ah, no ploreu, que amb tant guspireig d’ulls
provocaríeu el grisú de l’odi
i esclataria l’univers en flames!

Orfes i vidues cobraran a dojo
de mans del Déu-Estat, que en aquests casos
sol ésser generós, i sortiran
a la primera plana dels diaris
entre la Sara i el Sahara, entre
noves d’avui que l’endemà s’obliden,
però qui respondrà quan cridin:-Pare?

(Mossèn Climent Forner)



Dilluns 3 de novembre de 1975. Un matí suau de tardor acarona els rostres dels primers vianants que transiten pels carrers de la colònia. La rutina ha tornat ha omplir les vides de les famílies mineres després de dos dies de festa per celebrar la diada de “Tot Sants”. Una festivitat d’un marcat caràcter religiós que al nucli es viu amb força intensitat. Un dia normal i corrent en la vida de totes les persones vinculades a la mina. Els homes a l’explotació a barallar-se amb el martell, amb la roca dura i la veta de carbó; les dones a la fabrica tèxtil Carme a complir amb el filat. Res absolutament res feia presagiar que el dia 3 de novembre quedaria marcat en vermell per sempre més en la memòria de tota una generació i la dels seus descendents.
Eren més o menys dos quarts de nou del matí quan una insignificant espurna, una espurna carregada de maldat feia encendre una bossa de grisú que s’acumulava sense previ avís en una explotació de dos cents cinquanta metres i de dotze graus d’inclinació de la mina Consolació. De cop i volta el sector de la mina explotava i es convertia en un infern de temperatures insuportables per la vida humana, segant a l’instant la vida de vint i set miners i deixant ferits a diversos mes del torn del matí. En un primer moment la confusió arrela amb força a la ment de la resta de miners que treballaven en altres explotacions i dels que feinejaven a l’exterior de la mina. Molts d’ells havien vist l’ensorrament de l’any 1972 i es temien una cosa similar. La brigada de salvament acompanyats del grup de bombers ràpidament feia acte de presencia i acompanyats d’altres miners s’obrien pas fins a l’interior sense massa dificultat. L’estructura de la mina estava intacta i en cap cas dificultava l’accés, cosa que sorprenia a molts d’ells i que a mesura que avançaven començaven a veure que allò no era un ensorrament sinó quelcom pitjor. Els primers que van arribar a la zona afectada es van adonar ràpidament de que estaven davant d’una tragèdia de magnituds inimaginables. Cossos humans estesos per terra immòbils i sense roba. La roba s’havia fos sobre la pròpia pell, fent indistingible què era carn i què era sintètic. Per uns moments cap dels assistents al rescat són capaços de moure’s, paralitzats observen aquella estampa com el pitjor dels seus malsons. Tots sabien que el grisú era perillós, havien escoltat com els més vells parlaven d’alguns accidents i més en concret del de la Mina Clarà Espà de Saldes de l’any 1944, però cap d’ells havia assistit en directe a una cosa així. Poc a poc la responsabilitat tona a les seves ments i comencen a buscar supervivents sense aturador. La veritat és que són molt pocs i estan greument ferits. Les tasques d’extracció no són fàcils ja que les cremades són de consideració i no tenen clar n’hi com col·locar-los en les lliteres. A l’exterior, la resta de miners facultatius esperen impacients, així com la primera gent que s’ha assabentat de la noticia. A mesura que l’estona passa la llista i el grup de treball accidentat comença a estar més clar. Per qualsevol miner és un dels moments més durs. Familiars, amics i companys es troben entre ells. A més, arriba el moment de fer grups per anar a buscar les famílies dels miners que han patit l’accident. Una grup de tres miners acompanyats d’un enginyer són els que a peu arribaran fins a la fabrica “Carme” on treballen moltes dones dels miners. El camí és curt però per aquells quatre homes es farà etern. Com explicar que el seu home, que el seu fill, que el seu xicot mai més tornarà a casa, mai més les tornarà abraçar amb aquells braços forts de tantes picades a la mina. Cada passa és un record, cada passa és una fiblada d’un sentiment indescriptible de dolor. Al arribar a la porta de la fabrica, algunes llàgrimes comencen a recorre les seves galtes.
A l’interior les dones absents de tot el que està apunt de succeir continuen filant. La Maria, en un teler a prop de la porta treballa mentre parla amb una companya, de cop i volta veu com l’encarregat de torn s’acosta cap al grup de dones acompanyat dels quatre homes. En aquell moment un calfred omple el seu cos. Totes les dones són conscients del que succeeix. Són els pitjors moments: la incertesa, la confusió, la por de no saber si el seu estimat estarà be o no. Són sense cap mena de dubte els pitjors moments d’una tragèdia. Poc a poc el grup de miners van parlant amb les dones afectades i se les emporten cap a la mina de la  Consolació. La Maria amb els ulls plorosos marxa en una fila de dones on el silenci omple el trajecte. El Manuel, el seu Manuel treballava en aquell torn, són moments d’una buidor absoluta, i el no saber si està viu, si està mort, si el podrà tornar acaronar, l’enfonsa en la més profunda desesperació.
Al arribar a la boca mina de la Consolació l’estampa és indescriptible. Homes asseguts a terra amb el rostre desencaixat, facultatius de mina desfets per la tragèdia. Poc a poc els primers ferits surten amb llitera i amb rapidesa són carregats a l’ambulància. És el cas del Manuel, per un moment l’esperança de la Maria torna a créixer, però només per un moment ja que la gravetat de les ferides, fan preveure el pitjor. Per ella l’espectacle de la boca mina s’ha acabat, però per a molts no ha fet res més que començar. La resta de cossos van sortint de les entranyes de la terra coberts per mantes i provocant un dolor unànime.
El balanç definitiu és de vint i set miners morts a l’instant i de tres més en els dies següents a l’hospital així com diversos ferits. L’accident més greu de la història de les mines del Berguedà ha finalitzat, però no així les seves repercussions. Els trenta miners morts a la mina Consolació reposaran per sempre al costat del carbó que tant vida els hi havia donat i al costat del grisú que aliè a tot mal els hi havia segat la vida. Per molts després d’allò, la mina no serà igual, per molts la vida no serà igual, però el record de tots aquells que van perdre la vida per donar el pa als seus mai s’esborrarà de la memòria de tota la gent del Berguedà.

Foto 1: Miners sortint de la mina Consolació amb un dels companys morts.
Foto 2; Familiars de les víctimes.
Música: 


dimarts, 7 de febrer de 2012

La nit més llarga!

Nit de l’1 de març de 1974. Una onada de fred acompanyada d’una llevantada ha provocat una important nevada a tota la conca minera que dificulta amb escreix el bon esdevenir de la seva gent. La foscor i el silenci de la fosca nit només el trenca el bordar d’un gos llunyà que aliè al descans de les persones empenta per la neu un petit gatet que poruc corre com un boig. Malgrat el fred i la neu avui a casa de la Maria i el Manuel un grup de miners i d’amics s’han reunit al costat de l’estufa per debatre. Avui serà una nit llarga i tensa. Estan davant de l’imminent ajusticiament d’un jove anomenat Salvador i entre els sindicats s’està parlant d’emprendre accions contra la darrera injustícia del règim. La reunió és clandestina però necessària i s’ha de decidir què fer si el govern no fa marxa enrere. Les hores passen i la decisió s’ha de prendre.


Salvador Puig Antich va ser detingut el 25 de setembre 1973 en el bar el Funicular després d’una primera batussa. Salvador en companyia de Xavier Garriga van ser introduïts en el portal número 70 del carrer Girona, allà els cops i els fets es varen succeir. Salvador que anava armat va treure l’arma i va disparar dos trets. Els policies que estaven allà, els inspectors Bocigas i Santorum i el subinspector Anguas també van desenfundar resultant mort el darrer per més de dos trets i també ferit de gravetat en Salvador. Després de les cures pertinents i els posterior empresonament a la Model de Barcelona, Salvador va ser acusat d’homicidi i condemnat a dues penes de mort. Altres dels seus companys com Josep Lluís Pons va ser condemnat a diversos anys de presó. A partir de la sentència començava un autèntic compte enrere per la seva família, advocats, organitzacions i els MIL (el grup del qual formava part).

Salvador sempre havia estat un noi actiu i amb una ideologia forta però arran del maig francès de 1968 és quan realment es va plantejar la lluita armada com a tal. Primer va militar a Comissions Obreres i va formar part del Comitè d’estudiants de l’institut Maragall. La seva ideologia va anar derivant cap a l’anarquisme rebutjant qualsevol dirigisme i jerarquia. Així, un cop llicenciat del servei militar que va fer a Eivissa va entrar a formar part del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament). Ideològicament rebutjaven qualsevol direcció de qualsevol partit i consideraven la lluita armada com una eina per alliberar la classe obrera del capitalisme. Creien amb el comunisme de consell i amb el situacionisme com alternatives al marxisme – leninisme clàssic. El grup estava format per joves de la classe mitja barcelonina com Oriol Solé Sugranyes, Santi Soler Amigó , Josep Lluís Pons Llovet, etc. També formaven part del grup alguns joves llibertaris francesos com Jean Marc Rouillan. La primera acció es va produir el febrer de 1971 i va consistir en atracar una sucursal d’un banc. A partir d’aquest moment aquest tipus d’acció es va convertir en una tònica del grup. Amb els diners s’editaven les publicacions clandestines del MIL així com es finançaven els comitès de vaga i s’ajudava als obrers que patien represàlies. Al principi tot anava bé i cada atracament es convertia en un joc de nens, ningú s’interposava entre ells i els diners, però poc a poc la sort va anar canviant i la policia reduïa el cercle fins aconseguir detenir primer a Oriol Solé i Josep Lluís Pons al intentar creuar França el de setembre de 1973. El 25 de setembre es produïa la detenció de Salvador Puig Antich. A partir d’aquí i sobretot després de ser condemnat a pena de mort, la seva vida es va centrar en intentar frenar aquesta sentència.

El compte enrere estava engegat, la seva família i el bufet d’advocats que el representava va fer mans i mànigues per fer canviar la situació. Van parlar amb ambaixadors, diputats, amb el Vaticà, es van fer mobilitzacions, fins i tot els seus companys en llibertat van planejar un intent de fuga que mai es va poder dur a terme. Sigui com sigui el govern franquista no feia marxa endarrere i la bomba a Carrero Blanco encara va empitjorar les coses provocant en el règim un estat de venjança que s’emportaria a tot i a tothom que l’hi suposés un problema.

Així, la matinada del 2 de març de 1974 es va convertir en tensa i desesperada, no només per als més propers sinó per a moltes famílies que veien incrèduls com el govern estava apunt de cometre una darrera injustícia. El perdó o la commutació de pena no va arribar i, a les 9,40 del 2 de març de 1974 Salvador Puig Antich va ser assassinat a “garrot vil” en una petita cel·la de la presó Model de Barcelona. El seu cos reposa al cementiri de Montjuïc a l’espera de que el seu cas sigui reobert i jutjat de nou, com a mínim per intentar impartir justícia.



A Sant Corneli el matí es desperta fred i trist. Una petita capa de boira omple tots el racons en senyal de tristesa. El miners que s’havien reunit a casa del Manuel i la Maria ja han marxat cap a la mina amb la decisió de parar la producció durant una bona estona en senyal de protesta. No és un acte que serveixi per a molt però la profunda sensació d’injustícia és tant gran que no es volen quedar creuats de braços. Per uns moments aquell règim caduc i obsolet sembla que mai acabarà i que les vides de moltes persones tornaran a estar marcades per la derrota. Les ganes de lluitar per un moment es perden però el miner és una espècie forta i malgrat tot, avui encara no toca rendir-se, avui tocarà seguir lluitant i sobretot unint els llaços de tota la classe obrera.     

Foto1: Salvador Puig Antich.
Foto2: Salvador Puig Antich.
Foto3: Escrit recordant la mort de Salvador.
Música:  Margalida Joan Isaac   

dimecres, 25 de gener de 2012

El salt de l'ogre

 La ejecución en sí tenía un alcance y unos objetivos clarísimos. A partir de 1951 Carrero ocupó prácticamente la jefatura del Gobierno en el Régimen. Carrero simbolizaba mejor que nadie la figura del «franquismo puro». Por otra parte, llegó a ser insustituible por su experiencia y capacidad de maniobra y porque nadie lograba como él mantener el equilibrio interno del franquismo […]. (Declaracions d'un dels membres del comando d'ETA implicat en el cop contra Carrero Blanco).




Dilluns 24 de desembre de 1973. Malgrat el fred que omple la colònia minera de Sant Corneli els seus carrers estan plens de vida i de presses. Les dones que ja fa unes hores que han acomiadat els seus respectius miners s’afanyen a enllestir les tasques domèstiques més imprescindibles i amb corredisses s’acosten fins a la carnisseria i l’economat per fer les darreres compres pel sopar d’avui i pel dinar de Nadal de demà. També ha donat la casualitat que avui els nens tenen festa de l’escola, la qual cosa implica que la compra que normalment es fa amb calma avui sigui una mica més complicada, pel fet de tenir uns petits corcons impacients de poder cagar el tió al vespre. La Maria, amb un nen de deu anys que tot l’hi crea curiositat surt del petit habitacle miner. De nou la seva panxa delata el que ja és un secret a veus, espera el seu segon fill. Al arribar a l’economat la senyora Antònia, una dona d’uns cinquanta tres anys i extremadament xafardera, obsequia al Martí amb una regalèssia d’aquelles de rosegar i rosegar. L’economat és un espai que sembla que s’ha quedat aturat en el temps. El mostrador, les parets, els prestatges, són els mateixos que fa una pila d’anys. Són de color girs, tot i que l’edat els ha anat despintant. Ràpidament la conversa entre  les dones comença aflorar amb temes banals però poc a poc aquesta conversa es va reconduint cap al tema del moment, l’assassinat del president del govern Carrero Blanco, el dijous 20 de desembre. La majoria de dones no volen donar la seva opinió per por encara a una repressió d’un règim al límit de la seva decadència. Però de cop i volta la Maria sense cap mena de vergonya deixa anar “a mi no em fa cap pena!”. Algunes de les dones es mostren cor preses, però sobretot el petit Martí que no té massa consciencia de res l’hi sorprèn com la seva mare pot dir tal cosa. En aquell moment el nen es comença a preguntar internament “-però qui era aquest tal Carrero Blanco? I sobretot que ha fet per què l’hi passes això?”

Luis Carrero Blanco va néixer a Santoña un petit poble de Cantabria l’any 1904. A l’esclatar la Guerra civil va haver de refugiar-se al consolat de Mèxic i de França per tal de no ser afusellat per les milícies republicanes. L’any 1937 va aconseguir creuar a la zona colpista i amb la graduació de capità es va posar al càrrec del “Destructor de Huesca” un vaixell inaugurat l’any 1914 i que ja havia participat a la Primera Guerra Mundial a Itàlia. Un cop finalitzada la guerra va passar a formar part del govern. L’any 1940 va redactar un informe intern recomanant la neutralitat espanyola en la Segona Guerra Mundial ( cal recordar que tampoc tenia moltes opcions al tractar-se d’un país devastat per la seva pròpia guerra civil). Aquest fet l’hi va suposar un gran reconeixement per part del general Franco que el va introduir dins el seu cercle de confiança. L’any 1941 va ser nomenat subsecretari, l’any 1951 ministre de la presidència i l’any 1967 vicepresident. A mesura que passaven els anys el seu pes específic en el partit anava pujant així com la seva influència. Sempre s’ha atribuït a la seva persona l’arraconament del sector falangista en el govern així com la successió monàrquica de Juan Carles. De totes formes el què sí que estava clar i més després de que al juny de 1973 fos declarat president del govern, que ell havia de ser el continuador del franquisme després de la mort de Franco. Però tots els plans del franquisme es van truncar el 20 de desembre de 1973 quan ETA decidia acabar amb la seva vida.

Era un matí fred de desembre a Madrid quan a les primeres hores un terrabastall sorprenia a la gent que estava pel voltant del carrer Claudio Coello. En un primer moment la confusió i la por a una explosió de gas omplia el cor de tots els veïns de la zona però poc a poc s’adonaven de que allò havia estat una bomba. Tota la operació “Ogro” com va ser batejada per ETA, havia començat un temps abans quan membres d’ETA s’havien desplaçat fins a Madrid llogant un semi-subterrani al bloc número 104 del carrer Claudio Coello. Durant dies van estar furgant sota terra fins aconseguir crear un túnel subterrani fins ben bé al mig del carrer. Allà van col·locar cent quilograms de Goma-2 i després d’un estudi exhaustiu dels moviments del president del govern van decidir que seria el matí del 20 de desembre de 1973. Així que aquell matí fred ETA acabava amb la vida d’un dels homes forts del franquisme i així posava traves evidents a la seva continuïtat. Alguns ràpidament van relacionar al govern Nord – Americà per estar molt pròxim a la seva ambaixada però aquest és un fet que mai s’ha pogut demostrar. De totes formes el govern americà havia tingut alguns problemes amb Carrero Blanco per negar-se a la utilització de les bases americanes per la denominada Guerra del Yom Kipur. També algun testimoni havia parlat d’un home amb gavardina blanca donant els horaris del president de govern. El que està clar és que estem davant d’un dels cops més ben planejats contra la dictadura.

La resposta del govern no es va fer esperar i per no variar la seva costum va ser contundent i sense mesura. Cal recordar que a la Model de Barcelona un jove esperava que el govern rectifiques i l’hi commutés la pena de mort per una de menys contundent. Aquest jove s’anomenava Salvador Puig Antich i aquella bomba del carrer Coello de Madrid segurament l’hi va fer més mal que bé. Sigui com sigui aquell 20 de desembre el cotxe del president del govern saltava pels aires així com les esperances de molts franquistes de veure el règim sobrevivint a Franco.

El petit Martí surt de l’economat perseguint un gat que tranquil·lament mandrejava al costat de la vella estufa de carbó de l’establiment. Les compres finalitzen, ara toca tornar cap a casa a preparar el tiberi bo de la nit. 

Foto1. Carrero Blanco.
Foto2. L'estat en que va quedar el carrer Claudio Coello després de l'explosió.
Foto3. Anagrama Euskadi Ta Askatasuna.

Música: