Museu de les Mines de Cercs

dissabte, 16 de juliol de 2011

Dies de mina


19 de febrer de l'any 1949. Estem davant d’un dels hiverns més durs que la bona gent de Sant Corneli recorda. Les famílies resten sorpreses de veure com ja fa més de quatre dies que a la colònia no deixa de nevar. Les temperatures gèlides estan dificultant la vida i sobretot l’arribada de queviures a l’economat del poble.

La Maria, aliena a tots els problemes que la neu comporta als adults, aprofita que la mestra aquests dies està incomunicada a Berga, per gaudir amb els amics d’uns dies totalment diferents. A més, al nucli tothom els coneix i ara que tenen uns deu anys poden jugar lliurement sense la vigilància constant dels adults.
En un moment del matí, la petita observa com de la Mina Sant Romà avui no surt carbó. La neu impedeix el bon circular de les vagonetes obligant als miners a acumular el preuat mineral a l’interior a l’espera de que les condicions climatològiques millorin per poder-lo buidar. En cas de que el temporal no afluixi, la producció s’haurà de reduir o parar per acumulació d’excedent. Els miners que treballen allà no recordaven una situació similar des que els aliats van tancar les comunicacions amb Alemanya provocant una acumulació de carbó que van trigar mesos a rebaixar.

Fa anys que la mina Sant Romà no funciona com a tal. L’obertura que els avis i pares havien estat furgant durant tants anys, ara, bàsicament serveix com a via de comunicació amb galeries inferiors com la de Sant Josep, com a via de ventilació, com a via d’accés de materials (fusta, ferro, etc) i com un lloc d'extreta del carbó d’altres mines. Amb els anys, la feina de miner ha anat canviant. Les ensenyances dels avis, en molts casos, ara es recorden com a quelcom nostàlgic i entranyable. Els amos sempre han promès millores de les condicions laborals i de seguretat, que en molts casos s’han traduït en uns pocs canvis per a fer callar als miners més reivindicatius.

L’Enric, furga que furga una beta de carbó amb un dels grans canvis: un martell d’aire comprimit. Quina il·lusió va fer a tots els miners la denominada “revolució de l’aire comprimit”, tots pensaven que allò suposaria un canvi molt important en les seves vides. I de fet, el va suposar. El miner treballa deu hores resseguint el carbó i a diferència de fa uns anys ja no ho fa picant, ara és el martell que pica per ells. Això sí,  el martell pesa trenta quilos i fa un soroll infernal. El suposat avantatge que molts esperaven i proclamaven a les corrents de la mina, va resultar que només afavoria al interessos dels empresaris que havien vist com la producció de carbó augmentava de forma considerable, així com els diners de les seves butxaques. Una vegada més, el treballador, el miner, no guanyava res d’aquests canvis. Les úniques millores per ells eren l’arribada de la ventilació que no només permetia que l’aire de la mina fos més net, sinó que en principi impedia l’acumulació de gasos perillosos. Les estructures de ferro subjectaven el sostre. El ferro però, continuava sent un material car cosa que impedia que arribes a tots els punts de la mina i que obligues a fortificar punts de la manera tradicional i dels pares, és a dir, la fusta.

Un cop acabat el torn de treball, l’Enric enfila el camí de retorn a la colònia. La neu alenteix el seu pas que en certs moments es torna feixuc i lent. A l' arribar al cap damunt del Serrat del Bous, l’Enric agafa aire i fent el cor fort se’n va a casa del José Huertas. Ha estat convocat a una reunió clandestina per ser fill i germà de qui és. L’objectiu de la reunió es decidir si reorganitzen el sindicat de la CNT a la clandestinitat i realitzen accions de tall més aviat reivindicatiu i propagandístic. La reunió transcorre acaloradament, les opinions es contradiuen amb facilitat i la por a les represàlies afloren ràpidament. De fet, només fa dos dies que a Barcelona van ser afusellats quatre membres del PSUC, com a escarment a la resta de resistents. Després d’una bona estona de debat, la majoria han optat per desistir, no volen jugar-se la pell. En canvi, cinc dels allà reunits han optat per tirar endavant amb el que sigui i com sigui. Un d’ells és l’Enric, que ha vist com el seu pare desapareixia en una guerra i  com el seu germà corre per aquests mons amb un fusell a la mà esperant la mort. Ha entès que ara l’hi toca a ell lluitar, no de la mateixa manera que ho han fet els seus familiars, però si d’una manera en la qual podrà ajudar i donar veu a molts amics que estan a la presó o a l’exili. Per ell, que està esperant el seu primer fill, aquesta nit freda d’hivern ha suposat entrar en un resistència pacífica i silenciosa però, per damunt de tot, una resistència per uns ideals.

divendres, 1 de juliol de 2011

La nit de l'alliberament.

“487 casas, en lo general viejas y de dos, tres y hasta cuatro pisos; cuya mitad están situadas en paraje llano y la otra mitad en un pronunciado declive que forma el monte en cuya cumbre está levantado el castillo. Sus calles son estrechas y tortuosas como abiertas al azar, y sus plazas pequeñas, exceptuando la de Viladomat que peca del extremo opuesto” (descripció de Berga de Jacint Vilardaga  extreta del llibre “Berga una història per conèixer de Dolors Santandreu i Rosa Serra”).

23 d’abril de l'any 1948. La negra nit omple tots els racons de Berga. Pels carrers només la llum del fanal del “Sereno” trenca la monotonia d’un poble que batega al ritme de la indústria tèxtil. Una indústria que antigament s’havia agrupat a l’entorn de la canalització de la riera de Metge i més concretament a l’entorn del carrer Pinsania, placeta Ciutat i la plaça de la Ribera. Però d’ençà de la construcció del canal industrial una obra magnànima realitzada per diversos industrials però, en especial per l’entrega de Marcel·lí Buxadé, les industries s’expandiren per tot el poble. Berga és un poble amb títol de ciutat que antigament s’agrupava als peus del castell de Sant Ferran  formant un laberint de carrers, carrerons i places on la gent treballava amb diversos oficis de manufactures i teixits. Amb els pas dels segles i l’arribada de la industrialització, Berga va fer un canvi econòmic però també urbanístic. Les antigues muralles que tants diners i dèficit havien portat al poble ara feien nosa i necessitaven un enderroc. Poc a poc les cases es van anar expandint cap als ravals del passeig de la Industria, carrer del Roser, Ronda Moreta, etc, transformant per complet i per sempre l' antiga vila emmurallada. Les indústries tèxtils també es van anar expandint per tota la geografia berguedana com la de “Cal  Rodergas”, “la fàbrica de les Llums” (que aprofitant un salt d’aigua va permetre el primer enllumenat públic), “Cal Viladins”,  etc. Unes fàbriques que a toc de sirena marcaven el ritme i la vida de la gent. Una gent que alguns han definit com a tranquil·la però amb un caràcter fort i orgullós de pertànyer a la seva terra i que sobretot durant uns dies l’any es transformen en gent eufòrica per celebrar la seva festa gran, la Patum.
Aprofitant la foscor de la nit un grup d’homes enfila un petit camí ramader que els ha de portar a prop del cementiri de Berga. Allà recolliran a dos companys més i junts es dirigiran a través de “Casaenpons” cap al pont de Pedret. Un pont del segle XIV, que ha vist passar els anys i les persones sense  perdre el seu esplendor. Al costat del pont de Pedret i sota l’atenta mirada de dos homes que fan guàrdia, un grup de vint homes comencen una reunió clandestina. Tots han estat convocats per ser membres de la resistència contra el règim franquista. El Jaume resta en silenci escoltant com un tal Ramon Vila Capdevila a qui tothom anomena “Caracremada” o “Maroto” proclama consignes a favor de continuar amb la lluita. En “Caracremada” era un home molt gran i fort. A la cara hi tenia unes fondes cicatrius. Era considerat un solitari, sempre havia estat un lluitador, un rebel i la Guàrdia Civil l’hi tenia una por especial ja que tenia molta força i sobretot perquè mai rebutjava el combat. Al costat d’en Ramon altres maquis com en Marcel·lí Massana, fill natural de Berga i conegut com a “Panxo” , en Josep Puertas, Josep Bertobillo, etc, escoltaven atentament les proclames. La reunió és decisiva, les noticies que arriben de França no són bones, els dirigents del partit comunista a l’exili han pres la decisió de canviar d’estratègia i abandonar la lluita armada clandestina per passar a noves estratègies. Els motius perquè els grans intents com l’ocupació de la Vall d’Aran havien fracassat i cada cop la lluita era més aïllada i les forces europees havien donat l’esquena als resistents, abandonant-los a la seva sort per la por latent a la implantació del comunisme.
El grup d’homes que a l’entorn del pont es reuneixen són els fidels i estan disposats a seguir lluitant, com a mínim un temps més. Són el grup que està disposat a venjar les darreres morts de companys que després de ser torturats a la caserna de la Guàrdia Civil de Berga situada a la plaça de les Fonts, se’ls hi havia aplicat la llei de fugues al mateix lloc on ara es reunien. 
Ben entrada la matinada el grup d’homes poc a poc es van dissipant. Alguns han pres la decisió d’abandonar, cansats de tants fracassos, i passar definitivament cap a França. D’altres, de fet, la majoria, han optat per continuar una lluita gairebé desesperada i sense recursos contra un enemic invencible i superior en tot. Són el grup que ha entès que el seu camí va quedar traçat aquell juliol del 1939 i que guanyen, o no tenen cap opció.
El Jaume, repenjat en un dels contraforts del pont apura una cigarreta amb la mirada distant. Els seus amics han decidit seguir lluitant i per primer cop ha entès que l’empresa en la que està immers l’hi reclamarà tard o d’hora la seva vida, que mai tornarà a casa i que després de moltes voltes i combats mai podrà tornar a casa. Malgrat la situació està serè. Mai tornarà a veure la seva Margarida, mai tornarà a ensumar la seva pell daurada pel sol del camp i mai tornarà a sentir com els seus dos cossos ens fonen en un. Tampoc veurà com la seva petita Maria es fa gran, com es fa una dona, mai la podrà aconsellar i consolar quan un xicot l’hi trenqui el cor per primera vegada. Però malgrat tot, està serè perquè elles tenen un futur ple de possibilitats i està segur que la seva filla el farà està orgullós. Per primer cop el Jaume s’ha alliberat de les pors, sap que morirà però que ho farà de cara i sense demanar permís a ningú i el més important, ho farà de manera lliure i digne, no haurà de sentir vergonya per no haver fet el que creia fins al final.
La llum del dia poc a poc omple els racons de Pedret conformant un indret d’una bellesa extrema, per uns moments els darrers homes que encara resten a la zona tenen un visió del paradís i de com les construccions humanes es fonen de manera perfecte amb la natura. Una darrera visió idíl·lica abans de reprendre el camí de la foscor i del combat. 

Foto 1:  Passeig de la industria.
Foto 2: Riera de Metge.
Foto 3: Marcel·lí Massana amb Federico Arcos.
Enllaç:  Maquis