Museu de les Mines de Cercs

divendres, 25 de març del 2011

Riu de vida, riu de mort!

"Me di cuenta de la falsedad y de la hipocresía de los que se proclamaban neutrales y de la estupidez, si no pura majadería, de directores y lectores que pedían a los corresponsales que escribiesen objetiva a imparcialmente".
(Herbert Matthews, corresponsal y periodista de The New York Times en plena Guerra Civil.)



25 d’agost de l'any 1938. Sant Corneli es desperta amb un sol radiant que banya les muntanyes, els arbres i les teulades, conformant una postal idíl·lica. Per uns moments els seus habitants s’evadeixen de la realitat que estan vivint i obliden que els seus fills i els seus homes estan lluitant en una guerra que cada cop és més propera a les seves cases.

La Margarida seu abatuda en un racó de la cuina, té els ulls vermells de tant plorar. Fa tres dies van arribar les últimes cartes des del front amb la llista de baixes. El seu germà Miquel havia caigut en mans dels nacionals, que sense judici l’havien afusellat amb altres companys al costat d’una carretera molt a prop de Vinaròs. El seu cos descansarà així per sempre més, al costat d’amics en un voral d’una carretera mig asfaltada que porta a l’oblit.
El fet de la mort del seu germà, li omple el cor de dolor, però el fet de no saber res del seu Jaume l’enfonsa en la més absoluta desesperació. Ja fa dos mesos que no té cap notícia d’ell cosa que fa que la pobre noia estigui tot el dia pensant si li ha passat quelcom o si ha caigut en un front.

El Jaume rau mig estirat entre canyissos i esbarzers. Ja fa uns quants dies que va creuar el riu Ebre per Amposta sota el comandament de Juan Modesto. L’objectiu estava molt clar: llençar una contraofensiva que obligues al bàndol nacional a retirar-se i així tornar a unir el territori republicà que havia estat partit en dos. El 15 d’abril els colpistes arribaven a la Mediterrània, a la zona de Vinaròs. En un primer moment va semblar que la ofensiva sorgia efecte i que la victòria era possible però passats els primers dies, l’eufòria inicial deixava pas a una visió més real que poc a poc s’anava convertint en desesperació.

La denominada batalla de l’Ebre començava la matinada del 25 de juliol de 1938 amb el creuament del riu per diversos punts, per part de 100.000 homes del bàndol republicà sota la direcció de diferents comandats com Juan Modesto, Etelvino Vega, Enrique Lister, etc. L’objectiu era agafar per sorpresa les tropes nacionals que a l’espera, s’apostaven a la riba dreta del riu. Amb aquest atac sorpresa confiaven apoderar-se de Gandesa, dificultant així la reacció dels colpistes i alliberar la pressió a la que estaven sotmesos els exèrcits republicans de llevant que defensaven amb el que podien València. Un altre objectiu, el de Juan Negrín (president de la República del 1937 al 39) era fer veure a les potències europees que la guerra encara no estava perduda, o com a mínim allargar-la fins a l’esclat d’una guerra mundial que es creia imminent.
La il·lusió inicial poc a poc es va anar difuminant. Els nacionals van aguantar els primers atacs, i avançar uns metres es va convertir en un esforç inhumà, on el nombre de baixes augmentava cada segon. Poc a poc la batalla de l’Ebre es va convertir en una batalla lenta i dura, els exèrcits atacaven frontalment i les baixes cada cop més elevades no feien res més que corroborar que guanyaria qui aguantes més.
Les esperances republicanes poc a poc van anar desapareixen i malgrat saber que havien perdut, els dirigents van decidir aguantar per demostrar al món que la república resistiria fins al final. La retirada dels brigadistes internacionals i els pactes de Munic entre els francesos i Hitler, acabaren per corroborar la derrota republicana. Franco per la seva part estava exultant, no només tornava a contar amb l’ajuda de militars alemanys sinó que veia com les democràcies europees abandonaven la república a la seva sort. La batalla va finalitzar el 15 de novembre amb un gran nombre de morts, però sobretot va finalitzar amb la moral desfeta.

16 de novembre de 1938. El Jaume en companyia del seu amic de tota la vida el Ramonet, seuen en un camí mig glaçat a prop de Flix. Tot just fa dos dies que van tornar a creuar el riu en sentit invers, es donava per acabada la batalla de l’Ebre. En el seu batalló les baixes han estat nombroses i gran part dels homes que els acompanyen estan mal ferits. Amb els primers rajos de sol del matí es descobreixen nous companys morts que no han superat la nit. La moral està baixa, molt baixa. La guerra cada cop es veu més perduda i en molts moments del dia el Jaume pensa en abandonar, pensa en tornar a Sant Corneli al costat de la seva Margarida i de la seva família. És en aquell moment que pren consciència de tot el que ha perdut a la guerra i sobretot de tot el que encara pot perdre. Fa molts mesos que no sap res del seu pare i el seu batalló. No sap on està lluitant ni si encara és viu. El Jaume recorda aquells vespres quan era petit al costat de la cuina de carbó de casa, i les històries que el seu pare li explicava, però sobretot recorda que el pare sempre li parlava de justícia, d’igualtat i que un dia el proletariat aconseguiria tot el que li pertocava.

Un crit torna al Jaume al món real, és hora d’aixecar-se, és hora de tornar a caminar per arribar a un nou front, a una nova trinxera, de moment les batalles les han anat perdent però oficialment la guerra no! I qui sap, l’esperança mai s’ha de perdre com li deia sempre la seva mare. Així que amb el sarró a l’esquena i el fusell a la mà, el Jaume marxa al costat d’una columna d’homes disposat a lluitar fins que una bala l’aturi per sempre més. Però avui no és el dia, avui no toca morir, avui toca seguir lluitant, ja no per una república, o per un govern, avui toca seguir lluitant per la pròpia vida i per la vida de totes les persones a les quals estima.


Foto 1 i 2: Soldats republicans creuant el riu Ebre.
Foto 3: Franco a la batalla de l'Ebre.

Música: Ay Carmela








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada