Museu de les Mines de Cercs

dimarts, 7 de febrer de 2012

La nit més llarga!

Nit de l’1 de març de 1974. Una onada de fred acompanyada d’una llevantada ha provocat una important nevada a tota la conca minera que dificulta amb escreix el bon esdevenir de la seva gent. La foscor i el silenci de la fosca nit només el trenca el bordar d’un gos llunyà que aliè al descans de les persones empenta per la neu un petit gatet que poruc corre com un boig. Malgrat el fred i la neu avui a casa de la Maria i el Manuel un grup de miners i d’amics s’han reunit al costat de l’estufa per debatre. Avui serà una nit llarga i tensa. Estan davant de l’imminent ajusticiament d’un jove anomenat Salvador i entre els sindicats s’està parlant d’emprendre accions contra la darrera injustícia del règim. La reunió és clandestina però necessària i s’ha de decidir què fer si el govern no fa marxa enrere. Les hores passen i la decisió s’ha de prendre.


Salvador Puig Antich va ser detingut el 25 de setembre 1973 en el bar el Funicular després d’una primera batussa. Salvador en companyia de Xavier Garriga van ser introduïts en el portal número 70 del carrer Girona, allà els cops i els fets es varen succeir. Salvador que anava armat va treure l’arma i va disparar dos trets. Els policies que estaven allà, els inspectors Bocigas i Santorum i el subinspector Anguas també van desenfundar resultant mort el darrer per més de dos trets i també ferit de gravetat en Salvador. Després de les cures pertinents i els posterior empresonament a la Model de Barcelona, Salvador va ser acusat d’homicidi i condemnat a dues penes de mort. Altres dels seus companys com Josep Lluís Pons va ser condemnat a diversos anys de presó. A partir de la sentència començava un autèntic compte enrere per la seva família, advocats, organitzacions i els MIL (el grup del qual formava part).

Salvador sempre havia estat un noi actiu i amb una ideologia forta però arran del maig francès de 1968 és quan realment es va plantejar la lluita armada com a tal. Primer va militar a Comissions Obreres i va formar part del Comitè d’estudiants de l’institut Maragall. La seva ideologia va anar derivant cap a l’anarquisme rebutjant qualsevol dirigisme i jerarquia. Així, un cop llicenciat del servei militar que va fer a Eivissa va entrar a formar part del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament). Ideològicament rebutjaven qualsevol direcció de qualsevol partit i consideraven la lluita armada com una eina per alliberar la classe obrera del capitalisme. Creien amb el comunisme de consell i amb el situacionisme com alternatives al marxisme – leninisme clàssic. El grup estava format per joves de la classe mitja barcelonina com Oriol Solé Sugranyes, Santi Soler Amigó , Josep Lluís Pons Llovet, etc. També formaven part del grup alguns joves llibertaris francesos com Jean Marc Rouillan. La primera acció es va produir el febrer de 1971 i va consistir en atracar una sucursal d’un banc. A partir d’aquest moment aquest tipus d’acció es va convertir en una tònica del grup. Amb els diners s’editaven les publicacions clandestines del MIL així com es finançaven els comitès de vaga i s’ajudava als obrers que patien represàlies. Al principi tot anava bé i cada atracament es convertia en un joc de nens, ningú s’interposava entre ells i els diners, però poc a poc la sort va anar canviant i la policia reduïa el cercle fins aconseguir detenir primer a Oriol Solé i Josep Lluís Pons al intentar creuar França el de setembre de 1973. El 25 de setembre es produïa la detenció de Salvador Puig Antich. A partir d’aquí i sobretot després de ser condemnat a pena de mort, la seva vida es va centrar en intentar frenar aquesta sentència.

El compte enrere estava engegat, la seva família i el bufet d’advocats que el representava va fer mans i mànigues per fer canviar la situació. Van parlar amb ambaixadors, diputats, amb el Vaticà, es van fer mobilitzacions, fins i tot els seus companys en llibertat van planejar un intent de fuga que mai es va poder dur a terme. Sigui com sigui el govern franquista no feia marxa endarrere i la bomba a Carrero Blanco encara va empitjorar les coses provocant en el règim un estat de venjança que s’emportaria a tot i a tothom que l’hi suposés un problema.

Així, la matinada del 2 de març de 1974 es va convertir en tensa i desesperada, no només per als més propers sinó per a moltes famílies que veien incrèduls com el govern estava apunt de cometre una darrera injustícia. El perdó o la commutació de pena no va arribar i, a les 9,40 del 2 de març de 1974 Salvador Puig Antich va ser assassinat a “garrot vil” en una petita cel·la de la presó Model de Barcelona. El seu cos reposa al cementiri de Montjuïc a l’espera de que el seu cas sigui reobert i jutjat de nou, com a mínim per intentar impartir justícia.



A Sant Corneli el matí es desperta fred i trist. Una petita capa de boira omple tots el racons en senyal de tristesa. El miners que s’havien reunit a casa del Manuel i la Maria ja han marxat cap a la mina amb la decisió de parar la producció durant una bona estona en senyal de protesta. No és un acte que serveixi per a molt però la profunda sensació d’injustícia és tant gran que no es volen quedar creuats de braços. Per uns moments aquell règim caduc i obsolet sembla que mai acabarà i que les vides de moltes persones tornaran a estar marcades per la derrota. Les ganes de lluitar per un moment es perden però el miner és una espècie forta i malgrat tot, avui encara no toca rendir-se, avui tocarà seguir lluitant i sobretot unint els llaços de tota la classe obrera.     

Foto1: Salvador Puig Antich.
Foto2: Salvador Puig Antich.
Foto3: Escrit recordant la mort de Salvador.
Música:  Margalida Joan Isaac   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada