Museu de les Mines de Cercs

dimecres, 26 de febrer del 2014

La nit dels transistors.


"La mentira más común es aquella con la que un hombre se engaña a sí mismo. Engañar a los demás es un defecto relativamente vano. (Friedrich Nietzsche)"

Dilluns 23 de febrer de 1981. El Martí resta mut i quiet en mig d’un pati empedrat. Al seu voltant centenars de nois amb cara de pubertat i que com ell no entenen massa que estan fent. Ja fa un mes que el Martí va haver de marxar de Sant Corneli i deixar temporalment el treball a la mina per marxar a fer el servei militar obligatori “La mili”. El seu destí havia estat València, en part en el moment de la partida va pensar que encara estava de sort ja que a diferència del seu bon amic Pere ell com a mínim s’estalviaria l’avió o el vaixell, ja que el seu destí havia estat Lanzarote. Cada dia era el mateix, al matí llevar-se a la pujada de bandera, abans ja havien corregut uns quilometres, després un esmorzar pastós que no tenia gust de res, seguidament practiques i maniobres varies i així cada matí plogués o fes sol. Però avui quelcom avui canviat, el “teniente” Alfonso de Castro Villa els havia llevat a crits, cosa tampoc tant estranya, però avui no els havia fet córrer, i després de fer-los formar els hi havia deixat anar un discurs sobre la pàtria i que eren afortunats perquè podrien demostrar el seu compromís amb ella molt abans del que podien haver somiat mai . Unes paraules que es clavaven com vidres trencats al cap del Martí que no té gaire clar això del concepte “pàtria” i sincerament una por li recorre tot el cos, com si d’un mal auguri es tractes.

Ja feia uns anys que quelcom es removia a la reraguarda de la transició. L’almirall de marina Pita da Veiga havia dimitit l’any 1977 per la legalització del PCE i altres caps de l’exèrcit van mostrar el seu rebuig. Un any després al 78 es desarticulava l’operació “Galaxia” que tenia com a objectiu un cop d’estat, motiu pel qual va ser condemnat a set mesos de presó Antonio Tejero. Mentrestant el govern anava fent fins que a principis de 1980 aquest ja patia una crisis profunda amb diferents reestructuracions, pressions de l’oposició (PSOE)  i dimissions que acabarien amb la del propi president del govern Alfonso Suárez el 29 de gener de 1981. El dia 10 de febrer UCD proposava com a candidat a president del govern a Leopoldo Calvo Sotelo  que hauria de ser ratificat al congrés de diputats del 18 al 20 de febrer, però en la votació del dia 20 no va aconseguir la majoria necessària obligant així a una segona ronda que es produiria el dia 23 de febrer. Uns dies abans de la votació el periodista Romero Gómez publicava a l’ABC unes paraules duríssimes contra el president Suárez i reclamant un cop de timó que reconduís la situació i insinuant com a president el general Alfonso Armada.
Amb tot aquest caldo de cultiu, les intencions colpistes ja tenien el que volien i el 23 de febrer era el dia escollit. Malgrat tot dins dels propis colpistes hi havia diferents corrents, la més dura en mans del capità general Jaime Milans del Bosch i una de més tova pel general Alfonso Armada i home de confiança del rei en aquell moment.
Així el 23 de febrer a les sis de la tarda començava la votació nominal al congrés dels diputats per escollir Calvo Sotelo de forma tranquil·la i normal, però a les sis i vint i dos minuts s’iniciava l’operació “Duque de Ahumada”. L’acció consistia en l’entrada a l’hemicicle de varis membres de la Guardia Civil amb sub-fusells a les mans dirigits pel tinent coronel Antonio Tejero que al crit de “Quieto todo el mundo” irrompia a la sala pistola en mà mentre als carrers de Madrid la divisió “Acorazada Brunete” prenia punts claus de la capital entre ells RTVE i algunes ràdios. Paral·lelament a València Milans del Bosch desplegava la División Acorazada Maestrazjo” amb 1.800 efectius i 40 tancs als carrers des de el port fins al centre de València i apuntant els edificis oficials com l’ajuntament o les corts valencianes.
La societat espanyola mirava atònita aquelles imatges de diputats per terra mentre el vicepresident del govern provisional el tinent general Gutiérrez Mellado s’encarava amb Tejero i l’exigia l’entrega de la seva arma al ser un oficial de més graduació. Després d’uns quants trets a l’aire la imatge desapareixia i la majoria de la població va seguir tota la informació al costat de la “cadena Ser” que va seguir emetent al llarg de tota la nit, motiu perquè amb el pas del temps aquella nit seria coneguda popularment amb el nom de la “noche de los transitores”.
La humitat de la nit poc a poc anava calant al cos del Martí que amb un sub – fusell a les mans seguia fent guàrdia davant de les Corts valencianes. Mirava al seu voltant i només veia cares de por i de desconcert. Tant sols portaven unes setmanes de servei militar i ja estaven participant d’un assalt. Cap dels allà presents s’ho podia creure. Les ordres eren clares “a quin se mueva le pego un tiro” havia repetit amb força l’oficial, i observant els tancs i la situació ningú era capaç de moure un muscle. De cop algú crida per una finestra que el rei esta sortint per la televisió. En un racó els oficials escolten un vell transistor on el seu cap d’estat emet un comunicat vestit com a capità general dels exercits.

Joan Carles I va sortir a la una i catorze minuts de la matinada del 24 de febrer per explicar que el cop d’estat havia fracassat i que convidava a que tots els colpistes a retirar-se pacíficament i el més ràpidament possible.
La matinada seguia sent freda i el Martí malgrat escoltar d’amagat com el cop semblava fracassat  ell i els seus companys seguien desplegats a l’espera de rebre ordres. Per ell aquells moments eren els pitjors de la nit perquè la por a la bogeria d’un general que no acceptes les ordres rebudes els pogués dur a un enfrontament fratricida i inútil.

Lluny d’allà la Maria en companyia de l’avia Margarida i el tiet Enric no apartaven l’orella de la ràdio a l’espera de rebre qualsevol notícia de València i del seu Martí. El cop semblava fracassat però la nit i els girs de guió encara no havien finalitzat.

Imatge 1: Antonio Tejero.
Vídeo: Antonio Tejero entrant al congrés dels diputats.
Imatge 2: Discurs del rei Juan Carlos I.

Música: "Chirigota" dedicada al 23F 


divendres, 7 de febrer del 2014

La nit dels clavells

"Si l'eco de la seva veu s'afebleix, morirem" (Paul Éluard) 

Dimarts 19 de febrer de 1980. Una típica i freda tarda de febrer acompanya als habitants del petit nucli miner. En un racó del “Hogar del minero”, un espai de bar  dedicat al oci, la lectura, les converses dels miner, es troba el Martí amb una tassa fumejant  de cafè. Un cafè que inunda d’aquell aroma tant familiar tot l’espai, fent d’aquest un lloc proper i agradable. Els seus ulls no poden deixar de resseguir l’article de “la Vanguardia” dedicat al judici per la denominada “Matança d’Atocha” que va començar el dia anterior a Madrid. A mesura que avança en la lectura, la seva indignació, la seva ràbia, els seus sentiments tornen aflorar com aquell matí de gener que el món s’assabentava del que havia passat la nit anterior en un petit despatx de la capital.

Era la nit del 24 de gener de 1977 quan més o menys entre les 22.30 i les 22.45 el timbre del número 55 del carrer Atocha de Madrid sonava. Al obrir la porta, tres homes amb parques de color verd irrompien en el despatx i sense cap avis començaven a disparar les seves metralletes sembrant l’espai de dolor i de mort.
En un primer moment desconcert i frustració. Que havia passat i sobretot per què havia succeït tot allò? En les hores posteriors els primers interrogants s’anaven aclarint. L’assalt s’havia produït al despatx d’advocats especialistes en dret laboral de Comissions Obreres (CCOO) i militants del Partit Comunista d’Espanya que en aquells moments encara era il·legal, i havia estat perpetrat pel “Comando Hugo Sosa de Alianza Apostòlica Anticomunista”  més conegut com la “Triple A”. Pel que sembla l’objectiu principal era el comunista  Joaquin Navarro, sindicat de transport de CCOO que havia estat el promotor de diferents vagues que havien provocat la desarticulació de la denominada “Màfia franquista del transport”. Al no trobar-lo dos dels assaltants dispararen sense distinció a tots els que en aquell moment allà es trobaven mentre un tercer membre tallava les connexions telefòniques i regirava el despatx de d’alt a baix. Fruit dels trets van morir els advocats Enrique Valdevira Ibañez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sahuquillo Perez del Arco, l’estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio i l’administratiu Angel Rodríguez Leal. També van resultar greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz Huertas, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz casada amb Javier Sahuquillo i que degut a les ferides va perdre el fill que esperaven. Al mateix moment que succeïen aquests fets uns altres desconeguts assaltaven un despatx del sindicat UGT que en aquells moments es trobava buit.
Els autors van sortir tranquil·lament del lloc dels fets i no es van prendre ni la molèstia  de fugir de Madrid convençuts de que els seus contactes politics evitarien qualsevol investigació o que si més no alguna resolució falsa o benèvola seria aplicada. El que no s’havien és que pel govern de Suárez (UCD) era una prioritat atrapar els culpables per evitar així qualsevol pas enrere en el procés de transició i en les converses de legalització de partits com el PCE. 
En pocs dies la policia va detenir José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá, Fernando Lerdo de Tejada com autors materials dels fets, i a Francisco Albadalejo Corredera secretari provincial del sindicat “Vertical” del transport com autor intel·lectual de l’operació. També van ser detinguts Leocadio Jiménez Caravaca com a subministrador de les armes i la xicota de Cerrá Gloria Herguedas com a còmplice.  

Durant les hores posteriors els telèfons treien fum i la notícia s’expandia entre els sindicalistes, membres de partits, universitaris. Això si una consigna clara i ferma. “Que tothom mantingui la calma”! Era necessari que ningú perdés els nervis evitant així que l’exèrcit tingues qualsevol excusa per tornar a sortir al carrer. Així els líders sindicals van ser els encarregats de controlar la situació. El dia 26 de gener segurament es va produir un dels fet més colpidors de la vida de molta gent de Madrid. Els carrers estaven plens de milers i milers de persones que en un silenci sepulcral acomiadaven als “morts d’Atocha”. Cap crit, cap proclama, només silenci acompanyat de clavells vermells en senyal d’homenatge. Un silenci que sense dir res deia més que qualsevol paraula. La demostració de força de diferents col·lectius que no estaven disposats a cedir cap centímetre dels que havien avançat, i un avís clar i ferm als dirigents.   

El Martí aixeca els ulls del diari i després d’acomiadar-se del senyor Miquel que com sempre l’acomiada amb un “fes bondat”. Camina pels carrerons de la colònia fins a pas lent, sense masses ganes de tornar a casa. No es pot treure del cap aquells fets, i no pot deixar de pensar en el judici i la por que té que el culpables surtin indemnes. Masses cops ha vist com els poderosos sortien impunes d’acusacions i com aquests afavorien els seus amics.

Sigui com sigui aquell judici va suposar un punt i apart en la història recent d’Espanya. Malgrat les camises blaves i la supèrbia dels acusats, aquests estaven asseguts al banc dels acusats, i això suposava que per primer cop la dreta espanyola fos jutjada i condemnada. Al final i després d’uns dies de judici l’Audiència Nacional va imposar una pena de 464 anys de presó en total pels acusats. Tot i la satisfacció per les condemnes, a mesura que els anys van anar passant, algunes informacions anaven sortint a la llum i sobretot moltes incerteses de si no es van deixar d’acusar algú més. Parlen d’alts càrrecs implicats en la matança, però que a dia d’avui es fa difícil de demostrar. Un informe del “Cesis” italià de l’any 1990 situa a Carlo Cicuttini, un membre de “Gladio” una xarxa italiana anticomunista com a participant dels fets, cosa que demostraria les sospites de molts.

El Martí apaga la llum de l’habitació del carrer Porvenir, però els ulls li resten oberts com a plants sense poder oblidar les imatges que acompanyaven el reportatge del diari. Amb el pas de les hores i sense adonar-se’n s’adorm plàcidament fins a la sortida d’un nou sol.

Foto 1: El diari el País.
Foto2: Enterrament als carrers de Madrid.
Foto 3: Escultura d'homenatge a les víctimes. 
Música: "A galopar"