Museu de les Mines de Cercs

dilluns, 20 de febrer del 2012

El dia més trist.

Furgaven mina endins a pic i pala

talps que no veien mai la llum del sol
per a trobar-hi l’alba, el pa dels fills,
la joia de l’esposa, no la mort

Amo, ja tens el que volies: dues
mil tones de carbó diàries, aquesta
vegada amb la torna i tot, trenta cadàvers
com trenta crims, ja trossos de lignit
despresos de la volta entre tapàs,
fòssils anònims, restes vegetals
podrides de fa segles sota terra.

Ah, no ploreu, que amb tant guspireig d’ulls
provocaríeu el grisú de l’odi
i esclataria l’univers en flames!

Orfes i vidues cobraran a dojo
de mans del Déu-Estat, que en aquests casos
sol ésser generós, i sortiran
a la primera plana dels diaris
entre la Sara i el Sahara, entre
noves d’avui que l’endemà s’obliden,
però qui respondrà quan cridin:-Pare?

(Mossèn Climent Forner)



Dilluns 3 de novembre de 1975. Un matí suau de tardor acarona els rostres dels primers vianants que transiten pels carrers de la colònia. La rutina ha tornat ha omplir les vides de les famílies mineres després de dos dies de festa per celebrar la diada de “Tot Sants”. Una festivitat d’un marcat caràcter religiós que al nucli es viu amb força intensitat. Un dia normal i corrent en la vida de totes les persones vinculades a la mina. Els homes a l’explotació a barallar-se amb el martell, amb la roca dura i la veta de carbó; les dones a la fabrica tèxtil Carme a complir amb el filat. Res, absolutament res, feia presagiar que el dia 3 de novembre quedaria marcat en vermell per sempre més en la memòria de tota una generació i la dels seus descendents.
Eren més o menys dos quarts de nou del matí quan una insignificant espurna, una espurna carregada de maldat feia encendre una bossa de grisú que s’acumulava sense previ avís en una explotació de dos-cents cinquanta metres i de dotze graus d’inclinació de la mina Consolació. De cop i volta el sector de la mina explotava i es convertia en un infern de temperatures insuportables per la vida humana, segant a l’instant la vida de vint i set miners i deixant ferits a diversos més del torn del matí. En un primer moment la confusió arrela amb força a la ment de la resta de miners que treballaven en altres explotacions i dels que feinejaven a l’exterior de la mina. Molts d’ells havien vist l’ensorrament de l’any 1972 i es temien una cosa similar. La brigada de salvament acompanyats del grup de bombers ràpidament feia acte de presència i acompanyats d’altres miners s’obrien pas fins a l’interior sense massa dificultat. L’estructura de la mina estava intacta i en cap cas dificultava l’accés, cosa que sorprenia a molts d’ells i que a mesura que avançaven, començaven a veure que allò no era un ensorrament sinó quelcom pitjor. Els primers que van arribar a la zona afectada es van adonar ràpidament de que estaven davant d’una tragèdia de magnituds inimaginables. Cossos humans estesos per terra immòbils i sense roba. La roba s’havia fos sobre la pròpia pell, fent indistingible què era carn i què era sintètic. Per uns moments cap dels assistents al rescat són capaços de moure’s, paralitzats observen aquella estampa com el pitjor dels seus malsons. Tots sabien que el grisú era perillós, havien escoltat com els més vells parlaven d’alguns accidents i més en concret del de la Mina Clarà Espà de Saldes de l’any 1944, però cap d’ells havia assistit en directe a una cosa així. Poc a poc la responsabilitat torna a les seves ments i comencen a buscar supervivents sense aturador. La veritat és que són molt pocs i estan greument ferits. Les tasques d’extracció no són fàcils ja que les cremades són de consideració hi no tenen clar n’hi com col·locar-los en les lliteres. A l’exterior, la resta de miners facultatius esperen impacients, així com la primera gent que s’ha assabentat de la noticia. A mesura que l’estona passa la llista i el grup de treball accidentat comencen a estar més clars. Per qualsevol miner és un dels moments més durs. Familiars, amics i companys es troben entre ells. A més, arriba el moment de fer grups per anar a buscar les famílies dels miners que han patit l’accident. Un grup de tres miners acompanyats d’un enginyer són els que a peu arribaran fins a la fàbrica “Carme” on treballen moltes dones dels miners. El camí és curt però per aquells quatre homes es farà etern. Com explicar que el seu home, que el seu fill, que el seu xicot mai més tornarà a casa, mai més les tornarà abraçar amb aquells braços forts de tantes picades a la mina. Cada passa és un record, cada passa és una fiblada d’un sentiment indescriptible de dolor. Al arribar a la porta de la fabrica, algunes llàgrimes comencen a recorre les seves galtes.
A l’interior les dones absents de tot el que està apunt de succeir continuen filant. La Maria, en un teler a prop de la porta treballa mentre parla amb una companya, de cop i volta veu com l’encarregat de torn s’acosta cap al grup de dones acompanyat dels quatre homes. En aquell moment un calfred omple el seu cos. Totes les dones són conscients del que succeeix. Són els pitjors moments: la incertesa, la confusió, la por de no saber si el seu estimat estarà bé o no. Són sense cap mena de dubte els pitjors moments d’una tragèdia. Poc a poc el grup de miners van parlant amb les dones afectades i se les emporten cap a la mina de la  Consolació. La Maria amb els ulls plorosos marxa en una fila de dones on el silenci omple el trajecte. El Manuel, el seu Manuel treballava en aquell torn, són moments d’una buidor absoluta, i el no saber si està viu, si està mort, si el podrà tornar acaronar, l’enfonsa en la més profunda desesperació.
En arribar a la boca mina de la Consolació l’estampa és indescriptible. Homes asseguts a terra amb el rostre desencaixat, facultatius de mina desfets per la tragèdia. Poc a poc els primers ferits surten amb llitera i amb rapidesa són carregats a l’ambulància. És el cas del Manuel, per un moment l’esperança de la Maria torna a créixer, però només per un moment ja que la gravetat de les ferides, fan preveure el pitjor. Per ella l’espectacle de la boca mina s’ha acabat, però per a molts no ha fet res més que començar. La resta de cossos van sortint de les entranyes de la terra coberts per mantes i provocant un dolor unànime.
El balanç definitiu és de vint-i-set miners morts a l’instant i de tres més en els dies següents a l’hospital així com diversos ferits. L’accident més greu de la història de les mines del Berguedà ha finalitzat, però no les seves repercussions. Els trenta miners morts a la mina Consolació reposaran per sempre al costat del carbó que tanta vida els havia donat i al costat del grisú que aliè a tot mal els havia segat la vida. Per molts, després d’allò, la mina no serà igual, per molts la vida no serà igual, però el record de tots aquells que van perdre la vida per donar el pa als seus mai s’esborrarà de la memòria de tota la gent del Berguedà.

Foto 1: Miners sortint de la mina Consolació amb un dels companys morts.
Foto 2; Familiars de les víctimes.
Música: 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada