Museu de les Mines de Cercs

divendres, 28 d’octubre del 2011

Bona nit capità Raymond

"Hay que seguir la lucha con lo que podamos hasta que no podamos" (Benito Juarez)

11 d’agost de 1963. Una calor asfixiant inunda cada racó de la conca minera de l’Alt Llobregat, fent que els miners desitgin endinsar-se a l’interior de les galeries per buscar una mica d’ombra i de fresca. Són dies llargs i nits curtes on la son costa de conciliar.
La Maria, abatuda, resta estirada al llit i, amb molta suavitat, subjecta el Martí, el seu fill de tan sols un parell de dies. El pare, el Manuel, ja fa unes hores que, com cada matí, ha emprès el camí cap a la foscor de les galeries. Acaben de ser pares, però la mina no para i qui vols cobrar no pot deixar de furgar la terra.

Aquests dies són dies feliços a casa dels Caballol. La Margarida ja ha passejat exultant pels camins i corriols, sembla que amb aquest naixement, tot el patiment de la guerra queda més lluny i, per fi, creu que podrà ser feliç. En canvi a la Maria, mare per primer cop, té, un sentiment de contradicció li envaeix el cor. Està molt contenta perquè a la fi té entre els seus braços el petit Martí, però per altra banda un sentiment de pena també li recorre les venes. I és que malgrat tot, ha sentit que fa uns dies havia caigut en Ramon Vila Capdevila a prop de Castell Nou de Bages i, tot mai l’havia conegut, les històries que li explicava el tiet Enric la feien somiar i el saber que era amic del seu avi encara l’omplien més d’orgull.

“ En Ramon Vila Capdevila més conegut com “Caracremada”, “Marotó”, o “Passos llargs” havia nascut l’1 d’abril de 1908 a Cal Peron, una masia actualment ensorrada del poble de Peguera. Va nèixer en el si d’una família humil i de ben petit ja va començar a saber el què era l’explotació infantil i el dolor. Va perdre una germana en un incendi i, amb només 12 anys, la seva mare morí a causa d’un llamp, el mateix que, segons diuen, li havia causat les cremades de la cara. Va treballar a l’indústria tèxtil de la Pobla de L’illet, on va cometre els seus primers sabotatges. Posteriorment, es va traslladar a les mines de Fígols, on l’any 1932 va participar a la revolta llibertaria del gener del 32, motiu pel qual va ser empresonat amb altres miners durant sis mesos. Un cop en llibertat va participar en la vaga de tramvies, motiu pel qual tornà a la presó fins el juliol de 1936, moment en que esclatà la guerra civil. Durant la guerra s’allistà a la Columna de Ferro de València, lluità al front de Terol passant per la columna Terra i Llibertat fins els últims dies de guerra on, sense cap altre opció, va creuar la frontera. A França, en companyia de molts altres exiliats, va ser internat en el camp de Saint Cyprien i més endavant en el camp d’Argelers, d’on va aconseguir fugir.

Tornà a creuar la frontera per crear el primer grup de resistència contra el franquisme, però en una operació en busca de suministres a terres franceses,  va ser capturat per l’exèrcit Nazi i fou empresonat a Perpinyà. Al cap de poc va ser enviat a treballar forçadament a unes mines de bauxita (roca sedimentària). El seu caràcter fort i combatiu li va permetre escapar-se i, sense dubtar-ho, es va enrolar a la resistència francesa de Llemotges i, després, als maquis de Rochechouart, on se’l començà a conèixer amb el nom de Capità Raymond. Segurament és en aquesta època quan estem davant d’un personatge de magnituds inimaginables per a molts.

A la resistència francesa participà en diferents saboteges a l’exèrcit alemany i destacà sobretot pel seu domini en la col·locació d’explosius i voladures d’infrastructures. Una de les accions més espectaculars en les que va participar, va ser durant l’estiu de 1944: al costat de molts companys procedents d’Espanya van assaltar el penal de Nortrón alliberant tots els presos polítics. També va participar en accions a prop de la costa nord just abans del desembarcament de Normandia. Un cop acabada la segona Guerra Mundial, les autoritats franceses van decidir atorgar-li la Legió d’Honor, la distinció francesa més elevada per reconèixer els mèrits realitzats al servei de la nació. Aquesta distinció va ser creada l’any 1802 per Napoleó Bonaparte. En Ramon, fidel als seus ideals, va rebutjar tal distinció i va prosseguir amb el seu ritme de vida de combatent. Lluny de relaxar-se i començar una nova vida a l’exili, Ramon Vila es va posar al servei de la direcció anarquista per estendre la lluita de guerrilla que tant èxit havia donat a França cap a territori espanyol. De bon principi, la tasca que se li va encomanar va ser la de guia, ja que era un bon coneixedor de tots els passos, camins i corriols dels Pirineus, facilitant així l’entrada i sortida de companys de lluita com Quicó Sabaté o Facerías. Amb Marcel·lí Massana, maqui nascut a Berga, la seva relació sempre va ser cordial i en molts moments van col·laborar. Fins i tot anys després, el propi Massana reconeixia que va estar apunt de tornar a lluitar al costat de Vila en els seus darrers anys.
 
Durant aquest període de temps Ramon Vila va participar en moltes accions. Una d’elles fou a l’any 1946 quan, en companyia de Quicó Sabaté i José Gay entre d’altres, tenia l’encàrrec de recollir un carregament de material a Banyoles. Eren allà quan, de cop i volta, una parella de la Guàrdia Civil els cridà l’alto. En Ramon Vila, sense dubtar-ho un moment, va disparar als guàrdies. Allò provocà un enrenou considerable en un dia de mercat a la petita població d’Osona i, aprofitant tot aquest desconcert, en Quicó va anar a l’hostal on havien fet nit per recollir la maleta.

Amb els pas dels anys, l’abandonament de la causa armada per molts dels dirigents polítics i la caiguda de molts companys, van fer que molts dels resistents encara vius decidíssin deixar definitivament les armes i viure a l’exili. Aquest, però, no va ser el cas de Caracremada, qui va seguir la lluita gairebé tot sol i sense ajuda de cap tipus. Fou en aquest moment quan ens trobem davant del personatge més histriònic. Ramon Vila viu a les muntanyes entre Catalunya i França, pràcticament aïllat de la societat, realitzant, sobretot, sabotatges i voladures de torretes elèctriques. Cada dia que passava, el cercle cap a la seva persona s’anava estrenyent i la Guàrdia Civil anava debilitat els pocs ajuts de què podia disposar.

Finalment, la nit del 7 d’agost de 1963, Ramon Vila Capdevila va ser envoltat per la Guàrdia Civil a prop de la masia de la Creu del Perelló entre els termes municipals de Castell Nou de Bages i Balsareny. Sense pràcticament temps de defensar-se, va ser ferit de gravetat i restà arrupit darrera d’unes roques fins el matí següent. Durant totes les hores de foscor, cap dels membres de la benemèrita va tenir valor d’acostar-se per por de la seva força i agressivitat. Amb els primers rajos de sol i després d’assegurar-se molt, els civils comprovaren que el cos no mostrava cap senyal de vida i, en silenci, el van traslladar fins les portes del cementiri de Castell Nou. Va ser enterrat fora dels murs i sense caixa per tal de desprestigiar-lo i de que ningú li pogués retre homenatge. Amb tot, la notícia es va estendre ràpidament i fins arribar a tots els racons del país.

Amb els anys, la figura de Caracremada ha despertat moltes controvèrsies. Per a alguns, fou un vulgar bandit que atemoria tothom i, per a molts, va ser un lluitador incansable que va portar uns ideals fins a les darreres conseqüències. El que és evident és que, encara, a dia d’avui, continua sent una figura injustament poc reconeguda i que només amb la memòria de la seva vida ens podríem acostar a fer-li la justícia que mereix.

La sirena de les mines retrona per tota la vall de Fígols. La Maria, contenta perquè l’hora de retrobar-se amb el Manuel ha arribat, petoneja el front del petit Martí que, adormit, resta indiferent a totes les cabòries dels grans.  


Foto1: Ramon Vila Capdevila.
Foto2: Masia de la Creu del Perelló.
Foto3: Mort de Ramon Vila Capdevila.