Museu de les Mines de Cercs

divendres, 8 d’abril de 2011

Dies de foscor!

El exilio es parte de mí. Cuando vivo en el exilio llevo mi tierra conmigo. Cuando vivo en mi tierra, siento el exilio conmigo. La ocupación es el exilio. La ausencia de justicia es el exilio. Permanecer horas en un control militar es el exilio. Saber que el futuro no será mejor que el presente es el exilio. El porvenir es siempre peor para nosotros. Eso es el exilio.
Mahmud Darwish

15 de febrer 1939. El sol del capvespre poc a poc va desapareixent darrera les muntanyes de Sant Corneli. És el moment en què els miners que encara queden a la colònia deixen de furgar terra endins per dirigir-se cap a la mina de Sant Romà, una obertura que es troba a tocar de les cases i que els ha acompanyat al llarg de les seves vides. Tota persona del nucli té anècdotes i records de la mina. Records d’infantesa, d’alegries i de dolor però per damunt de tot respecte per una mina que els dóna de menjar i que avui els protegeix.
Les notícies de que la guerra està apunt d’acabar genera una sensació de controvèrsia entre els habitants, per un costat la tristesa d’haver perdut amics i familiars però per altre, una sensació d’alleujament perquè la guerra toca a la fi. Malgrat tot, el vol constant d’avions per sobre de la colònia fa témer a les famílies possibles represàlies sobre un territori històricament revolucionari i proletari, és per aquest motiu que passaran la tercera nit a l’interior de la mina de Sant Romà, buscant protecció de possibles bombardejos.
A l’interior de la mina la gent s’agrupa al llarg del primer revolt, una zona humida i plena de goteres que els hi ofereix protecció però alhora els hi permet veure de lluny l’obertura, observant així qualsevol moviment estrany. La Margarida i la seva mare avui són les encarregades de preparar una mica de sopar per a tots. Avui toca sopa!, una sopa feta amb quatre patates escarransides i unes quantes herbes que li donarà una mica de gust i de color, la carn fa temps que no abunda i aconseguir-la gairebé és un miracle. Després de sopar, una mica de conversa entre els adults i uns contes per als més petits fins que la mina poc a poc va recuperant el seu silenci habitual. Només el soroll de les gotes d’aigua contra el terra i el córrer lleuger d’un ratolí trenquen l’harmonia en què s’ha submergit la mina i la gent que en ella dormiten.
De cop i volta però, un xiuxiueig desperta a la Margarida, sense temps a cridar una mà li tapa la boca, espantada intenta deslliurar-se’n fins que se’n adona que la mà que li subjecta els llavis amb una certa suavitat, és la mà del Jaume, del seu Jaume! Els dos joves ràpidament abandonen la mina sense fer soroll evitant així el despertar de la resta de persones i possibles interrogatoris. La nit és freda, molt freda però els dos joves disposen de tota una colònia per ells sols i de una nit que els protegeix. Són conscients de que a la matinada es diran un altre cop adéu i que ell intentarà passar cap a França, però el desig d’estar junts és superior a qualsevol preocupació del demà. La Margarida encén una petita llum d’oli i entren a l’habitació on ella tantes nits havia somiat retrobar-se. Poc a poc els seus rostres es van acostant fins quedar un davant de l’altre sense pràcticament distància. Un petó, un altre i un altre els va transportant a un estat d’inconsciència i de despreocupació. Les mans dels Jaume comencen a resseguir aquell cos llarg i blanc estirat al matalàs. La Margarida nota com aquells dits fan que se li posi la pell de gallina i que els pèls de la nuca li provoquin un calfred. La noia poc a poc va traient-li la roba al Jaume descobrint un torç fort però masegat de tants cops i de tanta guerra. El va resseguint amb els llavis fent èmfasis allà on hi troba un cop. Els dos joves es van convertit en un sòl cos, poc a poc les seves ànimes es van entrellaçant arribant a convertir-se en una sola matèria que gairebé frega la perfecció. La llum tènue provocada per la llum d’oli els embolcalla amb suavitat fins que aquesta, poc a poc es va consumint com es consumeixen els dies, és llavors quan la foscor inunda tota l’habitació mentre els dos joves resten abraçats.
Els primers rajos de sol i el cant dels galls avisen als dos joves que ha arribat l’hora de l’adéu, un adéu que cap dels dos desitja però que de moment és el què toca, pot ser es retrobaran a França, pot ser el Jaume podrà tornar aviat,però de moment toca separar-se. El Jaume emprèn el camí direcció els singles de Vallcebre, l’objectiu és creuar un Cadí pler de neu i arribar a Bellver de Cerdanya o Martinet. Les poques notícies que arriben és que l’exèrcit nacional controla els passos de la Jonquera i el de Puigcerdà, per tant l’únic camí que veu possible és passar cap Andorra però tampoc ho té massa clar, ha de lluitar contra un clima extrem i a sobre ha de tenir els ulls ven oberts per evitar ser vist per l’exèrcit o per els partidaris del bàndol colpista que el puguin delatar. El camí és llarg i perillós però també ple d’esperança, el Jaume s’anirà trobant amb altres companys de viatge i amb gent de cases de pagès que compartiran amb ell les poques viandes de què disposen, provocant així en el Jaume una sensació de conformitat amb la seva situació i d’empenta per seguir caminat.

La Margarida de tornada cap a la mina s’adona com per la muntanya del costat, coberta per uns pins de mig metre com a molt, van baixant uns soldats armats fins les dents i que criden consignes a favor de la “Liberación de la nación”. La noia corre tot el que pot per avisar a la resta d’habitants pensant: -“Liberación” de què? Amb la tranquil·litat que hi havia abans de la vostra arribada-. Els veïns de Sant Corneli poc a poc surten de la foscor per trobar-se a l’exterior amb cares del tot desconegudes i cansades. La guerra oficialment encara no havia acabat però per qualsevol persona de la colònia, en aquell mateix instant acabava qualsevol guerra i qualsevol esperança de que els seus desitjos de futur es complissin. Aquell mateix dia es convertiria en el primer de molts en què les coses no canviarien i qualsevol vicissitud de revolta no era res més que una utopia.

Foto 1 i 2 : Camí de l'exili pels Pirineus.
Foto 3: Desfilada victoriosa de l'exèrcit nacional.




1 comentari: